Little Boy. Imperial War Museum. Londres. Autor: Eugeni Junyent.
Little Boy. Imperial War Museum. Londres. Autor: Eugeni Junyent.

Els conflictes són un salt endavant destacable pel que fa als avenços tecnològics. La Primera Guerra Mundial va veure aparèixer els primers tancs, avions i armes químiques, i la Segona Guerra Mundial va esdevenir la macabra posada de llarg de moltes de les armes que havien tret el cap al camp de batalla com el del Somme. La versió avançada de l’aviació, els blindats i els submarins foren vitals, així com novetats tecnològiques que canviaren el món per sempre. Foren precisament les noves armes, i la gran mortalitat que provocaren, que posaren fi al conflicte de més abast que ha vist fins ara la història de la humanitat.

El factor diferencial en el conflicte iniciat el 1939 fou el cel, que esdevingué un nou medi on lluitar. És evident que les aeronaus passaren a ser una eina clau per decantar les batalles i alhora, una arma bàsica en l’atac a la rereguarda enemiga.

L’aviació s’havia desenvolupat enormement per a totes les necessitats del conflicte. Des del reconeixement, al transport, l’atac a terra, el bombardeig pesant o la defensa. Les operacions terrestres i marítimes requerien cobertura des de l’aire, que esdevingué clau. Només per posar dos exemples, el 1942, l’acció de la Reial Força Aèria (RAF) britànica va malmetre l’operació Seelöwe -Lleó marí- amb la que Hitler volia envair les illes. Els aliats frenaven, per fi, l’avenç alemany per l’oest. I el 6 de juny del 1944, la inexistència de la Luftwaffe al cel de Normandia va ser determinant per a l’èxit de l’operació Overlord.

La població civil, nou objectiu militar

La Segona Guerra Mundial fou el primer conflicte en el qual la població civil esdevingué un objectiu gairebé tan important com les instal·lacions militars. Les morts de civils van arribar a uns 31 milions, 10 més que les baixes militars.

En el càstig a la rereguarda se cercava desballestar la moral de l’enemic. Hi tingueren un paper destacat els bombarders i les principals víctimes van ser la població civil. Esquadrons de desenes d’avions de gran envergadura com els Lancaster britànics, els Heinkel-111 alemanys o els B-25 dels EUA colpejaren un dia i un altre les ciutats d’Europa i del Japó.

La Guerra Civil Espanyola havia estat el banc de proves per a la Luftwaffe. Aquest rol del terror havia estat assajat per la Legió Condor el 1937 a Euskadi a Guernica i un dels actors fou l’anomenat “stuka“. El Junkers-87 no deixava anar la càrrega a una alçada de milers de peus i marxava com els bombarders, sinó que es llençava en picat. Era una tècnica ja emprada durant ala Primera Guerra Mundial. El Ju-87 deixava el projectil a poca distància del terra i d’aquesta manera, guanyava en precisió. I en terror, gràcies a la sirena que duia a bord i que era sinònim del pànic a terra.

Formació de Ju87 sobre el cel de Polònia. L'aviació va ser clau en la BlitzkriegBundesacthiv (wikimedia)
Formació de Ju87 sobre el cel de Polònia. L’aviació va ser clau en la Blitzkrieg. Bundesacthiv (Wikimedia)

Els portaavions, l’aviació de la marina

Pel que fa a la guerra al pacífic, els portaavions van ser decisius. Eren naus de més de 200 m d’eslora, que podien transportar fins a 100 aparells i que esdevingueren una arma molt poderosa per ells mateixos, però també un puntal en l’estratègia de qualsevol flota. Va ser una de les mancances principals de la flota nazi.

L’atac japonès a Pearl Harbor va destruir bon part de la flota nord-americana, però tots els portaavions, tots, eren fora de la base el 7 de desembre de 1942 i serien els protagonistes de la guerra amb el Japó. Per primera vegada, era possible portar la força aèria a milers de milles de distància. No en va, la batalla de les illes Midway va ser un punt d’inflexió. S’hi enfrontaren dues flotes amb tres portaavions nord-americans i quatre japonesos. Tots els nipons i el Yorktown americà foren enfonsats. La desaparició dels portaavions japonesos va obrir la porta de la resta del Pacífic als EUA i la via cap al mateix Japó.

Bombardejos a distància. La V1.

El setembre de 1944, tot i que anaven mal dades, Alemanya tenia esperances a fer un tomb a conflicte. El seu exèrcit disposava d’una arma que no tenia cap altre contendent. La V1, un projectil amb ales que podia ser llançat des d’uns 300 km de distància. Volava a uns 1.000 m d’altitud i a uns 500 km per hora. Propulsada a reacció, era autoguiada per un pilot automàtic, un giroscopi i un sistema de pèndol que en controlava la inclinació.

Spittfire britànic maniobrant per desviar una V2 en ple vol. L'aviació passava a ser una arma defensiva també.(font: wikimedia)
Spittfire britànic maniobrant per desviar una V2 en ple vol. L’aviació passava a ser una arma defensiva també. (font: wikimedia)

Llençades des de la costa nord francesa o belga, el seu principal objectiu fou Londres. Malgrat tot, la V1 tenia un punt feble. El soroll i la flama del motor la delataven a distància. Era l’ocasió pels antiaeris de provar d’abatre-la. Alguns avions, només els més ràpids a cotes baixes com el Spittfire, podien realitzar una maniobra que, amb un cop d’ala, desviaven la V1 del seu objectiu.

La V2, el primer míssil balístic.

La tasca d’enginyers com Wernher von Braun seguia donant resultats en el primer míssil balístic de la història, la V2. Tenia un abast similar al de la V1, però major càrrega explosiva. Els 14 metres de la V2 transportaven una tona d’explosiu. En la seva curta vida de servei, la V2 fou emprada en més de 3.000 llançaments, pràcticament la meitat sobre Londres, des de les llançadores a Bèlgica, que també patí un gran nombre d’atacs sobre Anvers.

La V2 agafava una altitud de gairebé 90.000 m, i una velocitat de més del doble de la velocitat del so. Això li donava un avantatge respecte a la V1, i és que no era fàcil de detectar. Arribava sense fer soroll i no hi havia maniobra aèria possible. La seva eficàcia era, malgrat tot, dubtosa, ja que explotaven un cop havien impactat, quan eren enterrades al subsol, de manera que l’efecte destructiu era menor que altres artefactes que explotaven a l’aire, prop de l’objectiu.

Projectil V1. Imperial War Museum. Londres. Autor: Eugeni Junyent.
Projectil V1. Imperial War Museum. Londres. Autor: Eugeni Junyent.

El radar, eina contra l’aviació

Els projectils eren llençats des de la costa del Canal de la mànega, però també eren seguits des de Gran Bretanya gràcies a un altre element inexistent fins a 1935. Resultat de més de 50 anys d’investigacions sobre la reflexió de les ones electromagnètiques sobre objectes, el radar permetia saber la ubicació d’objectes, així com la seva direcció i velocitat, a una distància d’unes 100 milles.

Per primera vegada, es coneixia la posició d’avions, vaixells, i també de les V1 i V2 amb una certa antelació, tant des de terra ferma com des dels aparells instal·lats a vaixells i avions. D’aquesta manera, es podria avançar la resposta i es reduïa molt l’efecte sorpresa.

La primera aviació a reacció

Relacionat amb el sistema de propulsió de la V1 i V2, i de manera gairebé paral·lela, aparegueren els primers avions de reacció. El Messerschmitt Me 163, anomenat Komet, fou el primer i l’únic avió de caça propulsat per coet a entrar en servei durant la guerra, el maig de 1944. La seva velocitat de 1.000 km/h el feia la nau més ràpida, amb diferència, al cel d’Europa.

Messerschmitt Me 163 "Komet". Bundeswehr Military History Museum. Berlín (Alemanya). Autor: Eugeni Junyent
Messerschmitt Me 163 “Komet”. Bundeswehr Military History Museum. Berlín (Alemanya). Autor: Eugeni Junyent

Era una arma enormement potent i innovadora que a la fase final de la guerra, però que encara presentava força inconvenients. La gran velocitat d’aproximació feia molt difícil als pilots de fer blanc als avions aliats, molt més lents. El gran consum de combustible en reduïa dràsticament el radi d’acció i la seva tecnologia de propulsió el feia molt perillós en les maniobres d’enlairament i aterratge. És innegable, però, que l’aparició del motor de reacció fou un canvi radical que, en cas d’haver-se avançat uns anys més, de ben seguir hauria tingut resultats al camp de batalla.

L’Enola Gay i la fi del conflicte

També del cel arribà la fi de la guerra. El B-29 nord-americà batejat com Enola Gay, nom de la mare del pilot Paul Tibbets, llençà sobre Hiroshima una bomba amb nom propi sarcàstic: Little Boy. Aquest “noiet” provocà el primer atac nuclear de la història. El 6 d’agost del 1945, una potència equivalent a 16 kilotones segà instantàniament la vida de més de 70.000 persones. Era el cop definitiu a la guerra, que provocaria la rendició del Japó gairebé quatre mesos més tard de la capitulació alemanya a Reims.

Little Boy. Imperial War Museum. Londres. Autor: Eugeni Junyent.
Little Boy. Imperial War Museum. Londres. Autor: Eugeni Junyent.

Hiroshima no era l’únic objectiu. En cas de mal temps, hi havia dues alternatives: Kokura i Nagasaki. El dia 11 d’agost hi havia previst un segon atac, sobre Korura. El mal temps va fer avançar els plans 48 hores. Quan el B-29 estava sobre la ciutat, aquesta estava parcialment coberta, i això va fer considerar l’alternativa Nagasaki com a objectiu final.

Ambdós projectils es basaven en una nova tecnologia, provinent de la fissió d’àtoms que, a partir de poca matèria, allibera una gran quantitat d’energia. A diferència de Little Boy, construïda amb Urani-235, la bomba del dia 9 -Fat man- era més complexa, a partir d’un element sintètic, el plutoni-239. Com a resultat, entre 35.000 i 40.000 persones passaren a engruixir el llistat de morts directes per les explosions atòmiques.

El segon atac el 9 d’agost ha estat encara més discutit que el primer. No sembla que hi hagi cap raó estratègica que el justifiqués. L’impacte de l’atac de quatre dies abans havia estat prou rotund per decidir el Japó a la rendició, i el segon cop havia deixat un temps raonable per veure la reacció nipona. El món entrava en una nova era.