Després dels acords amb EEUU Salt 1 i Salt 2 i de la crisi de Praga el 1968 la Nomeklatura necessitava calma. Així els camps d'influència dibuixats durant la Guerra Freda implicaven uns costos econòmics que l'URSS no podia sobrepassar. Incrementar la seva àrea d'influència a Europa era quelcom que no es podien permetre. A més, l'URSS desconfiava d'un moviment, l'Eurocomunisme, que no acabava de controlar. La política d'Aldo Moro, per tant, tampoc agradava l'URSS. Foto: Wikimedia Commons
Després dels acords amb EEUU Salt 1 i Salt 2 i de la crisi de Praga el 1968 la Nomeklatura necessitava calma. Així els camps d'influència dibuixats durant la Guerra Freda implicaven uns costos econòmics que l'URSS no podia sobrepassar. Incrementar la seva àrea d'influència a Europa era quelcom que no es podien permetre. A més, l'URSS desconfiava d'un moviment, l'Eurocomunisme, que no acabava de controlar. La política d'Aldo Moro, per tant, tampoc agradava l'URSS. Foto: Wikimedia Commons

El 9 de maig de 1978 apareixí el cos sense vida d’Aldo Moro, tapat amb una manta i amb onze bales al cos. El líder democristià havia estat segrestat el 16 de març de 1978 just quan anava cap al parlament italià on s’hi celebrava la investidura de Giulio Andreotti. Havia de ser la posada en pràctica del “Compromisso Storico“ ideat pels comunistes italians el 1973, un pacte entre el Partit Comunista Italià i la Democràcia Cristiana Italiana que havia de permetre en un futur no llunyà l’accés al poder dels comunistes italians.

Gramsci, un dels fundadors del PCI el 1921. Davant la negativa dels socialistes van abandonar el seu congrés per entrar a la Internacional Comunista. El partit seria prohibit per Mussolini, i seria el pilar de la resistència contra els nazis. Foto: Wikimedia Commons
Gramsci, fou un dels fundadors del PCI el 1921. Ell i altres membres van abandonar el Partit Socialista Italià al XVII congrés del partit davant la negativa dels congressistes a entrar a la Internacional Comunista. El partit seria prohibit per Mussolini, i seria el pilar de la resistència contra els nazis. Foto: Wikimedia Commons

Itàlia, en el punt de mira dels EUA

La Itàlia de la postguerra era un país dividit entre dues grans opcions polítiques. La Democràcia Cristiana, que havia guanyat les eleccions de 1948 amb el suport de l’església i els EUA; i el Partit Comunista, que representava la força dels partisans i dels sectors progressistes esclafats pel feixisme italià de Benito Mussolini.

EL PCI era, de llarg, el partit comunista més potent d’Occident. Era un partit dinàmic, que el votava gent que no era comunista pel seu comportament honrat amb els electors i el seu compromís amb sectors més desvalguts de la societat. Els comunistes s’havien guanyat el prestigi a pols durant el tram final de la Segona Guerra Mundial a la resistència en una Itàlia que va començar com a aliada de l’Eix, i va acabar com a víctima del nazisme.

Durant tota la postguerra italiana s’establí un cordó de seguretat per impedir l’accés del PCI al govern. La Democràcia Cristiana pactava amb partits petits del seu entorn amb la intenció de barrar el pas als comunistes. Aquests governaven regions i alcaldies importants peró el govern els era barrat. Itàlia era una peça geoestratègica massa important per a l’OTAN i els EUA. La sola possibilitat de l’accés dels comunistes al poder aixecava polseguera per la seva pertinença a un bàndol occidental on el comunisme era satanitzat.

La Unió Soviètica

Els anys setanta, van ser coneguts pels historiadors de l’URSS com els anys de l’estancament. L’economia soviètica començava a viure moments complicats. Eren dades que encara no eren conegudes per l’opinió pública, però alts funcionaris de règim sí que sabien com es trobaven les finances públiques.

A partir del rebuig del PCI de la invasió de Txecoslovàquia el 1968 s’anà covant al partit seriosos debats sobre la forma d’accedir al poder. Una Itàlia on a partir dels anys seixanta la classe mitjana havia crescut amb força, obligava a un replantejament dels postulats sobre forma d’accedir al poder pels comunistes. No cal dir que aquests postulats xocaven frontalment amb l’ortodòxia soviètica.

L’Eurocomunisme pretenia ser la resposta a aquesta qüestió. La democràcia burgesa era una fi en ella mateixa. S’acceptava el pluripartidisme i la dictadura del proletariat era substituïda per concepte d’hegemonia política, seguint els postulats de Gramsci. El PCI s’obria a altres sectors que no pertanyien al partit. Era necessari, si es volia transformar la societat, comptar amb la participació dels sectors progressistes de la Democràcia Cristiana. Era el Compromisso Storico que havia de permetre els comunistes assolir el poder. 

La dècada des de l’atemptat de Piazza Fontana el 1969, fins a la col·locació d’una bomba a l’estació del tren de Bolonya el 1980, es coneix com la dels Anys del Plom.

Els anys de plom

Foren uns anys d’intensa violència política, on esquadrons d’extrema dreta perpetraren atemptats polítics que després s’atribuïen a l’esquerra. Encara que s’ha de dir que també n’hi hagué per part de l’esquerra.

El propòsit era crear un d’estat d’opinió pública tot vinculant el clima de terror amb l’esquerra i d’aquesta manera, justificar el fet de barrant-li el pas al poder. El 1976, el PCI obtingué els seus millors resultats electorals amb un 35% dels vots. Aquestes dades no feren més que posar en guàrdia els aparells de seguretat de l’OTAN i dels seus aliats, els EEUU. L’operació Glàdio s’ha d’entendre dins aquest clima de criminalització de les idees polítiques d’esquerra.

Aldo Moro era un personatge de consens. Havia estat fisn a 5 vegades president de govern. La política d'acords de Moro alterava l'equilibri polític al sud d'Europa i posava en qüestió els fonaments de la Guerra Freda. Ni Washington ni Moscou veia amb bons ulls el procés italià. Foto: Wikimedia Commons
Aldo Moro era un personatge de consens. Havia estat fins a cinc vegades president del govern. La política d’acords de Moro alterava l’equilibri polític al sud d’Europa i posava en qüestió els fonaments de la Guerra Freda. Ni Washington ni Moscou veien amb bons ulls el procés italià.Foto: Wikimedia Commons

Aldo Moro, el Compromís històric de diàleg amb el PCI

De tots els líders democristians, Aldo Moro era el més procliu a un pacte amb els comunistes. El seu segrest i posterior assassinat va significar posar fora de joc l’Eurocomunisme. Amb tot, la pregunta de qui va matar Aldo Moro és complexa i no té una resposta senzilla. Una cosa és el discurs oficial, i l’altra els fets tal qual succeïren tenint en compte que tot es mou en el camp de les hipòtesis a partir dels fets que sí que es van comprovar.

Qui tenia també interès a apartar a Aldo Moro era el seu mateix partit, la Democràcia Cristiana. Sense aquest acord, el Compromís històric quedava sentenciat i condemnava el PCI a l’ostracisme, s’enfonsava l’Eurocomunisme i es permetia a la DC governar com ho havia fet sempre, que és el que finalment va passar. Els democristians tornarien a pactar amb els socialistes fins que el procés contra la corrupció del 1990, anomenat mans netes, acabà amb el sistema de partits italià implantat el 1945.

Moro és segrestat

El 16 de març de 1978, Aldo Moro fou segrestat quan anava al parlament per la investidura del quart govern de Giulio Andreotti amb el suport del PCI. Aquell dia, el líder democristià havia de fer la proposta de govern d’unitat nacional. Aquesta era una fórmula inèdita a la política italiana i suposava l’inici de la implementació del Compromisso Storico de l’esquerra. Deu membres de les Brigades Roges, una organització armada revolucionària que anaven vestits amb uniforme d’Alitalia, encerclaren la comitiva del president de la Democràcia Cristiana Aldo Moro. Eren les nou del matí, a la cruïlla de les vies Mario Fani i Stressa, a Roma.

Era una operació dissenyada pel cap de les Brigades Roges a Roma, Mario Monetti. Cinc membres de la comitiva foren assassinats i segrestaren el seu líder, que fou amagat als afores de Roma. Moro no va partir cap ferida, ni els atacants van ferir-se entre ells, sorprenia la precisió de l’operació d’uns joves, en principi, sense formació militar. Algunes fonts assenyalen que 49 dels 91 trets sortiren del mateix home i apuntaven al fet que era membre de la Ndranghetta, la màfia calabresa, connectada amb els serveis secrets italians.

Fou una operació ràpida. Durà tres minuts i agafaren dues de les cinc carteres que Moro portava a sobre. Les línies telefòniques de la zona es tallaren durant el tiroteig, uns testimonis afirmaren veure fugir dos homes en una moto. Un altre testimoni afirmà haver sentit cridar ordres amb accent estranger. Altres elements aixecaren sospites, com un agent del servei secret militar italià que havia estat vist a via Fani.

Placa commemorativa de l'assassinat de Moro i els seus 5 escortes. Foto: Wikimedia Commons.
Placa commemorativa de l’assassinat de Moro i els seus cinc escortes. Foto: Wikimedia Commons.

55 dies de captiveri

El segrest dividí l’opinió pública italiana. S’havia de negociar amb els segrestadors o no? Dos dies després del segrest el diari Il Menssaggero rebia una trucada telefònica anònima. Anunciava que un nucli armat de les Brigades Roges havia capturat i reclòs en una presó del poble a Aldo Moro i del lloc on es trobava el primer comunicat dels 9 que n’hi hauria.

El 25 de març, 9 dies després, la banda terrorista emeté un comunicat on s’anunciava que Moro seria jutjat amb criteris de justícia proletària. Moltes alarmes s’encengueren al govern italià, ja que Moro disposava d’informació molt confidencial sobre l’Estat italià.

Durant el segrest, a Moro li fou permès enviar cartes als seus companys de partit. El 30 de març, es féu pública una carta que havia enviat a Francesco Cossiga, aleshores ministre de l’interior. A la carta, Moro sol·licitava ser bescanviat. Això topava amb la negativa dels seus companys de negociar el seu alliberament. Només el Partit Socialista Italià es mostrava favorable a establir una negociació amb els segrestadors.

Davant del silenci del govern, el 4 d’abril les Brigades Roges emeteren un quart comunicat on exigien l’alliberament dels presoners comunistes. El 15 d’abril, en el sisè comunicat, es notificava que l’interrrogatori havia acabat, que se l’havia trobat culpable i condemnat a mort.

Durant el segrest, Moro visqué en una habitació camuflada en una llibreria d’un pis del número 8 de la via Montalcini de Roma. Els caps del segrest eren Mario Moretti, Prospero Gallinari, Germano Maccari i Anna Laura Braghetti.

Enrico Berlinguer, Secretari General del PCI des del 1972. Va ser l'altra gran conciliador, amb Moro, impulsor de l'Unitá i pare de l'eurocomunisme. En una visita a Bulgària el 1973 va patir un "accident" de cotxe del qual va resultar miraculosament il·lès. Foto: Wikimedia Commons
Enrico Berlinguer, Secretari General del PCI des del 1972. Va ser l’altra gran conciliador, amb Moro, impulsor de l’Unitá i pare de l’eurocomunisme. En una visita a Bulgària el 1973 va patir un “accident” de cotxe del qual va resultar miraculosament il·lès. Foto: Wikimedia Commons

Desinformació i mort de Moro

El 18 d’abril s’anuncià que Aldo Moro havia estat executat mitjançant suïcidi i que el seu cos es trobava al llac Duchess, prop de la localitat de Cartore. Després de dos dies de recerca infructuosa la banda emeté una nova comunicació negant l’autoria del comunicat anterior, i l’atribuïa a especialistes en guerra psicològica.

Fa pocs anys, s’ha sabut que aquest comunicat fou elaborat pels serveis secrets italians i que la seva finalitat era preparar l’opinió pública per al pitjor. Steve Pieczenick, membre de l’equip nord-americà enviat per assessorar el govern italià, confessà que la seva missió era fer creure a les Brigades Roges que malgrat la posició de força del govern italià, encara era possible arribar a un acord. Després del fals comunicat de la mort i el fracàs posterior de qualsevol negociació, els terroristes defraudats no els quedà cap més sortida, si volien resultar creïbles, que prendre una decisió fatal.

El 24 d’abril s’envia el vuitè missatge on es reiterava la condició de pres polític de Moro i s’oferia el seu bescanvi per tretze brigadistes presos. Aquest missatge adjuntava la famosa foto de Moro sostenint una portada del diari La Reppublica del dia anterior. El 29 d’abril, Moro envià una carta als seus companys de partit sol·licitant que es convoqués el Consell Nacional del Partit. Fou un clam inútil. El 3 de maig, el president Giulio Andreotti reiterà la negativa del govern. El 5 de maig arribava el novè i darrer comunicat de la banda on s’anunciava la mort d’Aldo Moro, n’exculpava les Brigades Roges i acusava el govern d’assassinat d’Estat.

Alberto Franceschini, expulsat del PCI per "massa radical", va ser un dels fundadors de les Brigades. El seu avi havia estat fundador del PCI. Durant el segrest de Moro era a la presó. El seu coneixement de l'organització aportaren informació clau encara no del tot aclarida. Per exemple el paper de Simeoni, propietari de l'escola d'idiomes Hyperion que servia de taadera per a contactes entre bandes armades internacionals. Simioni, amic de Craxi, era qualificat per Franceschini com "un personatge contradictori, tenia diers en bancs de la Grècia dels Coronels i no provenia de les fàbriques com nosaltres". Craxi defensava la idea de l'intent de "desestabilització d'Itàlia" provinent de l'est. Foto: Wikimedia Commons
Alberto Franceschini, expulsat del PCI per “massa radical”, va ser un dels fundadors de les Brigades. El seu avi havia estat fundador del PCI. Durant el segrest de Moro era a la presó. El seu coneixement de l’organització aportaren informació clau encara no del tot aclarida. Per exemple el paper de Simeoni, propietari de l’escola d’idiomes Hyperion que servia de tapadera per a contactes entre bandes armades internacionals. Simioni, amic de Craxi, era definit per Franceschini com “un personatge contradictori, tenia diners en bancs de la Grècia dels Coronels i no provenia de les fàbriques com nosaltres”. Craxi, líder dels socialistes italians, defensava la idea de l’intent de “desestabilització d’Itàlia” provinent de l’est. Foto: Wikimedia Commons

La investigació

El 9 de maig de 1978, la policia rebia una trucada on s’informava d’un avís de cotxe bomba a via Caetani. Quan hi van anar els artificiers, van trobar un cadàver que finalment va resultar ser el d’Aldo Moro. El cos fou descobert a les 13:30 en el maleter d’un Renault-4 vermell, amb onze trets. El lloc on es trobà el cadàver no és anecdòtic, Via Caetani, era a just mig camí de les seus nacionals de la Democràcia Cristiana i del Partit Comunista Italià, a uns 100 metres.

Amb 13.000 policies mobilitzats, 40.000 escorcolls domiciliaris i 72.000 controls a les carreteres durant els dos mesos de segrest, no es va arrestar ningú. La comissió parlamentària d’investigació que va funcionar entre novembre de 1979 i gener de 1983 tampoc va treure’n l’entrellat, malgrat les seves més de 50.000 pàgines.

Després es va saber que Moro va escriure desenes de cartes durant el segrest. No se sap on són els escrits de Moro, encara que alguns si que han estat coneguts per l’opinió pública.

Incompetència policial o inhibició?

En aquests escrits, Moro no perdona els seus companys de partit als quals acusa de no fer res per ell. La dona d’Aldo Moro, Eleonora, mai va perdonar a la cúpula democristiana la seva actuació durant el segrest. Fins i tot va aconseguir que el Papa en persona escrivís una carta a les Brigades Roges pregant per l’alliberament del seu marit. Tot fou en va. La família no va permetre que se li fessin funerals d’estat.

L’arribada de la policia al lloc del segrest posà en evidència la manca d’experiència de la policia en matèria antiterrorista. El lloc es veié inundat de curiosos. La premsa s’hi passejà com si res. Igual passaria quan el cos de Moro seria trobat 55 dies després. El cotxe fou envoltat per una multitud de policies i vianants infringint les normes més elementals d’investigació científica.

En cap dels cinc judicis fets posteriorment a l’assassinat contra els 13 brigadistes implicats es va poder aclarir cap dels punts més foscos de la investigació. Dos brigadistes mai foren capturats i sobre un hi havia sospites que podia ser un infiltrat dels serveis secrets italians.

Mario Moretti, va ser fundador de les Brigades, però provenia de famíla de dretes i s'havia educat en un ambient conservador de classe mitjana. Va arribar a lider de la BR el 1974 gràcies a la caiguda de Renato Curcio per l'acció de l'infiltrat Silvano Girotto.
Mario Moretti va ser fundador de les Brigades, però provenia d’una família de dretes i s’havia educat en un ambient conservador de classe mitjana. Va arribar a líder de les BR el 1974, gràcies a la caiguda de Renato Curcio per l’acció de l’infiltrat Silvano Girotto.

La trama fosca

Tot aquest relat és farcit d’incongruències i accions poc clares, on govern i policia mai van donar explicacions prou raonades ni convincents. El 1981, es va descobrir que la major part de la cúpula del ministeri de l’interior, encarregada de la investigació del segrest, pertanyia a la lògia maçònica d’extrema dreta P2. Fet que implica no només el cas de Moro, sinó molts més de la Guerra Freda a Itàlia.

Encara no s’ha aclarit el paper que hi jugà Mario Moretti. El 1993, afirmà que havia mort Moro ell en persona, quan ja li havia explicat la implicació d’alts membres de la DC en l’operació Gladio. Una informació valuosa que qualsevol membre d’una organització d’extrema esquerra hagués sabut aprofitar, i que ell va callar. Moretti fou detingut el 1981 i condemnat a sis cadenes perpètues, però el 1997 sortí en un règim de semillibertat.

Henry Kissinger i un funcionari d’intel·ligència nord-americà van fer un advertiment a Moro abans que fos segrestat. Segons el testimoniatge d’Eleonora Chiavarelli, vídua d’Aldo Moro, aquest va ser advertit prèviament que no havia d’acceptar al PCI en cap govern italià. “O ho pagarà molt car”.

Un cas obert

És conegut que la impressora emprada pels comunicats de les Brigades Roges provenia de les oficines dels serveis secrets que entrenaven els membres de Gladio.

Encara que les Brigades Roges segrestaren i assassinaren Aldo Moro, tot indica que hi hagué d’altres actors que hi intervingueren i que manipularen el grup de segrestadors segons els seus interessos.

La realitat era que poca gent volia veure viu Aldo Moro. El seu assassinat és un dels misteris no resolts de la vida política contemporània italiana que segurament mai s’aclarirà ni es podrà respondre a totes les qüestions que envoltaren l’afer.

Article anteriorEls brigadistes iugoslaus a la Guerra Civil Espanyola
Proper articleEls ibers, cara al mar
Llicenciat en filologia catalana per la UIB. Especialista Universitari en història i cultura de les Illes Balears. Membre del col·lectiu Recerca, Grup d'estudi de la Guerra Civil i el Franquisme a les Illes Balears.He participat en la redacció del Diccionari de partits polítics de les Illes Balears (1900-2008).