La conquesta de Sibèria per Iermak Timoféievitx
La conquesta de Sibèria per Iermak Timoféievitx" és un quadre pintat per Vassili Súrikov (1848-1916) el 1895. Exposat al Museu Rus de Sant Petersburg, l'obra representa la lluita entre els cosacs de Iermak i les tribus indígenes siberianes vassalles dels tàtars de Sibir. Els russos apareixen equipats amb armes de foc mentre que els indígenes van amb arcs i fletxes. Dins la història russa és EL quadre... A qualsevol referència a la conquesta siberiana, sempre hi surt aquesta obra de Súrikov. Foto: Wikemedi Commons, domini públic

La gegantina regió anomenada Sibèria sempre s’ha relacionat amb Rússia i és una senya d’identitat de la seva imatge com a país. Tot i que normalment es denomina amb aquest nom l’extensió de terres compreses entre els Urals i l’Oceà Pacífic, la part riberenca amb el Pacífic es coneix més aviat com a Orient Llunyà rus. En un sentit estricte, per tant, Sibèria comprèn el territori que va dels Urals fins a la República federal russa de Sakhà (més coneguda com a Iacútia).

Sibèria és molt més extensa que la Rússia europea, però només hi viu un 27% de la població del país. Els habitants són ètnicament russos en més d’un 80%, i la resta pertanyen a altres pobles eslaus com els ucraïnesos o a pobles túrquics, finoúgrics, tunguso-manxús i paleosiberians. Els russos hi són presents des de finals del segle XVI, quan va començar la conquesta de Sibèria. La població originària, tot i que mai ha estat molt nombrosa, encara és majoritària en alguns districtes.

Una iniciativa privada

La decisió d’explorar i conquerir Sibèria no va venir de les altes esferes del poder moscovita. A mitjan segle XVI, el tsar rus Ivan IV (dit el Terrible) estava més interessat a eliminar els estats limítrofs enemics de Rússia com el Khanat musulmà de Kazan o les possessions germano-escandinaves de Livònia als actuals Països Bàltics.

Tot i l’autocràcia imperant a Moscou, s’havia desenvolupat una certa classe mercantil formada per comerciants de províncies. Aquests comptaven amb prou marge per negociar amb altres països. Des de la dècada de 1550, comerciants anglesos havien establert tractes amb els russos per adquirir fusta, cereals i – sobretot- pells. Les pells d’animals com la marta o l’ermini eren una mercaderia de luxe a moltes corts europees o entre la burgesia i els anglesos pagaven bé als russos per la seva obtenció. 

La ruta comercial entre Anglaterra i Rússia passava pel nord de Noruega fins a la Mar Blanca, al port rus d’Arkhànguelsk. Era una ruta difícil de fer bona part de l’any a causa del temps àrtic, però era l’únic accés de Moscou al comerç marítim. No fou fins al regnat de Pere I el Gran (1682-1725) que Rússia s’obrí a la xarxa de comerç mundial d’una manera més clara amb la conquesta de costes a la Mar Bàltica.

Una família de mercaders russos –els Stroganov-tenia possessions vora els Urals, al tram superior del riu Kama, afluent del Volga. La zona era un punt de partida perfecte per travessar la carena muntanyosa i arribar a Sibèria, on les pells i altres materials eren abundants. La iniciativa d’expandir-se cap a Sibèria va provenir directament d’ells i no de la cort de Moscou.

La milícia dels Stroganov a la conquesta de Sibèria

El 1574 els Stroganov van demanar a Moscou permís per expandir el seu comerç a Sibèria. Alhora, sol·licitaven poder protegir les seves possessions del riu Kama dels atacs dels guerrers del Khanat tàtar de Sibir, que senyorejava l’altre cantó dels Urals. Amb aquesta fi, van contractar els serveis de Iermak Timoféievitx, antic bandoler reconvertit en ataman (comandant) cosac. Ell i 800 homes es van traslladar a les terres dels Stroganov i van començar a actuar de guàrdies. Els atacs dels tàtars de Sibir van ser rebutjats.

Un cop aconseguit el control, Iermak – amb el vistiplau dels Stroganov- va decidir creuar els Urals i destruir el Khanat de Sibir. Havia de ser l’estocada perfecta per a acabar amb el molest enemic i obrir noves rutes comercials. 

El setembre de 1581, Iermak i més de 800 cosacs es van posar en marxa travessant els Urals. L’expedició tenia també un significat de lluita religiosa. El Khanat siberià estava dirigit per una elit musulmana manant sobre una població que seguia el xamanisme. No és estrany que els cosacs de Iermak portessin icones i penons amb imatges religioses ortodoxes.

Retrat de Iermak Timoféievitx, cap de l'expedició de conquesta. El retrat no és fidedigne, en vida no se'n va fer cap. Al seu voltant corren moltes llegendes. Foto Wikimedia Commons, autor desconegut i domini públic
Retrat de Iermak Timoféievitx, cap de l’expedició de conquesta a Sibèria. El retrat no és fidedigne, en vida no se’n va fer cap. Al seu voltant corren moltes llegendes. Foto Wikimedia Commons, autor desconegut i domini públic

La lluita contra el Khanat tàtar

La Sibèria que van trobar els russos no era una terra poblada per tribus desorganitzades. El khan Kutxum, sobirà de Sibir, era el líder d’un estat sorgit de l’antiga Horda d’Or creada pels descendents de Genguis Khan (c. 1155-1227). A partir del segle XV aquest imperi de les estepes es va anar fragmentant en diferents estats i un d’ells era el Khanat de Sibir.

Un cop van creuar els Urals, la xarxa fluvial siberiana va servir de vehicle per als cosacs de Iermak. Amb embarcacions construïdes in situ, van navegar seguint els rius Tura, Tobol i Irtix tot sotmetent poblats indígenes khantis i mansis (pobles finoúgrics tributaris i aliats dels tàtars).

Els cosacs anaven equipats amb armes de foc (arcabussos i algun canó), cosa que produí pànic als indígenes siberians. Els tàtars, per la seva part, disposaven d’una cavalleria considerable però poc efectiva contra els russos, que preferien moure’s pels rius i evitar estades a terra massa prolongades. El novembre de 1582, més d’un any després de l’inici de l’expedició. Iermak Timoféievitx va entrar a la capital, Sibir. El khan Kutxum havia fugit.

Les gestes de Iermak Timoféievitx a Sibèria es van convertir en un mite per als russos. L’historiador Nikolai M. Karamzín (1766-1826) va comparar la conquesta de Sibir amb dos altres fets ocorreguts uns seixanta anys abans: les expedicions dels conqueridors castellans Hernán Cortés i Francisco Pizarro als Imperis asteca i inca respectivament. Aquesta comparació ha perdurat en la majoria de textos sobre Iermak.

La difícil consolidació russa

Controlar el territori conquerit no fou una tasca fàcil. Faltaven homes i Iermak es veié obligat a enviar un emissari – Ivan Koltso- a les terres dels Stroganov per demanar ajuda. Un cop a Rússia, Koltso fou requerit a Moscou perquè expliqués al tsar Ivan IV en persona els resultats de les conquestes. El tsar quedà satisfet amb les explicacions de Koltso i el feu retornar a Sibir amb més homes, municions i provisions.

Tot i l’ajuda, els cosacs estaven de fet aïllats a Sibir. Els atacs tàtars per recuperar la capital eren freqüents. Després de quatre anys d’haver creuat els Urals, però, la presència russa semblava haver vingut per quedar-s’hi. El canvi es produí el 5 d’agost de 1585.

Iermak i cinquanta dels seus cosacs havien deixat Sibir per capitanejar una expedició exterior. El khan Kutxum -recordem que havia fugit, però encara era viu- i els seus homes van seguir els seus moviments. Mentre els russos dormien aquell 5 d’agost en una illa del riu Irtix, els tàtars van nedar fins a l’illa i van començar a degollar-los.

Com a simple curiositat, el famós bistec Stroganoff fou popularitzat a finals del segle XIX per un xef francès al servei dels descendents d’aquesta família, llavors residents a Sant Petersburg.  L'esglési d la Nativitat a Novgorod, finançada pels Stroganoff. Foto: Smolov.ilya -CC BY-SA 3.0 a través de Wikimedia Commons
Com a simple curiositat, el famós bistec Stroganoff fou popularitzat a finals del segle XIX per un xef francès al servei dels descendents d’aquesta família, llavors residents a Sant Petersburg. L’església de la Nativitat a Novgorod, finançada pels Stroganof. Foto: Smolov.ilya -CC BY-SA 3.0 a través de Wikimedia Commons

Iermak, despert i veient-se superat, es va dirigir al riu per mirar de fugir, però sembla que fou ferit i morí. Aquesta és la versió que sembla més aproximada a la realitat. La versió llegendària diu que, abillat amb una magnífica armadura que el tsar Ivan IV li havia fet arribar, va morir ofegat pel pes del metall mentre buscava dins el riu una barca per salvar-se.

La conquesta no s’atura

Els cosacs de Iermak van tornar a Rússia pocs dies després i els tàtars van recuperar Sibir. El seu domini seria efímer, car a partir de llavors els russos van començar a atacar Sibèria de nou i el 1588 tornaren a conquerir la ciutat. A partir de llavors, aquella terra va passar al domini rus. L’expansió russa havia començat. Al segle XVII, els russos avançaven per Sibèria a un ritme de 7.000 quilòmetres quadrats per any i el 1645 ja havien arribat a les costes de la Mar d’Okhotsk, al Pacífic.


Més informació:

Los cosacos – John Ure | Planeta de Libros

Los cosacos, de John Ure.

Article anteriorA l’època medieval no pensaven que la Terra era plana
Proper articleLa Setmana Sagnant de la Comuna de París
Vaig estudiar Filologia Eslava a la Universitat de Barcelona i Història a la Universitat de Girona, així com Llengua Russa a les Universitats de Sant Petersburg i Moscou. Gran apassionat de la Cultura i Història russes, he fet de traductor i intèrpret en vàries ocasions. Actualment em dedico al món del Turisme.