A hores d’ara, repassant qualsevol hemeroteca, o prestatges de llibres d’història, o simples cerques a Internet, és una evidència la fascinació quasi malaltissa per la Segona Guerra Mundial i per tot el que és relatiu al nazisme. D’això es va aprofitar el llavors, a la dècada dels 80, prestigiós periodista Gerd Heidemann quan va vendre a la seriosa revista Stern l’exclusiva sobre l’aparició dels diaris secrets de Hitler. La notícia publicada el 25 d’abril de 1983 a tota portada va fer la volta al món. Evidentment, es va acabar demostrant com el fake news més gran del segle XX. L’afer va costar el prestigi a l’historiador Hugh Trevor-Roper, i la carrera al periodista Gerd Heidemann (que va acabar a presó) i una multa de 9 milions a la revista Stern.
Gerd Heidemann, més que una obsessió
El fotoperiodista Gerd Heidemann era un reconegut especialista en temes de la Segona Guerra Mundial i el nazisme. La seva obsessió, venuda com d’expert, el va portar a comprar el 1973 el Carin II, el iot de Herman Göring, a la seva viuda Emmy. És difícil determinar com es passa del límit de l’expertesa, o especialització, a l’admiració i el proselitisme. Gerd Heidemann va conèixer durant la compra del iot a la filla de Göring, Edda Göring, amb qui va acabar mantenint una intensa relació íntima. A través d’ella Heidemann va entrar en contacte amb molts antics nazis i fervents seguidors d’aquesta ideologia als quals tractava d’amics i convidava a festes al iot.
De fet, Heidemann va rebatejar el iot amb el nom de Carin II en referència a la primera dona de Göring. El iot havia pertangut a la Royal Navy que li havia posat diversos noms, com HMS Royal Albert.
Precisament, al iot es va fer el 1981 la reunió amb Thomas Walde, cap d’Stern für Zeitgeschichte, i representants de la gran editorial Gruner+Jahr grup al qual pertanyia Stern. En aquesta reunió Heidemann va presentar els diaris. Thomas Walde va assumir la responsabilitat de la decisió de la compra dels suposats diaris de Hitler, que li van comportar un fracàs professional majúscul. La cobdícia va ser llavors el principal argument de tothom. Es va acordar un contracte milionari per a l’època de 200.000 marcs en efectiu immediats, amb l’aprovació de 2 milions més de dòlars. I no només això, existia la garantia contractual què les fonts serien anònimes i que es protegirien els documents de caure en les mans d’historiadors i altres experts. Només els assessors de la revista els validarien abans de publicar.
La certificació del fake
Al final, el cost estratosfèric de tot plegat es va convertir en el principal argument validador de l’engalipada. Els principals responsables editorials es van autoconvèncer de la teoria conspiranoica que la revelació de més dades verificables “podia posar en perill les fonts a la República Democràtica d’Alemanya” i fins i tot “impedir que arribessin més documents”. Ja que, ja posats, es va arribar a oferir a l’editorial una òpera de Hitler i altres falsificacions del conegut falsificador de baix nivell Konrad Kujau, alies “Fisher”.
Els experts consultats van caure-hi de quatre grapes. El referent en cal·ligrafia, Ordway Hilton, va afirmar que la llera era la de Hitler. Igual que el cap de la policia forense de Zurich, Max Frei-Sulzer. Després de la publicació de l’exclusiva, Stern va presentar en roda de premsa amb una gran expectació mundial els diaris. Eren 60 volums de mida foli folrats en pell, lligats en dotzenes.
A la portada mostraven els detalls de rigor: l’àliga imperial (daurada) i l’esvàstica, així com les misterioses inicials “FH”. Inicialment es va suposar que podrien significar “Führer Hitler”, cosa que ja seria estranya que no signes amb les seves inicials AF, però en aquell moment d’eufòria ningú no va sospitar. La discussió estava servida, perquè els diaris oferien una versió humanitzada de Hitler i el descarregava de tota culpa.
Canvis d’opinió per diners
The Sunday Times que havia comprat els drets va enviar els diaris al seu col·laborador l’historiador Hugh Trevor-Roper perquè el validés, cosa que va fer. I malgrat que poc després es faria enrere en la validació, va acabar sent conegut com a Lord Faker. Hugh Trevor-Roper va arribar a afirmar que “eren indubtablement autèntics i que a partir de llavors s’haurien de revisar molts aspectes del personatge”. Fins a quin punt la revista el va pressionar perquè fes aquestes afirmacions tan rotundes, per la forta inversió feta, no s’ha aclarit mai.
Ja feia temps que els suposats diaris de Hitler corrien entre els aficionats al col·leccionisme de parafernàlia nazi. El també historiador Eberhard Jäckel, reconegut especialista en la biografia de Hitler, també els havia donat per bons el 1979. Al darrere hi havia l’antic arxiver nazi August Priesack que es treia sobresous validant documents nazis sens dubte més falsos que un euro amb la cara del Mortadel·lo. Priesack també havia intentat engalipar l’historiador David Irving que es va convertir en una primera veu de denúncia de la falsedat dels diaris, tot i que després també va canviar d’opinió i els va acceptar.
Es destapa la trama
El diaris interruptus de Hugh Trevor-Roper es va unir al clam d’altres historiadors que qüestionaven la seva autenticitat. Encara sense ni haver-los vist, perquè era públic i notori que Hitler no havia portat cap anotació ni diari. És més, avorria el fet d’escriure a mà. La prova definitiva va ser l’anàlisi de laboratori. Les tintes eren modernes, igual que el paper. Contenien pigments i components inexistents a l’època, era una falsificació tan bàsica que havia estat feta amb un bolígraf rebaixant una mica la tinta amb aigua.
El grafòleg nord-americà Charles Hamilton va ser qui finalment posaria les coses a lloc denunciant la falsedat dels suposats diaris. Pel que feia a les inicials FH, era tot tan barroer que simplement Konrad havia confós la “a” amb la “f”, perquè en majúscula gòtica s’assemblen molt.
Heidemann havia rebut els diaris del falsificador Konrad Kujau en un moment difícil econòmicament per a ell per l’alt cost del iot, que l’havia obligat a hipotecar casa seva. Precisament amb l’excusa de vendre el iot és com es van conèixer Heidemann i Konrad. La justificació que donava Heidemann, per això, per trobar-se amb tants nazis era que compilava informació per a un llibre. Llibre que mai va veure la llum. Després del descobriment de la falsificació i de l’escàndol, Heidemann va ser acomiadat d’Stern i arrestat per sospita de frau arran d’una denúncia criminal interposada pel fundador d’Stern, Henri Nannen.
Tant s’ho va empassar l’editorial que van muntar una operació de protecció dels documents. La van anomenar “Grünes Gewölbe” (volta verda) que és el nom del museu on es conserven els tresors de l’influent llinatge europeu dels Wettin.
La fi de Heidemann i dels diaris
El juliol de 1985 va ser condemnat a quatre anys i vuit mesos de presó pel tribunal del districte d’Hamburg. El judici va dictaminar que havia malversat diners. Heidemann sempre va dir que no s’havia quedat res, que tot ho havia donat a Konrad. I Konrad afirmava que només havia rebut una part. Mai es va aclarir.
EL 2002 la revista Der Spiegel va encara embolicar més la trama afirmant que Gerd Heidemann havia estat un espia de l’Stasi ni més ni menys que durant 33 anys, nom en clau “Gerhard”. Heidemann va admetre que havia estat abordat per un agent de la Stasi el 1953 quan va sol·licitar un visat al Festival Mundial de la Joventut a Bucarest, a Berlín Oriental, però que després del seu retorn a Hamburg va denunciar aquest incident a l’Oficina de Protecció de la Constitució. Heidemann va dir que li van demanar que mantingués aquest contacte amb la Stasi. D’aquesta manera sembla que hauria jugat a ser agent doble. La justificació, segurament, novament per diners. A més del tren de vida, només l’actualització del iot se li va acabar emportant més d’un milió de marcs. Un cop arruïnat el va acabar venent el 1985.
Actualment Gerd Heidemann té 90 anys i viu d’una minsa ajuda social de jubilat a Hamburg. El reputat reporter, premiat pels seus treballs a zones de conflicte a l’Àfrica, viu en la més estricta pobresa. Pel que fa al diari, segueix desat a algun calaix d’Hamburg a la seu d’Stern. Per tant, es desconeix el contingut total i fins a on va poder arribar la poderosa imaginació de Konrad Kujau que va morir l’any 2000.
Més informació:
Es Pop Ediciones
Rústica con solapas.424 páginas. 14 x 21,5 cm.Portada de Riki Blanco ISBN: 978-84-17645-09-0 21 de abril de 1945. Un avión de la Luftwaffe despega entre las ruinas de Berlín con un cargamento de documentos secretos pertenecientes a Adolf Hitler.
Diary of the Hitler Diary Hoax
On April 25, 1983, Stern magazine-the German answer to Life-held a press conference to make a sensational announcement: their star reporter had discovered a trove of Hitler’s personal diaries, lost since a plane crash in 1945. Now Stern would begin publishing what he’d found.
The Fake Hitler Diary
Part of the Archival Insights into the Evolution of Economics book series (AIEE) In the spring of 1983, I received a phone call from Professor Gordon Craig, a distinguished historian then at Stanford University, who informed me that I would receive a call from a key figure at Newsweek magazine about an alleged Hitler diary that I was under no circumstances to speak about.
