"Edward II and his Favourite, Piers Gaveston", una pintura de Marcus Stone (1872). La literatura i l'art van ser els principals creadors de la suposada homosexualitat del rei Eduard II d'Anglaterra. La realitat històrica és que no està documentada més que una relació d'amistat en un entorn d'enveges i lluita pel poder. Foto: Wikimedia Commons, Domini Públic

Eduard II hauria estat un rei prescindible per al relat històric, quasi marginal, si no hagués estat pel fet que en un efecte bola de neu se’l va acabar considerant homosexual. Va ser el sisè representant de la dinastia dels Plantagenet que havien pujat al tron d’Anglaterra el 1154. El primer rei d’aquest casal va ser Enric II d’Anglaterra (1154-1189), fill de Matilde d’Anglaterra (última representant de la dinastia Normanda). Enric II va aplegar l’herència paterna (Anjou, Maine i Turena), l’administració dels béns de la seva muller, Elionor d’Aquitània (Aquitània i Poitou) i els dominis de la corona normanda. Aquest fet va crear la paradoxa en els Plantagenet de ser alhora els principals vassalls del rei de França i reis d’Anglaterra. Tenien possessions al continent i a l’illa, on disposaven de la majoria de les seves terres.

Els Plantagenet succeirien la Dinastia Normarda. Els normands van governar des del 1066 al 1154. La dinastia fou fundada pel duc de Normandia Guillem I el Conqueridor, que liderà els exèrcits normands a la decisiva i coneguda Batalla de Hastings el 1066 en la que va morir l'últim rei saxó Harold II. Guillem seria el que faria contruir la Torre de Londres com a part de la conquesta normanda d’Anglaterra, que es convertiria en residència reial. Foto: Wikimedia Commons, Domini Públic
Els Plantagenet succeirien la dinastia normarda. Els normands van governar des del 1066 al 1154. La dinastia fou fundada pel duc de Normandia Guillem I el Conqueridor, que liderà els exèrcits normands a la decisiva i coneguda Batalla de Hastings el 1066 en la que va morir l’últim rei saxó Harold II. Guillem seria el que faria construir la Torre de Londres com a part de la conquesta normanda d’Anglaterra, que es convertiria en residència reial. Edaurd II, però, estrenaria el palau d’Eltham. Foto: Wikimedia Commons, Domini Públic

Què hi ha de cert en l’homosexualitat d’Eduard II?

Eduard II va tenir 4 fills amb Elisabet (filla i germana de diversos reis de França) entre 1308 i 1321 (i anteriorment, un d’il·legítim, Adam). Sí, s’odiaven mútuament amb la seva muller. Però van complir amb els deures conjugals com a monarques portant descendència. I no es van conformar (com en altres casos de sospites d’homosexualitat) en tenir-ne un (a més, el primer ja va ser un nen), sinó que s’hi van assegurar… almenys 4 vegades.

És més, no només va tenir fills amb la seva muller, a sobre va tenir relacions amb almenys una amant amb qui també va tenir un fill. Que un homosexual fes tanta feina amb la seva muller i a més busqués amants dones, aniria molt més enllà del que podria ser “dissimular”.

I és que no està documentat que Eduard II fos homosexual. Que podria tenir tendències homosexuals o fins i tot s’ha insinuat que bisexuals? Potser sí, potser no. El fet és que no hi ha cap forma de contrastar-ho (s’hauria de preguntar als afectats). De les fonts se n’extreu només la conclusió que va mantenir relacions molt estretes amb especialment 2 homes, primer amb el gascó Piers Gaveston (del 1305 al 1312) i després amb el gal·lès Hug Despenser (de 1318 a 1327). Preferia sovint aquestes relacions socials a romandre amb la seva dona. Hi ha prou amb això per afirmar que era homosexual?

Pel que feia a Piers Gaveston i Hugh Despenser, aquests també van tenir fills, i eren ben heteros. Gaveston en va tenir un parell i Despenser en va tenir almenys 9. És a dir, els rumors i especulacions sobre l’homosexualitat d’Eduard II són tota literatura i comentaris dels seus enemics polítics fets a posteriori.

Eduard II representat amb l'escena del seu assassinat. Segons la llegenda el van matar introduint-li un ferro ardent per l'anus, un suposat càstig per ser homosexual. L'arxiu a Wikimedia Commons s'anomena: "Homosexuality_King_Edward_II_of_England". En realitat no se sap com va morir, la llengenda és només això, una llegenda. Fins i tot l'historiador Ian Mortimer qüestiona que fos mort el 1327, i que podria haver estat una escenificació. Una opció força improvable.
Eduard II representat amb l’escena del seu assassinat. Segons la llegenda, el van matar introduint-li un ferro ardent per l’anus, un suposat càstig per ser homosexual. L’arxiu a Wikimedia Commons s’anomena: “Homosexuality_King_Edward_II_of_England”. En realitat no se sap com va morir. La llengenda va aparèixer a partir de 1400 a la Crònica llarga de Brut, i en època moderna s’explicava ja com si fos un fet verídic. L’historiador Ian Mortimer aprofita la incertesa, qüestiona que fos mort el 1327, i defensa que podria haver estat una escenificació. La principal prova de la seva mort va ser la notificació feta per Lord Berkeley. Ell mateix va dir 3 anys després que li havien dit i que en realitat, no ho havia pogut constrastar. En tot cas, mai més es va saber res d’Eduard II.

Com van sorgir els comentaris sobre la seva homosexualitat?

Eduard II tenia la mateixa visió política que Trencasostres. Prioritzava tenir ben a prop els seus amics, i negligia les seves obligacions de protocol reial. Però que la seva personalitat passés pel davant de les seves obligacions, no el converteix necessàriament en homosexual.

El cronista de l’Abadia de Newenham, a Devon, el 1326 va referir-se a Eduard i a Despenser com “el rei i el seu marit”, mentre que un altre cronista va assenyalar que Despenser “va encantar el cor d’Edward”. El relat molt viscut de Walter de Guisborough el fa improbable, especialment quan afirma que el príncep va intentar que Gaveston fos ennoblit com a comte de Ponthieu. Això, diu el cronista, hauria provocat que l’Eduard I s’enfadés, colpegés el seu fill i després avisés al seu Consell per a decretar l’exili de Gaveston (no llançar-lo per la finestra com a la pel·lícula Braveheart).

Els fets històrics són que l’exili s’assemblava més aviat a unes vacances. El decret exigia que Gaveston es quedés a l’exili a la seva Gascònia natal, i de fet se li va permetre anar a Ponthieu, que el mateix príncep tenia previst visitar el 1307. També se li va donar una còmoda anualitat de 100 lliures esterlines, que el príncep va complementar amb altres prebendes. No semblava la típica persona odiada, més aviat s’havia de simular un càstig exemplar de cara a mantenir l’autoritat sobre els altres nobles. Una visió política de la qual Eduard II en mancaria completament.

El cas Adam Orleton

La primera referència directa, i no divagacions, al fet que Eduard II hauria tingut relacions sexuals amb homes és del bisbe de Winchester Adam Orleton, el 1334 (7 anys després de la mort del rei). Adam Orleton va ser acusat d’haver afirmat el 1326 que Eduard era un “sodomita”. Orleton es va defensar argumentant que havia volgut dir que el sodomita era Hug Despenser, no el rei.

El fet que Orleton fos acusat de mentir (per tant, ningú creia que Eduard II fos homosexual), ja diu molt. Si realment ho va dir el 1326 segurament va ser per salvar la vida (en el context de cop d’estat contra Eduard II), donat que ell havia estat un defensor del rei i l’havia servit com a ambaixador a Avinyó. El fet que es retractés i acusés Despenser (que també era mort), deixa el seu testimoni molt en dubte. Altres documents posteriors com la Crònica de Meaux simplement es van dedicar a reproduir aquestes especulacions i rumors.

William Wallace, alies el Braveheart de la pel·lícula de Mel Gipson. El cavaller escocès líder de la lluita contra els anglesos va morir el 1305, i al reina Elisabet no trepitjaria sol anglès fins al 1308. Per tant, la relació que insinua la pel·lícula, aprofundint en la imatge homosexual d'Eduard II, és mentida. Un anacronisme que no es va poder produir mai, per l'edat d'ella. Foto: Wikimedia Commons, Domini Públic
William Wallace, àlies el Braveheart de la pel·lícula de Mel Gibson (1995). El cavaller escocès líder de la lluita contra els anglesos va morir el 1305, i la reina Elisabet no trepitjaria sol anglès fins al 1308. Per tant, la relació que insinua la pel·lícula és mentida. Un anacronisme que no es va poder produir mai, bàsicament per l’edat d’ella. El film aprofundeix en una imatge amanerada i estereotipada d’Eduard II com a homosexual, pròpia de les declaracions homòfobes del director. Foto: Wikimedia Commons, Domini Públic

Com va sorgir el personatge homosexual?

Va ser amb l’art del drama i la creació de personatges, és a dir, amb la literatura, com va anar cobrant forma aquest estereotip. El principal culpable va ser Chistopher Marlowe, que el 1592 va escriure el seu Eduard II. A l’obra es descriu una relació homosexual obertament. Aquesta obra seria rescatada per Bertolt Brecht el 1924, amb el mateix sentit. El director de cinema, conegut activista gay Derek Jarman, amb la pel·lícula Eduard II (1991), seguiria la mateixa línia. El personatge de ficció ha anat superposant-se al real, i moltes vegades substituint els fets històrics documentats.

Un exemple de perversió va ser la novel·la històrica de Maurice Druon The She-Wolf of France (1960). “La lloba” era el malnom que se li va posar a la muller d’Eduard II. Druen és el mateix autor creador d’altres falsos “fets històrics” com els templers i el final del gran mestre Jacques de Molay.

Alguns mites literaris són que va deixar abandonada la seva muller Elisabet estant embarassada. O que va regalar a Gavenston les joies del seu casament. O fins i tot que, basant-se únicament en l’especulació que fos homosexual (que no se sap), que Eduard III no fos fill seu. Aquesta suposició és força recent, de 1980. Això malgrat que en època contemporània ningú, mai, va tenir cap dubte sobre la paternitat dels seus fills.

No hi ha retrats contemporanis de Gaveston ni cap desripció física documentada. Va ser Eduard I qui introduiria Gaveston a palau, no per Eduard II. Eduard II es limitaria a retornar-lo del seu exili poc després de morir el seu pare. És probable que Eduard I volgués que Galveston, més gran que Eduard II, fos un model per a ell. Fins al 1305 (Eduard II tenia 19 anys) no hi ha constància de la relació personal entre ambdós quan aquest reclama la seva presència a palau "per alleugerir la seva angoixa". Donat els problemes familiars, no sembla que fos res més que un suport emocional. A la imatge, el cap de Gaveston, prova de la seva mort lliurat a Toma de Lancaster, principal enemic d'Eduard II. Aquesta il·lustració és de la història d'Anglaterra de James William Edmund (1864). Foto: Wikimedia Commons. Domini Public
No hi ha retrats contemporanis de Gaveston ni cap descripció física documentada. Va ser Eduard I qui introduiria Gaveston a palau, no Eduard II. Eduard II es limitaria a retornar-lo del seu exili poc després de morir el seu pare. És probable que Eduard I volgués que Galveston, més gran que Eduard II, fos un model per a ell. Fins al 1305 (Eduard II tenia 19 anys) no hi ha constància de la relació personal entre ambdós quan aquest reclama la seva presència a palau “per alleugerir la seva angoixa”. Donats els problemes familiars, no sembla que fos res més que un suport emocional. A la imatge, el cap de Gaveston, prova de la seva mort, lliurat a Tomàs de Lancaster, principal enemic d’Eduard II. Aquesta il·lustració és de la història d’Anglaterra de James William Edmund (1864). Foto: Wikimedia Commons. Domini Public

Les possibles interpretacions

El mite sobre la suposada relació homosexual entre Eduard i Galveston es basa en omplir els buits no prou documentats amb fantasia, el que s’anomena prova indemostrable. Un d’aquests fets és l’exili de Gaveston. Després que el rei Eduard I establís el campament d’hivern a Lanercost un cop finalitzada la victoriosa campanya sobre Escòcia, Gaveston va ser un dels vint-i-un cavallers que van abandonar l’exèrcit per assistir a tornejos a França, malgrat les ordres reials que prohibien la seva marxa.

Eduard I es va emprenyar i va ordenar la confiscació de totes les terres dels desertors. Finalment, per necessitat, va afluixar i tots els cavallers implicats van ser perdonats excepte un: Gaveston.

El decret d’exili era de caràcter temporal i no especificava la causa. I ja s’ha vist que va ser força benevolent. El fet que Eduard I morís el juliol de 1307 sent Gaveston a l’exili, deixava oberta la pregunta de si s’hauria recordat d’ell i del motiu de l’exili. A més, el primer que va fer Eduard II en ascendir al tron, amb la seva acostumada estretor de mires, seria cridar-lo de nou a la cort al seu costat. És molt fàcil creure’s les interpretacions que el “càstig” va ser a causa d’una relació no consentida entre els joves.

Eduard II, un jove sol

L’explicació seria més fàcil. La seva traició havia aixecat un nivell d’ira especial en Eduard I per la confiança que es tenien, que Eduard II va perdonar tan aviat com va poder. Eduard I estava en negociacions per casar el seu fill amb la que seria la seva muller, Elisabet de França. El jove Gaveston podia ser un element molest, tant per la possible competència que podria exercir sobre la futura princesa, com per la distracció que representava per al príncep. Res d’homosexualitat.

Les proves d’una germanor d’armes entre Gavestone i Eduard II són també febles per explicar la relació entre els dos amics. Aquest fet ha afaborit les especulacions, en convertir-se la no-prova en la principal “prova” d’una altra teoria. Però que una no sigui certa, no fa automàticament creïble l’altra. L’oposició a Eduard II sorgeix especialment a partir del moment en què perd tota credibilitat pel seu desastrós regnat (mai abans) en l’entorn d’una conxorxa per destronar-lo, i finalment justificar el seu assassinat. Robert de Reading va afirmat al Flores Historiarum que Eduard va tenir «unions il·lícites i pecaminoses», rebutjant les dolces abraçades de la seva dona. Torna a haver el mateix dilema: les fonts i els seus autors són molt parcials, i és impossible una contrastació directa amb els perjudicats.

Cal tenir en compte la figura i trajectòria del jove Eduard II. Eduard II va ser un nen orfe de mare als 6 anys, i el pare anava de campanya en campanya militar. En aquesta posició, s’enten de la necessitat de companyia del jove príncep.

A sobre, per acabar-ho d’arrodonir, el seu pare es va tornar a casar i va tenir dos fills barons més. Aquest fet va ser determinant a mig termini. Perquè els germanastres van ser-li fidels. En el cas d’Edmund de Woodstock, va ser-ho fins al final, fins al punt de ser executat. Aquest fet serà cabdal per al final d’aquesta història.

Quin conflicte va generar dins de la monarquia britànica?

El 1308 Eduard II es va casar amb Elisabet, que segons les fonts tenia 12 anys (alguns la feien 2 anys més gran). En tot cas, entre els 16 i 18 anys va tenir el primer fill dels 4 que tindrien, l’última, Joana de la Torre el 1321. Eduard II, nascut a Caernarvon (País de Gal·les) el 25 d’abril del 1284, acabava de ser nomenat rei el 1307 i tenia 23 anys en casar-se. Va ser un regnat breu fins a la seva mort al castell de Berkeley (Gloucester) el 21 de setembre del 1327.

Gaveston va ser el primer favorit d’Eduard II, ja a l’època de príncep. La seva relació amb Eduard II documentada és de 1305 fins a la seva mort el 1312, de només 7 anys. Durant aquest breu període Eduard II va tenir temps de fer emprenyar tots els nobles d’Anglaterra pel favoritisme cap al seu amic, però també per la ignorància mostrada cap a ells.

Només morir el pare, l’espectacle vergonyós durant la coronació el 1307, o que Eduard II nomenés Gaveston comte de Cornualles, sense cap mèrit, a ulls dels nobles tradicionals era una clara ofensa. Després va venir el súmmum, quan Eduard II va marxar cap a França a esposar-se el 1308, complint així la voluntat del seu pare que ho havia negociat, va deixar de regent a Gaveston. Van ser només dues setmanes, en què a Gaveston no se li va ocórrer ni moure un dit, però el gest de menyspreu cap als nobles era clar.

Hug Despenser va ser executat el 1326 de forma cruel, i les seves restes esquarterades i exposades als portals de Londres. Algunes fonts afirmen que també li van tallar els genitals de viu en viu com mostra la miniatura. Foto: Wikimedia Commons, Domini Públic
Hug Despenser va ser executat el 1326 de forma cruel, i les seves restes esquarterades i exposades als portals de Londres. Algunes fonts afirmen que també li van tallar els genitals de viu en viu com mostra la miniatura. Foto: Wikimedia Commons, Domini Públic

Un rei cada cop més sol

El 1318 Hug Despenser, que havia estat enfrontat a Gaveston, va ser nomenat camarlenc. Elisabet odiava especialment a la família Despenser. Eduard II declarà que la intervenció dels comuns al Parlament era indispensable per tractar els afers del regne. Es referia als afers de la Carta de Llibertats o magna de 1215, i per extensió a les Ordenances de 1311. Aquest fet va emprenyar encara més els nobles. La dècada següent, fins al 1322 en què Eduard va abolir les Ordenances, va ser d’estires i arronses continus.

I aquestes eren les raons veritables al darrere de tot plegat. Les derrotes de Bannockburn i subsegüents a Escòcia, havien agreujat les dificultats en què l’anterior rei havia deixat les arques reials, malgrat la confiscació de terres als nobles. Que Eduard, en comptes d’intentar arreglar això, es dediqués als favoritismes cap a la família Despenser van provocar l’aixecament dels nobles. Eduard II a dures penes va poder sufocar-la, assetjat a Londres, gràcies a les gestions d’Elisabet, allunyant temporalment del poder als Despenser.

Però Eduard II no compliria, i desfermaria una repressió brutal en connivència novament amb els Despenser. Eduard II aprofitaria per venjar la mort de Gaveston executant Tomàs de Plantagenet i Lancaster el 1322, que va ser un dels líders opositors a Eduard II. Un altre líder, que no va acceptar el pacte amb el rei i va intentar continuar la revolta, va ser Roger Mortimer, el qual seria tancat a la Torre de Londres, d’on escaparà el 1323 i que posteriorment s’acabarà convertint en amant d’Elisabet. No està clar si Elisabet i Mortimer s’haurien pogut conèixer en aquest moment o ho van fer posteriorment a França.

El complot i l’assassinat del rei

Pel que feia a Elisabet, després del cop d’efecte contra els nobles de 1322, Eduard II va aprofitar el poc prestigi guanyat per tancar la seva dona i els fills a palau. Els Despenser, afavorits pel rei, van actuar despòticament, negant pagar-li les rendes i confiscant-li castells. El 1325, Elisabet estava ansiosa per escapar del seu marit i d’aquella situació (fins i tot li volien treure els fills). Elisabet va trobar l’oportunitat ideal quan el seu germà, el rei Carles IV de França, li va confiscar al seu cunyat territoris a França. Eduard II havia nomenat el seu fill el 1320 comte de Chester i el 1325 el designà duc d’Aquitània, raó per la qual mare i fill viatjaren a França amb l’excusa administrar els territoris i fer d’ambaixadora de pau davant del cunyat (Recordem que el rei anglès era vassall, en teoria, del francès).

Elisabet va retrobar a França al fugat Mortimer i van esdevenir amants. El rei anglès va exigir el retorn de la seva esposa i del fill, que haurien d’haver tornat a l’estiu del mateix any 1325, però Carles IV es va negar a expulsar la seva germana de França. Els amants van marxar cap a la cort del comte Guillem III d’Hainaut, l’esposa del qual era cosina d’Elisabet. Hainaut els va donar l’ajuda armada que necessitaven a canvi del compromís matrimonial de la seva filla Felipa amb el futur rei Eduard III. Compromís que s’acabaria realitzant.

El 21 de setembre del 1326, Elisabet i Mortimer, al comandament del seu exèrcit mercenari, van arribar a les costes de Suffolk. En principi es creu que la intenció d’Elisabet podia haver estat el de fer caure els Despenser, però ràpidament cauria l’impopular govern del seu marit. Eduard II va oferir recompensa pels caps de tots dos, però mancat de suports, es va veure obligat a iniciar una fuga per castells del sud de Gal·les. Els Despenser van ser assassinats. Finalment Eduard II va ser capturat i obligat pel Parlament i Elisabet a abdicar a favor del seu fill el 25 de gener del 1327. El 21 de setembre d’aquell mateix any el deposat monarca va ser assassinat al castell de Berkeley, per ordre de la reina i Mortimer. Elisabet i Mortimer farien de regents d’Eduard III entre 1326 i 1330 per la seva minoria d’edat.

La desafortunada invasió d’Escòcia de 1314 va posar Eduard II contra les cordes. El 1310 Robert Bruce havia expulsat del país als membres de les famílies Balliol i Comyn per col·laboracionistes amb els anglesos. Tant els nobles escocesos com l’Església reconegueren la seva autoritat. Bruce va fer ràtzies pel nord d’Anglaterra, va desfer una invasió anglesa el 1311 i cap al 1314 recuperà el control estratègic sobre Stirling, Roxburgh i Edimburg. L’èxit fou complet després de la desfeta total de l’exèrcit anglès a la Batalla de Bannockburn el 24 de juny del 1314, des d’aleshores diada nacional escocesa. El 1318 els escocesos repetiren victòria a Berwick, i seguiren les ràtzies per territori anglès. El 1320 els barons escocesos enviaren al papa Joan XXII la Declaració d’Arbroath, equivalent a una declaració d’independència. El 1328 obligaren els anglesos a signar el tractat de Northampton.

Va afectar això al curs de la història d’Anglaterra?

El regnat d’Eduard II va ser un desastre, malgrat que en alguns aspectes la seva època, i es podria dir, la seva incompetència militar i estretor de mires política, va posar els fonaments per a dos esdeveniments que sí marcarien profundament la història d’Anglaterra.

El primer és la conformació de l’embolic familiar que degeneraria en la guerra dels Cent Anys entre les corones de França i Anglaterra en època del seu fill Eduard III. Novament, el seu pare l’havia evitat casant-se amb una castellana, amb la qui va tenir 15 fills, però ell no va saber tenir cura de la relació amb Elisabet i es va guanyar un enemic.

I el segon la independència d’Escòcia, consolidada durant el seu regnat. Tirava per terra l’herència del seu pare Eduard I (l’època de Braveheart, per entendre’ns). Molt de passada, en l’àmbit internacional, es podria marcar el seu regnat com l’inici de la desconfiança cap a l’Església catòlica per part de la monarquia i d’alguns nobles anglesos, en considerar-se que els papes estaven al servei del rei de França a causa del Cisma d’Occident i els papes d’Avinyó a partir de 1309.

La venjança del fill, Eduard III

El 1330 Eduard III esdevenia major d’edat. Elisabet i Mortimer, però, seguien encaparrats en consolidar la seva regència a cop de repressió contra els antics partidaris d’Eduard II. És aquí on retornem al seu germanastre, l’oncle d’Eduard III, Edmund de Woodstock. Mortimer el va fer executar, en una decisió que va aixecar polseguera fins i tot entre la noblesa, perquè es tractava de sang reial. Eduard III va entrar en còlera per l’execució del seu oncle i va prendre el control d’Anglaterra.

Eduard II va ser el primer a ostentar el càrrec de "Príncep de Gal·les". A la imatge el seu pare nomenant-lo. Eduard II era força curt de gambals, polñiticament parlant (en això hi ha consens històric). En vida va cobrir de regals i favoritistes als seus amics. Va plorar molt de temps a Gaverston, i va "gastar molts diners en el seu enterrament". Cal tenir en compte que una de les persones que odiava més a Despenser era Elisabet, la dona d'Eduard. La historiadora Kathryn Warner afirma que el motiu d'aquest odi era que havia intentat abusar d'ella...cosa que, per cert, diu ben poc de la seva suposada homosexualitat. Foto: Wikimedia Commons
Eduard II va ser el primer a ostentar el càrrec de “Príncep de Gal·les”. A la imatge el seu pare nomenant-lo. Eduard II era força curt de gambals, políticament parlant (en això hi ha consens històric). En vida va cobrir de regals i favoritismes als seus amics. Va plorar molt de temps a Gaveston, i va “gastar molts diners en el seu enterrament”. Cal tenir en compte que una de les persones que odiava més a Despenser era Elisabet, la dona d’Eduard. La historiadora Kathryn Warner afirma que el motiu d’aquest odi era que havia intentat abusar d’ella…cosa que, per cert, diu ben poc de la seva suposada homosexualitat. Foto: Wikimedia Commons

Eduard III va fer executar a Mortimer. Quant a la reina mare, que sembla que va perdre un fill de Mortimer, Eduard III decidí confinar-la al castell de Hereford, on moriria el 1358 (28 anys de confinament). Eduard III també va merèixer una obra de teatre, en aquest cas atribuïda a Shakespeare (tot i que apareix anònima), que es pot llegir al Projecte Gütenberg.

Pel que fa a la imatge manipuladora i perversa d’Elisabet, novament es deu a l’obra de Christopher Marlowe. En un nou efecte bola de neu, seria el poeta Thomas Gray qui al segle XVIII li posà el malom de la Lloba, el nom que li havia posat Shakespeare a Margarida d’Anjou, esposa d’Enric VI i també francesa. En realitat, durant el confinament la reina va rebre el seu fill i nets de forma regular i allaus de visites protocolàries.

L’oposició al rei seguiria, però l’inici de la guerra dels Cent Anys (1337 1453) ajornaria els conflictes. Després va esclatar la Guerra de les Dues Roses (1455–1485) en què els Plantagenet es van extingir i va entrar a governar la casa Tudor. Els Lancaster i els York van entrar en una guerra civil plena d’aliances feudals que va desembocar en l’extinció d’aquestes branques Plantagenet, i en la fi del feudalisme i de l’edat mitjana a Anglaterra. La nova dinastia Tudor seguia la moda europea de més centralisme monàrquic, per la qual cosa, vista amb perspectiva, de moment els nobles no van guanyar. A més, ara pareixeria una nova força política, la burgesia comercial.

El seu pare va ser“, i “el seu fill va ser

Eduard II va tenir la desgràcia històrica d’haver estat al mig de dos reis com Eduard I, alies cames llargues, que sotmeté a gal·lesos i escocesos, i d’Eduard III, anomenat i considerat “pare de la pàtria” anglesa per l’historiador Ian Mortimer. Potser el contrast amb aquests dos reis hauria accentuat aquesta imatge pusil·lànime d’Eduard II.

La seva exageració en afavorir els seus amics homes, en detriment dels barons i nobles, conjuntament amb el deute econòmic colossal heretat de les guerres del pare, no van ajudar al fet que fos un rei que respongués a unes grans expectatives pel seu regnat (després de 35 anys de regnat d’Eduard I) d’altra banda massa altes per a la seva pobra qualificació i predisposició.


Més informació:

Beyond penetration: rethinking the murder of Edward II

On 23 September 1327, the young king Edward III received word that his father had died. The former Edward II, who had been coerced into abdication in January of that year, had been imprisoned in Berkeley Castle, Gloucestershire, at the time of his death.

Aquesta biografia de 2014 és la més actualitzada sobre el tema:

Edward II

He is one of the most reviled English kings in history. He drove his kingdom to the brink of civil war a dozen times in less than twenty years. He allowed his male lovers to rule the kingdom. He led a great army to the most ignominious military defeat in English history.

  • Eduard II no va ser l’únic rei anglès considerat homosexual. Hi ha molt més indicis, aquesta vegada sí ben documentats, que el primer rei comú d’Escòcia i Anglaterra, Jaume VI o I respectivament, va tenir almenys 3 amants homes.

  • Les lleis que penalitzaven l’homosexualitat a Anglaterra, almenys fins al 1967, van evitar un estudi seriós en profunditat sobre aquets aspectes. Per contra, l’art havia esdevingut un motiu de reivindicació de la llibertat sexual, per al qual Eduard II es va convertir en un recurs perfecte. A partir de la dècada dels 70 es van anar plantejant diferents teories, però es va constatar que les proves no eren concluents ni en un sentit ni en l’altre.

  • Si la Història sembla que ha arribat a un punt mort en el coneixement sobre la biogafia d’Eduard II, especialment pel que fa a les seves relacions personals, les versions teatrals segueixen el seu curs. A Barcelona aquests dies l’obra Lessons in Love and Violence s’hi inspira en la relació d’Eduard II i Gaveston per a recrear la situació emocional que podrien haver viscut, però ambientat en un entorn actual.

LESSONS IN LOVE AND VIOLENCE

Lessons in Love and Violence és la segona òpera sortida de la col·laboració entre George Benjamin i Martin Crimp. Està basada en fonts medievals per explicar la relació obsessiva entre el rei Eduard II i el seu amant Piers Gaveston, que altera la vida dels tribunals i el benestar polític del país.

Article anteriorDe David a Cannae. Ús militar de la fona
Proper articleTest d’arqueologia romana
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).