Alemanys abandonant Silesia per anar a zones controlades per les forces d'ocupació aliades el 1945. Foto: Bundesarchive a traves de Wikimedia Commons
Alemanys abandonant la Silesia adjudicada a Polònia després de la guerra per anar a zones controlades per les forces d'ocupació aliades el 1945. Foto: Bundesarchive a traves de Wikimedia Commons

El 1945, acabava ja la Segona Guerra Mundial, milers d’alemanys van haver d’emprendre el camí de la diàspora deixant enrere Prússia, terra que havien habitat durant segles. Ho van fer primer fugint de l’avenç soviètic, temerosos de les més que possibles represàlies, i després d’acabada la guerra de forma forçada sent expulsats. Es va fer una neteja ètnica, emparats en l’excusa del nazisme, que fins avui en dia fa que sigui un esdeveniment del qual no se’n parli gaire, malgrat que centenars de milers de famílies i els seus descendents no van poder tornar mai als seus llocs de naixement.

La neteja ètnica de germànics prussians va ser el moviment obligat de població més gran del segle XX, i dels més grans de la història europea.

Arriben els “comunistes”! Primera fase

Entre gener i març de 1945 es trencà el front de l’Est i els soviètics començaren a penetrar en territori prussià. El febrer l’Exèrcit Roig havia alliberat Polònia fins al Vístula, deixant aïllada Prússia Oriental que havia estat convertida en un bastió nazi al voltant de la capital, Königsberg (actual Kaliningrad). Des de Bromberg començarien la invasió cap al Bàltic de la Prússia Oriental per una banda, i cap a Danzig per l’altra.

Fins a 100 vaixells de tota mida foren usats en l’operació d'evacuació. El vaixell Wilhelm Gustloff fou un d'ells. Va ser enfonsat per l'Exèrcit Roig causant 7000 morts. Es calcula que durant aquesta primera fugida moriren unes 300.000 persones. Foto: Bundesarchive a través de Wikimedia Commons
Fins a 100 vaixells de tota mida foren usats en l’operació d’evacuació. El vaixell Wilhelm Gustloff fou un d’ells. Va ser enfonsat el 30 de gener per l’Exèrcit Roig. El vaixell preparat per a unes 2.000 persones, transportava més de 10.000 refugiats, avis, dones, ferits, nens… Van morir la pràctica totalitat. És considerat el desastre marítim més gran de la història. Es calcula que durant aquesta primera fugida moriren unes 300.000 persones. Foto: Bundesarchive a través de Wikimedia Commons

Al febrer, per tant, milers d’alemanys emprenien el camí de fugida cap a ciutats com Dresde o Berlín cercant refugi. Molts partien en carro a correcuita deixant les cases buides, tot carregant amb les seves pertinences més bàsiques. Les autoritats havien endarrerit la partida fins al darrer moment volent evitar una impressió de derrotisme. A la Prússia Oriental, però, no podien fugir per terra.

Ningú volia ser empresonat per les tropes soviètiques, sabent com sabien de les atrocitats comeses en territori soviètic (hi havia més gent a banda dels russos) per part de l’exèrcit alemany invasor. Així s’inicià l’Operació Anníbal, destinada a repatriar els civils de Prússia Oriental. Durant quinze setmanes devers un milió de civils foren traslladats per mar a l’oest de la línia Oder-Neisse. Uns 8 milions d’alemanys foren evacuats abans de l’arribada dels russos.

La expulsió salvatge, segona fase

Abans que les fronteres s’haguessin fixat els polonesos iniciaren una campanya de persecució dels alemanys. Se’ls obligava a partir de casa seva i només se’ls donava unes poques hores per preparar-se. D’altres eren internats en camps de concentració i usats com a mà d’obra esclava. Les dones eren violades davant dels seus marits, se separava famílies, els joves dels grans i se’ls confiscaven les seves propietats. En poques setmanes en foren afectades unes 750.000 persones.

S’expulsava il·legalment els alemanys de casa seva. Només el juny de 1945, 250.000 alemanys foren deportats il·legalment a través de l’Oder.

Un testimoni de molts

L’1 de juliol de 1945 l’exèrcit polonès arribà a Maschuswerder, a la Pomerània. Avisaren la gent que tenien 30 minuts per preparar les coses i partir. Quasi tots eren alemanys i majoritàriament vells, dones i nins. Els homes havien mort a la guerra. Anne Kientopf mare de tres fills vídua d’un granger explicà el seu cas. Viatjaren durant 6 dies cap a la nova frontera per un paisatge amb vestigis de la guerra, ple de cadàvers. Molts membres de l’expedició queien a terra morts d’esgotament, les seves filles emmalaltiren en beure aigua contaminada. Vivien del que trobaven pel camí. Patien els canvis de temperatura, calor de dia i fred de nit. Passaven els vespres a granges abandonades, encara que d’altres preferien dormir a l’aire lliure per no haver de patir robatoris per part dels polonesos.

Moltes dones partiren les ràtzies dels soldats polonesos que cercaven al·lotes joves per violar-les. Moltes d’elles testificaren les seves experiències d’abusos sexuals al Ministeri Alemany d’Expulsats i Refugiats. Raptaven les joves per treballar a les granges on eren víctimes d’abusos. Molts eren aturats per les autoritats per aconseguir mà d’obra esclava per a les noves propietats dels polonesos. Les tropes russes no feien res per evitar aquests abusos.

Quan la seva família va arribar a la nova frontera intentaren travessar el riu Oder però els guardes els negaren el pas. Al final hagueren d’anar cap a sud i després de ser robats pels guardes russos aconseguiren passar la frontera.

"Manifestació
“Heimatvertrieben” es manifesten en contra de la llei d’equalització proposada. La pancarta és una caricatura de Linus Kather i Fritz Schäffer, Bonn (1951). Arxiu: Bundesarchiv B 145 Bild-F000016-0634, Bonn

Les expulsions es racionalitzena Potsdam, o tercera fase

El juliol de 1945 als afores de Berlín es reunien els guanyadors de la Segona Guerra Mundial per decidir el futur d’Europa. Els aliats, Estats Units, Regne Unit i França, conjuntament amb la Unió Soviètica, havien de traçar les noves fronteres d’Europa un cop havia finalitzat la guerra. Quedava clar que els soviètics es quedarien el tros de Polònia fet seu a partir del pacte Molotov-Ribbentrop, de fet les fronteres de Polònia es mourien cap a l’oest, fins a la línia Oder-Neisse. Els polonesos expulsats dels nous reialmes soviètics s’establirien a les terres confiscades als alemanys. Els soviètics també es quedarien la meitat nord de Prússia Oriental.

Entrat el 1946 s’organitzen les expulsions fent-les “més humanes” i ordenades. S’establiren unes normes, els nins no podien anar sols, els vells i malalts només podien ser evacuats a l’estiu, tampoc podien viatjar les dones embarassades fins després d’haver donat a llum. Només les persones sanes que podien aguantar el viatge podien ser expulsades. Els aliats necessitaven temps per ordenar un sistema que integràs aquests nou vinguts de manera equitativa per totes les zones d’Alemanya. Els polonesos, però, feren cas omís de les ordres i continuaren les seves expulsions de Silèsia i Szczecin. La periodista nord-americana del New York Times Anne O’Hoare ho anomenà “la decisió més inhumana que prengueren mai en temps de pau uns governs dedicats a la defensa dels drets humans”.

Sovint l’arribada es produïa després de setmanes de viatge havent hagut d’aguantar estades en punts morts durant dies sense aliments ni beguda. Quan arribaven al lloc promès no hi havia lloc per allotjar-los, ja que les instal·lacions estaven totes sobresaturades. Molta gent morí durant el transport. Les autoritats soviètiques denegaven l’entrada a trens de refugiats adduint saturació i els enviava de tornada a Polònia.

En total van ser entre 12 i 17 milions de refuats, segons les fonts. Majoritàriament venien de les províncies orientals del Reich ( Prússia, Silèsia i Pomerània). A aquests s’hi afegien els Volksdeutche, aquells alemanys ètnics que vivien fora de les fronteres de l’estat nascut el 1871 (el Bàltic, Rússia, Hongria, Romania, Iugoslàvia i els Sudets Txecs). Foto: Wikimedia Commons
En total van ser entre 12 i 17 milions de refugiats, segons les fonts. Majoritàriament venien de les províncies orientals del Reich (Prússia, Silèsia i Pomerània). A aquests s’hi afegien els Volksdeutche, aquells alemanys ètnics que vivien fora de les fronteres de l’estat nascut el 1871 (el Bàltic, Rússia, Hongria, Romania, Iugoslàvia i els Sudets Txecs). Foto: Wikimedia Commons

Les dades esgarrifoses d’expulsats

Entre 1945 i 1949 uns 7 milions d’alemanys foren expulsats de les noves terres poloneses a l’est de la línia Oder -Neisse, 3 milions més de Txecoslovàquia i almenys altres 2 milions d’altres territoris. Els Heimatvertriebene “els expulsats de l’est” es van refugiar majoritàriament a la nova República Federal Alemanya.

La divisió d’Alemanya en quatre zones d’influència complicà encara més l’assentament dels nous refugiats. La zona soviètica havia estat fortament bombardejada durant la guerra i els soviètics se’n enduien tot el que tengués de valor per pagar les reparacions de guerra. A finals de 1945 ja n’hi havia un milió intentant sobreviure i cap a finals de 1949 uns 4 milions. Molts d’ells, però, quan es creà l’RDA passarien a la nova República Federal Alemanya.

A la zona britànica organitzaren l’Operació Gavina entre febrer de 1946 i octubre de 1947. Vuit trens feren el trajecte entre Szczecin i Lübeck amb vagons de mercaderies amb una capacitat per a 2.000 persones. Així, durant aquest període cada dia uns 6.000 alemanys orientals foren traslladats a la zona britànica. Cap a 1949 ja hi havia uns 4,25 milions de persones refugiades. A la zona americana, a més a més, havien de fer lloc per als refugiats procedents de Txecoslovàquia.

Aquest flux migratori incrementà la població d’Alemanya Occidental en un 23%. A la zona soviètica fou d’un 25%. El fenomen explica la ràpida recuperació demogràfica d’Alemanya dessprés de la guerra. En canvi la zona francesa no va rebre pràcticament refugiats ja que els francesos consideraven que no estaven obligats a rebre’ls.

La premi Nobel de literatura de 2009 Herta Müller és nascuda a Nitzkydorf, pertany a la minoria alemanya de Romania. El 1948 eren uns 350.000 alemanys, sobretot a la zona de Transsilvània. Amb la caiguda de Ceucescu molts emprengueren el camí de partida cap a Alemanya. Un grup ètnic que no va partir el 1945 i que s’hi mantingué fins el 1990. Foto: Wikimedia Commons
El premi Nobel de literatura de 2009 Herta Müller és nascuda a Nitzkydorf, pertany a la minoria alemanya de Romania. El 1948 eren uns 350.000 alemanys, sobretot a la zona de Transsilvània. Amb la caiguda de Ceaușescu (1989) molts emprengueren el camí de partida cap a Alemanya. Un grup ètnic que no va partir el 1945 i que s’hi mantingué fins al 1990. Foto: Wikimedia Commons

La situació tengué uns efectes catastròfics

Les ciutats eren totes escombraries i el país no disposava d’infraestructures per rebre aquest volum de gent. Milers de refugiats moriren temps després d’arribar perquè no trobaren refugi, no disposaven d’assistència mèdica o simplement moriren de fam. Molts d’ells passaren anys en camps de refugiats, era el cas dels malalts, els infants i els vells.

Molts d’aquests camps tenien unes condicions de vida infrahumanes. Així i tot es prengueren mesures polítiques, legals i econòmiques a favor dels expulsats. Es concedí la ciutadania a tots aquells que provenien de regions que fins al 1937 havien format part del Reich alemany (anomenat “Decret al retorn”) i creant un Ministeri Federal dels Refugiats.

Així s’optà per la no integració dels Heimatvertriebene, afavorint la creació de grups que mantenien una identitat “separada” dels refugiats i que rebutjaven l’assimilació. Durant anys la Federació dels expulsats, l’organització més poderosa que agrupava els descendents dels expulsats de la Prússia Oriental, va mantenir viva l’esperança d’un retorn a la seves terres. El seu discurs era d’un anticomunisme abrandat. Molts d’ells s’instal·laren al sud d’Alemanya, donant força al discurs dretà i anticomunista de la CSU, el soci bavarès de la CDU. Malgrat la millora de les condicions de vida a mesura que avançaven els anys, van mantenir-se com un “cos separat” de la resta del país.

El general Lucius Clay, governador militar americà a Alemanya Occidental parlava del trauma dels refugiats el 1950: “Separat d’Alemanya des de fa generacions, l’expulsat parla fins i tot un altre idioma. Ja no comparteix costums i tradicions i no pensa en Alemanya com la seva pàtria. No pot creure que s’exilava per sempre, els seus ulls, el seu pensament i les seves esperances es dirigien cap a casa seva”.

L’expulsió definitiva

La seva expulsió es plantejà perquè fos permanent. Així s’establiren controls fronterers cada cop més estrictes, tenien permís per anar-se’n però no per a tornar. Els nous territoris foren esborrats de qualsevol vestigi alemany. Es canvià el nom dels pobles, de les ciutats i dels carrers. Els monuments alemanys foren esbucats. Es prohibí parlar alemany i als pocs alemanys que es quedaren (renunciant a la nacionalitat alemanya) se’ls recomanà parlar polonès o txec.

A les noves escoles poloneses es prohibí ensenyar la història alemanya d’aquestes terres i dels expulsats. A aquests s’hi referien amb l’eufemisme els “nous territoris recuperats”. Els nins polonesos aprenien lemes com “Aquí érem, aquí serem, aquí ens quedam” i “Aquestes regions són propietat recuperada”. A Wroclaw s’organitzà una exposició sobre els territoris recuperats que fou visitada per 1,5 milió de persones. Aquest “retorn” resolia el conflicte mil·lenari entre Alemanya i Polònia fent esment al “viarany Piast” en referència a una dinastia medieval polonesa que desafià els reis alemanys en crear un Polònia independent entorn de Silèsia. Això suposava reescriure la història. Aquesta era una Polònia només per a polonesos.


Més informació:

Vertreibung aus der Heimat in der Grafschaft Glatz

Gerade auf LeMO gesehen: LeMO Kapitel: Flucht und Vertreibung

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...