Jurament de fidelitat a Cadis el 1810 dels parlamentaris que s'havien de reunir. Aquest moment es considera l'inici fundacional de l'Estat espanyol. En absència del rei, es jurava fidelitat a les institucions, amb la intenció de crear un estat de tall liberal. Ja començaven, però, malament, fent el jurament davant l'Església. Foto: Wikimedia Commons, domini públic
Jurament de fidelitat a Cadis el 1810 dels parlamentaris que s'havien de reunir. Aquest moment es considera l'inici fundacional de l'Estat espanyol. En absència del rei, es jurava fidelitat a les institucions, amb la intenció de crear un estat de tall liberal. Ja començaven, però, malament, fent el jurament davant l'Església. Foto: Wikimedia Commons, domini públic

El nacionalisme espanyol existeix, encara que no se’n parli ni s’expliqui la seva evolució1, com sí que s’explica l’aparició dels nacionalismes basc o català. Això és així, perquè el nacionalisme espanyol s’ha transformat en un nacionalisme banal2, afavorit per la creació d’un Estat-nació al segle XIX. Igual que la resta d’estats contemporanis, l’Estat-nació espanyol també va crear una historiografia mitificada i romàntica que justificativa la seva existència. Una història que respongués les qüestions bàsiques d’una nació, la seva procedència i les seves característiques. Per construir aquesta nova identitat, l’espanyola, es va agafar el model castellà, que des d’època moderna havia estat el poble preeminent a la península, i es va projectar cap al passat.

A inicis del segle XIX, el concepte "Espanya" encara no estava del tot definit. Pau Piferrer va escriure l'obra "Recuerdos i bellezas de España" el 1839. Malgrat el nom, hi posava les bases del que acabaria sent la història romàntica catalana. Foto: Wikipedia Commons
A inicis del segle XIX, el concepte “Espanya” encara no estava del tot definit. Pau Piferrer va escriure l’obra “Recuerdos i bellezas de España” el 1839. Malgrat el nom, hi posava les bases del que acabaria sent la història romàntica catalana de la Renaixença. Foto: Wikipedia Commons

Quan els nacionalistes són “els altres”

Com a resultat d’aquesta història nacionalista del segle XIX, en l’actualitat es parla acientíficament dels conceptes “Espanya i espanyols” en moments i èpoques històriques on aquests eren inexistents. L’aparició constant “d’històries d’Espanya” que només tenen un objectiu de rerefons polític, sense pràcticament cap bibliografia ni investigació prèvia, segueixen alimentant la voluntat d’imposició d’aquest nacionalisme. Perquè, malgrat tot, el nacionalisme espanyol va fracassar en la seva voluntat d’hegemonia per l’aparició dels nacionalismes català, basc i gallec.

Per aquest motiu, a aquestes identitats (seguint la teoria de Michael Billig) des del nacionalisme preponderant se les descriu com a “perifèriques”, en un sentit d’apartat d’una suposada centralitat representada per l’Estat, és a dir, pel model castellà; o “els nacionalismes”, referint-se únicament als “perifèrics” com si l’espanyol no ho fos o directament no existís. És a dir, es fa servir el terme “nacionalisme” d’una forma negativa per a referir-se a tota identitat que no sigui la que imposa l’Estat, tot considerant-les una molèstia, una desviació, o directament un delicte.

La historiografia del XIX i principis del XX espanyola (fins a Claudio Arbornoz, per exemple), tot i que de caràcter liberal, es movia entre la justificació de l'estat i la monarquia, donant per implícit "l'existència natural"d'un nació espanyola. Per tant, no tractaven de justificar l'existència d'aquesta nació, sinó directament la relció que havia tingut amb les diferents monarquies. Imatge: Captura de la història de Lafuente a http://alfama.sim.ucm.es/dioscorides/consulta_libro.asp?ref=B18604997&idioma=0
La historiografia espanyola del XIX i principis del XX (fins a Claudio Arbornoz, per exemple), tot i que de caràcter liberal, es movia per la justificació de l’estat i la monarquia, donant per implícita “l’existència natural”d’una nació espanyola. Per tant, no tractaven de justificar l’existència d’aquesta nació, sinó directament la relació que aquesta havia tingut amb les diferents monarquies. Imatge: Captura de la història de Juan Mariana, del segle XVI. Font: http://alfama.sim.ucm.es/dioscorides/consulta_libro.asp?ref=B18604997&idioma=0

L’origen de l’espanyolisme historiogràfic

El punt de partida d’aquest nacionalisme historiogràfic el marca l’historiador Vicent Baydal o l’especialista Borja de Riquer entre els anys 1850 i 1867, amb l’aparició de l’obra Historia general de España de Modesto Lafuente.3 Es creava una història on el nacionalisme espanyol era explícit, en un context d’auge del romanticisme i la implantació dels sistemes educatius obligatoris. La Història era en un moment on encara s’estaven separant les ciències humanístiques de la religió, per esdevenir una ciència que encara no estava consolidada.

En època moderna hi havia hagut històries d’Espanya, com la del jesuïta Juan de Mariana, que havia servit de guia amb diverses ampliacions pràcticament fins al segle XIX i l’aparició de la de Modesto Lafuente. Aquest últim, inspirat en l’obra de Charles Romey Histoire d’Espagne de 1839, traduïda poc després de la seva aparició al castellà. A l’obra de Juan de Mariana ja apareix la famosa i temuda llista dels reis gots. Però era una obra de caràcter moralista (ell era filòsof), especialment dirigit a la monarquia.

Malgrat tot, l’impacte de Juan de Mariana en la historiografia espanyolista, sobretot pel fet religiós, va ser gran. Seguiria editant-se, malgrat el poc rigor històric, el 1864 amb un “discurs preliminar” redactat pel mateix Francesc Pi i Maragall, qui acabaria sent el president de la Primera República espanyola. Aquesta història es va fer servir, per a inculcar una mentalitat de passat col·lectiu que oferís alhora un relat sense fissures d’identificació individual i un projecte de futur, l’Estat.

Descontextualització pseudohistòrica

Un cop implantat el sistema de projecció inversa de la història, des del present cap al passat (una praxi completament pseudohistòrica), calia cercar “arguments”. Una de les típiques justificacions de la suposada existència d’Espanya des de temps immemorial és la volguda confusió entre els mots “Hispània” i “Espanya”. Tot i que, evidentment, el mot “espanya” en deriva, mai va tenir el significat ni de nació ni molt menys d’Estat que actualment se li atorga. Primerament era una administració romana, no pas “espanyola”, i posteriorment va ser usat com a terme geogràfic per referir-se a la península Ibèrica. Exactament igual que existia el terme Itàlia, però no l’actual estat italià, ni molt menys una idea de “nació italiana” abans del segle XIX.

D’aquesta manera, la història es presentava com una projecció del present nacional que es volia construir, de forma que tots els fets històrics eren interpretats com una cursa d’obstacles predestinats a arribar a allò que es considerava el fet moral superior implícit, que era “Espanya”. En conseqüència, els dilemes “de quan s’havia fundat Espanya” o “qui havien estat els primers espanyols”, esdevenia indiferent.

Sempre haurien estat espanyols, el problema era que no ho sabien i es dedicaven a fer coses que no tocava. Es repartien els territoris en herència, es dividien en tribus, creaven diferents regnes cristians, etc. Fins que es creaven diferents moments històrics, exaltats a l’altar de la glòria pàtria, en els quals es resolien aquestes “desviacions”. D’aquí el mantra què Espanya es va formar amb els reis catòlics, la llista dels reis gots o l’accent en una suposada unitat en el cristianisme o la monarquia.

El nacionalisme espanyol historiogràfic de la Segona Restauració borbònica

La qüestió nacional espanyola, lluny de resoldre’s, ha tendit a enquistar-se. Des dels nacionalismes català o basc s’ha identificat (injustament) el nacionalisme espanyol pràcticament de forma exclusiva amb el franquisme, quan es va inventar com a nació amb les Corts de Cadis de 1812. I el nacionalisme espanyol ha tendit a donar continuïtat a les formes antigues d’imposició identitària: restabliment de la identitat basada en la monarquia, i identificació del model cultural i lingüístic castellà com l’espanyol per defecte.

El nacionalisme historiogràfic espanyol està del tot interioritzat entre els actuals ciutadans espanyols d'arrel castellana. En aquesta captura del dia ABC, els "romans van enviar Espanya", que es veu que ja existia, al mateix nivell que Cartago. https://www.abc.es/historia/abci-saqueo-roma-minerales-201706231859_noticia.html?ref=android-app:%2F%2Fcom.slack%2F
El nacionalisme historiogràfic espanyol està del tot interioritzat entre els actuals ciutadans espanyols d’arrel castellana. En aquesta captura del diari ABC, els “romans van envair Espanya”, que es veu que ja existia, al mateix nivell que Cartago. Font: https://www.abc.es/historia/abci-saqueo-roma-minerales-201706231859_noticia.html?ref=android-app:%2F%2Fcom.slack%2F

La història com a ciència humanística s’ha consolidat al segle XX, per això s’ha creat una psedohistòria. Però, el fet és que, historiogràficament, la renovació que es va fer a Catalunya amb Vicens Vives o Josep Fontana, continuada pels seus deixebles, no ha ocorregut a Espanya. A Espanya, la historiografia ha tendit a un continuisme ideològic en la gran divulgació, entre el públic en general, dels mantres del segle XIX. Això ha generat moltes tendències pseudohistòriques, fins i tot a escala universitària i practicades per catedràtics, molt esteses, en aquest cas sí, gràcies a l’adoctrinament que va fer el nacionalcatolicisme.

“Creu l’autor que la seva principal obligació consisteix a exaltar tant com pugui el poble que descriu, no posa els ulls en la veritat, sinó en la reputació d’aquella nació. Els molt necis no entenen que això no és escriure història, sinó defensar la causa d’aquest poble, que és una tasca d’advocat, no d’historiador.”

Joan Lluís Vives i March. Tret de El relato nacional: Historia de la historia de España.

La pseudohistòria nacionalista espanyola

Un exemple d’aquesta pseudohistòria espanyolista, que dona continuïtat a la historiografia nacionalista espanyola, és aquest fragment de la Història de España de Perez Reverte. Un supervendres.

“Fou a principis del segle XVI, amb Espanya ja unificada territorialment i amb aparença d’Estat més o menys modern, amb Amèrica descoberta i una forta influència comercial i militar a Itàlia, la Mediterrània i els afers d’Europa, paradoxalment a punt de ser la potència mundial més “chuleta” d’Occident, quan, passet a passet, van començar a cagar-la. I en comptes de dedicar-nos a les nostres coses, a trencar l’esquena de nobles —que no pagaven impostos— i burgesos atrinxerats en furs i privilegis territorials, i a lligar-nos reines i reis portuguesos per a posar la capital a Lisboa, ser potència marítima i mirar cap a l’Atlàntic i Amèrica, que eren el futur, ens vam enfangar fins a coll en futures guerres de família i religió europees, on no se’ns havia perdut res i on anàvem a perdre-ho tot.”

(agafat de https://www.zendalibros.com/critica-una-historia-de-espana-perez-reverte/)

A un sol paràgraf podem trobar tots els mals del nacionalisme historiogràfic espanyol. La creença que l’Estat es va formar al segle XVI (“ja unificada territorialment”). La predestinació d’una suposada trajectòria natural cap al que ja es considera “espanya” per defecte (“van començar a cagar-la”). La identificació de la Península amb les aspiracions castellanes (“posar la capital a Lisboa”). O la identificació indirecta de ser espanyols, en considerar que les guerres europees i de família no tenien res a veure amb ells. Com si els Habsburg fossin de Sevilla. O com si, contradictòriament, “no se’ls havia perdut res”, però alhora tenien “forta influència comercial i militar a Itàlia, el Mediterrani i els afers d’Europa”.

La RAH ha estat una altra institució que no ha parat de fomentar la idea essencialista "d'Espanya" practicant un nacionalisme espanyolista poc dissimulat. Eloy Benito Ruano va ser inspector de la brigada politico-social franquista. El 1964 va ingresar com a catedràtic per a ensenyar història general d'Espanya i durant els 90 seguia rebent premis i càrrecs.
La RAH ha estat una altra institució que no ha parat de fomentar la idea essencialista “d’Espanya” practicant un nacionalisme espanyolista poc dissimulat. Eloy Benito Ruano va ser inspector de la brigada politico-social franquista. El 1964 va ingresar com a catedràtic per a ensenyar història general d’Espanya i durant els 90 seguia rebent premis i càrrecs.

Una pseudohistòria nacionalista espanyola polièdrica

I no només són autors mediàtics. Catedràtics com Fernando García de Cortazar, un jesuïta que forma part del patronat d’honor de la Fundación para la Defensa de la Nación Española, relacionada amb VOX, insiteix en realitzar “una història per exaltar Espanyar i que s’enfronti als nacionalismes català i basc.” L’historiador, dels més venuts darrerament amb el seu resum d’Historia de España assegura que: “España no es un invento ni un simple trámite legal cumplimentado en 1978, sino el fruto de una larga tradición, de un prolongado hermanamiento, de un enriquecedor proceso de mestizaje y de un ímpetu cultural como pocos países han tenido.” És més, segons Fernando García Cortazar: “Els nacionalismes [evidentment només es refereix a catalans i bascos] s’inventen una història que no tenen“.

Els difusors de la història mite del segle XIX, de tarannà nacionalista espanyol, també compten amb un canal de Youtube que demostra l’èxit que tenen encara aquestes idees nacionalistes. Amb dibuixets, no deixa de ser la mateixa pseudohistòria espanyolista que no ha actualitzat els seus continguts els darrers 60 anys (de vegades, més). Una repassada als seus continguts erronis i tergiversadors la podeu trobar a aquest vídeo del PutoMikel. Academia Play està impulsada per la fundació ultranacionalista Villacisneros que té la “misión” de “defensar la unitat d’Espanya i l’orgull de ser espanyol”.

La pressió i ingerència del nacionalisme espanyol és constant en termes anacrònics. Pablo Casado anomenava un dels més grans genocidis de la història com un "orgull d'hispanitat". Tot plegat, per criticar la presència d'un representant d'un parlament en actes de commemoració dels 800 anys de la Generalitat vlenciana, `resentada com la diversitat de territoris que al s. XIV eren sota el control del casal de Barcelona.
La pressió i ingerència del nacionalisme espanyol és constant en termes anacrònics. Pablo Casado anomenava un dels més grans genocidis de la història com un “orgull d’hispanitat”. Tot plegat, per criticar la presència d’un representant d’un parlament en actes històrics dels 600 anys de la Generalitat valenciana, presentada com la diversitat de territoris que al s. XIV eren sota el control del casal de Barcelona.

La punta de l’iceberg

En realitat, els Barea i la seva imperiofòbia amb dades inventades i manipulades, els Cesar Vidal i la seva obsessió amb tergiversar els fets de la Guerra Civil o els Losantos de torn un (personatge que va ser professor d’institut a Catalunya) que afirma sense immutar-se que “Espanya és més antiga que Saragossa”, només són la punta d’un iceberg molt més profund. El d’una historiografia nacionalista, que amb els coneixements actuals està completament superada, però que segueix sent defensada per una immensa maquinària d’estat, al servei de l’homogeneïtzació cultural.

Els Wert i “españolizar los niños catalanes”, Els “3000 anys de la nació més antiga del món” d’Esperanza Aguirre, o els 500 de tot un president d’un estat (Mariano Rajoy) dient que “és la nació més antiga del món”, expressen com de comunament acceptada està la veritat segons la qual “els dolents nacionalistes (els altres) volen ocultar”. Cal dir que no tots els professionals d’història espanyols, d’arrel castellana, són així. Però són un nucli amb poca visibilitat dins un magma nacionalista espanyolista que els atropella. Un nacionalisme espanyol, que malgrat tot, encara necessita tot de fundacions (fins i tot una que defensa el llegat històric del dictador Franco) amb l’objectiu d’imposar l’espanyolisme.


Més informació:

BREU HISTÒRIA DEL NACIONALISME ESPANYOL

Puigpelat, Francesc Quan es parla de nacionalisme, els focus mediàtics es dirigeixen només cap al País Basc o Catalunya. Però, què hi ha del nacionalisme espanyol? Arreu de l’Estat no costa gaire trobar qui defensa que ni existeix, ni ha existit.


Notes
  1. Martí de Riquer, pàgina 12

Vista de Aproximación al nacionalismo español contemporáneo

Volver a los detalles del artículo Aproximación al nacionalismo español contemporáneo Descargar Descargar PDF

2. Nacionalisme banal, Micheal Billing

Nacionalisme banal

No Description

3. Els valencians des de quan són valencians, Vicent Baydal

els valencians des de quan són valencians Vicent Baydal

L’estudi empíric dels orígens de la identitat vinculada a la comunitat política del regne medieval de València ha restat pràcticament inèdit fins a temps molt recents.

4. Historia de Espanya (1839)

Compendi de la historia de Espanya

No Description


Llegir més:

El primer “rei d’Espanya” va ser al segle XIX

Franco i la història antiga

La mentida de la “reconquesta”