Palma va ser la segona capital de l'estat en proclamar la República. Va ser un període molt convuls, Palma arribaria a tenir fins a 6 alcaldes diferents. n d'ells, Emili Darder, per dos cops. Imatge del moment de la proclamació de fideus.com.
Palma va ser la segona capital de l'estat en proclamar la República. Va ser un període molt convuls, Palma arribaria a tenir fins a 6 alcaldes diferents. Un d'ells, Emili Darder, en dues ocasions. Imatge del moment de la proclamació de fideus.com.

Durant la Segona República les nacionalitats històriques, Catalunya, el País Basc i Galícia veieren aprovats els seus projectes d’estatut d’autonomia. El de Catalunya va ser el primer, el de Galícia no va arribar a fer-se efectiu pel triomf del cop d’estat de 1936 en aquell territori i el d’Euskadi tot just va entrar en vigor ja començada la Guerra Civil. Aquest article pretén donar a conèixer altres experiències, concretament els frustrats projectes d’autonomia per a les Illes Balears durant la Segona República.

El nacionalisme illenc durant el primer terç de segle XX

Al Principat, la Renaixença cultural donà pas al naixement del catalanisme polític. Aquest es manifestà clarament arran de la desfeta colonial de 1898. A les eleccions municipals de 1901 les forces catalanistes s’imposaren clarament als partits dinàstics. Havia nascut el catalanisme polític. A les Illes Balears les coses, però, van ser força diferents.

A diferència del Principat, la Renaixença catalana a les Illes fou un moviment restringit als cercles eclesiàstics i lletraferits de la burgesia illenca. L’acceptació de la catalanitat de la llengua i la cultura de les illes Balears s’anà estenent entre els cercles il·lustrats illencs.

Miquel del Sants Oliver fou dels primers teòrics del nacionalisme a Mallorca. A partir de 1890 des de les pàgines del diari l’Almudaina inicià una sèrie d’articles contra el provincianisme de la societat mallorquina, tot reivindicant la personalitat històrica i cultural de Mallorca i demanà la modernització econòmica de l’Illa. El 1898 fou nomenat director de l’Almudaina. Aquell mateix any inicià una campanya a favor del regionalisme. Després de la pèrdua de les colònies i del fracàs del centralisme proposà un regeneracionisme que començàs a les regions i que acabàs a l’estat.

Segons Miquel del Sants Oliver, les nacionalitats històriques com Mallorca tenien dret a organitzar-se segons les seves necessitats. S’havia de seguir l’exemple de Catalunya, però rebutjava la unió entre Mallorca i Catalunya. El fracàs de les seves idees féu que es desplaçàs a viure a Barcelona on arribaria a ser director de La Vanguardia. Entre els seus títols que tractaven la qüestió nacional podríem esmentar Cosecha periodística (1891) i La Cuestión regional (1899).

El sistema polític de la Restauració

Que el nacionalisme no arrelàs a les Illes Balears no només va ser a causa de la suposada debilitat del moviment. També hi havia dificultats afegides pel sistema polític vigent. Segons la llei electoral de 28 de desembre de 1878, Palma s’unia als pobles de l’illa per formar un únic districte. La intenció era neutralitzar el vot urbà, més antirègim, mitjançant el rural dominat pel caciquisme.

Mallorca fou un districte on s’utilitzà profusament aquest article, tant en les municipals com en les legislatives. Si no se celebraven eleccions era a causa de la bona entesa entre els partits del torn, el Conservador i el Liberal, que es repartien les actes i impedien que s’hi presentàs l’oposició. Tan sols en les eleccions municipals sortien elegits representants republicans i socialistes.

La Crisi de 98 i el mallorquisme

El 1898 se fundà el Centre Regionalista de Mallorca que tindrà com a líder Lluís Martí. El 1899 Martí va ser elegit regidor a l’Ajuntament de Palma, esdevenint, per tant, la primera proposta política del nacionalisme illenc. El 1902 els 9 regidors republicans reivindicaren l’ús del català com a llengua oficial.

La Lliga de la Producció Regional, entitat bàsicament integrada per comerciants i alguns industrials, reivindicava la concessió de port franc per al port de Palma. Era un intent de reviscolar la indústria mallorquina i alhora de dotar-la d’una especialització comercial. Aquest sector féu seves les propostes regionalistes del Centre Nacional Català de Prat de la Riba i serà el sector que propugnarà la modernització de l’illa. Això també incloïa la concessió d’un concert econòmic. Aviat s’iniciarien contactes amb els seus companys del Principat.

Ara bé, aquest sector no era l’hegemònic a l’illa. Els grans comerciants i industrials no eren nombrosos ni produïen la major part de la renda de l’illa. Qui dominava aquella societat eren els terratinents i controlaven la majoria dels vots. Aquests eren contraris al port franc ja que el règim de la Restauració defensava els seus interessos econòmics.

La generació de 1917

El 1917 el Centre Regionalista de Mallorca es convertí en partit polític. Propugnava la descentralització de l’Estat, la regeneració social i política de Mallorca, la promoció del català i la solidaritat amb el País Valencià i Catalunya. Molts dels seus membres com per exemple Miquel Ferrà o Joan Estelrich pertanyien al moviment literari conegut com la generació literària del 1917. Ferrà i Estelrich van acabar mantenint posicions de connivència amb el règim de Franco i el cop d’estat.

Publicava La Veu de Mallorca. Aquest setmanari aparegué com a imitació del model que representava La Veu de Catalunya. Se subtitulà Setmanari regionalista. Aquest partit polític demanava l’autogovern per a les Illes, un concert econòmic i la defensa de la cultura pròpia de les Illes. Molts dels seus membres participaren en l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia. Tanmateix, el 1919 els membres més qualificats ingressaren al Partit Liberal, i La Veu de Mallorca va desaparèixer.

Els impulsors de l’assemblea del teatre principal de juliol de 1931

El 1923 es fundà l’Associació per la Cultura de Mallorca. D’aquesta associació sortí l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears de 1931. Aquesta entitat pretenia ser una plataforma unitària en la qual convergissin nacionalistes i regionalistes per difondre i impulsar la cultura catalana i contribuir al redreçament de la identitat nacional de les Illes. Les principals activitats foren l’organització de conferències sobre temes científics, sessions de lectures poètiques, cursets de llengua, història, art i arqueologia, homenatges a escriptors desapareguts i commemoracions.

Edità mensualment la revista íntegrament en català La nostra Terra, amb continguts culturals i científics que eren exponents de les directrius estètiques i de pensament de l’Escola Mallorquina. La revista perdurà fins el 1936 amb un impàs durant la dictadura de Primo de Rivera, entre 1926 i 1930, quan hagué de suspendre les seves activitats.

L’absència menorquina a l’avantprojecte

Pocs després de la proclamació de la República el 1931 l’Associació per la Cultura de Mallorca convocà una reunió per tractar sobre l’autonomia. Es nomenà una comissió per tal que procedís a redactar un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per a les Illes Balears. Aquesta comissió inicià tot seguit els treballs. El 19 de juny la junta directiva de l’Associació per la Cultura de Mallorca aprovà l’Avantprojecte i convocà una junta extraordinària general per al dia 22 de juny, que després de discutir i fer petites esmenes, accceptà el text.

Els autonomistes coneixien els obstacles tradicionals que l’Estat espanyol posava a tot intent de descentralització. La República, però, semblava que podria fer realitat finalment el somni. El Centre Autonomista i el Partit Regionalista s’hi afegiren. No hi va voler participar la Unió Republicana de Menorca.

Des de Menorca, no veiren amb bons ulls les propostes autonomistes que venien de Mallorca. A Menorca hi havia dues postures, una defensada per Menorquit, psedudònim de Joan Timoner Petrus que es posicionava clarament a favor de la catalanització radical de Menorca. I per una altra part Pere Taltavull que temia el possible centralisme català. Per una altra part Deseado Mercadal, que usava el pseudònim de Luzbel, es posicionava a favor de la personalitat diferencial de Menorca.

Ambdós posicionaments coincidien en un clar rebuig a la balearitat i negaven l’existència d’una personalitat històrica i cultural estrictament balear. Sols reconeixien com a únic lligam entre les illes Balears la seva catalanitat comuna. També hi pogué influir el fet que el projecte es discutís abans de disposar d’una Constitució que havia de regular el marc estatutari.

"Emili

La situació política a eleccions a Corts Constituents del 28 de juny de 1931

En aquestes eleccions les Illes Balears havien d’escollir 7 diputats. Celebrades en ple fervor republicà i divisió de la dreta, foren les úniques guanyades per la candidatura republicano-socialista. Obtingueren 5 diputats. Dins aquest bloc l’actitud del PSOE davant els intents de promoure un estatut d’autonomia va ser, com a mínim, ambigua. Els socialistes no s’hi mostraren gaire favorables, a excepció dels dirigents Alexandre Jaume i Andreu Crespí. El setmanari El Obrero Balear publicat a Palma i portaveu dels socialistes reproduí articles en contra procedents d’El Socialista de Madrid. Ni el partit com a tal ni la UGT enviaren representants a l’assemblea celebrada al Teatre Principal de Palma el juliol de 1931.

Els altres 2 escons foren aconseguits pel Partit Republicà de Centre, en concret aconseguiren escó el financer Joan March Ordinas i Lluís Alemany. Aquest partit era la conversió de l’antic Partit Liberal. No mostrà interès per la consecució de l’autonomia i no participà a l’assemblea del Teatre Principal de juliol de 1931. A les eleccions de febrer de 1936 s’integraren dins una gran coalició de dretes. El partit va desaparèixer a l’inici de la Guerra Civil.

Hi havia partits minoritaris que no aconseguiren escó en cap de les eleccions que se celebraren durant la Segona República però que lluitaren fort per tirar endavant el projecte d’Estatut. Encara que Esquerra Republicana Balear, partit d’ideologia republicana, progressista i nacionalista d’àmbit balear, no fou fundat a Mallorca fins el 1934, molts dels seus dirigents de l’ala més nacionalista com Emili Darder, Francesc de Sales Aguiló, Bernat Jofre i Pere Oliver i Domenge procedien dels entorns culturals i associatius lligats a l’Associació per la Cultura de Mallorca. Aquests dirigents s’implicaren en l’avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia. El partit declarava ser autònom tot i que estava adherit al partit estatal Izquierda Republicana, liderat per Manuel Azaña.

Altres partits sense representació

Altres partits d’ideologia més moderada també participaren en la campanya autonomista. Seria el cas del Centre Autonomista de Mallorca. Aquest era l’hereu del Centre Regionalista de Mallorca. Era un partit fundat el maig de 1930. La seva activitat arribà almenys fins al juny de 1931. Després, i fins al final de la Segona República, la seva projecció pública es confonia amb la del Partit Regionalista de Mallorca que era un partit de caire conservador, catòlic i regionalista. Es pot considerar la branca germana de la Lliga Regionalista de Catalunya ( després la Lliga Catalana), i Francesc Cambó era el seu líder en l’àmbit espanyol. La majoria dels seus membres eren professionals liberals i propietaris rurals, així com membres de l’Escola Mallorquina. Molts d’ells com per exemple Joan Pons i Marquès o Miquel Duran i Saurina eren membres de l’Associació per la Cultura de Mallorca.

Finalment podríem trobar partits que no acabaren de prendre un posicionament clar respecte al tema. Seria el cas del Partit Republicà Federal. Envià 2 representants, Francesc Villalonga i Miquel Massutí, a l’assemblea del Teatre Principal de juliol de 1931. Tot i mantenir una posició favorable a l’estatut, mostrà desavinences internes, temerós d’una possible unió amb Catalunya o d’un excessiu “catalanisme” cultural i polític. Aquest partit no tingué un posicionament contundent favorable al procés autonòmic a causa de l’important corrent lerrouxista que aglutinava. El seu òrgan d’expressió Ciudadania no es féu ressò del procés estatutari ni envià cap representant a l’assemblea del Teatre Principal.

L’assemblea del Teatre Principal de Palma

Finalment, l’avantprojecte d’estatut es va debatre durant els dies 20 a 23 de juliol de 1931. El tema fou àmpliament seguit per la premsa i provocà una allau d’articles a favor i en contra. Finalment s‘aprovà per l’assemblea d’ajuntaments i entitats al Teatre Principal de Palma. Era el projecte d’Estatut d’Autonomia per a Mallorca i Eivissa, un projecte que excloïa Menorca.

El debat posterior als mitjans de comunicació destacava la posició optimista del moviment autonomista i a l’altra costat aquells que lamentaven l’absència de Menorca i la manca d’un suport popular ampli. Evidentment, la Revista La nostra Terra de juliol- agost de 1931 comentava l’aprovació de l’avantprojecte d’autonomia

Paradoxalment, la qüestió autonòmica no aconseguí ser un tema central de la campanya electoral als comicis de corts constituents del 28 de juny de 1931. Per a la conjunció republicanosocialista la qüestió autonòmica va constituir un tema molt menor.

Després de l’aprovació de l’estatut català el 20 de setembre de 1932 es creia que l’estatut balear també podria ser aprovat . El problema era que el text no s’adaptava a les normes de la Constitució de 1931 ja que s’havia redactat abans de la seva redacció. A més a més, el fet que no abastàs totes les illes fou un punt en contra.

Els altres avantprojectes fallits

El 6 de desembre de 1932 es tornà a celebrar una altra assemblea amb representats de Mallorca i Eivissa. Menorca tampoc no hi assistí. S’acordà que cada illa redactaria un projecte que s’hauria de remetre a la Diputació a fi d’unificar textos, però aquesta proposta tampoc anà endavant.

Però les eleccions generals a diputats a Corts del 1933 foren guanyades per la dreta que aconseguí 5 diputats a les Illes Balears. Si això hi afegim el govern a nivell estatal de les dretes entre 1934-1936 conegut com el “bienni negre” i la seva manca d’interès per tirar endavant cap proposta de descentralització, s’entén que l’estatut illenc hagués d’esperar temps millors. Encara, el febrer del 1936 el bloc de dretes aconseguí els 7 escons en joc amb el 68% dels vots.

"<yoastmark

L’últim intent

El maig de 1936 el Partit Regionalista de Mallorca tornà a remoure l’intent d’un Estatut amb reunions el 26 de maig i el 9 de juny a les quals hi assistiren el Partit Regionalista, el Partit Republicà de Centre, el Partit Republicà Demòcrata Federal, el Partit Republicà Radical i la Unió Republicana. Aquest últim només assistí a la primera reunió. No hi assistiren Esquerra Republicana Balear, que després de les eleccions de febrer de 1936 aconseguí la seva màxima representació i tengué com a batlle de Palma a Emili Darder ni Acció Popular Agrària que a les eleccions de febrer de 1936 s’havia integrat en la gran coalició de dretes.

Per tant, aquesta absència de l’esquerra, fins i tot nacionalista, i d’un sector rellevant de la dreta, feren veure que era molt difícil continuar endavant amb èxit. A l’exemplar de la Revista La nostra Terra de maig de 1936 es comentaven les reunions a proposta del Partit Regionalista de Mallorca per aconseguir l’aprovació d’un estatut d’autonomia.

Perquè fracassaren aquests avantprojectes?

 Es poden esmentar diversos factors:

  • La manca de suport popular al procés autonòmic. Només hi havia una consciència autonomista entre cercles minoritaris polítics i culturals.

  • La manca de suport explícit per part de la majoria de partits polítics, tant de la dreta com de l’esquerra. Cal recordar que el partit socialista no hi participà a excepció d’algun dels seus dirigents com Alexandre Jaume o Andreu Crespí.

  • La no participació de Menorca en l’elaboració i discussió de l’avantprojecte.

  • El fet que el text s’hagués redactat abans de la publicació de la Constitució de 1931 on s’hi establien les normes per accedir a l’autonomia i que el nou estat republicà es definís com a integral barrant el pas a un estat federal.

A mode de conclusió

L’intel·lectual Josep Maria Llompart deia que si almanco s’hagués aprovat el projecte d’estatut d’autonomia això hagués permès accedir a l’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució el 1978. Llompart, fill de militar i de mare gallega, coneixia bé el tema gallec. El grau d’autonomisme era molt baix a Galícia, però el fet de tenir aprovat l’estatut d’autonomia el juliol de 1936 li va permetre accedir a l’autonomia per la via del 151.

Tal volta les Illes Balears haguessin pogut millorar el seu sostre competencial i disposar d’un concert econòmic que ajudàs a pal·liar el seu dèficit econòmic crònic amb l’Estat. També s’ha de dir, que aquell avantprojecte serví de referència als legisladors de l’anomenada comissió dels 11, a l’hora de discutir l’actual estatut d’autonomia de les Illes Balears de 1983. Aquesta és, però, una altra història.


Bibliografia:

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...