El sant Sudari de Torí, una de les relíquies més conegudes. Se suposa que inclou una imatge en negatiu del mateix Jesús, clar que curiosament amb una aparença molt similar a les representacions medievals. Les datacions amb C14 també indiquen un origen medieval. Malgrat això, ha estat impossible determinar com es va poder gravar la imatge, ni quina és la procedència de la sang que conté. Foto: WIkimedia Commons
El sant Sudari de Torí, una de les relíquies més conegudes. Se suposa que inclou una imatge en negatiu del mateix Jesús, clar que curiosament amb una aparença molt similar a les representacions medievals. Les datacions amb C14 també indiquen un origen medieval. Malgrat això, ha estat impossible determinar com es va poder gravar la imatge, ni quina és la procedència de la sang que conté. Foto: Wikimedia Commons

L’Església reconeix tres menes de culte: el de latria, d’adoració exclusiva a Déu, del qual no s’extreien parts del cos, perquè va pujar al cel i seria incongruent fins i tot per a l’Església. El d’hiperdulia, de veneració cap a la verge Maria (establert al Concili d’Efes), sense parts del cos tampoc, però sí d’objectes en contacte i fins i tot coses que pogués deixar com cabells i llet materna. I el de dulia, de veneració als sants. El gran negoci, perquè dels sants s’aprofitava tot.

Les relíquies eren l’expressió principal del favor diví del qual van gaudir els sants en vida. Per això, després de la seva mort, els trossos dels seus cossos i els seus objectes causaven furor en els catòlics. Se’ls atribuïa tota mena de poders curatius, fins i tot màgics, que feia que els fidels sovint invertissin totes les seves possessions i viatgessin centenars de quilòmetres només per mirar-les. Posseir una relíquia va esdevenir d’enorme transcendència econòmica per a qualsevol monestir o església, i el seu entorn, per atreure fidels. Fet que va provocar durant l’època medieval una autèntica bombolla especulativa de suposades relíquies.

Eusebi de Caesaria, autor d'una història de l'Església amb parts fantasioses i inventades. Estava a les ordres de l'emperador Constantí, i s'encarregà què totes les biografies dels apòstols apuntessin a la creació d'una Església a Roma. El continuador de la seva obra, Gelasi, acompanyaria Helena en la comitiva cap a Terra Santa. Foto: WIkemedia Commons
Eusebi de Caesaria, autor d’una Història de l’Església al segle IV amb parts fantasioses i inventades. Estava a les ordres de l’emperador Constantí, i s’encarregà que totes les biografies dels apòstols apuntessin a la creació d’una Església a Roma. El continuador de la seva obra, Gelasi, acompanyaria Helena en la comitiva cap a Terra Santa. Foto: WIkemedia Commons

Els primers col·leccionistes de relíquies a Terra Santa

El 326, després del concili de Nicea, Helena, la mare de l’emperador Constantí, va visitar Terra Santa “identificant” els suposats llocs sants relacionats amb la vida i la passió de Crist. Ella va començar, segons la tradició, les trobades de claus i fustes de la Vera Creu. En aquest moment es determina els indrets del Sant Sepulcre de Jerusalem i Helena manà fer l’església de la Nativitat de Betlem per acollir peregrins.

L’any 614 els perses destruïren el Sant Sepulcre i van apoderar-se de la suposada Vera Creu, que van cremar. Poc després, el 629, l’emperador Heracli va derrotar els perses, recuperant Jerusalem. Per celebrar-ho va reunir les cendres de la Vera Creu (que es veu que encara eren allà), les barrejà amb fang i feu construir unes medalles que van ser tot un èxit de marxandatge.

Finalment, els musulmans van capturar Jerusalem el 638. L’emperador Heracli va perdre davant dels musulmans totes les terres de Síria, Terra Santa i Mesopotàmia. Els perses van sucumbir també al poder àrab. De llavors ençà, els peregrins cristians haurien de suportar la dominació del seu lloc més sagrat per part d’una altra creença que la considerava el tercer indret més important de la seva religió.

Constantina al segle VI, filla de l’emperador romà d’orient Tiberi, va demanar al papa que l’enviés el cap de l’apòstol sant Pau per a exposar-sa a la capella que estava fent en honor seu a Constantinoble. El papa li va respondre que no ho feien això, encara, amb el cos dels sants, però li va enviar unes cadenes que havien pertangut a l’apòstol.

Els objectes “de Terra Santa”

Aquest fet i l’augment de la demanda coincidint amb l’auge carolingi, comportà que les suposades relíquies de sants haguessin de ser aconseguides més a prop. Aparegueren personatges sense escrúpols robant-les de les catacumbes a Roma o simplement desenterrant-les de cementiris. Els transportaven ben lluny, i així donaven lloc a un autèntic mercat negre de tota mena d’estris, especialment els més preuats trossos de fusta de la creu (els que els perses no haurien cremat), claus i trossos de roba de Déu.

Al segle IX el diàcona de Roma Deusdona va ser un dels més famosos traficants de relíquies. Conjuntament amb els seus germans, va fer fortuna. S’arribà a reunir amb el mateix Lluís el Pietós i organitzava caravanes plenes de relíquies que tot un equip de lladres li aconseguien. Deusdona abastí els monestirs germànics, com Fulda, per encàrrec, de restes de tots els sants possibles. Sense escrúpols, el mateix sant, com Sant Sebastià, va ser venut alhora a diversos llocs.

La quarta croada posava el punt final al Cisma d'Orient. Després del fracàs de la tercera croada, esl cristians es van dedicar al saqueig de Constantinoble. Els grans beneficiats d'això van ser els venecians. Imatge del setge: Wikimedia Commons
La quarta croada posava el punt final al Cisma d’Orient. Després del fracàs de la tercera croada, els cristians es van dedicar al saqueig de Constantinoble. El 1187 a la Batalla de Hattin guanyada per Saladí, el Regne de Jerusalem havia quedat en una mínima expressió defensada pels templers. Novament la creu, cremada, i amb les cendres recuperades, suposadament defensada pels templers, va ser conquerida pels musulmans i va desaparèixer. Els grans beneficiats del saqueig van ser els venecians. Imatge del setge: Wikimedia Commons

El salt qualitatiu en relíquies, les croades

L’any 1009 el califa Al-Hàkim d’Egipte va emprendre una de les cícliques paranoies iconoclastes dels musulmans i va destruir, novament, el Sant Sepulcre. Amb tot, era tant dèspota que acabaria odiat per tothom, fins i tot pels musulmans. Aquest fet posaria la llavor de la idea d’una recuperació armada de Jerusalem per assegurar els passos cap a Terra Santa. Encara, però, el prestigi i l’acció de Bizanci va fer que poguessin reconstruir el Sant Sepulcre i la idea trigaria a materialitzar-se. El detonant seria la invasió dels turcs el 1073 que tallaren el pas als peregrins. Urbà II cridaria a la primera croada el 1096 després del Concili de Clermont de l’any anterior.

Ara bé, el gran moment de les relíquies seria a partir de 1204. Quan els croats de la quarta croada van saquejar a gust i a fons Constantinoble, fins a quedar-se ben descansats, emportant-se tot el que hi havia a Santa Sofia. Arran d’aquests fets, una autèntica allau de productes suposadament de Terra Santa, on ja no es podia anar a causa de l’islam, va envair tot l’occident europeu. Arribant de forma massiva als llocs més recòndits.

La "invenció de Teodomir" va donar origen al culte a Santiago a Compostela, amb el descobriment del seu suposat sepulcre. Aviat entraria en competència amb Braga. L'any 1102 es va produir el "Pio Latrocinio". Diego Gelmírez aprofitant una visita a Braga va sostreure (robar-"traslladar" diuen els castellans) les relíquies de Sant Fructuós, Sant Cugat, Sant SIlvestres i Santa Susanna. La peregrinació a Santiago es va convertir ja en l'edat mitjana en un dels grans negocis del cristianisme. Foto: Wikimedia Commons
La “invenció de Teodomir” va donar origen al culte a Santiago a Compostel·la, amb el descobriment del seu suposat sepulcre. Aviat entraria en competència amb Braga. L’any 1102 es va produir el “Pio Latrocinio”. Diego Gelmírez aprofitant una visita a Braga va sostreure (robar-“traslladar” diuen els castellans) les relíquies de Sant Fructuós, Sant Cugat, Sant Silvestre i Santa Susanna per emportar-se-les a Santiago. La peregrinació a Santiago es va convertir ja en l’edat mitjana en un dels grans negocis del cristianisme. Foto: Wikimedia Commons

El negoci i la competència

El prestigi dels qui portaven relíquies provinents de Terra Santa, per modestes que aquestes fossin, era molt alt. Passaven a ser cristians prominents dins les seves comunitats, per damunt dels qui es quedaven a casa “sense fer res”. Primer eren ampolletes amb aigua i olis agafats en llocs sants que els peregrins portaven orgullosos de tornada i dipositaven a les esglésies. Però de seguida no va haver-hi prou i començà la rivalitat entre centres religiosos, i els corresponents nobles que hi donaven protecció.

Les relíquies es conservaven dins d’objectes de gran valor (independentment del contingut). Aquests objectes eren dipositats als llocs més amagats de les esglésies, com les criptes, d’aquesta forma es podia controlar el flux de peregrins i “cobrar entrada”. Com que eren amagades, i dins de reliquiaris, davant la manca d’objectes “autèntics”, va començar una autèntica allau de descobriments de tombes de sants i verges. En època moderna va decaure el negoci de les relíquies, que seria substituït per les aparicions miraculoses de tota mena de coves i refugis d’estàtues de verges i sants, a més de les devocions a figures fomentades per la contrareforma. Però aquesta és una altra història…


Més informació:

Una de les pseudohistòries més recurrents són els mites que fan referència al fet que els templers custodiessin relíquies importants, com el sant graal. Per desmuntar aquestes fal·làcies i descobrir qui eren realment els templers, us recomanem aquest llibre:

Rere les passes dels templers

La història dels templers a Catalunya, els monjos guerrers que van néixer al segle XII per defensar Terra Santa. Aquest és un llibre sobre els templers a Catalunya, els famosos frares guerrers de les croades, que desaparegueren de la història deixant una estela de llegendes, rondalles i misteris.