El jove Josip Broz (encerclat) com a obrer de fàbrica a Kamnik el 1911. Foto: Wikimedia Commons, autor anònim
El jove Josip Broz (encerclat) com a obrer de fàbrica a Kamnik el 1911. Foto: Wikimedia Commons, autor anònim

La història de la Iugoslàvia socialista és la història de la transformació d’un partit comunista sectari i irrellevant en una organització revolucionària i de masses. Fou un camí feixuc marcat per la repressió, la clandestinitat i la resistència. Part d’aquesta història la va escriure Josip Broz, un jove militant que encarnà, amb el seu exemple, l’essència del que volia dir ser comunista al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens: conspiració, camuflatge, sospites, noms falsos, fugides, amagatalls, residència itinerant, reunions secretes i, en el pitjor dels casos, detenció, presó, tortures i mort.

Broz nasqué el 1892 a Kumrovec (Croàcia), una de les zones més retardatàries de l’imperi austrohongarès: sense indústria, ni escoles, i amb un 80% d’analfabetisme. Casa seva és ctualment un museu. Foto: Wikimedia Commons, lliure de drets
Broz nasqué el 1892 a Kumrovec (Croàcia), una de les zones més retardatàries de l’imperi austrohongarès: sense indústria, ni escoles, i amb un 80% d’analfabetisme. Casa seva és actualment un museu. Foto: Wikimedia Commons, lliure de drets

Un croat a la Revolució Russa

El seu pare, jornaler, s’havia arruïnat pels deutes bancaris, i Broz havia sortit ben d’hora de casa per aprendre l’ofici de manyà. Allà, en una petita ciutat portuària, va prendre contacte amb les idees del socialisme, la democràcia social i el sindicalisme. Amb l’esclat de la Gran Guerra, el 1914, es va enrolar en un regiment austrohongarès i va ser mobilitzat al front rus. Allà va conèixer l’experiència traumàtica del fred, la fam, el patiment i la mort.

Durant la campanya militar va ser ferit, capturat pels russos i reclòs en un hospital militar. Mentre es recuperava de les ferides, del tifus i de la tuberculosi va aprendre rus, va llegir a Pushkin, Tugeniev i Tolstoi. Ja recuperat i a la presó, el 1917 va ser alliberat pels bolxevics, els quals va veure com una revelació. Fou aleshores quan va decidir dedicar-se plenament a la revolució, allistar-se com a voluntari de l’Exèrcit Roig i participar en la guerra civil russa. En aquest punt, la seva biografia coincideix amb la d’altres comunistes iugoslaus que s’hi varen quedar a viure i que acabarien sent funcionaris de l’URSS, com Gustav Barabaš o Danilo Srdić.

L’activista polític i sindical

El 1920 va tornar a casa, al recentment creat Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. Es va afiliar al Partit Comunista, un partit que comptava aleshores amb 65.000 membres i que lluitava contra el règim conservador i monàrquic. Broz es va implicar activament en la primera campanya electoral, parlant amb els treballadors a les fàbriques i amb els jornalers al camp, explicant la seva experiència al primer país comunista i difonent les idees de Lenin.

El 1925 va crear un sindicat a les drassanes de Kraljevica, des d’on organitzava activitats culturals i esportives i mobilitzacions com les marxes del Dia del Treballador, l’1 de maig. Broz denunciava les condicions dels treballadors des de les publicacions sindicals: «Els treballadors pateixen i s’esllomen de l’alba al capvespre, i després van de banda a banda com rodaments, descalços i borratxos, en condicions d’higiene lamentables. La meitat ha emmalaltit aquest hivern de pneumònia».

Mentrestant, Broz militava en un Partit Comunista cada vegada més castigat per la repressió i les divisions internes. Aleshores fou nomenat secretari general del Comitè Regional del Partit i fou cooptat pel Comitè Local de Zagreb. És un moment clau en la seva trajectòria política, ja que a partir d’aleshores es dedicà a temps complet al Partit i al sindicat.

Dedicació completa i primeres detencions

Anava a les fàbriques a conèixer de primera mà les condicions dels treballadors, organitza vagues, fa proclames als obrers, redacta informes per a la cúpula. Es converteix així en un activista ambiciós, eficaç i plenament convençut de la necessitat de superar l’etapa reformista del Partit i apropar l’acció sindical a l’acció política.

L’estiu de 1927 fou detingut a la seu del sindicat, i condemnat a set mesos de presó. Mentre esperava la condemna, va tornar a l’activisme acomplint tasques sindicals encara amb més energia que abans: distribuïa premsa il·legal, es reunia amb cèl·lules clandestines, formava comitès locals i treballava per l’enfortiment de l’organització. Broz havia accedit al moviment comunista mogut per la seva consciència de classe, i havia enfortit després aquesta consciència a través de la literatura marxista. És a dir, ja era comunista abans de llegir a Marx.

Era un obrer rebel per instint que entenia la lluita com una resposta a l’explotació de classe, de la qual se sentia objecte. Per això contrastava tant amb la direcció del Partit Comunista Iugoslàvia, una elit intel·lectual que sotmetia la lluita sindical als debats ideològics. Broz era, doncs, contrari a les lluites fraccionàries dins l’organització, i va ser una peça clau per a la recuperació de la unitat que reclamava la Komintern des de Moscou a través de Zinoviev, Toglatti i el propi Stalin.

El judici dels explosius: de Broz a Tito

La culminació del seu ascens va arribar amb el judici dels explosius, el 1928. Mesos abans, Broz havia radicalitzat les seves posicions i, en un error de càlcul, havia cridat a un aixecament armat contra el règim sense comptar amb la força necessària. La repressió va ser brutal. El règim va prohibir els sindicats i la policia va entrar als locals, va requisar els documents i va detenir un centenar d’activistes.

Entre ells Broz, que en un moment de distracció dels agents aconseguí escapar per la finestra. Va viure durant setmanes amagat en un pis franc, però finalment, el 4 d’agost, va caure víctima d’una emboscada. A casa seva hi van una llibreta amb notes xifrades, alguns diaris il·legals i documents del sindicat. Però a la seva habitació hi van trobar quelcom més delicat: un revòlver carregat, munició per a un rifle i quatre bombes cassolanes. Des d’aleshores es va preparar el sumari per al judici en què li demanaven altes penes de presó.

Broz fou sotmès a tortures i va iniciar una vaga de fam a la presó on esperava l’inici del procés. L’informe del fiscal parlava d’una perillosa cèl·lula comunista armada fins les dents i liderada per Josip Broz. La psicosi es va estendre entre l’opinió pública i va créixer l’expectació pel judici, que va arrancar el 6 de novembre de 1928.

Un autènctic convençut

La directriu general de la Komintern en aquests casos era que els activistes mantinguessin la seva fidelitat al Partit, amb tots els riscos que això comportava. Però a l’hora de la veritat, la majoria acabaven renegant de la seva militància comunista a canvi d’obtenir la llibertat. En canvi, en aquells moments crítics, Broz va sorprendre a tothom per la seva fortalesa estoica.

Amb el rostre impassible i una mirada gèlida, va obrir la seva defensa amb unes paraules demolidores: «Reconec que soc membre del Partit Comunista de Iugoslàvia, que he treballat per a les idees comunistes i que he propagat el comunisme per mostrar al proletariat la injustícia de la burgesia. No reconec aquest tribunal com a competent, i tan sols em sotmeto al judici del Partit».

Amb aquestes paraules, donava al Partit prestigi i visibilitat davant les masses. Va ser condemnat a cinc anys de presó, però el més important és que es va convertir en l’home del Partit. Encara quedaven alguns anys perquè comencés a ser conegut amb el nom de Tito, però a partir de 1928, Josip Broz va deixar de ser un militant anònim a l’ombra de les conspiracions per ser cada vegada més conegut i venerat dins de les masses.

Pijade també es va sentir atret per la senzillesa i la franquesa de Broz, i els dos van iniciar una de les amistats més significatives dins la jerarquia del Partit. No en va Tito es va referir a ell en un informe a la Komintern, anys després, com a camarada, combatent, intel·lectual i educador dels joves comunistes. Fins a la mort de Moša Pijade, el 1957, fou el seu amic més íntim. Foto: Wikimedia Commons
Pijade també es va sentir atret per la senzillesa i la franquesa de Broz, i els dos van iniciar una de les amistats més significatives dins la jerarquia del Partit. No en va Tito es va referir a ell en un informe a la Komintern, anys després, com a camarada, combatent, intel·lectual i educador dels joves comunistes. Fins a la mort de Moša Pijade, el 1957, fou el seu amic més íntim. Foto: Wikimedia Commons

Els anys de la presó i Moša Pijade

Broz va passar a la presó els anys més durs de la repressió del règim contra els comunistes. Els militants del partit eren liquidats per desenes, i els historiadors han advertit no sense raó que la reclusió segurament li va salvar la vida. A més, durant aquell temps no va perdre el temps i, de fet, va ser una de les etapes més productives i intenses de la seva formació.

L’auge de Tito dins la jerarquia del Partit fins a convertir-se en el líder del moviment partisà d’alliberament nacional i el president de la República Federal Socialista de Iugoslàvia segurament no es podria entendre sense el prestigi que li va atorgar el judici dels explosius, però tampoc sense la seva experiència a la presó de 1929 a 1934.

Després d’un breu període al centre penitenciari de Zagreb, Broz fou traslladat a la presó de Lepoglave, on començà a treballar com a electricista reparant les averies del centre i fent també sortides a l’exterior quan hi havia problemes en la instal·lació d’altres presons. Això li va permetre moure’s amb relativa llibertat pel centre i mantenir la connexió entre els camarades de dins de la presó i els de fora. El 15 de febrer de 1930 traslladen a quatre militants del partit al seu centre penitenciari, i entre ells es troba Moša Pijade, un dels dirigents comunistes més importants de la Iugoslàvia d’entreguerres.

La forja del líder

Des de 1919, Moša Pijade havia estat l’editor de vàries publicacions i autor de dibuixos i textos que el coronaren com un dels escriptors satírics més populars del país. Fou condemnat a 14 anys de presó com a responsable de la producció i distribució de propaganda i literatura il·legal del Partit. En la seva entrada a Lepoglave causà gran impressió a Broz per la seva alçada intel·lectual, el seu temperament revolucionari i el seu ingeni per a l’humor.

Broz va escollir a Pijade com a ajudant d’electricista i, mentre ell reparava avaries, l’altre traduïa El Capital de Marx al serbi i pintava quadres a l’oli. Però a més, Pijade havia vist en Broz un gran potencial com a organitzador del moviment al qual només li faltava eixamplar la seva formació. Amb la intenció d’ajudar-lo, va començar a impartir algunes lliçons que amb els temps acabarien formant part de la «universitat comunista». Una mena d’escola marxista dins de les activitats de les cèl·lules disseminades per tota la presó i centralitzades en el Comitè Penitenciari dirigit per Broz.

Amb la intenció de trencar les cèl·lules carceràries, els presos comunistes foren dispersats. El març de 1931 Broz fou traslladat a la presó de Maribor, on es posa al capdavant d’una petita cèl·lula de vuit militants. En uns moments especialment durs per a l’organització, es trobà amb el repte de mantenir units i amb la moral alta a activistes sotmesos a una gran pressió.

Tito i Moša_Pijade a Zatvoru a la central elèctrica de Lepoglavi. Mentre eren presó. Foto: Wikimedia Commons, liure de drets
Tito i Moša Pijade a Zatvoru a la central elèctrica de Lepoglavi. Mentre eren presó. Foto: Wikimedia Commons, lliure de drets.

L’inici de Tito com a cap de partit

Per la seva ascendència obrera en un moment en què la Komintern fomentava la promoció de quadres proletaris, pel prestigi del que gaudia com a militant comunista i sindicalista i per ser un dels líders que havia acabat amb les lluites fraccionàries, Broz fou escollit com l’home del Partit dins de la presó.

Des d’aquesta posició, organitzà reunions periòdiques que mantenien units als militants entorn a discussions sobre el treball sindical, la revolució d’octubre i les lectures de llibres que entraven de forma il·legal a la presó, com l’Anti-Dühring de Friedrich Engels, La misèria de la filosofia de Karl Marx, L’Estat i la revolució de Lenin, i textos de Rosa Luxemburg i Karl Kautsky.

L’11 de novembre de 1934, Josip Broz va sortir de la presó i es va reincorpora a l’activitat de l’organització. Amb els anys acabaria sent el líder del moviment i l’Estat socialista. Però mai va aprendre tant ni va eixamplar el seu horitzó intel·lectual i pràctic com els anys de la repressió. A partir d’aleshores, es va trobar amb les portes obertes per al seu ascens dins la jerarquia de l’organització, que va començar amb la seva cooptació al Comitè Central del Partit Comunista de Iugoslàvia en els anys decisius de la formació del front popular i la lluita antifeixista a les portes de la Segona Guerra Mundial. Però aquesta, és una altra història.


Més informació:

Titomanía: Así se forjó el mito de Yugoslavia

El 4 de mayo de 1980 murió el que fuera considerado arquitecto de Yugoslavia tras la segunda guerra mundial. Carismático y de un liderazgo arrollador, dejó tras de sí un rastro de dolor inenarrable y una reacción diplomática sin precedentes.

Article anteriorEl nacionalisme espanyol historiogràfic
Proper articleA l’època medieval no pensaven que la Terra era plana
Sóc llicenciat en Periodisme i en Història Contemporània, Màster en Història Contemporània amb un treball sobre hooligans i guerres de secessió iugoslaves. Especialitzat en Història de l'est i Balcans, em dedico a la recerca històrica des de Belgrad, on visc desde fa anys. Col·laborador del CIDOB, el Grup de Recerca d'Història Actual de la UAB i vàries publicacions i pàgines web, actualment treballo en una tesi doctoral sobre el marxisme crític i la generació liberal a Iugoslàvia.