Monument a l'Exèrcit Roig a Sofia (Bulgària). font: wikimedia
Monument a l'Exèrcit Roig a Sofia (Bulgària). font: wikimedia

Des de 1948 – de facto des de 1944 fins al 1990 Bulgària fou un país satèl·lit de l’URSS amb tot el que això implicava: un règim comunista, una obediència als dictats de Moscou i formar part del Pacte de Varsòvia i del COMECON. La presència d’assessors i agents soviètics que s’havien establert al país just abans d’acabar la Segona Guerra Mundial ja no acabà fins als anys noranta. En totes aquelles dècades, la República Popular de Bulgària es va convertir en un aliat fidelíssim de Moscou. Fou dels estats de l’Europa de l’Est que menys problemes portaren als dirigents del Kremlin. L’arrel de tot era una amistat búlgaro-russa que venia de lluny.

Segell de la URSS del 1982 amb la imatge de TIto (font: wikimedia)
Segell de l’URSS del 1982 amb la imatge de TIto (font: wikimedia)

Les relacions entre l’URSS i els seus satèl·lits europeus

Els països de l’Est que caigueren sota la tutela soviètica a partir de 1944-45 acceptaren de forma desigual el control de Moscou. Això depenia de les condicions internes i prèvies de cada país. 

La República Democràtica Alemanya fou dels que més s’identificaren amb l’URSS, però gran part de la població – sotmesa als controls de la Stasi – no va acceptar mai del tot aquest règim.

Polònia va comptar sempre amb una gran oposició interna, ja que no era només el comunisme qui ho controlava tot, sinó l’antic enemic rus, vestit ara amb l’uniforme soviètic. El pes de la història i l’herència catòlica van marcar indubtablement els anys del comunisme.

Estats satèl·lit més llunyans

Altres estats satèl·lits com Hongria (1956) o Txecoslovàquia (1968) s’aixecaren amb insurreccions contra l’URSS. La Romania comunista sota Ceauşescu (a partir dels anys seixanta) va menar una política exterior i interior pròpia, sovint indiferent al que li era ordenat des de Moscou. 

Iugoslàvia era un cas a part. Tito es va desmarcar de l’estalinisme soviètic i va anar per lliure des del principi. A Moscou en van prendre nota. La propaganda soviètica equiparava Tito fins i tot amb dictadors com Franco o els monàrquics grecs, pagats amb diners americans. 

Albània al principi fou molt fidel a Moscou, però després de la desestalinització de l’URSS s’acostà a la Xina maoista i després fins i tot trencà amb els xinesos i es va aïllar internacionalment.

Durant les dues guerres mundials els dirigents búlgars foren reticents a lluitar contra els russos. A la Segona Guerra Mundial, el rei Boris III es va negar sempre a declarar la guerra a l’URSS i enviar tropes al Front Oriental, sabent que els búlgars mai li ho perdonarien. Després d’una reunió amb Hitler el 1943 i havent tornat a Bulgària, el monarca morí sobtadament i sempre s’ha especulat que fou enverinat pels nazis per no voler ajudar-los en la seva guerra contra l’URSS i per negar-se a deportar els jueus búlgars.

Només Bulgària semblava ser un aliat fidel i que portava pocs problemes. No era casual, ja que la relació amb Moscou tenia, com hem dit, unes arrels profundes.

La gratitud búlgara amb Rússia

A causa de la Guerra russo-turca (1877-1878) Bulgària s’alliberà del jou de l’Imperi otomà, que des del segle XIV controlava el país. La llibertat vingué de la mà de les tropes russes que derrotaren als turcs amb l’ajut de combatents búlgars. Ja des de feia dècades que els insurgents búlgars atacaven les guarnicions otomanes, però sense l’ajuda russa ho tenien molt difícil per foragitar-los.

La identificació de Bulgària amb la seva germana gran Rússia era total. Compartien una llengua eslava molt semblant, l’alfabet ciríl·lic, el cristianisme Ortodox i un enemic comú: l’Imperi otomà. D’altra banda, hi havia també interessos estratègics per part de l’Imperi rus: controlar els Balcans i els Estrets del Bòsfor i els Dardanels per accedir a la Mediterrània.

Signatura del Tractat de Sant Stefano a The Illustrated London News el 1878 (font: wikimedia)
Signatura del Tractat de Sant Stefano a The Illustrated London News el 1878 (font: wikimedia)

El 3 de març de 1878 se signà el Tractat de San Stefano entre els imperis rus i otomà que segellava la victòria dels primers. Al mateix temps, es proclamava un Estat Búlgar. Per aquest motiu, aquesta data se celebra el Dia de l’Alliberament de Bulgària. En aquell país ja sempre més es recordà l’aliat rus. El Monument de Xipka – situat al pas de muntanya on tingué lloc una cruenta batalla – és un dels múltiples homenatges dels búlgars als seus alliberadors.

Bulgària i l’URSS, més que una simple amistat

En els llibres de text escolars de la República Popular de Bulgària s’afirmava que Rússia havia alliberat Bulgària dues vegades: la primera el 1878 dels turcs i la segona el 1944 de la monarquia autoritària aliada amb les potències feixistes de l’Eix. S’establí així un clar lligam entre el passat i el present. A ulls búlgars, l’URSS no era només una confederació de repúbliques d’orígens diferents, sinó l’hereva directa de la Rússia de sempre. És a dir, allò que molta gent feia (fins i tot a Occident) de dir Rússia per referir-se a l’URSS, a Bulgària era inculcat a la població des de ben petits.

Com s’havia fet a l’URSS, es va canviar el nom de diverses ciutats búlgares o se’n van crear de noves. Entre elles Dimitrovgrad, que agafava el nom del líder comunista búlgar Gueorgui Dimitrov (1882-1949). Algunes van agafar el nom de militars soviètics com Tolbukhin, en honor del mariscal d’aquest nom. Actualment és la ciutat de Dóbritx.

Ja fos amb Stalin, Khrusxov, Bréjnev o qui estigués al poder a Moscou, els líders comunistes búlgars es van adaptar als canvis provinents del Kremlin sense protestar per res. No hi havia lloc per a aventurers com Ceauşescu o per a díscols com els comunistes hongaresos i txecoslovacs que s’havien aixecat contra l’URSS. Amb Gorbatxov i la seva Perestroika, a Sofia quedaren descol·locats (d’altra banda, com tothom), però els nous aires que bufaven de Moscou també van arribar a Bulgària i el juny de 1990 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques.

Tòdor Jívkov el 1963, líder fidel d'un país satèl·lit. (font: wikimedia)
Tòdor Jívkov el 1963, líder fidel d’un país satèl·lit. (font: wikimedia)

La russofília de Tòdor Jívkov

L’URSS va trobar en Tòdor Jívkov (1911-1998) el líder fidel en el qual confiar a Bulgària durant els anys setanta i vuitanta. El 1978 es va celebrar el Centenari de l’alliberament nacional amb la construcció de desenes de monuments a tot el país dedicats a les tropes russes que havien alliberat el país de l’Imperi otomà.

Pel que fa a la russofília de Jívkov, alguns autors (Dimana Trankova i Antoni Gueorguiev, A Guide to Communist Bulgaria, FSI, Sofia, 2018, pàg. 96) afirmen que el 1963 – quan era primer ministre – hauria ofert a Khrusxov de convertir Bulgària en la 16a república de l’URSS. No sabem, però, si l’oferta fou seriosa o bé només una idea llençada al vol. En qualsevol cas, l’oferta no va ser acceptada per Moscou.


Més informació:

О Болгарии ” Русские в Болгарии ” История отношений

Россия и Болгария – две страны, имеющие множество точек соприкосновения. Болгары являются славянским народом и имеют с русскими общие языковые корни. Болгары так же, как и русские, приняли христианство, и сохранили верность принятой религии, несмотря на сложные времена турецкого господства. В отношениях наших стран были периоды подъема и спада, но общение между людьми всегда оставалось дружеским и уважительным.

No Title

No Description

Article anteriorEls “trenta anys gloriosos” de la socialdemocràcia
Proper articleEl negoci de les relíquies a l’edat mitjana
Vaig estudiar Filologia Eslava a la Universitat de Barcelona i Història a la Universitat de Girona, així com Llengua Russa a les Universitats de Sant Petersburg i Moscou. Gran apassionat de la Cultura i Història russes, he fet de traductor i intèrpret en vàries ocasions. Actualment em dedico al món del Turisme.