Els primers cristians van seguir la idea de
Els primers cristians van seguir la idea de "no resistir el mal amb la força" del sermó de la muntanya. Malauradament, amb l'ascens de l'Església com a institució al poder, el cristianisme es va apuntar a tota mena de crueltats, des de les croades, a la inquisició, les indulgències i Franco vajo palio. Amb tot, un pacifisme latent sempre va romandre, i va ser un lema recuperat pels pacifistes contemporanis. Foto: Wikimedia Commons.

Les idees de pacifisme actuals tenen el seu origen en l’Humanisme d’arrel cristiana del segle XVI. Durant el Renaixement van estendre’s moltes noves idees per Europa, afavorides per la recuperació dels clàssics que portaren els grecs que fugien de la presa de Constantinoble per part dels turcs. L’humanisme va ser l’inici de moltes noves idees polítiques. Principalment van evolucionar en dues línies, una més secularitzant, que apostava per reformes de l’Església, i una altra de més ortodoxa que generaria l’absolutisme. Tot i que al segle XVI religió i política encara anaven lligades de la mà, progressivament s’anirien distingint els respectius àmbits. Fins que després de les Guerres de Religió a França, i sobretot la Guerra dels 30 anys, la Pau de Wesfàlia de 1648 comportà per primer cop una separació clara entre els estats i la religió.

L'Humanisme va ser possible, entre altres raons, per l'aparició dels mecenes. Famílies riques que matenien intel·lectuals, els quals es podien dedicar en exclusiva gràcies als seus protectors a la cultura i l'art. Aquests mecenes valoraven el prestigi, com a mostra d'ostentació de poder. Els Mèdici,van ajudar a convertir Florència en una capital de l'Humanisme. Foto: Llorenç de Medici, Wikimedia Commons.
L’Humanisme va ser possible, entre altres raons, per l’aparició dels mecenes. Famílies riques que mantenien intel·lectuals, els quals es podien dedicar en exclusiva gràcies als seus protectors a la cultura i l’art. Aquests mecenes valoraven el prestigi, com a mostra d’ostentació de poder. Els Medici,van ajudar a convertir Florència en una capital de l’Humanisme. Foto: Llorenç de Medici, Wikimedia Commons.

Trencament amb la visió medieval i feudal del món

Ja al segle XV s’havien produït importants canvis en la vida social que posarien les bases per a l’esclat artístic i cultural que es va anomenar Renaixement. Especialment l’àmbit econòmic, amb el gir de l’economia cap a l’Atlàntic, l’aparició dels grans banquers i un comerç i burgesia urbana prominent i enriquida. En l’àmbit polític, apareixen monarquies cada vegada més fortes, i comencen a destacar ciutats del nord com a pols de comerç internacional.

En l’àmbit cultural, l’aparició de l’impremta de Gutenberg va afavorir l’expansió d’aquestes noves idees. En base a que “l’home és la mesura de totes les coses”, com aquesta de Protàgores altres idees de filosofia clàssiques, fins llavors considerades paganes o proscrites per l’Església, ara s’estendrien com la pólvora. Això seria el punt final a la rígida i jerarquitzada societat feudal. Evidentment, la traducció per part dels humanistes d’aquests clàssics a les llengües vernacles també hi influí. La traducció de la Bíblia, va ser, però, el que més ampolles va aixecar.

Fins al punt que la traducció a l’alemany per part de Luter va convertir-se en una altra font de disputes, davant la negativa de l’Església de Roma a les traduccions, que acabaria amb el trencament del cristianisme i l’aparició dels reformats (1517). Fins llavors, els primers humanistes del XV com Leonardo Bruni el que havien fet era traduir del grec al llatí.

Portada del llibre Utopia (1516). Thamas More descrivia una societat ideal a una illa. La guerra era mal vista. No era vàlid allò que s'havia aconseguit mitjançant el vessament de sang. Foto: Wikimedia Commons
Portada del llibre Utopia (1516). Thomas More descrivia una societat ideal a una illa. La guerra era mal vista. No era vàlid allò que s’havia aconseguit mitjançant el vessament de sang. Foto: Wikimedia Commons

Les idees pacifistes d’Erasme

Erasme de Rotterdam (1466-1536) va ser un personatge carismàtic ja en vida. Està considerada una de les principals figures de l’Humanisme. I d’entre les seves múltiples facetes, la que més va destacar va ser el pacifisme. Tot mantenint-se fidel al cristianisme i a la religió com a punt de partida, no va estalviar-se crítiques a la pràctica social, fent propostes com la de la “religió interior”, i arribant a conclusions que ja eren polítiques. En Erasme conflueixen una mentalitat cristiana amb els coneixements sofistes i platònics, el que el fa enormement complicat d’analitzar.

La principal idea d’Erasme consistia en trencar la doctrina feudal de la “guerra justa” predicada per l’Església des de Sant Agustí d’Hipona o Sant Tomàs D’Aquino. L’humanista Francisco de Vitoria ja contradeia Maquiavel i el seu El Príncep afirmant que la violència i la força no era ni podia ser un sistema per mantenir la pau. Erasme ho va reblar: “tota guerra és de per si injusta i oposada al bé, el qual només es pot practicar mitjançant la pau.”

No es tractava, en el cas dels humanistes, de simples posicionaments dogmàtics (o de fe). Ben al contrari, eren posicionaments seguidors de Sant Tomàs, ben pràctics. A Erasme se li deu els càlculs, i frase feta, segons la quan “en una guerra tothom hi perd, ningú hi guanya”.

Erasme, retratat per Albrecht Dürer el 1526. Erasme detestava la guerra. Com a persona que cercava una raó universal, l'ús de la violència li semblava la forma més barroera i amoral possible. Foto: Archive.org
Erasme, retratat per Albrecht Dürer el 1526. Erasme detestava la guerra. Com a persona que cercava la raó universal, l’ús de la violència li semblava la forma més barroera i amoral possible de resoldre les contradiccions. Foto: Archive.org

Elogi de la follia

L’Elogi (1511) va ser una de les obres més conegudes d’Erasme. Hi criticava el poder i les pràctiques corruptes de les institucions, especialment de l’Església, en un to satíric. El va acabar a casa de Thomas More, l’altra gran humanista que va escriure Utopia. Tant More com Erasme recorrien als jocs de paraules en grec (Utopia vindria a significar “enlloc”) com a part del seu joc satíric.

Preocupats per l’ensenyament, confiaven en que els llibres els ajudarien a enviar el seu missatge d’unitat. Pel mateix motiu d’unitat de la humanitat va fer servir el llatí en els seus escrits. I per aquesta voluntat d’unitat, no va prendre part en les disputes entre protestants i papistes. Com passa sovint, aquest fet el va convertir en enemic dels dos bàndols i les seves obres van ser prohibides a Trento.

El 1516 Erasme va esciure Institutio Principis Christiani obra destinada a l’educació de Carles de Gant, futur emperador Carles V. En aquesta obra es referia a la guerra com un fet deplorable, aconsellant al futur rei que en cas de no poder evitar-la, no fos entre cristians, duressin els mínim possible i es derramés la menor quantitat de sang possible. Consells tragicòmics tenint en compte que Carles acabaria vivint de conflicte en conflicte.

“Argumentant que l’Església cristiana va ser fundada amb sang, cimentada amb sang i amb sang agrandada, resolguin tot a punta d’espasa, com si Cristo no hi fos per a protegir als seus, segons és propi d’ell. Encara que la guerra es tan cruel, que més convé a les feres que als homes; tan insensata, que els poetes la representen com a inspirada por les Fúries; tan funesta, que porta amb ella la ruina dels costums públics; tan injusta, que els criminals més depravats són els qui millor la practiquen, i tan neta, que no guarda el menor nexe amb Crist, els Papas ho olviden per a practicar-la”. Del capítol XIV d’Elogi de la follia d’Erasme

Erasme no era un extremista, “Erasme est homo pro se”

Erasme va ser contradictori per als seus contemporanis. No estava en contra de la monarquia, però aconsellava que el monarca havia de ser exemple de saviesa, havia de saber administrar la pau i no abusar de la seva autoritat. La justícia no contemplava la revolta contra el poder, fet que l’allunyava de les teories luteranes més radicals. No renegava dels ensenyaments cristians, al contrari, però desaconsellava ja llavors els càstigs físics. No renegava de la institució eclesiàstica, però considerava compatibles els ensenyament de Jesús expressats a la Bíblia amb el pensament clàssic.

En aquest sentit, Erasme va ser una mena de retorn intel·lectual a un cristianisme primigeni, com altres intents van haver al llarg de la història, però que normalment acabaven fatal. Com els bons homes, la revolta de Münster, o semblants. Al llibre satíric Epistolae Obscurorum Virorum (excomunicat el 1517) , que feia escarni de la forma de vida escolàstica, es deia d'”Erasme que “és home a part”. Stefan Zweig va dir d’Erasme que va combatre el fanatisme, inclòs el religiós, qualificant als fanàtics d’estrets de front i pobres d’esperit”.


Més informació:

Elogi de la follia, també es va traduir a algunes llengües com Elogi a l’estupidesa, inclòs el castellà:

Elogio de la Estupidez

En el “Elogio de la Estupidez” Erasmo de Rotterdam hace una crítica mordaz de los vicios de la sociedad que le tocó vivir sirviéndose de una inmensa erudición y de un finísimo sentido del humor.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...