El dia 31 de gener de 2020 entrava en vigor el Brexit i el Regne Unit abandonava la UE. El mateix dia durant el matí a Parliament Square hi havia dues manifestacions de signe contrari a banda i banda de la plaça, una a favor i l'altra en contra de deixar la Unió. Foto: Cèsar Sànchez
El dia 31 de gener de 2020 entrava en vigor el Brexit i el Regne Unit abandonava la UE. El mateix dia durant el matí a Parliament Square hi havia dues manifestacions de signe contrari a banda i banda de la plaça, una a favor i l'altra en contra de deixar la Unió. Foto: Cèsar Sànchez

El 1975 el Regne Unit decidia en referèndum romandre a l’aleshores Mercat Comú. Només dos anys després d’unir-se al Mercat Comú ja es plantejava sortir-ne. Quins condicionants varen permetre aquest referèndum i quina relació té amb el de l’any 2016? Va ser un primer Brexit?

Els laboristes governaren el país entre 1964 i 1970 sota el lema “A new Britain“. Va ser un intent de modernitzar les estructures de l'estat després de dues legislatures sota govern conservador que havien liberalitzat l'economia com a model per a substituir el Pla Marshall. El Regne Unit havia estat molt afavorir en el repartiment de diners. Foto: Wikimedia Commons
Els laboristes governaren el país entre 1964 i 1970 sota el lema “A new Britain“. Va ser un intent de modernitzar les estructures de l’estat després de dues legislatures sota govern conservador que havien liberalitzat l’economia com a model per a substituir el Pla Marshall. El Regne Unit havia estat molt afavorit en el repartiment de diners del Pla Marschall, amb governs d’austeritat laboristes, però el 1949 va haver de devaluar la lliura esterlina de 4 a 2,8 dòlars. Foto: Wikimedia Commons

Una entrada del Regne Unit complicada

Absents en primera instància

El 1951 es creava la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer) integrada per França, Alemanya, Itàlia i els tres països del Benelux. La CECA fou l’antecessora de la Unió ratificada pels tractats de Roma de 1957 que esdevindria la Comunitat Econòmica Europea, la CEE. A principis dels anys cinquanta el Govern Britànic fou convidat a les negociacions que servirien posteriorment per crear la Comunitat Econòmica Europea (CEE).

El govern britànic laborista de l’època va rebutjar adherir-se a la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer fundada oficialment l’any 1952, hostil a què l’accés a aquest mercat comú en matèries energètiques incrementés el cost de vida dels treballadors britànics i les possibilitats econòmiques que oferia l’Imperi Britànic. El major productor d‘acer era Alemanya, el Regne Unit era el segon i no desitjava estar sotmès a les decisions d’una alta autoritat i menys en mans d’un francès com era Jean Monnet, o almenys aquesta era l’excusa oficial del govern conservador.

La CEE representava una nova potència econòmica, encara que molt sectorial, i Londres intentà impulsar aleshores una zona de lliure canvi europea que el 1960 cristal·litzava en l’European Free Trade Association (EFTA, Associació Europea de Lliure Canvi). L’integraven Àustria, Dinamarca, el Regne Unit, Noruega, Portugal Suècia i Suïssa. Tenia un caràcter estrictament comercial com ho demostra la presència de la Portugal de Salazar.

Durant el període 1945-1951 el Regne Unit va seguir una política de nacionalització de serveis com el Banc Central, les mines de carbó o l’aviació civil. Un cop sanejades, indústries com l’elèctica tornarien a ser privades malgrat el peril d’inflacció (les elèctriques el 1953) durant el període dels governs conservadors (1951-1963).

Sol·liciten entrar-hi, però són refusats

Tanmateix, aquesta primerenca integració europea va atreure l’atenció del govern britànic. Segurament preveient les futures possibilitats econòmiques de la CEE. Així que el govern britànic decidí canviar de parer. El 1961 formalment el Regne Unit demanava l’adhesió a la Comunitat Econòmica Europea. Aleshores governaven els conservadors de Harold McMillan i els laboristes s’hi oposaren.

El president Charles De Gaulle, però, vetà aquesta entrada britànica el 1963. De Gaulle desconfiava de la política lliurecanvista del Regne Unit, de la seva política agrària i especialment de la seva vinculació als EEUU. Tenia por que la presència dels britànics fos l’avantsala d’una pressió nord-americana per evitar que els europeus formessin un bloc potent. Ja s’ensumava els conflictes polítics en la presa de decisions en el si de l’organització que podria causar la presència britànica. Pels mateixos motius fou rebutjada la segona petició el 1967, aquest cop feta pel govern laborista de Harold Wilson.

De Gaulle no se’n refiava del Regne Unit, ja que la seva visió d’una “Europa de les nacions“ per al continent havia de ser un aliat dels EEUU, però independent. De fet, el 1966 França abandonà l’estructura de comandament integrada de l’OTAN.

Finalment l’ingrés del 1973

Tanmateix, el veto francès creà un profund malestar al continent i a la cimera de l’Haia del desembre de 1969 el nou president francès Georges Pompidou accedí a l’ampliació. El 1970 els conservadors d’Eduard Heath tornaren al govern del Regne Unit. La seva legislatura coincidí amb la crisi del petroli de 1973. El 1971 el parlament britànic aprovava l’adhesió per una àmplia majoria, però no amb un gran consens: 358 vots a favor i 246 en contra.

La decisió britànica estigué impulsada en aquell moment per la conjuntura econòmica desfavorable: el Regne Unit començava a veure com l’economia patia les sotragades dels sistema financer internacional i de la pèrdua progressiva de l’imperi durant els anys anteriors. La seva pertinença al Mercat Comú era vista per la classe política i per una part de la societat com una sortida a la crisi que patia el país. Encara en aquesta època no es parlava d’unió política. L’1 de gener de 1973 el Regne Unit, juntament amb Irlanda i Dinamarca s’incorporà a la CEE.

El moviment sindical britànic

La posició del partit laborista britànic tenia molt a veure amb els interessos del poderós moviment sindical al Regne Unit els anys setanta. Que els laboristes s’oposessin a l’entrada del Regne Unit a la CEE sintonitzava amb el rebuig que bona part del moviment sindical tenia cap a una Europa que considerava representant dels interessos del gran capital.

Els anys 70 foren anys de crisi per a Europa Occidental, una crisi que afectà especialment la indústria metal·lúrgica britànica. En aquest context els sindicats consideraven que l’entrada a la CEE inundaria el Regne Unit de productes barats del continent i que això faria créixer l’atur.

El manifest laborista de febrer de 1974 incloïa una clàusula contra Europa on s’hi pretenien renegociar els termes de pertinença a la Comunitat signats pel Regne Unit (Tractat de Brussel·les de 1972) com a vinculants. Sobretot els aspectes referits a l’agricultura i la pesca que consideraven que afectaven la sobirania del Regne Unit. Si s’arribava al poder, es volia portar a les urnes la pertinença al club europeu mitjançant un referèndum. El manifest denunciava que els britànics no havien estat consultats el 1970.

Els sindicats condicionaren gran part de la política del partit laborista. Tenia molta força, podien organitzar vagues amb un seguiment massiu i doblegar el govern de torn, bé fos laborista o conservador. El primer a patir aquesta pressió fou el govern conservador d’Eduard Heath que arran de la crisi energètica de 1973 començà a implantar mesures antipopulars a les quals s’oposà amb tota la seva força el moviment sindical. Les vagues com les dels miners del carbó van fer impopulars als conservadors i obrí la porta del govern novament als laboristes.

El referèndum (no vinculant) de 1975

El 10 d’abril la Cambra dels Comuns aprovava celebrar el referèndum per un marge semblant al que l’havia permès accedir a la CEE, 312 a favor i 248 en contra. Internament, els laboristes sotmeteren a votació entre els seus afiliats sobre quina postura havia d’adoptar el partit. A la conferència del 26 d’abril de 1975, els afiliats, en un percentatge del 60%, votaren a favor d’abandonar Europa. Entre el moviment sindical ho feren 39 dels 46 sindicats. Líders com Michael Foot i Tony Benn s’oposaven a la CEE. Les posicions més a l’esquerra es manifestaren en contra del projecte europeu. El govern, però, es mantingué a favor del projecte.

Per contra, el partit conservador donà suport en línies generals a mantenir-se en el projecte europeu. Només 26 dels 275 diputats conservadors optaren pel no. Entre els líders conservadors destacà Margaret Thatcher, fent campanya el 1975 a favor del Sí.

El resultat amb una participació del 65% fou a favor de seguir en el Mercat Comú amb un 67,2% a favor i un 32,8% en contra. Destacar que ja hi havia un terç de l’electorat en contra del projecte europeu quan aquest encara no tenia cap component polític. Aquest resultat deixava una forta divisió dins del partit laborista.

El 1979 el partit conservador sota un nou lideratge atenyia una victòria aclaparadora. I a partir d'aquest moment s'aplicarien unes polítiques basades en l'escola de Chicago, el neoliberalisme. Aquest fet tindria una transcendència fonamental per al moviment sindical britànic i per al partit laborista. Foto: Wikimedia Commons
El 1979 el partit conservador sota un nou lideratge atenyia una victòria aclaparadora. I a partir d’aquest moment s’aplicarien unes polítiques basades en l’escola de Chicago, el neoliberalisme. Aquest fet tindria una transcendència fonamental per al moviment sindical britànic i per al partit laborista. Foto: Wikimedia Commons

L’època dels conservadors (1979-1997)

Els quatre anys del govern laborista foren molt durs. Els efectes de la crisi econòmica de 1973 es feien sentir. Es trobava entre l’espasa i la paret. Per una banda a mercè d’uns sindicats que feien valer la seva força quan consideraven que el govern no els escoltava. De l’altra, el consens keynesià establert a la postguerra mostrava clars senyals de crisi. Per contra, el 1975 el partit conservador havia triat una nova líder: Margaret Thatcher.

El 1978 és conegut com “The winter of discontent“ (l’hivern del descontentament) parafrasejant Shakespeare. Unes vagues salvatges deixaren el país mig paralitzat i la premsa conservadora considerava que el poder dels sindicats havia anat massa lluny.

El Regne Unit iniciaria una revolució conservadora sota les directrius de l’escola neoliberal de Milton Fridman. Un ambiciós programa de privatitzacions i de flexibilització laboral es posaria en marxa. Aquest fet fou determinat en el canvi de visió del projecte europeu per part de l’esquerra britànica. Es girava la truita. Ara el Mercat Comú seria vist com la salvaguarda dels interessos dels treballadors britànics i una manera de controlar les polítiques neoliberals de Thatcher.

Després de la derrota del moviment sindical amb la vaga de miners de 1984 que durà un any i que suposà la seva desfeta, el partit laborista veurà en Brussel·les una defensa de les polítiques públiques i dels drets dels treballadors. A més, el 1983 el laborisme patí una derrota severa amb un programa clarament socialista. Les receptes keynesianes que havien servit en el passat donaven pas al neoliberalisme del partit conservador.

La difícil relació entre Brussel·les i Londres

Un cop al poder Margaret Thatcher va reclamar ajustaments en les contribucions que feia el país en els pressupostos, especialment perquè el Regne Unit no es beneficiava tant de la Política Agrària Comuna. Fou el seu famós “I want my money back“ (“Vull que em torneu els meus diners“). Com a conseqüència,el 1984 aconseguiria disminuir l’aportació econòmica, era el seu famós “xec britànic“.

La llavor ja estava sembrada i l’euroescepticisme arrelaria amb força en el partit conservador britànic i en l’espectre conservador del país. El 1988 al seu discurs de Bruges Margaret Thatcher va avisar dels límits de la integració política de la Comunitat Europea davant l’impuls federalista del llavors president de la Comissió Europea Jacques Delors, manifestant la seva contrarietat al que anomenava el super estat europeu “European super-state“. Des d’aleshores seran constants les burles dels tabloides britànics sobre la política europea atiant un sentiment cada cop més bel·ligerant contra les polítiques comunitàries.

Aquell mateix any 1988 Jacques Delors hi participava al Congrés del sindicat Britànic TUC, fet que significava segellar el compromís de l’esquerra britànica amb el Mercat Comú. Tot això amb un moviment sindical en franca retirada i una esquerra que no aixecaria el cap fins a l’elecció de Tony Blair el 1997.

El tractat de Maastricht

El 1993 el Tractat de Maastricht va impulsar la unió no només econòmica, sinó política, l’àmbit en el qual el Regne Unit era més contrari i incompatible amb les seves estructures polítiques, principalment la sobirania parlamentària. Finalment el Tractat s’aprovà després d’una important rebel·lió de prop d’una vintena de diputats conservadors. Aquest fet erosionà notablement l’autoritat del primer ministre conservador John Major que decidí no sotmetre la qüestió a consulta.

Va ser en aquesta època que l’empresari James Goldsmith crea l’euroescèptic Referendum Party (1994-1997). A les eleccions generals de 1997 va obtenir més de 80.000 vots. Tot i no obtenir representació parlamentària i desaparèixer el partit per la mort del seu fundador va tornar a posar sobre la taula el debat social sobre la conveniència de replantejar en profunditat les relacions amb Europa.

El 1999 a les eleccions europees el Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP), escissió radical dels conservadors obertament euroescèptic i tenint com a eixos principals la lluita contra la immigració i el populisme de dretes, va començar a destacar electoralment: del 6,5% de les del 1999, al 15,6% del 2004. Un viratge de la població britànica, influenciada per la combinació dels fracassos del projecte de Constitució Europea, l’impacte de la pressió migratòria – especialment al nord industrial d’Anglaterra- i l’inici de la crisi econòmica el 2008. Prova d’aquest fet, és el moviment del nou líder conservador, David Cameron, de treure els Tories del Partit Popular Europeu (federalista). Un element que segurament va pesar en la realització del referèndum del 2016. Foto: Wikimedia Commons
El 1999 a les eleccions europees el Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP), escissió radical dels conservadors obertament euroescèptic i populista. Té com a eixos principals la lluita contra la immigració. Va començar a destacar electoralment: del 6,5% a les eleccions del 1999, al 15,6% el 2004. Un viratge de la població britànica, influenciada per la combinació dels fracassos del projecte de Constitució Europea, l’impacte de la pressió migratòria – especialment al nord industrial d’Anglaterra- i l’inici de la crisi econòmica el 2008. Prova d’aquest fet, és el moviment del nou líder conservador, David Cameron, de treure els Tories del Partit Popular Europeu (federalista). El fenomen UKIP va ser element que segurament va pesar en la realització del referèndum del 2016. Foto: Wikimedia Commons

El nou segle

El laborisme tornaria al poder a les eleccions de 1997. Era aquell un partit, però, que tenia ja poc a veure amb el vell laborisme. Havia abraçat el dogma neoliberal i deixat anar el llast sindical. Amb el seu nou líder, Tony Blair, els laboristes es diferenciarien poc dels conservadors en molts aspectes del seu programa electoral a escala econòmica interna.

El nou govern laborista va prendre la decisió de no participar de la moneda única, mantenir la lliura i conservar així la sobirania monetària. A les eleccions britàniques de 2001 el líder conservador William Hague va centrar bona part del seu argumentari electoral contra la incorporació a l’euro. Era aquell un període caracteritzat per un fort creixement econòmic i una ràpida entrada d’immigrants provinents de països l’est d’Europa arran de la seva integració a la UE el 2004.

Cap al referèndum de l’any 2016

Quan els Conservadors recuperen el poder el 2010 la societat britànica no era la mateixa que la que va votar massivament el 1975 per romandre al mercat comú. La proposta de referèndum sobre la sortida de la UE (el gener del 2013) va ser a causa una combinació de factors, entre d’altres, evitar la sagnia electoral de vots Conservadors a favor de l’UKIP, que ja havia causat algunes baixes entre els membres parlamentaris i a escala demoscòpica podien costar-li la victòria electoral als Tories el 2015. La sorprenent majoria absoluta dels Conservadors a aquelles eleccions va ser crucial perquè el referèndum es produís.

David Cameron no volia arrossegar el Regne Unit fora de la UE, però volia replantejar-ne els termes. Volia adaptar la UE als reptes del segle XXI davant la competència dels EEUU i del sud-est asiàtic. Les eleccions de 2014 al Parlament Europeu van ser un avís, perquè suposaren el triomf de les candidatures euroescèptiques: l’UKIP, partit euroescèptic, amb el 26,77% dels vots i 25 escons d’un total de 73 que corresponien al Regne Unit.

El govern esperava guanyar el referèndum i així forçar la UE a acceptar les seves demandes. El que no esperava el líder conservador era perdre el referèndum per poc i haver d’entrar en unes negociacions llarguíssimes.

El resultat del Brexit

El resultats del 23 de juny donaren un resultat d’un 51.9% a favor de marxar de la Unió i un 49.1% a favor de romandre-hi. La ciutat de Londres, Escòcia i Irlanda del Nord votaren a favor de la permanència. A tot això s’ha d’afegir el tema de la frontera terrestre entre la República d’Irlanda i l’Ulster, fet que va complicar molt les negociacions de la sortida.

Aquell va ser un referèndum envoltat de demagògia. Durant anys la premsa sensacionalista britànica en mans de poderosos grups empresarials es va dedicar a desqualificar la Unió Europea acusant-la de tots els mals de país. La propaganda assegurava que amb el que s’enviava a Brussel·les cada dia es podia construir un hospital públic del Sistema Nacional de Salut (NHS en anglès).

El Regne Unit, des de sempre, ha tengut una desconfiança ancestral a perdre sobirania i més si era a favor d’una entitat “europea” (per fer servir el seu llenguatge). No debades els anglesos anomenen a Europa “The continent“ terme que posa de manifest el poc afecte que li tenen. Es posarà així fi a una relació, sovint tibant, de quasi cinquanta anys.

Partidari del Brexit. Paradoxalment, tant els partidaris com els contraris del Brexit argumentaven que “era pel bé de la resta d’europeus”, evidentment, per motius contraris. A la manifestació de 31 de gener de 2020 hi havia diferència d’edat (més grans entre els partidaris del Brexit i més joves en contra) i també de tendència ideològica, més trumpistes als partidaris del Brexit, molts dels quals portaven banderes dels Estats Units. Foto: Cèsar Sànchez

Les quatre dècades que separen ambdós referèndums, el de 1975 i 2016, separen també dos mons molt diferents. El Regne Unit de 1975 encara vivia dins del consens socialdemòcrata que va caracteritzar l’Europa de la postguerra. Les motivacions obeïen al desig per part del govern laborista de protegir els drets dels treballadors en una Europa comunitària que ells creien que representava els interessos del gran capital.

De “mercat” a acords polítics

El 2016 el Regne Unit decidí deixar la Unió. Mentre fou una unió, principalment econòmica, els britànics encara pogueren entendre la seva pertinença a la Unió, però quan aquesta agafà un caire polític fou aleshores quan el tradicional escepticisme es convertí en oposició. Els fluxos demogràfics d’Europa de l’Est també hi han jugat el seu paper en una societat britànica refractària a admetre més immigrants i on el populisme ha jugat amb el sempre viu sentiment nacional anglès. Tampoc es poden oblidar les pressions de Brussel·les que han estat vistes per la ciutadania britànica com una institució llunyana que no coneix els problemes reals de la gent que governa i dominada per una megaburocràcia paralitzadora i ineficaç.

El dia de la nit de Nadal de 2020 la UE i el Regne Unit van arribar a un acord in extremis sobre la seva sortida de la UE que ha permès als britànics minimitzar els aspectes més durs del Brexit. La frontera amb Irlanda del nord continuarà oberta segons els acords de Divendres Sant de 1997, es podrà seguir pescant en aigües britàniques amb un acord de cinc anys prorrogable, no hi haurà ni aranzels ni quotes comercials i per evitar efectes del dumping hi haurà igualtat de condicions entre les empreses.


Més informació:

No Title

No Description

Article anteriorLa “fake news” dels falsos diaris de Hitler
Proper articlePinzellades arqueològiques del 2020
Llicenciat en filologia catalana per la UIB. Especialista Universitari en història i cultura de les Illes Balears. Membre del col·lectiu Recerca, Grup d'estudi de la Guerra Civil i el Franquisme a les Illes Balears.He participat en la redacció del Diccionari de partits polítics de les Illes Balears (1900-2008).