Últimes fotos de Companys a Montjuïc abans de ser afusellat que estaven en possessió del general Varela i recuperades per la historiadora Casilda Güells. Cínicament va ser acusat de
Últimes fotos de Companys a Montjuïc abans de ser afusellat que estaven en possessió del general Varela i recuperades per la historiadora Casilda Güells. Cínicament va ser acusat de " rebel·lió" pels colpistes. Si no hagués estat pel seu tràgic final, apressat per la Gestapo, lliurat als feixistes i afusellat, no s'hauria convertit en un símbol de l'independentisme. Va mantenir posicions tèbies amb el catalanisme, i enfrontades als principals líders independentistes.

Lluís Companys i Jover va ser president de la Generalitat de rebot, per la mort natural de Francesc Macià, “l’avi”, en l’exercici del seu càrrec el Nadal de 1933. Va assumir aquest càrrec en tant que ell havia estat el president del Parlament i liderava el partit, era un símbol de les esquerres. De fet, ho va ser poc més d’un any, ja que el 1934 seria empresonat pels fets del 6 d’octubre. No sortiria fins, aquesta vegada sí electoralment, ser escollit com a president de la Generalitat el febrer de 1936, per la qual cosa es va amnistiar tots els membres del govern català. Al juliol, però, ja es produïa el cop d’estat que s’anava preparant almenys des que el Front d’Esquerres havia guanyat, però que el general Sanjurjo estava covant al seu exili de Lisboa des del fracàs de la Sanjurjada de 1932.

El revisionisme espanyolista omet intencionadament aquest context històric, igual que com a bona pseudohistòria omet tot allò que no va bé a les teories conspiranoiques que defensa. Se’n diu “cherry picking”.

Entre la Primera Restauració i la dictadura franquista

Malgrat la importància simbòlica que se li va donar, i encara bibliogràficament se li dona, el període de la Segona República espanyola va ser un breu impàs entre dos períodes molt extensos. Al final, poc més de 5 anys de República situats entre 56 de la Primera Restauració Borbònica (que inclou els últims 8 anys de la dictadura de Primo de Rivera) i 41 anys després de dictadura (“totalitarisme” en deia el mateix Franco). En tot cas, un règim feixista tal com va ser recollit a la Resolució 39 de 1946 de l’ONU.

A aquest breu marge de temps, a més, cal restar-hi el període posterior a les eleccions de 1933, provocades per un llarg desgast i deteriorament de la situació o escàndols com la Matança de Casas Viejas. Els guanyadors van ser una coalició de dretes, la CEDA. A la CEDA hi havia monàrquics, “gent d’ordre” de l’antic règim o conservadors que havien fet campanya gràcies a l’Església. Durant l’anomenat Bienni Negre, per tant, es va fer marxa enrere o es van aturar la majoria d’iniciatives que la jove i poc consolidada República havia intentat tirar endavant. Tot plegat, en un context internacional d’auge del nazisme amb l’ascens al poder de Hitler el mateix 1933.

Una altra cosa que obliden els pseudohistòrics és recordar el finançament de l’estat, en un context de crisi provocat pel crac del 29. La jove República arrencava amb una mancança important de diners, perquè Alfons XIII va marxar enduent-se el que considerava propi, els diners. La confusió durant tot el segle XIX entre els afers i negocis o finançament de l’Estat i els afers de la monarquia, mai van ser clars. Borja de Riquer calcula que als bancs suïssos i anglesos, Alfons XIII hi podria tenir uns 40 milions de pessetes de l’època.

Anarquistes i feixistes contra la República

La jove República es veia pressionada pels dos extrems polítics. Els anarquistes, amb molta influència entre els obrers, pensaven que les reformes eren massa tèbies i lentes. Per contra, els sectors conservadors, que sempre havien ostentat el poder, com l’església o l’exèrcit, pensaven que les noves reformes els treien privilegis que consideraven propis. Els principals camps de batalla van ser tres: la reforma agrària, la de l’exèrcit, i la qüestió territorial (Catalunya i el País Basc principalment).

L’àmbit agrari era primordial. A un estat encara majorment rural i caciquil, amb la meitat de la població analfabeta, una bona part de la pagesia especialment del sud peninsular no disposava de terres per a conreu. El treball encara no era gens mecanitzat. Eren en gran part jornalers explotats i mal pagats. Mentre, per contra, l’exèrcit, endarrerit tecnològicament, pagava els efectes de la sobredimensió d’un estat liberal poc consolidat, on el nombre d’oficials era del tot desproporcionat. La República va abordar la problemàtica de les terres amb expropiacions (que evidentment no van agradar als cacics), va llicenciar o enviar a la reserva l’excés d’oficials, i es va guanyar l’animadversió de l’Església retirant-los el monopoli que exercien sobre l’ensenyament.

Pel que feia al model d’estat, o territorial, es va descartar l’opció federal, optant per una forma “d’estat integral” que no satisfeia ningú. Amb una autonomia per a Catalunya, i qui la demanés. La capsa dels trons, per tant, quedava oberta. Així, d’una banda els anarquistes i comunistes convocaven vagues generals i insurreccions com les de 1934 a Astúries, mentre l’octubre de 1933 es fundava Falange. Un partit obertament feixista que estava cridat a ser el pal de paller de la dictadura i on s’hi van acabar afiliant molts membres de la CEDA en esclatar la Guerra Civil.

Captura del digital "Hispanidad", on s'afirma alegrement que la violència l'acompanyà tota la vida". I es queden tan amples. I afegeix, "especialment després d'esclatar la guerra". I el qualifica de "joia". El contingut de l'article està en la línia pseudohistòrica, evidentment sense cap referència ni prova. Només manipulacions.
Captura del digital “Hispanidad”, on s’afirma alegrement que “la violència l’acompanyà tota la vida”. I es queden tan amples. I afegeix, “especialment després d’esclatar la guerra”. I el qualifica de “joia”. El contingut de l’article està en la línia pseudohistòrica, evidentment sense cap referència ni prova. Només manipulacions.

La trajectòria de Lluís Companys

Companys provenia del catalanisme republicà de tipus federalista. No era independentista. S’havia llaurat un nom com a periodista, i sobretot com a advocat obrerista. A partir de 1916 començà a exercir com a advocat, influït segurament pel seu amic Francesc Layret. Junts van publicar el diari La Lucha. El 1920, el pistolerisme patronal i el terrorisme d’estat estaven entrant en el seu punt àlgid, fet que havia d’ajudar a crear el clima de pistolerisme que serviria de justificació per instaurar la dictadura de Primo de Rivera. El governador civil de Barcelona Martínez Anido va iniciar una forta repressió amb detinguts entre els quals hi havia Companys o Salvador Seguí, alies “el noi del sucre”. Quan Layret sortia de casa per anar a la seva defensa va ser assassinat a trets. Layret tenia immunitat per ser diputat, i per això no havia estat detingut. A Seguí l’assassinarien només tres anys després.

Per tant, Lluís Companys ja sabia quin pa s’hi donava. Va ser alliberat, precisament, perquè va anar a ocupar la plaça de diputat per Sabadell que havia deixat vacant el seu amic Layret i va ser elegit a les eleccions de 1920 pel Partit Republicà Català. Durant la dictadura de Primo va continuar exercint d’advocat de la Unió de Rabassaires i per aquest motiu tornaria a passar per la presó. El PRC seria el partit que es fusionaria amb l’Estat Català de Francesc Macià, que sí era independentista, per fundar la coalició Esquerra Republicana de Catalunya que arrasaria a les eleccions municipals de 1931. D’aquesta manera entrava Lluís Companys a la política, com una víctima per la seva lluita en favor dels drets dels més febles.

Lluís Companys, el 1936, no era “un perillós assassí”, ni “genocida”, ni res semblant. Al contrari. I ningú s’hi torna de la nit al dia. Aquesta és la primera gran mentida del revisionisme espanyolista.

Els fets del 6 d’octubre no van ser un cop d’Estat

Aquí és on els pseudohistòrics revisionistes comencen la seva trama. Segons els seguidors del cànon nacionalista espanyol, els fets d’octubre del 34 van ser un cop d’estat. Fet que justificaria el que va passar el 36, que no hauria estat un cop d’estat, sinó “un intent de redirigir la república”. La realitat històrica, per això, és tossuda. Lluís Companys mai va proclamar la independència. Va proclamar “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”. És a dir, davant els perills que representava l’entrada finalment de minestres de la CEDA al govern el 5 d’octubre, i el context de nazisme internacional, va fer una proclama política en favor d’un model d’estat federal.

La proclama, s’havia fet conjunta a una vaga general per a tot l’estat que només va reeixir a Astúries, i va fracassar. Els sindicats no li donaren suport general a Catalunya, encara que al grups locals fora de Barcelona plantaren cara. Si que van donar suport a la proclamació escamots d’Estat Català, però que contràriament al que s’insinua des de perfils pseudohistòrics (minut 4:40) no estaven a les ordres de la Generalitat.

Per la seva banda, l’independentisme no suportava a Companys i la seva inacció amb els escamots d’assassins de la FAI. Estat Català va abandonar ERC redundant-se al maig de 1936.

Al contrari, havien estat oficialment desmobilitzats al juny arran dels escàndols de la desfilada i l’atac a la seu del satíric Bé Negre a canvi del nomenament del seu cap, Dencàs, com a conseller. El fets del 6 d’octubre no compleixen cap dels requisits per a ser considerats un “cop d’estat”: no s’havia preparat, no hi va haver cap organització central, ni comprat armes, ni feta cap disposició més que concentrar els Mossos als edificis oficials.

El famós document que fan servir els pseudohistòrics, ni tan sols està signada per Lluís Companys. Foto: https://miquelstrubell.blogspot.com/
El famós document que fan servir els pseudohistòrics, ni tan sols està signada per Lluís Companys. N’hi ha prou amb una simple verificació de la signatura. Foto: https://miquelstrubell.blogspot.com/

Mentides evidents sobre documents

És quan esclata la Guerra Civil, un cop fracassat el cop d’estat militar del 36, que se li adjudiquen a Lluís Companys tot un reguitzell de crims. Sense tenir en compte que s’estava en guerra, una guerra que ell no havia provocat. D’aquí que el revisionisme intenti fer creure que sí, que la va provocar ell el 1934. I l’any i mig que hi ha pel mig? Res, un detall sense importància que obvien per tal de fer quadrar la seva teoria.

Un dels digitals que s’han fet més ressò de les mentides sobre la figura de Companys és somatemps. Diuen al seu web:

Ho saben tots els catalans que van viure a Catalunya sota Companys, i avui ho recorda el magnífic blog de Somatemps: era un político incapaz que regó Cataluña de sangre. Su golpe de estado de 1934 dejó 46 muertos y 11 heridos. Bajo su gobierno fueron destruidos más de 7.000 edificios religiosos, asesinados 47 periodistas, mossos d’esquadra y hasta un sordo por saber latín, destrozada la Sagrada Familia y asesinados los 3 curas que la atendían, y organizados dantescos campos de concentración como el de Omells de Na Gaia. Toleró el asesinato del 3er presidente de la Generalitat desde su restauración, Jiménez Arenas. Más de 8.129 catalanes fueron asesinados bajo la presidencia de Companys.

La signatura autèntica de Lluís Companys. Foto: Wikimedia Commons
La signatura autèntica de Lluís Companys. Foto: Wikimedia Commons

D’entrada, la foto que fan servir de prova de què suposadament Lluís Companys signava morts, i que ha estat molt difosa entre la pseudohistòria espanyolista, és mentida. Ho explica detalladament el bloc de Miquel Strubell.

Oblits interessats: crims feixistes, legitimitat i salconduits

Deixant de banda que ells mateixos es qualifiquin de “magnífic blog”, i el que suposadament “saben tots els catalans”. Dir que “Companys va regar Catalunya de sang”, és, com a mínim, una exageració amb les xifres que aporten. Per posar només un exemple, “El carnisser de Badajoz”, el general Yagüe, sí que va cometre crims contra la humanitat. I no “46”, sinó al voltant d’uns 12.000, la majoria civils desarmats. Entre 2.000 i 4.000 només a la capital. Va ser una autèntica carnisseria innecessària, només per fer neteja ideològica de camperols.

Una de les acusacions que se li fan és de "genocidi". Es tracta d'una banalització del terme. J'holocaus, l'Herero o l'armeni, sí van ser genocidis. Un genocidi és l'extermini d'una raça o ètnia d'un determinat territori. Aquí, qui va patir un intent de genocidi va ser la cultura catalana, no pas els colpistes feixistes. Foto: Captura del digital "Periodista Digital"
Una de les acusacions que se li fan és la de “genocidi”. Es tracta d’una banalització del terme. L’holocaust, l’herero o l’armeni, sí que van ser genocidis. Un genocidi és l’extermini d’una raça o ètnia d’un determinat territori. Aquí, qui va patir un intent de genocidi va ser la cultura catalana, no pas els colpistes feixistes. Foto: Captura del digital “Periodista Digital”

En comparació d’aquestes i altres massacres, això “del sord per parlar llatí” quasi és de riure. Després, parlen de Jiménez Arenas com a president de la Generalitat (i especifiquen “el tercer”). Tampoc és veritat. Francisco Jiménez Arenas era un militar que després dels fets d’octubre del 34 es va fer càrrec de forma interina de la Generalitat, però de cap manera va ser un president. A més, va participar del cop d’estat del 36, i per això va ser empresonat. El setembre del 36, els anarquistes el van treure de la presó i el van executar. Era granadí, pel que no se sap si el compten com a “víctima catalana”.

La legitimitat, o els 8.000 assassinats de Companys

Aquesta és una altra de les suposades "proves" que corren per la xarxa per intentar adjudicar a Companys el paper d'assassí. Una altra manipulació barroera. El document (d'entrada ja en castellà) no és més que una certificació d'una sentència demanada per la Generalitat. Era un pas previ per precisament tot el contrari, els Tribinals d'Alta Traición eren espanyols, no els controlava la Generalitat, que va realitzar moltes commutacions de pena de mort. El millor és que davant l'evidència de què només és un certificat amb un registre d'entrada, i que no està signat, afegeix el comentari de la "mà cansada". Un calc del mite adjudicat a l dictador Franco. Foto: captura del digital narcelonahoy
Aquesta és una altra de les suposades “proves” que corren per la xarxa per intentar adjudicar a Companys el paper d’assassí. Una altra manipulació barroera. El document (d’entrada ja en castellà) no és més que una certificació d’una sentència demanada per la Generalitat. Era un pas previ per precisament tot el contrari, commutar penes de mort. Els “Tribunales de Alta Traición” eren espanyols, no els controlava la Generalitat, que sí podia atorgar induls i ho feia. El millor és que davant l’evidència de què només és un certificat amb un registre d’entrada, i que no està signat, afegeix el comentari de la “mà cansada”amb el segell. Un calc del mite adjudicat al dictador Franco. Foto: captura del digital barcelonahoy

De vegades són 8.000, de vegades 8.500, i arriben alguns als 9.000. Segons com els vagi el dia. Ara bé, el tema principal aquí no és si aquest o aquell més o menys, sinó la legitimitat. Lluís Companys representava el govern elegit de la república, i defensava la voluntat popular expressada a les urnes i el règim republicà legítim. Els colpistes, per molt que s’autoanomenessin “nacionals” o proclamessin la croada, eren militars feixistes que es van aixecar contra la república que havien jurat defensar.

No només no va assassinar, sinó que va salvar opositors polítics

És clar que rere les línies republicanes van existir represàlies. Però a Catalunya, la Generalitat va perdre el control, i qui realment efectuaven aquestes accions eren grups de descontrolats, principalment anarquistes (i fins i tot delinqüents comuns) que havien aconseguit les armes de la caserna de Sant Andreu. Els sindicats anarquistes es van fer els amos dels carrers, i no responien a cap autoritat. El període immediatament posterior al fracàs del cop d’estat a Catalunya, el 19 de juliol, fins al 2 d’octubre del 36, va ser el període revolucionari.

En aquesta situació, Companys no només va ser cap assassí, sinó que va ajudar a escapar molta gent perseguida pels avalots descontrolats de la FAI. Molts eren adversaris polítics, però Companys va intercedir perquè la Generalitat expedís salconduits que els va permetre marxar a l’exili. Alguns després es passarien a Burgos. Entre els qui va salvar, hi havia Enrique de Querol el fiscal que finalment el va condemnar.

L'interès de Companys no era Catalunya, sinó assegurar la República en l'àmbit espanyol. El general Batet va ocupar Barcelona i va detenir tots els membres del govern. Només van haver-hi resistències puntuals a la seu del CADCI a la Rambla, però ni tan sols l'independentisme més abrandat es va creure que allò de Companys anés de veritat. De fet, testimonis diuen que va ser precisament perquè constantment l'acusaven de "poc catalanista" que es veu que després de fer la proclama va dir "a veure ara si pensen que sóc un tebi".
L’interès de Companys no era Catalunya, sinó assegurar la República en l’àmbit espanyol. El general Batet va declarar l’estat de guerra arran dels fets del 6 d’octubre i va ocupar Barcelona. Tots els membres del govern van ser detinguts. Només va haver-hi resistències puntuals a la seu del CADCI a la Rambla, ni tan sols l’independentisme més abrandat es va creure que allò de Companys anés de veritat. De fet, testimonis diuen que va ser precisament perquè constantment l’acusaven de “poc catalanista” que es veu que després de fer la proclama va dir “a veure ara si pensen que sóc un tebi”. Foto: Wikimedia Commons

El Comitè de Milícies Antifeixistes i el SIM

Davant d’aquest desordre, el dia 20 de juliol Lluís Companys va intentar posar-hi ordre tot cridant els responsables dels principals partits. Els anarquistes s’hi presentaren armats al Palau de la Generalitat, i gens disposats a deixar anar el poder que tenien de facto.

El dia 21 es creava el Comitè de Milícies Antifeixistes amb la intenció, pensava Companys, de controlar els anarquistes. Tot i haver-hi representants del Front Popular, els qui tenien el control eren els representants de la CNT-FAI. Aquests van ser els qui van organitzar les columnes de milicians al front d’Aragó i la desastrosa expedició a Mallorca.

Encara que el 2 d’octubre es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes, i es va especificar que “qui prengués justícia pel seu compte seria tractat com un assassí”, molts no van acceptar-ho. De fet, les lluites polítiques pel control es mantingueren a la rereguarda catalana fins als Fets de maig del 1937, provocant una Guerra Civil dins la Guerra Civil.

El Govern central pren el control

Adjudicar personalment a Companys les accions dels desordres revolucionaris, quan ni la Generalitat ho controlava, és una manipulació barroera i una perversió amb clara intencionalitat política que no s’ajusta a cap realitat històrica.

Amb l’excusa dels fets de maig del 37, el govern de la República va prendre el control militar del Principat. Per tant, una altra mentida és l’esment als “camps de concentració d’Omells de Na Gaia”. Aquests camps van ser creats pel SIM (Servicio de Información Militar) a partir del 1938. La Generalitat no hi pintava res, sinó que era el govern central de la República instal·lat a València. El SIM el va crear Indalecio Prieto el 1937 i la seva majoria d’oficials eren de fora de Catalunya. Van venir aquí a, en teoria, perseguir quintacolumnistes, però a la pràctica moltes vegades simplement perseguien catalanistes.

L’unionisme ha adoptat acríticament el discurs pseudohistòric de culpabilitat a Companys, i no per exemple els militars colpistes. D’aquesta manera eviten parlar del nacionalisme espanyol agressiu. En aquest sentit, l’intent d’inculcar por a una possible independència de Catalunya entre part de l’espanyolisme implicava crear “un monstre” retorçant la història. I a jutjar pels atacs a monuments, sembla que el discurs ha calat en una part d’aquest unionisme. Atac del 2020 al monòlit dedicat a Companys a Sabadell. Foto: Cèsar Sànchez.

El resum de les teories pseudohistòriques

A la fi, els digitals es fan ressò de 4 proclames bàsiques que repeteixen fins a la sacietat, totes tergiversades, com s’ha vist.

  • Els Fets d’Octubre del 34 no van ser un cop d’estat, ni molt menys una proclama independentista, sinó un intent de consolidar a Espanya un model federal a través d’una vaga general.

  • El 36, després del cop d’estat feixista, Companys no va assassinar ningú, sinó que van ser avalots d’incontrolats de la FAI els qui van crear el caos a la rereguarda durant 3 mesos, contràriament al que passava al bàndol sollevat on sí que es feia neteja de forma planificada i ordenada des de dalt.

  • La persecució d’elements quintacolumnistes va ser cosa del SIM, que depenia del govern central.

  • Companys no fou independentista (per tant, res de complots “indepes”), tendència amb la qual mantenia diferències polítiques i personals públiques i notòries. Especialment conegut va ser l’afer amb un dels germans Badia (el “capità collons”), qui sembla que havia tingut relacions sexuals amb Carme Ballester, la segona dona de Companys. Pel que males llengües afirmaven que el rampell dels Fets d’Octubre del 34 tindria a veure amb “demostrar catalanisme” a la dona en disputa.

Per als qui acusen Lluís Companys de "nazi" pintant esvàstiques als seus monuments, que sàpiguen que els nazis de veritat van donar suport als colpistes en contra de la República. L'aviació de la Legió Còndor alemanya que va participar a la Guerra Civil, va ser responsable de crims de guerra atacant població civil de rereguarda, per exemple a Lleida. Foto: BundesArchive
Per als qui acusen Lluís Companys de “nazi” pintant esvàstiques als seus monuments, que sàpiguen que els nazis de veritat van donar suport als colpistes en contra de la República. L’aviació de la Legió Còndor alemanya que va participar a la Guerra Civil va ser responsable de crims de guerra atacant població civil de rereguarda, per exemple a Lleida. Foto: BundesArchive

L’origen de la pseudohistòria de Companys

L’origen d’aquestes teories conspiranoiques contra la figura del president màrtir estan en la necessitat presentista de crear un discurs antiindependentista. Rere de la pseudohistòria sempre hi ha algun interès econòmic o polític (o els dos). El principal creador del discurs ha estat Javier Barraycoa, actual president de somatemps, i que per variar no és historiador, sinó filòsof. El seu llibre Los (des)controlados de Companys (2017) ha estat referenciat per un altre clàssic de la pseudohistòria nacionalista revisionista espanyolista, Jiménez Losantos, al seu llibre Memoria del comunismo: de Lenin a Podemos (2018).

Aquest llibre de pseudohistòria és un dels més venuts a Amazon. Es fan servir termes apocalíptics com “terror rojo” per referir-se al bàndol republicà (recordem, el legítim, i on no només hi havien “rojos”, sinó anarquistes, republicans o gent de dretes i conservadora). I acusa Companys de “posar-s’hi al capdavant” d’aquest terror, “per tacticisme polític”.

És a dir, que la seva teoria delirant és que Companys hauria provocat la Guerra Civil com a tacticisme polític. Insisteix que signava sentències de mort, quan no tenia competències per fer-ho, sinó que era el govern central qui ho feia (i en tot cas, defensaria la legítima república). O l’acusa de “crear el model de repressió” com si no hi hagués hagut un cop d’estat militar que va provocar la Guerra Civil. Al capdavall, no deixa de ser el discurs tergiversador de culpabilitzar els perdedors i legitimar el bàndol guanyador i la posterior dictadura, tot convenientment barrejat amb el clàssic espantall del comunisme.


Més informació:

Documents sobre la vida de Lluís Companys:

Documents del president Lluís Companys a memoria.cat

Aquí us mostrem aplegats els documents relacionats amb el president Lluís Companys que diferents membres de l’Associació Memòria i Història de Manresa hem anat trobant els darrers anys a diferents arxius (Amsterdam, París, Àvila, Salamanca, Barcelona…) o que ens han aportat alguns particulars.

Llistat de les baixes causades arran dels Fets del 6 d’octubre:

Sis d’Octubre de 1934: morts i empresonats en la lluita per la independència

Aquell Estat català dins la República espanyola (un gest nacional que no suposava la secessió total, però que estava encapçalada pels grups independentistes) va ser defensada amb les armes precisament pels sectors socials més avançats, membres del PCP, del PCC, els Escamots d’Estat Català, BOC, Palestra, l’Aliança Obrera i fins alguns afiliats a la CNT.

Alguns dels documents que es fan servir per acusar Companys a les xarxes són els mateixos que es van fer servir en el judici sumuríssim militar que el va condemanar. Per exemple l’ingrès al vaixell presó Uruguay de Silverio Cañadas i José Laguarda per la seva condemana a mort. El que s’obliden de comentar és que eren coronel i brigadier d’enginyers, respectivament, que havien participat del cop d’estat. Per cert, a diferència de les víctimes republicanes, el règim franquista va rescabalar les seves víctimes. El 2 de març Dolores Abela, viuda de Silverio Cañadas, va rebre una pensió del 50% del sou del seu marit segons consta al BOE de Burgos del 7 de març del 37.

No Title

No Description

 

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...