Verdi va compondre l'òpera Aïda per celebrar la inauguració del canal de Suez el 1869. Tot i que l'obra s'estrenaria una mica més tard, a causa de la guerra franco-prussiana. Foto: Mr Snrub CC BY-SA 3.0 vis Wikimedia Commons
Verdi va compondre l'òpera Aïda per celebrar la inauguració del canal de Suez el 1869. Tot i que l'obra s'estrenaria una mica més tard, a causa de la guerra franco-prussiana. Foto: Mr Snrub CC BY-SA 3.0 vis Wikimedia Commons

El 1956, el líder nacionalista egipci Nasser va nacionalitzar el canal de Suez, fins aleshores en mans d’un consorci anglofrancès. La resposta no es feu esperar en forma d’agressió armada. I la derrota de les forces europees franceses i principalment britàniques, suposà l’inici de la seva fi com a potències colonials i d’influència en l’àmbit internacional. Dues noves potències havien fet acte de presència, l’URSS i els EUA.

El cop d’estat dels joves oficials

El 23 de juliol de 1952, Nasser, que exercia d’instructor a l’Acadèmia militar del Caire juntament amb un grup d’oficials anomenats “els oficials lliures”, executaren un cop d’estat. Destronaren el rei Faruq I i proclamaren la república. El moviment tenia el suport dels sectors esquerrans del país.

Si per un costat Muhammad Naguib, president de la república, desitjava la convocatòria d’una assemblea constituent i el restabliment de les llibertats polítiques, Nasser, que era vicepresident, defensava un canvi de règim i l’aplicació d’un programa socialista. L’any següent, el novembre de 1953, Naguib fou destituït i arrestat per ordre de Nasser. A partir d’aquest moment, aquest esdevingué el líder del moviment.

La Conferència de Bandung

L’abril de 1955 se celebrà a la ciutat indonèsia de Bandung una conferència que seria l’inici de moviment conegut com el Moviment dels països no alineats.

Nasser, juntament Nehru i Sukarno (caps de govern d’Egipte, Índia i Indonèsia), plantejaren la idea de la independència dels països encara sota el jou del colonialisme. Cercaven la seva cooperació i independitzar-se de les dues grans superpotències. Volia ser un moviment d’unitat d’unes nacions que aviat esdevindrien estats i establir els fonaments d’un moviment que jugàs el seu paper en l’escena internacional.

Nasser rebut per multituds a Alexandria un dia després de l’anunci de la retirada britànica i l’intent d’assassinat contra ell, el 27 d’octubre de 1954. (Font: Wikipedia)

La presa d’Assuan

El canal de Suez era una obra civil que travessava Egipte i la unia la mar Mediterrània i l’oceà Índic. Encara ara és una via de comunicació de vital importància per a Occident. Cada dia, és travessat per petroliers que abasteixen les potències europees i permet el funcionament de les seves economies.

El 1952, en assumir Nasser el poder, se signà un tractat amb el Regne Unit segons el qual, s’havia de retirar tot el personal militar del Canal. Juntament amb els EUA, la Gran Bretanya es comprometia a aportar uns 40 milions de dòlars per al desenvolupament econòmic de la zona.

El programa de govern de Nasser, entre altres aspectes, incloïa la construcció d’una segona resclosa a la ciutat d’Assuan. Aquesta obra d’enginyeria civil havia de ser un impuls clau per a l’economia egípcia, ja que la dotaria d’una font d’energia molt important.

Vista aèria del canal de Suez el 1934 (font: wikimedia)
Vista aèria del canal de Suez el 1934 (Font: Wikimedia)

Per a dur a terme l’obra calia finançament internacional. El 1956, Nasser tenia compromisos 56 milions per finançar la resclosa d’Assuan. S’havia de crear un llac artificial que generés electricitat suficient per abastir el país, proveir d’aigua els regadius i controlar les inundacions del Nil.

Nacionalització del canal

El setembre de 1955, però, Egipte havia signat un tractat d’armament amb Txecoslovàquia. Això, unit al fet de reconèixer la República Popular de la Xina, provocà el rebuig de les potències occidentals.

La suposada manca de neutralitat d’Egipte en l’escena internacional féu que les potències occidentals es negassin a finançar la resclosa. Aleshores Nasser, com a resposta, decidí nacionalitzar el canal de Suez. Considerava que l’enclavament era dels egipcis i que, per tant, tenien tot el dret del món a gaudir dels grans beneficis que suposava l’administració del canal.

Anthony Eden (Font: wikimedia)
Anthony Eden (Font: Wikimedia)

Això féu guanyar molt de prestigi a Nasser en el món àrab, els seus discursos a favor de la unió àrab culminaren amb la creació de la República Àrab Unida, en la que ingressaren Egipte i Síria el 1958. Aquesta unió fou però de curta durada, ja que el 1961 deixà d’existir.

La crisi de Suez

En nacionalitzar el canal de Suez, Nasser bloquejà els estrets de Tiran. Eren la via d’accés a Eliat, el principal port israelià. A més a més, el mes d’octubre Egipte, Síria i Jordània signaren un pacte militar, fet que encara agreujà més les relacions amb Israel. No podem oblidar que la derrota dels països àrabs durant la guerra d’independència d’Israel el 1948 havia provocat un sentiment antiisraelià profund entre els egipcis. Com veurem, aquest conflicte tendrà conseqüències que aniran més enllà del conflicte de Suez.

Antony Elden fou ministre d’Afers Exteriors amb Winston Churchill, a qui substituí en el càrrec de Primer Ministre el 1955. Persona criada en els cercles conservadors del poder britànic, no sabé entendre que s’acostaven nous temps i que els temps gloriosos de l’imperi britànic tocaven a la seva fi. El 1957, hagué de dimitir del càrrec de Primer Ministre. La crisi de Suez fou l’espurna que inicià la majoria de processos de descolonització de l’Imperi britànic a l’Àfrica dutanr la dècada dels seixanta del segle passat.

Intervenció d’Israel

El 29 d’octubre, Israel envaí el Sinaí i la Franja de Gaza. Prèviament, hi havia hagut una reunió als afores de París. França i el Regne Unit s’havien compromès a fer de mitjancers amb una oferta que, en cas de ser rebutjada per Egipte, serviria d’excusa per declarar la guerra al país del Nil per fer-li tornar el canal.

Un cop rebutjada l’oferta de mediació anglofrancesa, la coalició va reunir fins a 80.000 homes i una flota de 10 vaixells. També van enviar paracaigudistes a Port Said a partir del 5 de novembre. El dia abans, la península del Sinaí havia quedat en poder d’Israel, trobant-se amb un exèrcit egipci derrotat per tot un cúmul d’atacs sorpresa. Alhora, Nasser havia enfonsat fins a 40 vaixells per fer intransitable el canal. Els israelians van detenir el seu avanç a 16 km a l’est del canal, moment en què les Nacions Unides disposaren el cessament del foc entre les parts.

La geopolítica internacional

Els egipcis es varen beneficiar d’un conflicte emmarcat en la guerra freda que tenia lloc a Hongria. El novembre de 1956, les tropes soviètiques envaïren Hongria com a resposta al govern reformista d’Imre Nagy, que posava en qüestió els equilibris de la guerra freda a Europa Oriental.

Charles de Gaulle el 1961 (font: wikimedia)
Charles de Gaulle el 1961 (font: Wikimedia)

Donats els fets, els EUA no podien defensar una invasió a Egipte, que pertanyia a l’àmbit d’influència occidental, i alhora condemnar la invasió soviètica d’Hongria que pertanyia al bloc comunista.

Per la seva banda, l’URSS amenaçava de bombardejar Londres i París si no es retiraven d’Egipte. En aquest punt, l’ONU forçà la creació d’un cos especial d’interposició i obligà Israel a retirar-se a les fronteres de 1948. Qui sortí més malparat fou el primer ministre britànic, el conservador Antony Eden. La crisi provocà la seva dimissió i el final de la seva carrera política. A França, la crisi de Suez aplanaria el camí cap a l’elecció com a president de Charles de Gaulle, que a partir d’aquest moment començà a covar un sentiment de desconfiança cap als nord-americans.

Charles de Gaulle, heroi de la Segona Guerra Mundial, formà part dels primers governs de la postguerra. A causa de la inestabilitat de la quarta república (1946-1958) i de la crisi algeriana, el 1958 agafà les regnes del poder i presentà un projecte de nova constitució de caràcter clarament presidencialista. La Constitució fou aprovada i governà el país fins al 1969. Un any més tard moria. La seva figura esdevingué el referent de la dreta francesa de la segona meitat del segle XX.

Egipte: amo i senyor del canal

La crisi de Suez posà en evidència la fragilitat de les forces colonialistes als països del Tercer Món. Els anys seixanta serien els anys de l’alliberament de moltes nacions africanes i el seu accés com a nacions lliures en l’àmbit internacional.

Egipte afermà el seu paper com a àrbitre internacional i fronterer amb Israel. Les crisis de 1967 i 1973 la lligaren als seus compromisos geoestratègics amb els EUA, però posà en evidència que els països àrabs podrien desenvolupar una política exterior i interior, fins a cert punt, autònoma. A partir d’aquest moment, el canal seria una font d’ingressos molt important per a l’estat egipci.

Epíleg

La crisi de Suez tengué la seva continuació en la guerra dels Sis Dies el juny de 1967, quan Egipte bloquejà altre cop els estrets del Tiran. Això provocà un conflicte que suposà una nova humiliació d’Egipte en mans de l’exèrcit israelià. No es va obtenir la pau, i es va tornar a la mateixa situació que abans de l’inici del conflicte. Però aquesta és una altra història…


Més informació:

El canal de Suez, la joya de la corona egipcia

Enclavado en la intersección entre tres continentes, el canal de Suez es una pieza clave en el complejo puzle geopolítico de Oriente Próximo. Su enorme valor económico y estratégico, además de su importancia militar, han hecho del canal una fuente de conflictos tanto a nivel internacional como interno en Egipto.

La crisis del Canal de Suez en 1956: el fin de una época en el Medio Oriente y el comienzo de otra

Información del artículo La crisis del Canal de Suez en 1956: el fin de una época en el Medio Oriente y el comienzo de otra

Article anteriorGrecs a l’exèrcit persa
Proper articleEl nacionalisme espanyol historiogràfic
Llicenciat en filologia catalana per la UIB. Especialista Universitari en història i cultura de les Illes Balears. Membre del col·lectiu Recerca, Grup d'estudi de la Guerra Civil i el Franquisme a les Illes Balears.He participat en la redacció del Diccionari de partits polítics de les Illes Balears (1900-2008).