Batalla a prop d'Andernach el 876 entre Carles el Calb i el seu nebot Lluís III el Nen, fill de Lluís el Germànic. Tret d'una miniatura de les cròniques dels francs. Aquesta batalla decisiva, amb aclaparadora derrota de Carles, afermà els territoris orientals fins a l'alta edat mitjana. Foto: WIkimedia Commons, domini públic
Batalla a prop d'Andernach el 876 entre Carles el Calb i el seu nebot Lluís III el Nen, fill de Lluís el Germànic. Tret d'una miniatura de les cròniques dels francs. Aquesta batalla decisiva, amb aclaparadora derrota de Carles, afermà els territoris orientals fins a l'alta edat mitjana. Foto: WIkimedia Commons, domini públic

L’any 843, amb el tractat de Verdun, es configurà a grans trets la forma política que tindrà el continent europeu. Serà el tret de sortida de les disputes eternes francoalemanyes. A la mort de Lluís el Piadós 3 anys abans, els seus tres fills vius: Lotari, Carles el Calb i Lluís el Germànic van començar ràpidament hostilitats. Hostilitats que, de fet, ja en vida del mateix Lluís l’havien portat de corcoll. Lotari tenia moltes ànsies de fer valer el seu títol d’emperador com a germà gran. Aquest fet havia portat als altres dos germans, Carles i Lluís, a aliar-se en contra seu germà signant els juraments d’Estrasburg el 842.

La novetat dels Juraments d’Estrasburg el 842 és que van ser redactats en 3 llengües: llatí, alt germànic, una llengua que segurament influí en la separació del francès respecte l’occità (separació de cultures al nord i al sud del Loira)  i una llengua que ja s’assemblava al que seria el francès, un antecedent. Tot això, per tal que pogués ser comprès per la major part de la població que ja no parlava llatí. Foto: Wikipedia Commons, domini públic
La novetat dels Juraments d’Estrasburg el 842 és que van ser redactats en 3 llengües: llatí, alt germànic, una llengua que segurament influí en la separació del francès respecte l’occità (separació de cultures al nord i al sud del Loira) i una llengua que ja s’assemblava al que seria el francès, un antecedent. Tot això, per tal que pogués ser comprès per la major part de la població que ja no parlava llatí. Foto: Wikipedia Commons, domini públic

Una herència carolíngia complicada

Ja al 817 Lluís el Pietós, fill de Carlemany nomenà, com ho havia fet amb ell el seu pare, reis entre els seus fills. Encara vivia un 4t germà, Pipí, al qual nomenà rei d’Aquitània com ho havia estat ell. Nomenà Lluís el Germànic rei de Baviera, reservant pel fill gran, Lotari, el càrrec de successor com a emperador. Només amb això ja s’obriren la capsa dels trons. Durant la dècada de 830 se succeïren els conflictes armats i les aliances entre germans d’uns contra altres.

Situació empitjorada amb l’arribada de Carles, fill petit d’un segon matrimoni el 823. Pipí, el segon per edat, morí al 838, mentre el pare observava impotent l’espectacle de què fins i tot Lotari, amb les seves preses, es fes coronar emperador el 824. A tal punt arribà la paranoia dels germans que al 833 van arribar a destronar el pare, només la por al poder del germà gran Lotari, va fer que Pipí i Lluís tornessin la corona al pare.

Lluís el Germànic, però, no va acceptar les particions del pare, el qual intentava fer un forat com fos per al petit Carles, i es reafirmà en l’herència dels territoris pròpiament germànics.

Situació a la mort de Lluís el Pietós

L’any 840, Lotari, que no havia paït la “traïció” dels germans, envaí els territoris de Lluís conquerint Alsàcia i Mainz. Lotari va travessar el Rin fet que obligà Lluís a replegar-se territori endins, és a dir, a Babiera. Després d’unir forces els altres dos germans, Carles i Lluís, contra Lotari, aquest es va veure forçat a negociar. Després de Strasburg els dos germans perseguiren Lotari que abandonà Aacher (Aquisgrà) i es refugià a les seves possessions italianes. Així Carles i Lluís prenen possessió de l’imperi a Aacher, la capital nominal dels regnes. S’obrí un llarg període d’un any de dures negociacions en què Lotari finalment proposà crear tres regnes i renunciar a fer valer el seu títol imperial.

Era el Tractat de Verdun de 843, que proposava dividir-se el pastís en tres franges. L’occidental acabaria donant pas a l’actual França, l’oriental als estats i germànics, i la central seria la més conflictiva. Només cal fer un repàs als territoris que es van anar conformant a partir d’aquesta franja central per adonar-se de com va ser d’important aquesta divisió.

De nord a sud: Frísia, els Països Baixos, Bèlgica, el Saahr, Alsàcia i Lorena (nom que prové de Lotari i lotaríngia), Suïssa, Provença o Piemont n’estaven inclosos i van ser motiu de llargues disputes fins a l’actualitat. Avui Bèlgica està dividida entre una part francòfona al sud, els valons, i una de neerlandesa al nord, els flamencs, o el que seria el mateix, una de llatina al sud i una de germànica al nord. En la primera partició, a més, la franja central de Lotari incloïa els territoris de la península Itàlica.

Als tractats de Verdun i Mersen l’imperi es dividí entre els tres fills vius en tres grans franges. A grans trets, d’esquerra a dreta: l’actual territori de França, incloent-hi una part del Mosel, seria pel petit Carles el Calb; una llarga franja central per Lotari que a més a més s’emportava el premi gros del títol imperial, i la part més oriental per Lluís el Germànic que es correspondria més o menys amb l’actual Alemanya, Àustria, Txèquia i Eslovàquia i part de Polònia. D’aquestes tres franges la que portarà més conflictes serà la central, la lotaríngia des de la seva mateixa formació al tractat de Verdun, on tant Carles com Lluís varen intentar expandir-se  a costa del germà Lotari. Foto: Wikimedia Commons, domini públic
Als tractats de Verdun i Mersen l’imperi es dividí entre els tres fills vius en tres grans franges. A grans trets, d’esquerra a dreta: l’actual territori de França, incloent-hi una part del Mosel, seria pel petit Carles el Calb; una llarga franja central per Lotari que a més a més s’emportava el premi gros del títol imperial, i la part més oriental per Lluís el Germànic que es correspondria més o menys amb l’actual Alemanya, Àustria, Txèquia i Eslovàquia i part de Polònia. D’aquestes tres franges la que portarà més conflictes serà la central, la lotaríngia des de la seva mateixa formació al tractat de Verdun, on tant Carles com Lluís varen intentar expandir-se a costa del germà Lotari. Foto: Wikimedia Commons, domini públic

Consagració del tractat de Verdun

El tractat de Verdun va ser molt important, perquè consagrava la divisió de l’imperi. Divisió confirmada al 846 al primer acord a l’Assemblea de Meersser pel qual es prohibia les desercions de cavallers d’un regne cap a un altre. Però les desavinences entre els germans no acabaren aquí. Lotari es va tornar a poder instal·lar a Aquisgrà, al palau del seu avi Carlemany, deixant els territoris itàlics com annexats al seu regne.

Hi envià als territoris itàlics el seu fill, anomenat també Lluís, amb la pretensió de donar el vistiplau a l’elecció d’un nou papa per aconseguir “la unitat de la cristiandat”. O cosa que és el mateix, la pretensió què un papa sota les seves influències el fes poder manar per sobre dels seus germans.

Una cosa va unir tots els germans: Carles el Calb, Lluís el Germànic i Lotari durant els últims anys de la vida d’aquest últim. Des de la consagració del seu fill Lluís II a Roma com a emperador el 844 pel papa Lleó IV fins a la seva mort el 855: l’aparició dels vikings. Anomenats també normands, varegs o danesos, d’entre altres noms, se sumaren als magiars (hongaresos) per l’est, a més dels musulmans pel sud.

Inici de la desintegració de l’Imperi

Ja el 845 Hamburg va ser saquejada i des del 850 hi havia assentaments més o menys estables dels vikings entre el Sena i el Loira. Així mateix, els musulmans atemorien les costes, arribant a amenaçar Roma cap al 847. El poder Viking seria de les tres amenaces la més propera, tant que el 881 saquejaren i destruïen la tomba del mateix Carlemany.

Quan les relacions entre els germans semblaven, ni que fos per les circumstàncies, que finalment milloraven, va morir Lotari el 855. Els altres dos germans Lluís el Germànic i Carles el Calb ho feren el 876 i 877, respectivament, i per això encara van tenir temps de disputar-se la part de Lotari amb els seus nebots. Lotari, havia repartit la franja central entre els seus 3 fills, de sud a nord: per Lluís II els territoris d’Itàlia i el títol d’emperador, per a Carles Borgonya i la Provença i per a Lotari II des de l’actual Suïssa fins a Frísia.

Si abans hi havia 3 germans barallats, ara hi haurà 6 cosins més els cosins francesos, més els dos tiets que encara donarien guerra. El primer a morir de tots aquests va ser Lotari II al 870 el que provocà el repartiment al Tractat de Meerssen de la lotaríngia, la part nord de la franja, entre els dos oncles. Així Lluís el Germànic es quedà la cobejada Aquisgrà, mentre Carles el Calb es quedà la part occidental i encara tingué temps de ser coronat emperador al 875 a la mort de l’altra fill de Lotari, Lluís II Carles el Calb també va heretar les possessions italianes i la Provença, donat que des del 863 Lluís II n’era titular per la mort del seu germà Carles. El tractat de Meerssen, per tant, reemplaçà el de Verdun.

Mort de Lluís el Germànic

En morir Lluís el Germànic, un any abans que el seu germà, es va fer també les seves particions entre els seus tres fills. De sud a nord: per a Carloman, Baviera amb les seves marques orientals, per a Carles III el Gras Suàbia (Alamània) i per a Lluís III la Baixa Francònia, Turíngia i Saxònia. Va ser morir Lluís el Germànic i faltar-li terreny a l’únic germà encara viu per envair l’altra part de la lotaríngia, l’occidental, que pel tractat de Masrssen era de Lluís el Germànic i ara era del seu Fill Lluís III. Lluís II derrotà el seu oncle Carles el Calb a la batalla d’Andernach.

L’any següent de morir l’últim dels germans, fills de Lluís el Pietós, el més petit Carles el Calb, s’establirien negociacions. Seria al 880 pel tractat de Ribemont, aquesta vegada sí, que tota la Lorena seria per a Lluís III. S’establí una frontera que ja no es mouria durant l’edat mitjana, però que l’època moderna seria font constant de problemes.

Finalment, dels tres germans fills de Lluís el Germànic, quedà viu només Carles el Gras, pel que ni que fos per poc temps els territoris germànics tornaren a estar units. Carles va arribar a ser nomenat Emperador, però no era una persona de gaires llums i a l’anomenada Dieta de Tribur va ser destituït. Cal dir, sense massa o gens de resistència per part seva.

La corona imperial vacant

El succeïren encara un parell d’epígrafs, cada vegada més allunyats del centre familiar carolingi. Arnulf de Caríntia, fill de Carloman. I finalment el seu fill Lluís el Nen, el qual, davant les imparables invasions magiars i la seva manifesta incapacitat per fer res per aturar-les va acabar també destituït.

En resum, l’efecte de la divisió de l’imperi en tres regnes va ser deixar en mans de l’església el poder etern, o cosa que és el mateix, la capacitat d’exercir d’àrbitre acostant-se al foc que més escalfava. Per això feien servir les coronacions d’emperadors com a eina política. També es produí la separació definitiva entre el que seran França, entre els descendents de Carles el Calb, i Alemanya. Aquesta última en mans de diverses famílies fins a arribar als Otònides.

Alhora es dibuixà el que seria també la futura Itàlia, tot i que independent durant poc temps, dins la lotaríngia, ja des de Carlemany bona part de la península quedà sota poder dels papes de Roma i amb posterioritat, aquest fet es confirmà i segellà. Però aquesta ja seria una altra història.

Article anteriorLa Revolució Francesa, la fi dels Borbons
Proper articleLa ruta de Marco Polo i els mongols de Gengis Kan
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).