La pintura de la investidura. Única composició pictòrica que ens ha arribat del Pròxim Orient del II mil·lenni a.C. (la pràctica totalitat són frisos). Aquesta, que es va trobar in situ, formava part del Gran Palau de Mari, i estava situada a la sala que donava lloc a la sala del tro. Foto: Wikimedia Commons
La pintura de la investidura. Única composició pictòrica que ens ha arribat del Pròxim Orient del II mil·lenni a.C. (la pràctica totalitat són frisos). Aquesta, que es va trobar in situ, formava part del Gran Palau de Mari, i estava situada a la sala que donava lloc a la sala del tro. Foto: Wikimedia Commons

La cronologia d’ocupació de Mari comprèn des de l’any ca. 2900 aC. fins a aproximadament el 1760 aC. La ciutat es va aixecar a un lloc poc usual: allunyada de les riberes del riu Eufrates i en una zona subdesèrtica on l’agricultura natural era pràcticament impossible. L’arqueologia francesa donà a conèixer la ciutat al món, així com les 25.000 tauletes cuneiformes que han convertit al període paleobabilònic (ca. 2005 – 1595 aC.) en un dels millors documentats del Pròxim Orient antic.

La ciutat de Mari en relació al riu Èufrates, el més oocidental. L'altra és el Tigris, considerats el lloc d'inici de la civilització. Mapa de l'autora de l'article.
La ciutat de Mari en relació al riu Èufrates, el més occidental. L’altra és el Tigris, considerats el lloc d’inici de la civilització. Mapa de l’autora de l’article.

Cruïlla comercial

El segment de l’Eufrates on es trobava Mari era molt inestable, el que provocava crescudes del riu descontrolades. Per resoldre aquest problema van instal·lar la ciutat lluny de les riberes i van aixecar un mur exterior de contenció (que també tenia la funció de protegir la ciutat dels enemics). Per tal que arribés l’aigua a la ciutat van construir un canal, una gran obra d’enginyeria. D’aquesta manera, es garantiria accés a l’aigua en cas de setge i el control del comerç fluvial.

Tot i això, és la zona geogràfica on se situava el que explica la seva construcció: es tractava d’un punt estratègic per al comerç del Pròxim Orient antic. Per allà hi passaven la majoria de les rutes comercials que anaven del Llevant Mediterrani fins a Mesopotàmia i Elam.

El seu poder, per tant, radicava en aquest control sobre les rutes comercials. Ara bé, això mateix també va ser la causa del seu primer abandonament. Sembla que un trencament dels pactes de comerç cap al període conegut com a Dinàstic Antic II (ca. 2775-2600 aC.) va deixar a la ciutat sense sentit de ser. Però també va ser el comerç i això va permetre la seva reocupació cap a l’any ca. 2600 aC.

Mapa de l'Imperi accadi amb les conquestes de Sargon. Es pot comprovar com Mari era a un indret apartat. Imatge: Wikimedia Commons
Mapa de l’Imperi accadi amb les conquestes de Sargon. Es pot comprovar com Mari era a un indret apartat. Imatge: Wikimedia Commons

Domini estranger

Cap a l’any 2300 aC. la ciutat va caure sota la influència de l’imperi accadi. Probablement Sargon d’Accad va conquerir la ciutat, tot destruït-ne una part. Tanmateix, Naram-Sîn, nét de Sargon, va reconstruir Mari i, fins i tot, va instal·lar-hi les seves filles com a sacerdotesses. També hi va establir governants propis coneguts com a Shakkanakku. Aquests 3 punts demostren la importància de Mari en el context de l’època.

Els Shakkanakku, però, van anar guanyant independència de l’Imperi accadi a poc a poc, fins al punt d’establir la seva pròpia dinastia a Mari. Sota la influència d’aquests governants és quan es va construir el Gran Palau Reial i l’edifici del Petit Palau Oriental. Aquesta dinastia dels Shakkanakku va caure per motius que desconeixem, i la va reemplaçar una dinastia amorrea.

Mari va veure el seu últim gran període sota domini amorreu. Va passar per mans de reis com Yahdun-Lîm, Yasmah-Addu (fill de Samsî-Addu, rei del Regne de l’Alta Mesopotàmia, qui va conquerir la ciutat a la dinastia amorrea dels Lîm) i, finalment, Zimrī-Lîm (qui va fer fora a Yasmah-Addu). Aquest últim rei, d’origen bensimalita (per tant, amorreu), va ser l’últim rei que va portar la ciutat a una esplendor única. Va fer de Mari un regne molt potent, conquerint part del que havia estat el Regne de l’Alta Mesopotàmia. No obstant això, la Babilonia del famós rei Hammurabi, qui havia estat aliat de Zimrī-Lîm anys abans, va conquerir i arrasar la ciutat mariota l’any ca. 1760 aC.

Paradoxalment, va ser gràcies a Hammurabi, qui va incendiar el palau, que es van conservar totes les tauletes cuneïformes d’argila, que tanta informació han aportat sobre aquest període.

El descobriment arqueològic de Mari

L’any 1933, un grup de beduïns que buscava pedres per a un enterrament a Tell Hariri (Síria) va trobar una gran estatueta fragmentada de manufactura sumèria. El grup de beduïns va traslladar la notícia a les autoritats, aleshores franceses.

Concretament, van comunicar la troballa al tinent Cabane, establert al post d’Abu Kémal, situat a uns 12 km de l’esmentat tell. El tinent s’hi va desplaçar per veure amb els seus ulls l’estatueta, i tot seguit, impactat i considerant que podria ser important, va decidir traslladar-la cap a Abu Kémal. Allà, l’estatueta feia la primera parada del llarg viatge que havia de recórrer: des d’Abu Kémal la van enviar a Deir ez-Zor i, després, a Alep.

Allà, la va rebre l’inspector del servei d’Antiguitats, Ploix de Rotrou. La notícia va córrer com la pólvora. Poc temps després, al mateix Louvre ja parlaven d’aquesta descoberta. René Dussaud, conservador del Louvre en aquell moment, es va posar immediatament en contacte amb el seu deixeble, André Parrot, per tal que investigués el tell on havien trobat l’estatueta. L’arqueòleg francès va haver de reagrupar ràpidament un equip d’especialistes que es trobava dispers entre l’Iran, el Líban i França. L’excavació havia de començar com abans millor. André Parrot i el seu equip, sense encara saber-ho, estaven a punt de fer una de les grans troballes arqueològiques de tota de la Història del Pròxim Orient: la ciutat de Mari.

Una de les milers de tauletes de fang escrites en cuneiforme (escriptura d'incisions fetes amb en forma de cunya) que es conserven al Louvre datades entre el 2300 i el 200 aC. Foto: Wikimedia Commons
Una de les milers de tauletes de fang escrites en cuneiforme (escriptura d’incisions fetes amb en forma de cunya) que es conserven al Louvre datades entre el 2300 i el 200 aC amb número AO 8110. Foto: Wikimedia Commons

Primeres exploracions

Tell Hariri no havia estat mai excavat ni identificat per cap arqueòleg, perquè es trobava relativament allunyat de la riba de l’Èufrates. Qui podia pensar que els habitants de la zona a l’època haurien escollit un lloc allunyat de les riberes per assentar-hi una ciutat?

L’equip d’André Parrot es va reunir el 9 de desembre de 1933 a Abu Kémal. L’endemà van començar a explorar el jaciment. Finalment, el 14 del mateix mes van començar les excavacions. La primera intervenció la van dur a terme en un sector que comprenia des d’on els beduïns van trobar l’estatueta (al centre del tell) fins al costat nord. Els resultats d’aquesta primera intervenció no van ser gaire prometedors.

El 14 de gener de 1934, però, André Parrot i el seu equip van traslladar l’excavació al costat occidental del jaciment. En aquest sector, les troballes van ser espectaculars des del primer dia. L’endemà, el 15 de gener, van trobar la que potser és l’estatueta més famosa de Mari, actualment al Louvre: l’estatueta d’Ebih-Il. Tot i això, encara no sabien quin assentament estaven excavant. No va ser fins al 23 de gener que l’equip francès va fer la troballa que els permetria posar nom al jaciment: l’estatueta de Lamgi-Mari. No hi havia cap dubte, amb la descoberta de l’estatueta d’aquest rei mariota, la ciutat només podia ser Mari.

Andre Parrot a Mali el 1936 a l'excavació. Va dirigir diverses campanyes fins el 1974. Foto: Wikimedia Commons
Andre Parrot a Mali el 1936 a l’excavació. Va dirigir diverses campanyes fins el 1974. Foto: Wikimedia Commons

Primera campanya arqueològica (1933 i 1938)

La història d’aquestes excavacions es divideix en quatre fases, totes elles dirigides pels francesos. La primera comprèn les primeres 6 campanyes arqueològiques, entre l’any 1933 i 1938. En aquesta primera fase es va descobrir el temple d’Ishtar (on van trobar tot un seguit d’estatuetes) i es va començar a intervenir l’estructura arquitectònica més destacable i impressionant de Mari: el Gran Palau Reial de principis del II mil·lenni a.C.

Va ser en aquesta fase, i al Gran Palau Reial, on es va descobrir un dels arxius cuneïformes més importants fins al moment. Tenint en compte totes les campanyes, s’hi han descobert aproximadament 25.000 tauletes d’argila amb escriptura cuneïforme.

Després de la II guerra mundial

Després de la campanya de l’any 1938, les missions es van veure interrompudes a causa de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Un cop acabada la guerra, 12 anys més tard, es van reprendre les excavacions al tell Hariri i va començar la segona fase. Aquesta es va iniciar l’any 1951 i es va haver d’aturar de nou l’any 1954. Durant aquesta fase, les intervencions es van centrar a l’est i sud del sector conegut com la Terrassa Alta. Es van descobrir els temples de Shamash (déu del sol i de la justícia), d’Ishtarat (probablement una deïtat relacionada amb Ishtar, deessa de l’amor-sexe i la guerra) i el de Ninni-zaza (possiblement també una deïtat relacionada amb Ishtar). Tanmateix, la crisi de Suez va interrompre altre cop les campanyes durant cinc anys.

Tercera i quarta fases

No va ser fins al 1960 que es van tornar a dur a terme les excavacions i que es va iniciar la tercera fase. Aquest cop, les excavacions es van poder fer de forma regular fins al 1974, executant 11 campanyes en total. Aquests anys es van dedicar a fer noves intervencions al sector de la Terrassa Alta i al palau del III mil·lenni ane., i es va descobrir l’anomenat “tresor d’Ur”.

La campanya de l’any 1974 va ser l’última d’aquesta tercera fase i, també, l’última dirigida per André Parrot. Cinc anys després, es va iniciar la quarta fase, dirigida per l’arqueòleg francès Jean-Claude Margueron. Es van dur a terme un total de 21 campanyes, des de l’any 1979 fins al 2004. El canvi a la direcció va portar també canvis en el procés de recerca.

A partir d’aquest moment, l’equip de Jean-Claude Margueron no va concentrar les investigacions en una única zona, sinó que es van obrir de forma simultània diferents sectors. Gràcies a aquestes intervencions arqueològiques i a la implementació de les prospeccions geomagnètiques, podem comprendre millor les diferents etapes de desenvolupament de Mari i el funcionament del teixit urbà mariota.

Excavacions al segle XXI

La darrera fase d’excavacions la va dirigir a partir de l’any 2005 l’arqueòleg francès Pascal Butterlin. Aquesta fase es va interrompre a causa dels conflictes a Síria, desencadenats per les protestes contra el règim baasista de l’any 2011, que va oposar a grups anti règim i pro-règim. El temps que van poder investigar al tell Hariri, els investigadors van centrar-se al sector de la Terrassa Alta, al voltant dels dos palaus i al perímetre de la ciutat.

Actualment, les missions arqueològiques sobre el terreny a Mari estan aturades. Així i tot, s’estan duent a terme diversos projectes per protegir i valorar el patrimoni sirià. Tot i això, es continuen les investigacions i traduccions del material arqueològic mòbil que es va trobar a Mari. Com per exemple les tauletes cuneïformes que encara queden per analitzar i publicar, les quals es troben a París.

L’estatueta d’Ebih-Il o Lamgi-Mari, la més famosa i coneguda. Mostra a un home (Ebih-Il) vestit amb una faldilla de pell d’ovella o de cabra en posició d’orar, està feta d’alabastre i amb incrustacions de lapislàtzuli als ulls. Foto: WIkimedia Commons
L’estatueta d’Ebih-II o Lamgi-Mari, la més famosa i coneguda. Mostra a un home (Ebih-II) vestit amb una faldilla de pell d’ovella o de cabra en posició d’orar, està feta d’alabastre i amb incrustacions de lapislàtzuli als ulls. Foto: WIkimedia Commons

L’estudi dels materials trobats

L’arquitectura i urbanisme del jaciment ha estat molt estudiat pels arqueòlegs de les primeres campanyes, però en especial per J.-Cl. Margueron. Aquest darrer té una obra sencera publicada dedicada a l’urbanisme i l’arquitectura de tot el que s’ha excavat a Mari.

Pel que fa al material “mòbil”, aquest es troba repartir entre museus sirians i el Louvre. De fet, és a París on es troben les troballes més destacades de les missions arqueològiques.

Les més importants són l’estatueta d’Ebih-II i la pintura de la investidura. Per últim, les tauletes d’argila. Al Gran Palau Reial de Mari es van trobar aproximadament 25.000 tauletes. Totes elles escrites en cuneïforme, l’escriptura de l’època, i en una variant de l’accadi coneguda com a “mariota”. Aquesta variant difereix lleugerament de l’accadi clàssic o babilònic antic.

El contingut d’aquests documents és molt variat: texts administratius (per exemple, llistes, entrega de racions, etc.), cartes personals entre els reis i els seus funcionaris i texts literaris. Entre aquest últim tipus s’ha de destacar la coneguda “Epopeia de Zimrī-Lîm”, un document publicat per primer cop el 2014 per l’assiriòleg francès Michaël Guichard i que ens relata de forma èpica i amb reminiscències d’himne reial les primeres accions militars del rei mariota.

Pràcticament totes les tauletes es van trobar durant les missions arqueològiques dirigides per André Parrot, i van ser traslladades a París. Actualment es troben al Louvre. L’edició dels documents es duu a terme en les publicacions franceses conegudes com a ARM (Archives Royales de Mari), principalment. Encara avui dia s’estan estudiant, traduint i publicant aquestes tauletes, essent l’ARM 33 (publicat el 2019 per Jean-Marie Durand) l’últim volum a data d’avui.


Més informació:

Bibliografia
  • Durand, J.-M. (1998) Les documents épistolaires du palais de Mari (LAPO 17). París, Les Éditions du Cerf.

  • Durand, J.-M. (2000) Les documents épistolaires du palais de Mari (LAPO 18). París, Les Éditions du Cerf.

  • Durand, J.-M. (2019) Les premières années du roi Zimrī-Lîm de Mari (Archives Royales de Mari 33). Vol. 1, París, Peeters.

  • Guichard, M. (2014) Florilegium Marianum XIV. L’Épopée de Zimrî-Lîm. París, SEPOA.

  • Margueron, J.-Cl. (2004) Mari : Métropole de l’Euphrate au IIIe et au debut du IIe millénaire av. J.-C.. París, ERC : Picard.

  • Margueron, J.-C. (2013) Cités invisibles. La naissance de l’urbanisme au Proche-Orient ancien. Approche archéologique.. París, Geuthner.

  • Parrot, A. (1956-1967) Mission archéologique de Mari. París, Geuthner.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...