Pintures que detallen les cortesanes. Detall d'un fresc del lupanar de Pompeia (Campània). Autor: Eugeni Junyent
Pintures que detallen les cortesanes. Detall d'un fresc del lupanar de Pompeia (Campània). Autor: Eugeni Junyent

Les pintures als murs dels carrers de les antigues ciutats de la Campània classifiquen les dones romanes bàsicament segons la seva classe social. O bé eren matrones de classe alta en el marc del matrimoni, o estarien abocades a la prostitució, les cortesanes. La societat romana sovint és vista com un festival d’orgies. Termes com lupa, meretrix, hetaira, scorti… són similars però amb particularitats. La república, i després l’imperi les deixaren al marge de la condició de ciutadania, com el cas dels gladiadors. En canvi, també arribaren a tenir un destacat reconeixement en festes primaverals com la Floràlia i la Vinàlia. Ambdues eren rituals de fecunditat.

Pintures que detalles els serveis que s'oferien al lupanar de Pompeia (Campània). Autor: Eugeni Junyent
Pintures que detalles els serveis que s’oferien al lupanar de Pompeia (Campània). Autor: Eugeni Junyent

Lupanar o cau de llobes

Cap dels visitants de Pompeia no deixa d’entrar a un dels edificis més petits de les 100 hectàrees que ocupa la ciutat, el lupanar. Normalment, fan força cua per veure el “cau de llobes”, tal com s’anomenava col·loquialment a les prostitutes. És curiós i no casual, que precisament una lloba tingui un paper central a la fundació de la ciutat. Això ha obert pas a hipòtesis sobre la possibilitat que Ròmul i Rèmul haurien estat realment alletats i cuidats per una prostituta. Si hagués estat així, la imatge de la lupa capitolina seria ben diferent.

Tornant als lupanars, era comú d’arribar-hi seguint les marques en forma de fal·lus a murs o paviments que n’indicaven la direcció. El de Pompeia en concret, desperta curiositat, sobretot, per la decoració pictòrica que detalla els serveis que s’hi oferien.

Els grafits documentats a una colla de murs de la ciutat donen una idea dels preus que podien pagar els clients. Així, hi ha indicacions al mateix lupanar de fel·lacions per un o dos asos, i d’altres relacions, per fins a nou asos. Un as equivalia al que costava un plat de sopa a les cauponae o thermopoliae, una mena de tavernes. Igualment, l’edat i la bona imatge de la noia feien variar el preu. Com sempre, depenia de la oferta i la demanda.

Llit d'un dels cubicles del lupanar de Pompeia (Campània). Autor: Eugeni Junyent
Llit d’un dels cubicles del lupanar de Pompeia (Campània). Autor: Eugeni Junyent

Contracte públic

Per exercir aquest ofici, les noies havien d’inscriure’s en un registre de la ciutat. Un cop fet aquest acte, la dona quedava marcada per sempre. No era possible d’esborrar aquest fet i naturalment, l’estat els cobrava un impost. Al canvi d’era, hi havia registrades més de 30.000 prostitutes a Roma. Havien de portar un vestit determinat, així com el cabell tenyit de color groc o blau. Una perruca d’aquests colors també servia.

Registrar-se significava, entre altres, no poder casar-se, ni redactar testament i òbviament, no poder heretar. Hi havia però l’altra cara de la moneda, ja que no podien ser obligades a contraure matrimoni contra la seva voluntat. I òbviament, estaven fora de la legislació que regulava l’adulteri. Segons com es mirés, tenien més llibertat que les dones casades. Algunes matrones, per escapar al judici d’adulteri, havien preferit registrar-se com a meretriu, com el cas de l’aristòcrata Vistília, esmentada per Tàcit, en temps de l’emperador Tiberi. Aquest fet tingué ressò i portà a l’emperador a promulgar una nova llei, que no permetria a les dones de la classe senatorial esdevenir meretrius.

Funció social de la prostitució

Un segle abans d’August, Marc Porci Cató, de moral estricta, no veia negativa l’existència d’aquests espais i de la prostitució en general. Els descrivia com una “via d’escapament” per evitar l’adulteri o l’estupre, delictes penats fins amb la mort si la ciutadana era culpable. Sembla que Cató estava especialment interessat. Al segle II aC, havia estat necessari crear normatives per evitar que les dones fossin molestades pel carrer. El problema era evident i si més no, no s’havia de fer més gran.

Amb l’arribada d’August al poder, aquest promulgà tot un cos legislatiu al voltant del matrimoni. A partir del 18 aC, la llei obligava a tots els ciutadans a partir de 25 anys i les dones a partir dels 20 a contraure matrimoni. Els solters i els casats sense fills no podrien heretar. L’adulteri era durament castigat, pensant sobretot quan fos comès per la dona, és clar. Vistes aquestes penes, l’existència dels lupanars era, per tant, útil i fins i tot necessària per salvaguardar la institució del matrimoni romà.

Fresc de la vil·la romana de Stabia (Campània) que s'ha identificat amb Flora, adoptada per les cortesanes (Font: wikimedia)
Fresc de la vil·la romana de Stabia (Campània) que s’ha identificat amb Flora , adoptada per les cortesanes (Font: wikimedia)

La Floràlia. Honor a les meretrius?

Si bé les meretrius estaven tacades per la vida pública romana, hi havia moments en què rebien el reconeixement de la societat. Això passava sobretot amb la celebració de dues festivitats en les que tenien un paper destacat que no era pas discutit. Publi Ovidi Nasó, al canvi d’era, esmenta ambdues celebracions al llibre IV d’Els Fastos, on descriu els esdeveniments que tenien lloc els diferents mesos de l’any.

La Floràlia es celebrava a cavall entre abril i maig. Originàriament era una celebració en honor a Flora, la divinitat agrària de tot allò que floria, de la natura i les flors. Creada a mitjan segle III aC, partir del segle 114 aC va esdevenir anual. Marcial, al segle I dC parla als Epigrames, de com hi participaven les prostitutes, que l’havien pres com una festa pròpia. Segurament portades pel consum de vi, ballaven nues a l’escenari i fins i tot hi simulaven lluites entre elles.

La Vinàlia

Una mica abans de les Floralia, el 23 d’abril s’hauria celebrat la Vinàlia urbana. Era el moment en què s’obrien les botes del vi que fermentava des de l’any anterior. El vi s’oferia a Júpiter per demanar-li protecció per propera la collita. La celebració tenia lloc al temple de Venus Ericina al capitoli que, juntament amb Júpiter, eren les divinitats que regien la festa. Aquesta Venus provenia de la zona de Sicília d’influència cartaginesa, i contemplava elements orientals entre els quals, l’existència de prostitutes sagrades. Aquest aspecte però, tot i que semblaria entroncar amb la celebració romana, no està encara constatat que fos assimilat al segle II aC.

La relació amb el culte cartaginès rau en què el temple es convertia en lloc de reunió de prostitutes que hi feien ofrenes de murtra, menta i encens. Demanaven a Venus conservar els seus encants, alhora, oferien als clients en un dia de força moviment a la zona. El fet que la majoria de santuaris de la divinitat de la fertilitat s’ubiquessin fora de les ciutats, afavoria aquestes pràctiques.

Delicatae, heteres o cortesanes

El món de la prostitució, com tot a Roma, estava organitzat. Cal diferenciar entre les lupa, scapta, schoenicula, limax i les mertetrix, i les delicatae.

Les primeres exercien al carrer, a tavernes o bordells i anomenades segons on exercien. Les noies que oferien els seus serveis al carrer eren les ambulatarae, les busturaiae ho feien als cementiris i les lupae eren anomenades així per haver exercit inicialment als boscos. Les ambulatrae, sovint duien gravat a la sola de la sandàlia: sequere me (segueix-me), per captar clients discretament. Totes eren molt mal considerades, a l’alçada dels esclaus. De fet, moltes eren esclaves o ho havien estat. Podien actuar com ballarines eròtiques, a edificis de banys, tavernes o bordells però també en amfiteatres i circs.

Cortesanes, prostitució de luxe

Les delicatae en canvi, podien ser dones lliures o llibertes amb educació. Era una figura equiparable amb les heteres gregues, lluny de la marginació social. Al segle II aC, Llucià de Samòsata en retratà el seu món i activitat a la seva obra Diàlegs de les Heteres. S’hi descriu, a partir de personatges ficticis, què havien de fer i què no les noies per aconseguir d’endegar una relació amb un ciutadà. Saber com vestir-se, la contenció en el comportament i habilitats en la música eren bàsics per a ser una bona cortesana.

Eren prostitutes d’alta categoria, que sabien llegir i escriure, tocaven algun instrument i sabien cantar i ballar. Socialment, tenien una imatge força diferent, i fins i tot, un cert prestigi. Entre la seva clientela hi havia senadors, grans comerciants o generals. Aquests les mantenien econòmicament i en rebien la seva companyia en una relació estable generalment acceptada, que no sempre era de naturalesa sexual. Era habitual que els ciutadans de classe alta es relacionessin amb cortesanes, normalment a l’habitatge d’aquestes.

Messalina amb Britànic als braços (c 45 dC). Museu del Louvre (Font: Wikimedia)
Messalina amb Britànic als braços (c 45 dC). Museu del Louvre (Font: Wikimedia)

Prostitució reial

Es coneixen casos concrets entre la noblesa i fins i tot, al voltant de l’emperador com la jove Piràlide, que mantingué una relació amb Calígula. La muller de Claudi, Messalina, fou coneguda per la seva activitat sexual extremadament promíscua. Segons el poeta Juvenal a les seves Sàtires, la muller de l’emperador arribà a prostituir-se sota un nom grec: Lycisca.

A Messalina se atribueix la victòria en una competició de sexe. Reptà a una coneguda prostituta per veure quina de les dues podia satisfer més un home en una nit. Va guanyar de pallissa. Sigui o no veritat aquest episodi, els escàndols al seu voltant foren tals, que el seu nom fou considerat, a partir d’aquell moment del segle I dC, un sinònim de prostituta. A la seva mort, Claudi decretà una damnatio memorie sobre el seu nom i la seva figura, que fou retirada d’arreu.


Més informació:

Què visitar?

Homepage – Pompeii Sites Portale Ufficiale Parco Archeologico di Pompei


Bibliografia

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...