Vista del castell de Dumbarton Rock, estratègicament situat a l'oest de Glasgow quan el riu Clyde s'eixampla. En la confluència amb el riu Leven: Foto: Wikimedia Commons, Alan Hughes CC BY-SA 3.0
Vista del castell de Dumbarton Rock, estratègicament situat a l'oest de Glasgow quan el riu Clyde s'eixampla. En la confluència amb el riu Leven: Foto: Wikimedia Commons, Alan Hughes CC BY-SA 3.0

La història de la Gran Bretanya té una anomenada “època fosca”, entre els segles V i VI o fins i tot part del VII, depenent de la zona. És a dir, entre la retirada de Roma, i les invasions dels germànics (juts, saxons i angles), hi ha pocs aspectes que es coneguin de la història de les illes. Se sap que van sorgir alguns regnes, com el de Ystrad Clud, en britònic (una mena de celta), també anomenat d’Alt Clud, l’actual Dumbarton Rock, per ser aquesta la seva suposada capital. Un regne posteriorment anomenat d’Strathclyde (vall del riu Clyde) que perdurà des dels segles V al XII.

Alguns d’aquests territoris, posteriorment a caure sota domini de les tribus germàniques, acabarien originant les llegendes artúriques.

Durant els romans

El regne d’Alt Clud hauria estat situat inicialment al nord del famós mur d’Adrià, a l’alçada del no tan conegut, però més modern que el seu antecessor, mur Antonià. En aquesta zona del sud de l’actual Escòcia hi havia diverses tribus, com els damnis, dels quals es desconeix el seu grau de romanització, tot i que se suposa que van tenir contacte freqüent amb les guarnicions del mur. En tot cas, per als damnis la marxa dels romans a inicis del segle V va significar una davallada important d’ingressos i un trasbals dels seus sistemes comercials.

L'Heptarquia anglosaxona, anomenada així pel cronista del segle XII Henry de Huntingdon. Eren Kent, Sussex i Wessex (saxons); Essex, Northúmbria (Juts), Ànglia oriental i Mèrcia (anglos). Es governaven a través d'una assemblea anomenada Witenagemot i van anomenar al territori Angleland (terra dels anglès) d'on prové el terme actual Anglaterra. Al nord de tot es pot veure Alt Clud a la zona en blanc. Foto: Wikimedia Commons
L’Heptarquia anglosaxona, anomenada així pel cronista del segle XII Henry de Huntingdon. Eren Kent (juts); Sussex i Wessex i Essex (saxons); Northúmbria, Ànglia oriental i Mèrcia (angles). Es governaven a través d’una assemblea anomenada Witenagemot i van anomenar al territori Angleland (terra dels angles) d’on prové el terme actual “Anglaterra”. Al nord de tot es pot veure Alt Clud a la zona en blanc. Foto: Wikimedia Commons

El fort del mur Antonià més a l’oest era el de Bishopton, situat a la banda sud del riu Clyne, mentre que Alt Clud era a la banda nord. Després de caiguda la Bretanya romana, diversos regnes celtes, molts d’ells poc coneguts, van distribuir-se el poder a la zona. Alt Clud va ser l’últim d’aquests regnes a caure davant l’ascens d’Anglaterra i Escòcia.

Els celtes de les illes estaven dividits des d’època romana en dos grups lingüístics, els d’Eire o celtes gaèlics que anomenaven els seus fills com a mac i els britònics de l’illa Prydain gran que els anomenaven map. Molts britons van esdevenir bilingües amb el llatí, però un cop retirats els romans la llengua no derivaria cap a una llengua romànica, ans tendiria a desaparèixer.

Quan van marxar els romans

La gran de les illes Britàniques va acabar dividida en diversos regnes anglosaxons entre els segles V i IX, alguns es coneixen més que d’altres. L’anomenada des del segle XII “heptarquia anglosaxona”, en realitat ocupava majorment la part septentrional i sud de l’illa, on hi havia més de 7 i no només regnes, sinó tota una munió d’altres territoris influents. Els territoris com Alt Clud quedaven més al nord d’aquests moviments, de moment.

Malgrat que els romans havien marxat, no ho havien fet les seves construccions. D’aquesta manera, ciutats com Luguvarium (actual Carlisle) van tenir continuïtat, la font i l’aqüeducte romà van continuar funcionant almenys durant 200 anys més. És aquest període, fins a l’etapa vinkinga el pitjor conegut.

Malgrat que actualment es tendeix a simplificar-ho tot entre "escocesos", "anglesos" i "gal·lesos", la situació al segle X era molt més complexa. El regne de Strathclyde ocupava l'espai entre els dos murs romans, limitant al nord amb els pictes. LA zona al sud de Cumberland, antualment Anglaterra, segurament seria una zona d'influència. Foto: Wikimedia Commons
Malgrat que actualment es tendeix a simplificar-ho tot entre “escocesos”, “anglesos” i “gal·lesos”, la situació al segle X era molt més complexa. El regne de Strathclyde ocupava l’espai entre els dos murs romans, limitant al nord amb els pictes. La zona al sud de Cumberland, antualment Anglaterra, segurament seria una zona d’influència. Foto: Wikimedia Commons

L’etapa vikinga i l’expansió escocesa

El 870 Alt Clut fou assetjat per un exèrcit viking liderat per Amlaíb Conung. El setge va durar quatre mesos i va acabar amb la destrucció de la ciutat i la captura d’un gran nombre de presoners, entre ells el rei Artgal mac Dumnagua. Artgal mac Dumnagua fou portat a Dublín, llavors capital d’un regne viking, i executat el 872.

La mort va ser possiblement instigada per Constantí I del Regne d’Alba (com es va conèixer el regne d’Escòcia entre els segles X i XIII) que estava en lluita amb aquests antics regnes gaèlics. Tot i que ell mateix al final moriria lluitant contra invasors vikings. El successor al tron d’Alt Clud va ser Run, fill de l’executat Artgal mac Dumnagua. Run es va casar amb la filla del rei picte Kenneth MacAlpin, germana del rei Constantí, pel que sembla que tot plegat va ser un arranjament, donat que Run va ser l’últim del seu llinatge.

De llavors ençà, Alt Clud va passar a ser conegut com a Strathclyde i va quedar sota influència dels reis d’Alba, a més d’haver de litigar amb una creixent colònia de vikings i nòrdic-gaèlics a les illes dels voltants.

El terme “escot” a l’època alt medieval era diferent de l’actual, on només se’l relaciona amb l’evolució en l’actual “Escòcia”. Els “scotus” anomenats pels romans eren un poble irlandès, i Irlanda era anomenada “Scotia” (uan illa que no van conquerir els romans). Amb la caiguda de l’imperi va desaparèixer el terme “Caledònia” amb el qual els romans anomenaven l’actual Escòcia. Els “escoti” van envair al segle IX l’actual Escòcia després d’una emigració massiva i van conquerir els pictes, alhora que el terme “Scotia” desapareixia de l’illa d’Irlanda. Personatges com el cronista gaèlic del segle XII David Scotus fa díficil saber si eren de l’illa d’Irlanda o d’Escòcia. Les relacions entre les dues illes britàniques pel nord va ser històricament fluida.

Expansió anglesa des del sud

Si això passava pel nord, pel sud els reis de Wessex (literalment west sax “saxons de l’oest”) començaren a expandir-se cap al nord d’Anglaterra. La seva expansió provocaria una aliança estranya de tothom contra ell que va fracassar. El 937, el rei anglosaxó Etelstan va derrotar en la Batalla de Brunanburgh una aliança de vikings, “escocesos” i soldats provinent del regne d’Strathclyde (Alt Clud).

El regne de Wessex també lideraria la unificació de l’Heptarquia amb l’aparició del Regne d’Anglaterra el 927. Sembla que la batalla de Brunanburgh va ser molt decisiva i va trasbalsar les forces polítiques a Alt Clud. Va consolidar el poder anglosaxo a l’illa gran britànica, però l’esforç en aquesta batalla també va ajudar al sorgiment de la resta de regnes de l’illa.

Durant els següents 3 terços del segle X la història d’Alt Clud torna a ser confusa. Pràcticamnet l’única font mig fiable són les Cròniques dels Reis d’Alba escrites cap a inicis del segle XII. Els reis d’Escòcia i d’Anglaterra es van disputar el territori de Cúmbria. En rei anglès Edmund el Magnífic va conquerir Alt Clud el 945, però el va bescanviar al rei escocès a canvi de suport militar contra els vikings i el que s’acabaria convertint en les invasions normandes.

La fi del regne d’Alt Clud

Finalment, Malcolm II d’Escòcia va derrotar els anglesos el 1018 i va obtenir el control d’Alt Clud definitivament. El 1054, el rei anglès Eduard el Confessor i un misteriós Malcolm fill del rei de Cúmbria s’enfrontaren als escocesos per intentar recuperar el territori, però cap al 1070 el territori tornava a estar sota control d’Escòcia, pel que se suposa que van fracassar. El 1107 el rei Alexandre I d’Escòcia va cedir el territori al seu germà David I, considerat el primer “rei d’Escòcia” com a tal. D’aquesta manera s’integraria el territori definitivament a Escòcia i desapareixeria com a entitat.


Més informació:

Annals d’Ulster

Els Annals d’Ulster (en gaèlic: Annála Uladh ) són uns annals medievals d’ Irlanda, en dos manuscrits, que es troben l’un al Trinity College de Dublin i l’altre a la Bodleian library a Oxford. Les entrades abasten els anys entre el 431 al 1540 d C.

Dumbarton Castle

The castle is in a Level 4 COVID protection area and is closed. Find out more about our COVID response. We have introduced limits on visitor numbers to help keep everyone safe, and you will not be able to visit without booking online in advance.