El famós gravat de la Terra, on es troba amb el cel, de Flammarion. El seu significat original és un misteri. Ha estat utilitzat per il·lustrar les teories terraplanistes pel seu suposat aspecte medieval, quan en realitat és una obra del segle XIX. Foto: WIkimedia Commons
El famós gravat de la Terra, on es troba amb el cel, de Flammarion. El seu significat original és un misteri. Ha estat utilitzat per il·lustrar les teories terraplanistes pel seu suposat aspecte medieval, quan en realitat és una obra del segle XIX. Foto: WIkimedia Commons

Existeix una visió de l’edat mitjana creada per l’Humanisme, ja des del segle XV, com d’una època fosca, bàrbara, on el coneixement clàssic (Grècia i Roma) s’havia perdut. L’edat mitjana era aquell impàs salvatge i inculte que arribava fins a l’Humanisme, fins que ells, els nous savis humanistes, van recuperar aquells clàssics “perduts”. Posteriorment, gràcies a la literatura, l’edat mitjana només ha fet que acumular tòpics de perversitat i malifetes, màgia negra, cavallers de croades sanguinàries, princeses tancades en torres lúgubres i boscos plens d’estranyes feres ferotges. Contemporàniament, el cinema ha acabat de reblar el clau d’una època en la qual tothom sempre va brut, tenen les dents corcades, sempre hi ha boira (encara que siguin les tres de la tarda) i ningú es pentina ni es talla els cabells a menys que sigui el protagonista.

Representació del món al llibre de nom explícit “Sphaera mundi” escrit al segle XIII per Johannes de Sacrobosco. Diferents edicions es van fer d’aquest manual que recollia coneixements astrològics clàssics, fins al segle XVI. Foto: Wikimedia Commons, domini públic

Tòpics falsos sobre l’edat mitjana

I d’entre tots els tòpics, la creença que la major part de la població era ignorant, i creia coses com que la Terra era plana. Més encara, que si algú afirmava que la Terra era rodona venia la Inquisició i et cremava a la foguera. Doncs tot això és mentida. A l’edat mitjana, existien normes d’higiene, a les noies els agradaven els homes nets i afaitats exactament igual que avui, les dents no es corcaven tant fàcilment com avui en dia, simplement perquè no existien els sucres actuals, i existien les tisores per tallar-se els cabells. És més, a l’edat mitjana sempre es va saber que la Terra era rodona. Clar que d’il·luminats i psicòpates que volien engalipar els pobres innocents, n’hi ha hagut sempre, també actualment.

La cosmologia consistent en fer creure que la gent de l’edat mitjana pensava que la Terra era plana, de fet, va néixer a les dècades del 20 i 30 del segle XIX. Es consolidaria alarmantment en llarg d’aquell segle i inicis del XX. A mitjans del segle XX es va haver de desmuntar la falsa creença que uns dels obstacles que hauria hagut de superar Colom en els seus viatges a Amèrica va ser la creença que la Terra fos plana. Fins i tot s’ensenyava als col·legis. Segons l’historiador de la ciència Stephen Jay Gould el coneixement grec del fet que la Terra era esfèrica mai es va dissipar ni ocultar durant l’edat mitjana.

Per determinar que la terra era rodona, només calia mirar les estrelles i veure com giraven. Això mateix va fer l’astrònom persa del segle IX All-Farghani. Ell va fer càlculs de la seva circumferència aproximada, com abans havien fet els grecs. L’observació empírica destacava que els vaixells no desapareixen sobtadament per l’horitzó, com si haguessin caigut, si no que en realitat deixaven de veure’s lentament. Coneixedor dels models cosmològics ptolemaics va intentar mesurar l’arc meridià terrestre. Sabia perfectament que la Terra era rodona.

Tampoc el cristianisme va ser el culpable

La religió tampoc tenia res a veure en les creences sobre el terraplanisme. Quasi tots els eclesiàstics treballaven amb la idea aristotèlica de la Terra rodona, Des de Sant Isidor de Sevilla, patró dels topògrafs, a Sant Tomàs d’Aquino al segle XIII o les representacions de Hildegard von Bingen al segle XII.

Fins i tot el popular personatge fictici de Jean de Mandeville al segle XIV al Llibre de les meravelles del món diu que la Terra era rodona, igual que Dante. I així una muntanya més.

Aquest, per tant, no era el problema. Si fa no fa, tothom acceptava que la Terra era rodona.

L’heliocentrisme

El problema era l’univers i si la Terra era o no el centre d’aquest, perquè la Bíblia afirmava que “l’home és el centre de tot”. Per regla de tres, si l’home habitava la Terra, aquesta per força havia de ser el centre. Per això es van enfrontar a les idees heliocèntriques com la de Koppernigk al segle XVI, que rescatant les idees clàssiques d’Aristarc de Samos afirmava que el centre de l’univers era el sol i els planetes orbitaven al seu voltant.

Les interpretacions interessades de només personatges van alimentar els ideòlegs del terraplanisme. Lactanci feia burla al segle IV del fet que als antípodes algú pogués caminar cap per vall, però això no volia dir que negués que la Terra fos rodona. D'altra banda, Cosme Indicopleistes va descriure un món cristià al·legòricament representat en un mapa mundi quadrat. Refusava les idees ptolemaiques i va descriure la Terra des d'una literalitat de la Bíblia (arca de l'aliança inclosa), però també va descriure la Xina per primer cop. Ambdós autors, malgrat ser una excepció dins l'Església els seus llibres finalment prohibints, van ser convenientment manipulats. Es va generalitzar les seves malinterpretacions, quan eren minoritàries, al segle XIX per aportar el toc conspiranoic i suposadament "documentat". Foto: Wikimedia Commons
Les interpretacions interessades de només dos personatges van alimentar els ideòlegs del terraplanisme. Lactanci feia burla al segle IV del fet que als antípodes algú pogués caminar cap per avall, però això no volia dir que negués que la Terra fos rodona. D’altra banda, Cosme Indicopleistes va descriure un món cristià al·legòricament representat en un mapa mundi quadrat. Refusava les idees ptolemaiques i va descriure la Terra des d’una literalitat de la Bíblia (arca de l’aliança inclosa), però també va descriure la Xina per primer cop. Ambdós autors, malgrat ser una excepció dins l’Església els seus llibres finalment prohibits, van ser convenientment manipulats al segle XIX. Es va dir que eren terraplanistes, van fer extensibles les seves idees a tota la societat, quan eren minoritàries, i la prohibició en època moderna va aportar el toc conspiranoic de rigor. Foto: Wikimedia Commons

Va ser l’heliocentrisme el que el 1616 va prohibir la Inquisició, no pas que la Terra fos rodona. Galileu, al segle XVII, per tant, en patiria les conseqüències per voler desenvolupar les idees copernicanes sent obligat a retractar-se i abjurar de les seves idees. Fins llavors, els principals motius de la Inquisició per dur gent a la foguera, com a Giordano Bruno el 1600, eren encara l’heretgia. Les seves idees científiques, més enllà d’afirmar que en realitat el sol només era un estel del qual l’univers havia de ser ple, eren incompatibles ja amb la religió.

Llavors, quan es va gestar el mite?

El mite principal el va crear una novel·la històrica, amb voluntat de ser una biografia, de l’escriptor Washington Irving La vida i els viatges de Cristòfor Colom de 1828. Un Washington Irving, nord-americà creador dels contes de Rip Van Winkl, fascinat pel tema d’Andalusia de la qual en va portar força informació al món anglosaxó. Al llibre es pot trobar el mite de l’ou de Colom, per, suposadament, demostrar l’esfericitat de la Terra.

A llocs com a Sevilla va esdevenir una mena de mite, entre anècdotes i fantasia. El llibre, en quatre volums va ser un gran èxit i generador de mites, entre ells el de la Terra plana medieval amb la famosa escena de la suposada demostració de Colom davant els reis Ferran i Isabel. 

El successor el 1837 de Champollion en la càtedra d’arqueologia del Collège de France, Antoinne-Jean Letronne, va aprofundir en el mite. Va afirmar el 1834 que les teories de la Terra plana havien dominat fins a l’arribada de Newton. Poc després, Parallax, pseudònim de l’inventor protestant Samuel Birley Rowbotham (1816-84), divulgà el panflet Zetetic Astronomy: Earth Not a Globe de 1849. Inicialment, eren 16 pàgines que es van acabar convertint en un llibre de 430.

Washington Irving amb la seva imaginativa obra sobre la biografia de Colom, va inaugurar el mite de la terra plana en època medieval. Va ser el creador de l'escena en que Colom intentava convèncer Isabel I Ferran que la Terra era rodona. En realitat no calia, ja se sabia. Foto: Wikimedia Commons
Washington Irving amb la seva imaginativa obra sobre la biografia de Colom, va inaugurar el mite de la terra plana en època medieval. Va ser el creador de l’escena en què Colom intentava convèncer Isabel I Ferran que la Terra era rodona. En realitat no calia, ja se sabia. Foto: Wikimedia Commons

L’efecte bola de neu

Al seu llibre descriu la Terra com a un disc pla centrat al pol nord i tancat per un mur de gel. A partir d’aquestes idees Samuel Shenton va crear el 1956 la Flat Earth Society, entitat nord-americana encara avui centrada a demostrar que la Terra és plana amb teories pseudocientífiques. Mike Hughes, l’aventurer que es va matar el 2020 amb un coet casolà intentant demostrar que la Terra era plana, havia rebut finançament d’aquesta entitat.

A partir d’aquí, el principal responsable seria l’efecte “bola de neu”. Molts professors, fins i tot historiadors, van donar continuïtat a l’error fins que va arribar a dimensions de ridícul. De fet, es va arribar a fer servir com a element desacreditador. Els cristians contraris a la teoria de l’evolució de Darwin van ser equiparats als cristians medievals, perquè, se suposava, pensaven que la Terra era plana. Al final, és un efecte copypaste al qual, lamentablement la facilitat de compartir continguts sense contrast possible a Internet ens té abocats.


Més informació:

Inventing the Flat Earth

Inventing the Flat Earth: Amazon.es: Russell, Jeffrey Burton: Libros en idiomas extranjeros

Article anteriorBroz, la forja d’un revolucionari
Proper articleEls inicis de la conquesta de Sibèria
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).