El Swinging London va marcar la joventut dels 60 al Regne Unit en la moda i la cultura. Els jvoes van viure en un món millor al dels seus pares, gràcies al creixement econòmic del qual es va beneficar la socialdemocràcia. Foto de Carnaby Street de Wikimedia Commons
El Swinging London va marcar la joventut dels 60 al Regne Unit en la moda i la cultura. Els joves van viure en un món millor al dels seus pares, gràcies al creixement econòmic del qual es va beneficar la socialdemocràcia. Foto de Carnaby Street a mitjans dels 60, Wikimedia Commons

Entre 1945 i 1975 es va produir un canvi espectacular en les condicions de vida de la classe treballadora a les societats d’Europa Occidental. El seu nivell de vida va créixer com mai abans ho havia fet. Havia nascut l’Estat del Benestar (Welfare State en anglès, o les sozialstaat que es van anar implantant des de la unificació alemanya). Què va passar durant aquests trenta anys? I per què es va estroncar, finalment, aquest període de creixement de l’estat del benestar? Quin paper va jugar la socialdemocràcia?

El 1936 va  aparèixer un llibre que canviaria  l'orientació de l'economia. "Teoria general dels diners i del treball"  de l'economista anglès John Keynes on exposava les seves teories per sortir de la crisi de 1929. Ho proposava fer a través de la intervenció de l'estat en l'economia per estimular el consum i fer créixer la demanda, tot per activar l'economia. A la foto, Keynes a la dreta a Bretton Woods el 1946, Wikimedia Commons
El 1936 va aparèixer un llibre que canviaria l’orientació de l’economia. “Teoria general dels diners i del treball” de l’economista anglès John Keynes on exposava les seves teories per sortir de la crisi de 1929. Ho proposava fer a través de la intervenció de l’estat en l’economia per estimular el consum i fer créixer la demanda, tot per activar l’economia. A la foto, Keynes a la dreta a Bretton Woods el 1946, Wikimedia Commons

L’Europa de la postguerra

El 9 de maig de 1945 acabava la guerra a Europa, però seguia al Pacífic. Alemanya es rendia incondicionalment. Una immensa alegria es feia present entre una població europea que havia patit com ningú els estralls de la guerra. Cinquanta milions de morts i un continent arrasat, amb les infraestructures destruïdes, els pobles i les ciutats fets un munt de runes sense aigua ni clavegueram.

Milions de desplaçats tornaven a unes cases que ja no existien, sense feina, sense saber on eren els seus éssers estimats i amb una fam i una misèria que afectava tothom.

Lliçons del capitalisme

Després del sotrac de 1929 que havia situat la majoria d’economies occidentals al punt de l’abisme, Keynes formulava unes teories que serien el fonament de la socialdemocràcia europea de la postguerra. La crisi de 1929 havia qüestionat seriosament les teories del “laisser- faire” del liberalisme econòmic.

Als acords de Bretton Woods s’imposava una nova visió de l’economia. Keynes creia en el capitalisme com a sistema econòmic però pensava que necessita el correctiu de l’estat per al seu correcte funcionament, ja que, en cas contrari, es repetirien els mateixos errors del 1929.

El 1945 el feixisme estava molt desacreditat entre la població, la misèria patida per la població havien vaccinat àmplies capes contra aquest moviment. Calia reformular el contracte social fins aleshores vigent.

La por al comunisme

El 1945 Europa va quedar dividida en dues àrees d’influència. L’occidental sota la protecció dels EUA i el bloc oriental, sota els auspicis de l’URSS. S’enfrontaven dos models de societat, el capitalista amb una economia de mercat i pluralisme polític representatiu i el comunista amb una economia planificada i un sistema polític de partit únic.

El feixisme i el nazisme havien fet estralls a Europa, les potències de l’Eix havien estat vençudes, però a quin cost! Entre els vençuts d’Europa Occidental hi havia el convenciment que les coses en el futur s’havien de fer d’una altra manera. No es podien repetir els errors econòmics i el malestar social del passat que havien desembocat en el triomf del feixisme.

Com el 1918 un altre cop se sortia d’una guerra mundial. Aquest cop, però, les conseqüències havien estat més desastroses. Tenint com es tenien règims comunistes just al costat de la frontera, les condicions de la classe obrera havien de millorar si no es volia que caiguessin sota la influència del comunisme oriental.

El pla Marshall

Els EUA dissenyaren un pla d’ajuda econòmica per a Europa. El bloc Oriental pressionat per Stalin refusà formar-ne part. El pla d’ajuda nord-americà cap a les devastades economies europees compliria dues funcions. Per una part ajudar a reconvertir la indústria de guerra americana en una indústria de producció de béns de consum.

Amb aquest pla els productes nord-americans guanyarien un nou mercat: Europa Occidental. Per una altra part l’ajuda serviria per alleugerir les dures condicions de vida de les classes populars europees i influir en el seu vot perquè votessin opcions reformistes, no comunistes.

La creació de l’Estat del Benestar

Calia que els nous estats sorgits de la guerra fossin estats que reconeguessin drets socials, no només polítics. I que l’estat es fes càrrec del benestar de la població amb un sistema públic de salut, un sistema de pensions universal, subsidi d’atur, un ensenyament públic, obligatori i universal. Tot un sistema de prestacions socials que fessin menys dures les condicions de vida de les societats capitalistes.

La por a un gir cap a l’esquerra era ben present entre les classes dirigents europees de la postguerra. Les condicions del moment eren les idònies per a un accés dels partits d’esquerra al poder. La por a l’URSS va accelerar aquests processos en cop aixecades les ocupacions i els processos de desnazificació.

El trencament de socialdemòcrates i comunistes

Durant els anys vint les dures condicions de vida de la postguerra havien donat força al moviment comunista. Recordem el novembre roig de 1919 a Alemanya i l’assassinat de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg. Aquestes experiències no es podien tornar a repetir. S’havia de barrar el pas al poder als partits comunistes.

Els cercles empresarials europeus varen entendre que si volien seguir governant havien de canviar l’orientació econòmica seguida fins aleshores, la socialdemòcracia fou la resposta de la burgesia europea al temor comunista. Recordem que els principals opositors al nazisme eren les guerrilles comunistes.

A Itàlia els partisans comunistes s’havien guanyat el respecte de la població. El 1948 quan hi hagué les primeres eleccions generals després de la guerra els EUA i l’església donaren tot el seu suport a la Democràcia Cristiana d’Alcide de Gasperi, que finalment acabà guanyant. Temien que la ideologia comunista pogués seduir amplis sectors obrers occidentals, s’havia d’oferir una resposta que satisfés les seves necessitats.

Canvis en el sistema de partits i en l’ordre constitucional

El liberalisme econòmic havia establert un sistema de partits dominat per liberals i conservadors. Les constitucions fins aleshores vigents reconeixen drets individuals i aparcaven els drets socials. Serà durant la postguerra quan el sistema de partits socialdemòcrates substituiran els liberals, i els democristians als conservadors. Les constitucions aprovades després del cataclisme de la guerra inclouran drets socials i el dret de vot de les dones.

Els partits democristians (extret del capítol Refundació del llibre de Jordi Amat ‘El llarg procés’)

“L’origen dels partits democristians cal fixar-lo després de la Primera Guerra Mundial quan aquests partits van començar a provar fortuna electoral sense gaire èxit. Però a l’Europa de la postguerra que mirava de refer-se després de la tragèdia els partits democristians van viure la seva peculiar primavera. Alguns dels pares fundadors de l’europeisme com Adenauer, Schumann i De Gasperi eren democristians. El votant catòlic, encara molt important i de tendència conservadora fugia d’uns partits de dreta tradicionals que estaven sota sospita per haver pactat o tolerat l’ascens dels feixismes. Aquest votant es va refugiar en la força que semblava el contrapès més sòlid enfront d’uns partits comunistes puixants: la democràcia cristiana, que al seu ADN integrava dos ingredients morals que sintonitzaven amb les necessitats de supervivència del moment: l’estabilitat i la reconciliació. Tot un programa de convivència civil. “

La crisi de 1929 va fer creure a amplis  sector populars europeus que el capitalisme com a sistema tenia els dies comptats. Aleshores l’URSS semblava el far que il·luminava la classe obrera. Els partits socialistes es trobaven nadant entre dues aigües.
La crisi de 1929 va fer creure a amplis sectors populars europeus que el capitalisme com a sistema tenia els dies comptats. Aleshores l’URSS semblava el far que il·luminava la classe obrera. Els partits socialistes es trobaven nadant entre dues aigües. Foto: Wikimedia Commons

Els socialdemòcrates

La Tercera Internacional havia suposat l’escissió del sector comunista de la majoria de partits socialistes europeus. Així, en el període d’entreguerres els partits socialistes es veieren arrossegats per una atmosfera social dominada pel feixisme. A més a més, a Alemanya la frustrada revolució espartaquista de 1919 enverinà les relacions entre els socialistes i comunistes.

Només en una data tan tardana com el 1936 i quan el feixisme senyorejava per Europa Stalin autoritzà la creació d’un Front Popular que unís les dues forces per aturar el feixisme. En són exemple les eleccions generals a Espanya el febrer de 1936 i a França el maig de 1936. El triomf d’aquests fronts de poc serví per aturar el cataclisme europeu de la Segona Guerra Mundial. També s’ha d’afegir que democràcies occidentals s’inhibiren del perill feixista i fins a l’últim moment cediren en tots els capricis a Hitler.

Seran els postulats econòmics desenvolupats per Keynes els que serviran de referència a aquesta nova esquerra democràtica que acabarà acceptant el pluralisme polític i l’economia de mercat.

El gran pacte social

Durant aquest període de temps (1945-1975) dos grans blocs ideològics dominaran l’escena política. L’esquerra representada pels partits socialdemòcrates renunciarà a fer la revolució, però a canvi exigirà una humanització del capitalisme. Establirà els fonaments de l’economia social de mercat. La democràcia cristiana seguirà defensant el capitalisme però seguint els postulats socials de l’església. D’aquí el seu nom, demòcrates i cristians. Acceptarà les mesures correctores de l’esquerra del sistema, però en mantendrà l’essència.

“Això es va traduir en uns nivells molt acceptables d’estabilitat, integració i satisfacció socials, derivats de la plena ocupació, la massiva provisió pública de béns col·lectius, l’augment regular de la capacitat adquisitiva dels treballadors, així com de la utilització generalitzada i sistemàtica als països d’Europa Occidental de polítiques de redistribució social. L’Estat assegurava l’estabilitat mitjançant la protecció de la propietat privada i un sistema de drets i prestacions; els mercats quedaven garantits en el seu funcionament i prometien progrés econòmic; els treballadors, en un altre temps compromesos a fer la revolució, hi renunciaven en pro de millores socials immediates.

Quan hi ha vaques grases

“L’acceptació per les «parts signants» d’aquest pacte de creixement econòmic i la política social expansiva van funcionar considerablement bé en la pràctica, reforçant-se d’aquesta manera la recíproca confiança entre els actors sociopolítics. El que, al seu torn, va propiciar la sistemàtica canalització del conflicte de classe cap a la seva pacífica resolució en una permanent concertació social —que incloïa una norma «neutral» i, en conseqüència, estabilitzadora: el creixement dels salaris es compassava al de la productivitat—, duta a terme fonamentalment mitjançant els procediments de la intermediació neocorporativa.

Això va ser possible gràcies a l’obtenció dels alts beneficis, derivats de les inversions de capital en les diferents activitats industrials, i a la definitiva institucionalització del capitalisme de consum als països occidentals, la qual cosa implicava la implantació d’una norma social de consum obrer, que es va traduir en la satisfacció generalitzada d’unes cada vegada més àmplies «necessitats socials», en gran manera induïdes pel propi sistema neocapitalista.”

Tret de: Rafael Caparrós Revista de Estudios Políticos Núm. 105. Juliol-Setembre 1999

La victòria laborista de 1945

El 1945 just acabada la guerra els britànics retiraren la confiança a Winston Churchill al capdavant del govern. Un nou govern laborista governaria. Clement Atlee iniciaria un seriós programa de nacionalitzacions de les indústries bàsiques i de determinats serveis. Es crearia el sistema nacional de salut El NHS, antecedent de la seguretat social a la majoria de països europeus. S’inicà un programa de construcció d’habitatges socials, es nacionalitzà el tren i l’electricitat així com la indústria del carbó.

S’implantà l’ensenyament obligatori i un sistema generós de pensions sota control governamental. També s’implantà el subsidi d’atur. Es volia passar pàgina als terribles anys trenta que tant havien flagel·lat la classe treballadora britànica. Els conservadors acceptaren a contracor aquests canvis, sabedors que corrien nous temps i que no es podien aplicar les polítiques anteriors a la guerra.

L'oci anirà guanyant terreny en una joventut europea que volia oblidar la guerra i que iniciava uns anys de prosperitat econòmica en tots els àmbits de la vida. Fullet´odel programa de Godesberg de 1959. Foto: Wikimedia Commons
L’oci anirà guanyant terreny en una joventut europea que volia oblidar la guerra i que iniciava uns anys de prosperitat econòmica en tots els àmbits de la vida. Fulletó del programa de Godesberg de 1959. Foto: Wikimedia Commons

El moment socialdemòcrata

Aquesta serà l’època d’esplendor del moviment. L’SPD, el Partit Socialdemòcrata Alemany de l’RFA encarna com cap altre el model de partit i l’orientació política que se seguirà. El 1959 al congrés de Bad Godesberg el partit renuncià definitivament al marxisme com a ideologia.

Serà el partit de centre-esquerra de l’RFA que agruparà les classes mitjanes i que aplicarà polítiques reformistes, mai revolucionàries. Encara que la majoria de partit socialdemòcrates estigueren a l’oposició durant aquests anys, a Itàlia i a Alemanya governava la democràcia cristiana. Al Regne Unit els conservadors tornaran al poder de 1951 a 1964, el seu pensament dominarà l’agenda política i econòmica europea.

El 1956 el tribunal constitucional alemany deixava fora de la llei el partit comunista (KPD). Una clara senyal que no toleraria cap tipus d’activitat política a aquesta força a la República Federal Alemanya.

Res de tot això és, però, seria aplicable a la península Ibèrica. Llavors es trobaven sota dues dictadures feixistes, el Portugal d’Oliveria Salazar i l’Espanya de Franco. Ambdós països romandrien fora del circuit europeu fins a mitjans dels anys setanta. La seva fou una economia autàrquica. Només Espanya entraria en el circuit europeu a partir de 1959 amb el pla d’estabilització, fet que permetria l’entrada de capital estranger i la modernització de l’economia, especialment del sector turístic. Així i tot eren estats amb una economia dirigida on les seves classes populars fugien de la misèria amb el recurs de l’emigració. Classes treballadores sense llibertat i sense l’aixopluc de les mínimes infraestructures que defineixen l’estat del benestar. No seria fins a finals dels anys vuitanta que començarien a equiparar-se a la resta de països europeus.

El 1957 Harold MacMillan primer ministre conservador britànic exclamà “mai havíem viscut tan bé com ara”. Als inicis dels anys seixanta Europa disposarà d’una àmplia classe mitjana que viatjarà a Espanya per vacances, enviarà els fills a la universitat, disposarà d’un pis en propietat així com d’un cotxe i diversos electrodomèstics que li faran la vida més fàcil.

Final de cicle, 1973

El 1973 es produeixen dos fets en principi inconnexos entre ells. Primer, hi ha un cop d’estat a Xile, i segon, es produeix la crisi del petroli. El cop d’Estat de Xile marcaria l’inici de l’aplicació de polítiques neoliberals. Sota els economistes de l’escola de Xicago iniciaren la revolució conservadora que anys més tard s’aplicaria a la resta del món.

Desregulació de l’economia, privatitzacions dels béns estatals, una política monetarista destinada a controlar la inflació, baixada d’impostos a les grans corporacions, retallades en tots els àmbits públics i gestió en mans privades d’àrees fins aleshores estatals: sanitat, educació o el sistema de pensions.

Crisi del petroli

La crisi del petroli al seu torn suposà un increment del preu del cru, fet que provocà l’inici d’una crisi del sector industrial europeu per l’augment de la despesa en energia. L’atur començaria a créixer i les respostes keynesianes, basades en un creixement constant i continu del consum, fins aleshores vigents, començarien a entrar en crisi.

El 1975 Margaret Thatcher va ser elegida cap del partit conservador britànic. El seu accés al poder el 1979 posaria en marxa una contrarevolució conservadora i un ampli programa de privatitzacions i de desregulació de l’economia. El 1976 Milton Friedman havia rebut el Nobel d’Economia.

Aquests fets marquen l’inici de la decadència de l’hegemonia socialdemòcrata a Europa i la implantació de polítiques neoliberals. Amb el temps el partits socialdemòcrates s’assemblaran als democristians i tornaran al govern per aplicar si fa no fa les mateixes polítiques. La caiguda del Comunisme el 1989 encara agreujarà aquesta situació.

Les lliçons del passat

L'"escarabat", símbol dels 60. La producció de cereals mundial es va doblar i vist en perspectava es va tractar d'un pic en l'ona o esquema de Kondratiev. Foto: Wikimedia Commons
L'”escarabat”, símbol dels 60. La producció de cereals mundial es va doblar i vist en perspectava es va tractar d’un pic en l’ona o esquema de Kondratiev. Foto: Wikimedia Commons

Els trenta any gloriosos que van anar de 1945 a 1975 són recordats com una època daurada de la història contemporània d’Europa occidental, almenys en el terreny econòmic. Possiblement és el període històric de més benestar per a la majoria de la classe treballadora i on els fills albiraven un futur millor que els dels pares. El baby boom d’aquells anys està relacionat amb aquest període de benestar. Tots els partits socialistes europeus en reivindiquen l’autoria ara que corren temps de polarització política, populisme i ascens de l’extrema dreta a Europa.

La història no es repeteix, però ens pot servir de referent per al futur. Només les societats estructurades socialment sense alts nivells de desigualtat poden encarar el futur sense por a terratrèmols polítics. La igualtat social és un bé a preservar i que beneficia tota la societat. L’historiador britànic Toni Judt (1948-2010) ho posa de manifest a “El món no se’n surt”, un dels seus últims llibres on fa una defensa aferrissada de la socialdemocràcia.


Més informació:

“Els trenta anys gloriosos”, l’encapçalament d’aquest article, fa referència a l’article aparegut el 1979 del sociòleg francès Jean Fourastié sobre aquest període històric. Les Trente Glorieuses (“Trenta Gloriosos”) que volia recordar les revolucions de 1830, tmabé importants a França.

Les Trente Glorieuses

L’expression ” Les trente glorieuses ” est reprise du titre d’un livre de Jean Fourastié consacré à l’expansion économique sans précédent qu’a connu la France, comme les autres grands pays industriels, du lendemain de la Seconde Guerre mondiale jusqu’au choc pétrolier de 1973.

Aquest article està dedicat a la memòria de l’historiador britànic Toni Judt (1948-1910). La lectura del seu llibre “Postguerra, un historia de Europa de 1945 a 2005 “ en fou de gran ajuda en uns moments molt difícils per a mi.