Erich Honecker, al centre en la primera filera durant la commemoració dels 40 anys de la República Democràtica d'Alemanya, el 7 d'octubre de 1989. Poc s'esperaven que allò acabaria aviat. Responsables com Honecher, Erich Mielke o Willy Stoph serien finalment jtjats, encara que la majoria van ser absolts o deixats anar per motius de salut. Foto: Wikimedia Commons
Erich Honecker, al centre en la primera filera durant la commemoració dels 40 anys de la República Democràtica d'Alemanya, el 7 d'octubre de 1989. Poc s'esperaven que allò acabaria aviat. Responsables com Honecher, Erich Mielke o Willy Stoph serien finalment jutjats, encara que la majoria van ser absolts o deixats anar per motius de salut. Foto: Wikimedia Commons

El setembre de 1973, Augusto Pinochet donava un cop d’estat contra el govern socialista de Salvador Allende. Milers de militants socialistes i comunistes hagueren d’emprendre el camí de l’exili. Una de les destinacions fou la República Democràtica Alemanya (RDA o DDR en les sigles en alemany) on hi establiren un gran nombre d’exiliats procedents de Xile. Anys més tard, amb la caiguda del mur, fou el president de l’RDA Erick Honecker i la seva muller els qui emprengueren el camí de l’exili cap a Xile. L’intercanvi d’exiliats entre els dos països va esdevenir un conflicte diplomàtic en ple final de la Guerra Freda.

Cartell promocional de la Weltfestspiele de 1973 a Berlín "capital de la DDR", per si no havia quedat clar. Foto: cortesia de DDR Museum de Berlin registrada amb
Cartell promocional de la Weltfestspiele de 1973 a Berlín, “capital de la DDR”, per si no havia quedat clar. Foto: cortesia de DDR Museum de Berlin registrada amb número 1017568.

Presagis de cop d’estat

L’estiu de 1973, se celebrava a Berlín Oriental el desè Festival Mundial de la Joventut. Un festival que congregava les joventuts dels partits comunistes del bloc oriental i que comptà amb la participació d’una delegació xilena.

Aquest festival venia a ser una demostració de força de les joventuts comunistes d’arreu del món on hi feien tota mena d’activitats. Després del fracàs del primer intent de cop d’estat a Xile el juny de 1973, anomenat “el tanquetazo”, molta gent tenia el pressentiment que no passaria gaire temps fins que n’hi hagués un altre.

La ferotge repressió posterior al cop d’estat de Pinochet obligà molts xilens a emprendre el camí de l’exili. Es calcula que uns 3.000 xilens foren acollits per la RDA. Entre ells, membres del comitè Central del Partit Socialista i del Partit Comunista de Xile.

Una nova vida a la RDA

Molts dels xilens exiliats pertanyien a quadres formats: metges, advocats o enginyers que hagueren de dedicar-se a tasques que no tenien gaire a veure amb la seva formació. Hi hagué una política de proletarització dels exiliats xilens. Molts d’ells començaren a treballar a fàbriques com a obrers. Aquesta política fou consensuada entre les direccions polítiques xilenes i germanoorientals. Amb posterioritat a aquesta primera fase, molts d’ells sí que van poder exercir els seus oficis. Per primer cop viurien en un país socialista on molts dels seus ideals de societat igualitària eren una realitat, almenys en teoria. Però les coses no foren ben bé així.

Els exiliats accediren a pisos i a diners que els permeteren començar una nova vida, rebien entre 2.500 i 5.000 marcs orientals per començar de nou. També podien demanar un crèdit sense interessos de 13.000 a 50.000 marcs per la compra de mobles i accés a nous habitatges, aleshores molt escassos. L’RDA volia mostrar al món el seu esperit solidari. Una decisió del Consell de Ministres de l’1 d’agost de 1974 va ordenar a totes les autoritats que els proporcionessin habitatge i treball. Se’ls va impartir classes d’idiomes durant les hores de treball i van poder desenvolupar un grup cultural propi. Fins i tot un nou districte a Berlín-Köpenick va rebre el nom d’Allende.

El fet que els xilens disposessin de pisos i de diners originà certs recels entre la població oriental, que no veia amb bons ulls com uns nouvinguts els passaven davant a l’hora d’accedir a un pis o obtenir un cotxe. Aquests tràmits de vegades duraven anys i hi havia llargues llistes d’espera.

L’elit xilena a la RDA

Les direccions polítiques socialistes i comunistes xilenes reberen un tracte de favor. Els seus dirigents disposaren de bons pisos, cotxes amb xofer i diners per mantenir les seves despeses i conservar una estructura de partit operativa a Berlín Oriental.

Personalitats com Michele Bachelet, expresidenta de Xile, l’escriptor Carlos Cerdà i el polític socialista Carlos Altamirano foren alguns dels il·lustres hostes exiliats a l’RDA dels anys 70.

Malgrat la curta relació entre Xile i Alemanya, el fenomen de Xile va esdevenir un símbol per als joves alemanys de la RDA. La seva “Espanya” particular. Els alemanys van recuperar antics eslògans de la Guerra Civil espanyola com el “No passaran”, “Chile antifascista” i “venceremos”. El tema va esdevenir un motiu de propaganda oficial.

Vigilats, la paranoia de l’STASI, ganes de retorn

Anys després de la caiguda del mur s’ha sabut que molts xilens refugiats foren objecte de vigilància per part de l’STASI. Els xilens tenien permís per viatjar i visitar Europa Occidental. Necessitaven visats que controlava l’STASI i que de vegades van tenir problemes en obtenir. Com a estrangers eren objecte de sospita, encara que fugissin d’una dictadura.

Molts xilens vivien en els mateixos blocs d’habitatges. Així com els fills aprengueren l’alemany, als de més edat els costà molts més la integració i només pensaven a tornar.

El plebiscit de 1988 a Xile posà fi a la dictadura pinochetista i obrí la porta a molts xilens exiliats a poder tornar a casa. A més a més, coincidí amb el període de desfeta del bloc socialista i en especial de l’RDA. Aquí es va produir un fet curiós, els bancs de la RDA van condonar els deutes dels préstecs als xilens que van retornar al seu país, com a una mostra més de solidaritat i confraternitat. Però els xilens que es van quedar, amb la unificació hagueren de retornar els seus préstecs religiosament a preu de mercat.

Conferència de premsa del cirurgià P. Althaus on informa de l'estat de salut delicat de Honecker el gener de 1990. Foto: Bundesarchive a través de Wikimedia Commons
Conferència de premsa del cirurgià P. Althaus on informa de l’estat de salut delicat de Honecker el gener de 1990. Tenia un càncer de fetge incurable Foto: Bundesarchive a través de Wikimedia Commons

Les tornes canvien, el conflicte Honecker

El 9 de novembre de 1989 queia el mur de Berlín. Era el presagi de la desaparició de la RDA. Erick Honecker era rellevat del seu càrrec de secretari general del partit i de president del Consell d’Estat de la RDA. S’adduïren motius de salut. La pressió de Moscou i del carrer cada dia es feia més insuportable. La vella guàrdia que havia dirigit la RDA durant 40 anys no sabia què fer. Moscou no toleraria un ús de la força contra els manifestants com en el passat. Les veus sobre la re-unificació del país s’escampaven tant a l’est com a l’oest.

Les primeres eleccions democràtiques a la RDA suposaren el triomf del soci oriental de la CDU. Gorbatxov havia obert la porta per a la reunificació. Les reunions 4+2 (EUA, Unió Soviètica, França i Regne Unit) + (RFA i RDA) permeteren signar l’acord de reunificació.

Destituït Honecker després de la caiguda del mur, van arribar les primeres citacions judicials per a processar-lo. Principalment, se l’acusava d’assassinats de ciutadans que havien mort intentant travessar el mur. La seva salut va començar a minvar.

El febrer de 1990 es va instal·lar a l’hospital militar soviètic de Beelitz, a la rodalia de Leipzig, per rebre tractament mèdic. Produïda la unificació de les dues Alemanyes, un tribunal berlinès va emetre una ordre judicial de captura per la seva responsabilitat en la mort dels qui van tractar d’evadir-se traspassant el mur. El març de 1991, agents alemanys van intentar arrestar-lo i els soviètics els van negar l’accés a la seva base. Després, davant el seu complex estat de salut, van optar per traslladar-lo a Moscou.

Aquell cap d’any de 1991 el matrimoni Honecker el va passar a l’ambaixada, fins al 20 de gener de 1992 no va tornar l’ambaixador, en ple conflicte diplomàtic internacional. La situació era del tot irregular, qualsevol persona allotjada a l’ambaixada havia de comptar amb l’autorització del Ministeri d’Exteriors xilè i no era el cas. Formalment, el tema “es va deixar estar” amb l’excusa de què tant el president com el ministre eren de vacances.

Refugiat com a “convidat” a l’ambaixada xilena

A l’agost es va produir un intent de cop contra Mijail Gorbatxov, que va accelerar l’ensulsiada de la Unió Soviètica. Al novembre, Boris Ieltsin, president de la Federació Russa, va llevar la immunitat a Honecker i el 10 de desembre aquest va ser informat que seria deportat a Alemanya.

En aquest context, l’11 de desembre de 1991 Honecker i la seva esposa Margot van arribar a l’ambaixada de Xile a Moscou cercant refugi per evitar la deportació. Com que no va haver-hi coneixement ni autorització prèvia del canceller Enrique Silva Cimma, els esposos Honecker van ser considerats convidats personals del matrimoni Almeyda. Aquest havia estat un antic dirigent socialista xilè que el 1973 s’havia refugiat a l’RDA. Cal afegir que aquest dia Clodomiro Almeyda es trobava a Santiago informant sobre la convulsa situació a Moscou, tot i que no quedà mai clar si havia estat informat prèviament de l’arribada del matrimoni Honecker. Immediatament, els amics xilens dels Honecker –exasilats a la RDA, en aquell temps amb influència en el govern de Patricio Aylwin- van invocar la deguda gratitud i van demanar se’ls reconegués com a asilats formals.

Margot Honecker va restar després de quedar viuda a Xile vivint discretament. Mai es va penedir. La qui havia estat Ministra d'Educació a la DDR, finalment va trencar el seu silenci el 2012 per a un documental de la televisió xilena on va causar un esdandol en aformar que "els qui havien mort intentant fugir de la DDR eren imbècils". El mateix govern xilè va haver de demanar disculpes i deixar clar que hi estaven d'acord amb aquestes afirmacions. Foto: Wikimedia Commons
Margot Honecker va continuar vivint discretament a Xile després de quedar viuda. Mai es va penedir de res. La qui havia estat Ministra d’Educació a la RDA, finalment va trencar el seu silenci el 2012 per a un documental de la televisió xilena que va causar un escàndol en afirmar que “els qui havien mort intentant fugir de la RDA eren imbècils”. El mateix govern xilè va haver de demanar disculpes i deixar clar que no estaven d’acord amb aquestes afirmacions. Va morir el 2016 a Xile. Foto: Wikimedia Commons

Honecker no pot evitar el judici

En un ambient de tensió, pel final de la Guerra Freda, Rússia no volia enemistar-se amb Alemanya, de qui necessitarien ajuda. Els alemanys al·legaven, per exemple, com havia estat possible que tots els mobles del matrimoni Honecker haguessin arribat a Moscou. Per la seva part, l’ambaixador culpava la seva pròpia muller d’excés de bona fe, mentre Alemanya continuava pressionat perquè fos extradit. Les tensions entre Bonn i Xile anaren a l’alça quan els primers posaren les contradiccions alemanyes en evidència, per exemple que Helmut Kohl s’hagués reunit amb Honecker el 1987 sense cap problema, i aquests amenaçaren amb “prendre mesures”. La negociació no s’obriria fins que el ministre rus d’exteriors, Andrei Kozyrev, va deixar clar que no permetrien una acció de força contra l’ambaixada.

El 29 de juliol de 1992, després d’àrdues negociacions, es va aconseguir que sortís de l’ambaixada cap a Alemanya. Transportat encara per un avió soviètic amb la falç i el martell a Tegel-Berlín, aquell mateix dia Honecker va quedar internat en la presó alemanya de Moabit. Ironies del destí, hi havia estat detingut 10 anys a la mateixa presó durant el règim nazi. Mentrestant, la seva esposa Margot va volar cap a Xile.

El 12 de novembre de 1992 es va iniciar el judici i el 12 de gener de 1993 el tribunal alemany va ordenar la seva posada en llibertat incondicional, per raons de salut. L’endemà, el malalt va partir en direcció a Xile, on va morir el 29 de juny de 1994. Està sepultat en el Cementiri General de Santiago.


Llegeix més!

La fallida “segona Cuba” de la Unió Soviètica a l’Amèrica Llatina

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...