Grup d'artillería Karl Libkneht. Voluntaris iugoslaus entre els quals Koča Popović, Marko Perić i Robert Domani. Foto: Wikimedia Commons
Grup d'artillería Karl Libkneht. Voluntaris iugoslaus entre els quals Koča Popović, Marko Perić i Robert Domani. Foto: Wikimedia Commons

L’esclat de la Guerra Civil espanyola va suscitar una reacció de solidaritat en els moviments d’esquerres arreu del món. Sobretot, pel compromís entusiasta dels intel·lectuals a través de publicacions i debats. La situació del bàndol republicà era desesperada a causa de la política de no-intervenció imposada pels sectors conservadors britànics. Davant del fet que s’havia deixat la jove república a mercè de la superioritat militar dels sollevats, la mobilització de voluntaris arreu del món per combatre al servei de la República va trobar immediatament la resposta enèrgica de milers i milers de joves entusiastes, també iugoslaus, imbuïts d’un impuls romàntic de solidaritat i internacionalisme.

El primer contingent de voluntaris estava format sobretot per atletes estrangers que havien participat en els Jocs Olímpics Populars de Barcelona, organitzats pel Front Popular per boicotejar els Jocs Olímpics de Berlín. No havien pogut retornar als seus països. El ràpid avenç dels feixistes i la urgència d’efectius dels republicans va accelerar la posada en marxa de tot un dispositiu per canalitzar els voluntaris arribats de més de 50 països diferents.

Kosta Nađ, militar serbi empresonat per marxista a Sarajevo. Va aconsseguir escpar i uniner-se als brigadistes. Va comemandar la Đuro Đaković, destacant, i amb el seu exèrcit a Iugoslàvia acabà entrant a Àustria. Foto: Wikimedia Commons
Kosta Nađ, militar serbi empresonat per marxista a Sarajevo. Va aconseguir escapar i unir-se als brigadistes. Va comandar la Đuro Đaković, destacant, i amb el seu exèrcit a Iugoslàvia acabà entrant a Àustria. Foto: Wikimedia Commons

Fervor internacionalista

El reclutament va començar a França, poc després de l’esclat de la guerra, a partir de l’anunci al diari L’Humanité de la formació de grups de voluntaris al qual s’hi afegiren combatents d’altres països. La seu del Patit Comunista Francès es va convertir en el centre neuràlgic del reclutament per enviar els voluntaris cap a Espanya, però l’allau de peticions per allistar-se aviat va obligar a obrir una cinquantena més d’oficines distribuïdes per tot el territori francès.

A Iugoslàvia feia mesos que se seguia de molt a prop el que estava passant a Espanya. Pocs dies després de començar la guerra, el Comitè Central del Partit Comunista de Iugoslàvia va mostrar el seu suport i compromís al Partit Comunista d’Espanya a través d’un telegrama:

La classe treballadora de totes les terres de Iugoslàvia segueixen apassionadament la batalla heroica del poble espanyol contra la degeneració feixista, que pretén retornar la dictadura dels capitalistes i els terratinents sobre els pobles d’Espanya i sotmetre’ls als interessos del feixisme internacional La classe obrera dels pobles de Iugoslàvia s’uneixen a l’acció internacional de solidaritat dels proletaris i amics de la llibertat de tot el món que ajudarà a la vostra lluita». En un article a l’òrgan del Partit, el diari Proleter, Tito criticà la neutralitat com “un bloqueig del govern espanyol legítim” i apel·lava a la “completa i ràpida ajuda tècnico-militar i material al poble espanyol”.

Tito i les Brigades

El fervor dels comunistes iugoslaus per allistar-se a les Brigades Internacionals partia d’una certa idealització de la lluita heroica del poble espanyol, en inferioritat però fortament conscienciat, contra la gran maquinària del feixisme internacional.

Anys després, Tito recordaria: “Des del primer moment, el poble espanyol va presentar una resistència heroica, sobrehumana, que es va traduir en una guerra civil per la defensa de la llibertat i la democràcia, i en la lluita desigual contra els sollevats, de lluny millor equipats i superiors militarment, que reberen el suport de les unitats regulars de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi. Aquesta fou la primera gran resistència contra el feixisme que va aconseguir estendre el coratge i enfortir les forces antifeixistes en molts països augmentant la fe en la victòria”.

Tito recordava la defensa heroica de Madrid i les batalles de Guadalajara i Brunete, a les planes de València, els barrancs d’Aragó, els camps d’Andalusia i Extremadura, les pastures d’Astúries i les terres basques, com un exemple del sacrifici antifeixista que va desfermar una onada de simpatia a tota Iugoslàvia. I recordava que “la marxa dels nostres voluntaris a Espanya va estar plena de dificultats, a causa del temor que hi havia al país i a la persecució policial. Però els que hi varen arribar van lluitar de forma heroica. La meitat hi van deixar la vida, i els que varen sobreviure varen passar pels camps de concentració i per un llarg periple abans de poder tornar a casa”.

Luigi Longo, alies "Galla", líder comunista antifeixista italià. Va arribar a secretari del Partit Comunista Italià en 1964 i 1972. Va encarregar-se de l'organització de les Brigades. Foto de 1976: Wikimedia Commons
Luigi Longo, alies “Galla”, líder comunista antifeixista italià. Va arribar a secretari del Partit Comunista Italià en 1964 i 1972. Va encarregar-se de l’organització de les Brigades. Foto de 1976: Wikimedia Commons

Els preparatius i els voluntaris

Tito comptava més de 3.000 peticions i 1.600 voluntaris iugoslaus que varen combatre al front de guerra a Espanya. Quan es tracta de les Brigades Internacionales hi ha sempre un ball de xifres, malgrat que s’ha arribat a un cert consens entre els historiadors que parlen de 60.000 combatents de tot el món en el moment àlgid, 1.664 dels quals foren iugoslaus —uns 800 moriren en combat.

Per tant, no era un percentatge gens menor tenint en compte que hi havia combatents de més de 50 països diferents. En tot cas, l’enviament de voluntaris va estar ple de dificultats a causa de les reticències de països partidaris de la no-intervenció, temorosos de què l’URSS acabés aconseguint el control d’Espanya.

El 15 d’octubre va arribar una primera remesa de material militar. André Marty i Luiggi Longo van organitzar les primeres Brigades Internacionals separades de les brigades mixtes espanyoles, amb els seus comandaments i una organització autònoma. Inicialment, el PCI va aprofitar la celebració de l’Exposició Universal de París, el 1937, per enviar els primers voluntaris com a visitants de l’Expo.

Una vegada allà, anaven a la llibreria Horizont, seu del Partit Comunista Francès, des d’on eren traslladats en tren cap a la frontera espanyola. I des d’allà, cap a Albacete, on el govern de la República havia ubicat el centre de comunicacions de la Brigada Mixta, lluny de l’ambient llibertari de Catalunya i Aragó.

Les rutes cap a la península

Després, Tito va organitzar vies segures per les noves remeses de combatents que arribaven a París a través de Ljubljana, Klagenfurt i Basel. Però l’aleshores màxim dirigent del Comitè Central del Partit, Milan Gorkić, va imposar una estratègia més arriscada que va acabar en un dels fracassos més estrepitosos del Partit, i que poc després va motivar el seu afusellament en el marc de les purgues estalinistes.

Gràcies a l’eficaç ruta organitzada per Tito, cap voluntari havia caigut en mans de la policia. Però Gorkić volia utilitzar l’enviament dels brigadistes iugoslaus com una eina de propaganda, i necessitava una estratègia més espectacular. El seu pla implicava embarcar a la costa dàlmata, de nit i en una atmosfera de conspiració, a 500 militants del Partit i l’SKOJ —les joventuts comunistes—. El vaixell desembarcaria a Barcelona i a València. Allà els voluntaris serien rebuts entre banderes roges pels jerarques de la Komintern i, possiblement, pel mateix Stalin. Gorkić situà al capdavant del pla a Adolf Muk, expert en navegació, i Antun Franović, membre del comitè regional de Dalmàcia, ajudats per Braina Rudin Fos, alies «Marlene», comunista letona encarregada de gestionar l’arribada i de finançar l’acció.

La llarga ombra d’Stalin també va arribar a les brigades iugoslaves. Blagoje Parović, comissari polític a la Guerra Civil, i altres membres haurien pogut ser assassinats per purgues internes. Foto: Wikimedia Commons

El fracàs del ‘La Corse’

Una vegada reunit el mig miler de voluntaris, es van establir tres punts d’embarcament pels quals havia de passar entre el 27 de febrer i el 2 de març el vaixell «La Corse», llogat per Milan Gorkić a Marsella. La nau arribà puntual a l’Adriàtic, però el mal temps va obligar a ajornar el primer embarcament a Šibenik i la majoria dels voluntaris van ser detinguts abans d’arribar-hi.

La majoria dels que esperaven a la costa montenegrina, a Kotor, també van caure en una emboscada de la policia italiana. I al vaixell van ser detinguts els encarregats de l’operatiu, Muk i Franović. Muk va ser condemnat a 10 anys i executat pels italians el 1941 per negar-se a lliurar informació sobre el Partit. Franović, per la seva banda, va rebre una pena de 5 anys peró escapà de la presó per unir-se a la resistència partisana, ja amb la Segona Guerra Mundial en marxa.

Els dies posteriors, la premsa internacional es va fer ressò del fracàs amb grans titulars que parlaven d’humiliació bolxevic a Iugoslàvia. Gorkić va enviar una nota a Moscou explicant els fets, per bé que culpava al temps i els errors dels comandaments locals per exculpar-se a ell mateix.

Aleshores encara gaudia de l’aixopluc de bona part de la Komintern. Però un any i mig després aquella colossal errada del vaixell «La Corse» fou un dels fets que va precipitar als despatxos de l’NKVD la decisió sobre la seva execució. En tot cas, després del fiasco, l’abril de 1937 Tito es va traslladar a París per organitzar personalment els viatges dels voluntaris a Espanya, una tasca que amb la reestructuració de la cúpula va passar a mans de Vladimir Ćopić.

El batalló de les Brigades iugoslau portava el nom del comunista Đuro Đaković, executat el 1920 per la seva oposició al règim monàrquic. Foto del seu monument a Belgrad: Wikimedia Commons
El batalló de les Brigades iugoslau portava el nom del comunista Đuro Đaković, executat el 1920 per la seva oposició al règim monàrquic. Foto del seu monument a Belgrad: Wikimedia Commons

Els brigadistes iugoslaus a Espanya

La majoria dels combatents iugoslaus van quedar enquadrats en la Brigada XIII que havia estat creada el 1937 davant l’acceleració del reclutament. Aquesta estava formada per balcànics que solien relacionar-se amb els oficials en rus, ja que la majoria havien estat o lluitat a l’URSS.

Un dels noms més rellevants de la Brigada XIII fou Blagoje Parović, dirigent destacat del Comitè Central que va impulsar la creació del Batalló Ɖuro Ɖaković. També va comandar heroicament la brigada a la Batalla de Brunete, deixant la vida en un encontre amb els feixistes a Villanueva de la Cañada.

L’altre gran nom iugoslau de les Brigades Internacionals va ser el de Vladimir Ćopić, nomenat comandant de la Brigada XIV després de la caiguda del general János Gálicz «Gal». Va ser l’encarregat de coordinar les accions militars durant la Batalla del Jarama.

Tito, omnipresent

Pel que feia a Tito, l’aurèola de la seva figura com a líder comunista durant la Guerra Freda va fer créixer incomptables llegendes. El situaven en llocs on no hi havia estat, o fent coses que mai havia fet. Una d’aquestes especulacions que es va acabar convertint en una certesa era que Tito havia liderat els comunistes iugoslaus a les Brigades Internacionals i que havia pres part de la guerra de forma activa.

Fins i tot a les memòries i els dietaris d’alguns cèlebres combatents espanyols es relataven anècdotes protagonitzades per Tito. I no eren pocs els pobles del front de Madrid o el front d’Aragó on s’explicava que havia passat per allà, arengant als voluntaris i demostrant la seva virtuositat omnipotent al camp de batalla. La realitat és que la participació de Tito a la guerra civil espanyola va ser tant modesta que molts anys després ell mateix reconeixeria amb certa tristesa que va ser-hi pocs dies —a Madrid, un sol dia— i que mai va arribar a entrar en combat.

Més enllà dels comandaments, entre els voluntaris hi havia joves que pocs anys després aportarien la seva valuosa experiència com a combatents a la Segona Guerra Mundial i la guerra d’alliberament nacional a Iugoslàvia.

Durant la guerra d’alliberament nacional a Iugoslàvia (1941-1945), els partisans van estructurar el seu exèrcit en 4 divisions. Totes elles eren comandades per combatents iugoslaus —Kosta Popović, Peko Dapčević, Kosta Nađ i Petar Dapčević. Menció especial mereix la figura de Kosta Popović, destacat intel·lectual iugoslau i comunista de primera hora, que durant la Segona Guerra Mundial es va convertir en un dels líders militars més destacats al comandament de la Primera Brigada Proletària, protagonista de les batalles decisives dels partisans com la de Neretva o a Sutjeska.

Popović y Danilo Lekić a la batalla del Sutjeska el 1943. Popović va ser considerat l'arquitecte de la salvació partisana. Foto: Wikimedia Commons
Popović y Danilo Lekić a la batalla del Sutjeska el 1943. Popović va ser considerat l’arquitecte de la salvació partisana. Foto: Wikimedia Commons

L’experiència dels španjolci

Tan ell com la resta de combatents foren coneguts a Iugoslàvia com els španjolci (espanyols) i gaudiren d’un enorme prestigi que va perdurar al llarg dels anys en la Iugoslàvia socialista. Després de la victòria de Franco, molts d’ells van quedar atrapats en camps de concentració arreu d’Europa.

El Partit Comunista de Iugoslàvia, amb Tito al capdavant, va realitzar una tasca diplomàtica sense precedents per retornar-los a casa. Al mateix temps, alguns milicians espanyols que havien aconseguit fugir d’Espanya abans de la derrota, van participar anys després en la guerra d’alliberament de Iugoslàvia en les files de l’exèrcit partisà.

En tot cas, la petjada dels brigadistes iugoslaus va quedar també marcada en el més profund dels joves espanyols. El juliol de 1938 van expressar la seva gratitud en una curta nota del Comitè Executiu de la Unió Nacional dels Estudiants d’Espanya:

“Els estudiants democràtics de tot el món han estat els primers a incorporar-se en gran nombre a les heroiques Brigades Internacionals, i dins d’aquestes, és just reconèixer que han estat els estudiants iugoslaus els que han jugat un gran paper, ple de sacrificis i d’aportacions a la causa dels herois”.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...