Reproducció del David de Michelangelo, amb la fona a la mà. Piazza della signoria, Florència (autor: Eugeni Junyent)
Reproducció del David de Michelangelo, amb la fona a la mà. Piazza della signoria, Florència (autor: Eugeni Junyent)

Plini conta que la fona té origen a la zona de Síria o Fenícia i és que ja existia al Neolític. Sens dubte, el jove David, futur rei d’Israel, ha esdevingut el foner més famós de la història. L’episodi del combat contra Goliat apareix a l’Antic Testament, i la seva representació en les diferents disciplines artístiques és universal. Alhora, és una metàfora recurrent en el món esportiu.

El primer llibre de Samuel1, més enllà de l’existència o no del fet, és un indici de l’ús de la fona al Pròxim Orient pels volts de l’any 1000 aC, quan se situa l’enfrontament amb Goliat. Aquesta escena il·lustra el paper d’aquest estri, utilitzat arreu de la Mediterrània per a tasques com la cacera o el control dels ramats. La fona, però, més enllà que una eina de pastors, esdevingué una arma de guerra en època clàssica. Heinrich Schliemann ja va localitzar un gran nombre de projectils de fona durant l’excavació a Troia. De fet, una interpretació de les fonts defensa que precisament fugitius troians haurien portat la fona a l’altre extrem de la Mediterrània, a les Illes Balears2.

Gland d'argila del segle VII aC, del túmol d'Hipinar, Turquía (Museu Arqueològic d'Istambul). Autor: Eugeni Junyent
Gland d’argila del segle VII aC, del túmol d’Hipinar, Turquía (Museu Arqueològic d’Istambul). Autor: Eugeni Junyent

Restes arqueològiques

Coneixem l’existència de la fona al món antic a partir d’alguns textos, comptades representacions i sobretot, per les restes arqueològiques. De fet, hi ha foners representats en alguns vasos àtics del segle VI aC. En una cratera de volutes de figures negres, la fona és a la mà d’un pigmeu dalt d’un cavall. En una àmfora del Louvre, Herakles duu una fona amb la intenció d’atacar els ocells del llac estimfal, en un dels seus dotze treballs. L’arqueologia aporta gran part de la informació, concretament dels projectils. La fona, normalment de pell o fibres vegetals, és de molt difícil conservació i només n’hi ha alguns exemplars en entorns com Egipte.3

A la península Ibèrica, les restes prenen una forquilla cronològica entre els segles II i sobretot, I aC. Aquest marc cronològic indica que el seu ús, tot i que entre els indígenes, arribaria amb la presència romana i la localització de projectils amb inscripcions, un costum estès entre els foners de l’exèrcit romà, dóna pes a aquesta teoria. No és estrany trobar glands amb la marca d’una legió, però també insults i bromes dedicades a l’enemic. L’epigrafia sobre projectils de fona no és exclusiva però del món romà. També s’han localitzat inscripcions en llengua ibera, púnica i grega.

Alguns dels projectils trobats presenten, a més, un forat que els travessa. Això podria provocar un xiulet en creuar l’aire a gran velocitat i segurament, gran temor a l’oponent. Cal destacar els 1.400 projectils bicònics trobats a Empúries, però també a altres indrets de la península. El fet que els projectis d’Empúries es localitzessin a tocar d’una torre de la muralla, deixa clar que fou conseqüència d’un atac i per tant, de l’ús militar de la fona.

La tècnica de la fona

La fona era barata i fàcil de produir i conseqüentment, molt estesa entre comunitats modestes. El seu avantatge respecte a altres armes com l’arc era triple. El seu rang era major que el dels arcs, fins a 350 m. Els projectils eren pràcticament invisibles per l’enemic, que no podia protegir-se i l’efecte sorpresa era total. I per acabar, davant una probable manca de munició, sempre es podien utilitzar pedres de l’entorn.

Projectils de fona de plom, amb inscripcions en grec (font: wikimedia)
Projectils de fona de plom, amb inscripcions en grec. (Font: wikimedia)

Una de les diferències del seu ús per a la cacera o per a la guerra, a partir del segle V aC, fou el tipus de projectil. En el primer cas, s’acostumava a emprar glands de fang o ceràmica, mentre que en l’àmbit de l’exèrcit, es llençaven projectils de plom o pedra. També s’han documentat alguns exemplars de bronze. Aquest tenien un pes entre 20 i 50 grams, tot i que hi ha peces del Pròxim Orient de gairebé 200 grams.4 La producció de projectils de plom a partir de motlles assegurava mida i pes estandarditzats. Això era molt útil per calcular el seu abast i trajectòria al camp de batalla.

Emprar bé una fona era difícil d’aprendre. Les fonts han deixat testimoni de com, els foners balears, practicaven des de petits. El procediment, propi de l’agogé espartana, es basava en el clàssic “si no ho fas bé, no menges”. En concret, les fonts relaten que les mares situaven un pa sobre un pal i per poder menjar, l’infant havia de fer-lo caure emprant la fona.5 Sigui o no real, aquest mite s’hauria generat per explicar la gran destresa dels balears. Diodor de sicília,6 al segle I aC, els descriu com els millors.

Foners a Etrúria

L’ús de la fona era molt estès està documentat entre els etruscs a la península Itàlica a mitjans del segle VI aC, Servi Tul·li havia introduït reformes a l’exèrcit etrusco-romà. L’organització resultant contemplava la participació, destacada, dels foners. Era un cos auxiliar. Tot i que constituïen la classe més baixa de l’exèrcit i no prenien part de la formació de batalla, eren un contingent nombrós. Cadascun dels dos cossos de l’exèrcit, format per un total de 85 centúries, comptava amb 15 centúries de foners.7

Rodis i grecs

A partir de la Guerra del Peloponès del darrer terç del segle V aC, i degut a la nova realitat social que provocà, els exèrcits basats únicament en els ciutadans que conformaven la falange hoplítica començaren a introduir tropes auxiliars cada vegada més nombroses, entre elles, foners.

Els rodis, per la seva part, havien format part de l’exèrcit grec que el 401 aC tornava a casa després de la batalla de Cunaxa. Per menys de 5 òbols diaris, eren part del contingent que havia llogat el rei Cir el Jove per enfrontar-se al seu germà Artaxerxes II. La mort inesperada d’aquest en combat, però, deixà un exèrcit de Deu Mil grecs sol al centre de Pèrsia. Xenofont compara la presència de foners tant a l’exèrcit grec com al persa, que els fustigava. Segons ell, els projectils de plom grecs eren capaços de doblar l’abast de les fones perses,8 que llençaven projectils més pesats, de la mida d’un puny. Un element distintiu dels rodis era el pétasos o barret d’ala, de gran ajut per evitar que el sol els enlluernés

També hi havia mercenaris grecs en altres exèrcits. Així, l’arqueologia ha donat proves de la utilització de fones per part dels assetjadors de Numància. Les inscripcions als glands han permès a identificar-los com a grecs, concretament, mercenaris etolis al servei de l’exèrcit romà.9

També dins el món grec, i tot i que els cretencs eren coneguts per ser extraordinaris arquers, l’arqueologia ha evidenciat la presència de foners. La troballa de projectils amb inscripcions en entorns de setge en fins a nou jaciments entre l’antiguitat tardana i l’època hel·lenística. Alguns dels textos fan referència a diferents ciutats-estat cretenques com Phalassarna, Knossos o Gortina.10

Les tres fones balears

La fona balear no era de pell, sinó d’espart trenat. Els reconeguts foners portaven fins a tres fones, de dimensions diferents. La més llarga la duien lligada al voltant de la cintura, una altra lligada al cap i la tercera, a la mà. Això respondria a la necessitat de diverses llargades per assolir diferents objectius. Diodor de Sicília narra que arribaven a llençar projectils de més de 400 g, un pes enorme si es compara amb els projectils documentats. Originàriament, els balears llençaven pedres fins que, en formar part de l’exèrcit cartaginès, varen adoptar els projectils de plom.

L’exèrcit de Roma

Detall de la columna Trajana, amb la representació d'un foner (font: wikimedia)
Detall de la columna Trajana, amb la representació d’un foner. (Font: wikimedia)

La fona també va tenir un paper en la història militar de Roma. A mitjan segle I aC, Juli Cèsar conta com guerrers del nord-est de la Gàl·lia havien atacat les legions llençant-los projectils metàl·lics roents. Aquest actuaren com a elements incendiaris i calaren foc a dependències del campament romà.11 Amb la derrota definitiva de Cartago a la Tercera Guerra Púnica, els foners balears passaren a ser mercenaris de l’exèrcit romà. L’arqueologia ha donat dades de la coexistència pacífica de balears i romans a les illes al segle I aC. Entre els centenars de projectils desenterrats, el 2006 s’hi va afegir una peça de decoració, un fragment de collaret. Per primer cop, tenim elements per conèixer l’aspecte que podrien tenir els foners d’aquest moment.

Els relleus de la columna trajana conten la conquesta de la Dàcia per les legions de Trajà a inicis del segle II aC, i contenen la que segurament és l’única representació de l’ús de la fona en el món romà. Concretament, una de les escenes representa12 un personatge amb una fona a la mà dreta, carregada amb un projectil més gran que un puny.

Batalles a cop de plom

Els mercenaris foners sempre foren una tropa lleugera, auxiliar en diferents exèrcits. Ja a la primera guerra Púnica, Diodor de Sicília situa uns 1.000 foners balears a Sicília, a la batalla del cap Ecnomus, el 256 aC. Uns anys més tard, la segona guerra púnica va veure 2.000 foners lluitant a les ordres d’Anníbal a batalles com la del llac Trasimeno13 o de Trebia14, on la seva acció aconseguí fer recular la cavalleria romana.

A la famosa batalla de Cannae, Anníbal formà els foners i els piquers en línia, fent una pantalla entre el seu exèrcit i les legions romanes. Fou precisament un dels foners que, en els primers embats, aconseguí fer blanc sobre Luci Emili Paulus, un dels dos cònsols al davant de l’exèrcit romà, ferint-lo de consideració.15 Paulus acabà morint a la batalla, segons les fonts, en negar-se a fugir davant l’aclaparadora victòria cartaginesa. Per tant, passà a la història com un heroi.

Però potser al principal repte a què hagueren de fer front fou la defensa de la seva pròpia illa tant el 206 com el 123 aC. En la primera de les dates, el cartaginès Magó hi hagué d’avortar un primer acostament a la costa a causa de la pluja de projectils que el va rebre. Al cap de pràcticament vuitanta anys, hi arribava el procònsol Quint Cecili Metel amb les seves tropes. Metel començava les operacions que posteriorment li comportarien el malnom de “Baleàric”. Aquest, en conèixer la destresa dels foners, ja havia protegit la coberta dels vaixells amb teles, per evitar els impactes. Practicitat romana.


Notes:
  1. Sa 17, 4-54
  2. Nadal C, Joan (2000). Els foners balears. Ed. Balears.
  3. Petrie Museum of Egyptian Archaeology (Londres)
  4. O’Connelly, Peter (2016). La Guerra en Grecia y Roma. Desperta Ferro Ediciones. Madrid. pàg. 50.
  5. Diodor de Sicíla (V, 18)
  6. Diodor de Sicília (XIX, 106)
  7. O’Connelly, p. 101.
  8. Xenofont. Anàbasi, III, 3.
  9. Quesada, Fernando (2010). Armas de la Antigua Iberia. La Esfera de los libros. Madrid. pàg.120.
  10. Kelly, A. (2012) The Cretan Slinger at War: a weighty exchange. Annual of the British School of Athens. pàg. 273-311.
  11. Juli Cèsar. La guerra de les Gàlies (llibre 5, 43)
  12. Espiral X de la columna Trajana
  13. O’Connelly. pàg. 180.
  14. O’Connelly. pàg. 175.
  15. O’Connelly. pàg. 190-193.
Article anteriorStalin i la prova falsa de la Carta d’Eremin
Proper articleEl mite de l’homosexualitat d’Eduard II
Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Arqueòleg, delienant i tècnic informàtic, veig en la fotografia un camp de gran interès tant patrimonial com estètic. Editor d'Històries d'Europa des del 2014.