La Batalla de Teutoburg de l'any 9 dC. La gran victòria dels germànics que van desballestar 3 legions romanes. Foto: Wikimedia Commons
La Batalla de Teutoburg de l'any 9 dC. La gran victòria dels germànics que van desballestar 3 legions romanes. Foto: Wikimedia Commons

Les anomenades tribus germàniques eren en realitat els anomenats bàrbars pels romans. Aquests bàrbars del nord, van agafar nom després que Juli Cèsar, qui portaria Roma cap a l’imperi, els anomenés “germànics” com una estratègia política. Cèsar després d’acabar amb els gals estava necessitat d’altres enemics de prestigi que li poguessin oferir fama davant Roma, i una munió de petites tribus barallades entre elles no semblaven (llavors) gaire amenaça. No va ser Cèsar, però, el primer que havia fet servir el terme, 30 anys abans l’historiador grec Posidoni ja n’havia fet esment, tot i que les seves obres es van perdre i no queda clar si diferenciava entre celtes i germànics.

El terme grec “bàrbar” en origen només descrivia qui no parlava grec (d’aquí el “bla-bla” quan algú parla molt i no diu res). D’aquí va passar als romans amb el sentit més isocràtic del mot, és a dir, com es diu tècnicament en filosofia: com un insult, per referir-se a algú de civilització inferior. De bàrbars derivà també el nom de berbers, per exemple, des de fa un temps substituït gradualment pel més adient d’Amazic.

La conquesta de Cèsar de les Gàl·lies

Van durar del 58 al 51 aC. L’excusa per iniciar la guerra va ser la voluntat d’expansió de les tribus germàniques encapçalades pel rei suau Ariovist a costa de terres dels gals a la banda occidental del Rin. Els mateixos gals que Cèsar mateix s’encarregaria de massacrar després. Els suaus d’Ariovist hi havien arribat provinents del curs mig del riu Elba via Danub. Travessant la Selva Negra es van establir a la banda occidental del Rin on hi havien acudit cridats per ajudar altres tribus en conflicte.

A les Vosges, a l’actual Alsàcia, el 58 aC van ser derrotats, millor dit, massacrats, per Cèsar. Massacre literal, doncs els pobles germànics no eren només exèrcits en moviment, sinó pobles sencers amb dones, nens, avis, els quals viatjaven amb tot el que tenien a sobre transportat en carretes. Les legions romanes els van matar tots. Amb posterioritat, el 55aC, Cèsar com a demostració de força, fent un petit punt i a part en la conquesta de les gàl·lies, va decidir fer una incursió a Germània, el que volia dir travessar el Rin.

Els romans van deixar ben clar qui manava, van construir un pont de fusta en temps rècord per travessar el Rin i passar totes les seves tropes, una autèntica obra d’enginyeria només a l’abast dels romans en aquella època. Aquesta demostració i la passejada triomfal posterior per territori germànic sense oposició va fer desistir a les tribus germàniques d’intervenir en el conflicte a les Gàl·lies per intentar aprofitar-se’n. Els romans, un cop satisfets, se’n van tornar pel seu pont i el van destruir deixant el Rin com a frontera.

Els “germànics”

Les tribus a si mateixes però, no s’haguessin mai definit com ho va fer Cèsar, és a dir, com a “germànics”. Sinó pel seus noms tribals. No conformaven cap unitat política, ans al contrari s’estomacaven sovint entre ells i amb fruïció. Si una tribu podia esborrar del mapa una altra i apropiar-se tot el que havia estat de l’altra, ho feien. Ells eren: gots (dividits després entre visigots i ostrogots), francs, saxons, frisis, suions, vàndals, alamans, suaus, hermundurs, longobards, teutons, queruscs, burgundis, marcomans, quades, turingis o bavaresos, i així fins uns 50 que definiria la Geografia de Ptolomeu del segle II.

Els noms de les tribus són importants. De la seva evolució, mitjançant sobretot francesos i italians durant l’edat mitjana, vindrà tota la terminologia amb la qual ens referim avui amb el terme genèric d’alemanys. En realitat eren una amalgama de pobles que sovint no podien entendre’s entre ells. L’origen dels mots pels quals es coneixen avui als alemanys Deutscher i el seu derivat Deutschland , que és Alemanya, prové del mot thiudisk que evolucionà cap a teutsch primer i després a cap a Deutsch que és com s’anomena avui la llengua alemanya. L’arrel seria theoda que volia dir “del poble”, figuradament, que no parlaven llatí.

El terme que fem servir els catalans d’”alemanys” i “Alemanya” en realitat només feia referència a una de les tribus germàniques com l’atent lector segurament haurà deduït, els alamans. La variant lingüística dels alamans encara és viva al sud de la Selva Negra i nord de Suïssa. El nom en alemany és alemannisch. En d’altres bandes d’Europa on històricament han hagut minories alemanyes, aquests han estat anomenats d’altres formes, com saxons en el cas de Romania.

Monument al lloc de la batalla de Teutoburg representant Arminius. Foto: Wikimedia Commons
Monument al lloc de la batalla de Teutoburg representant Arminius. Foto: Wikimedia Commons

Els Queruscs d’Armini

D’entre totes aquestes tribus, una de les més importants en la història d’Alemanya és la menys coneguda a Catalunya: els queruscs. Un dels seus caps és bàsic en la història d’Alemanya, sobretot per la història romàntica i pel que representa com a símbol: Arminius. Armini era el seu nom llatí, no es coneix el seu nom germànic, Hermann va ser el nom que li va donar el romanticisme contemporani. Va ser el gran vencedor de la batalla dels boscos de Teuteburg a l’any 9, on els germànics es va pol·lir 3 legions senceres de romans comandades pel tirànic governador Var.

Just unes dècades abans, entre les campanyes de Cèsar i l’entrada de la nostra era, el territori germànic s’havia anat veient envaït progressivament pels romans. Van aconseguir arribar fins al riu Elba (Hamburg) controlant efectivament fin al riu Weser (Bremen). Havien ampliat la província de la Baixa Germània amb la meitat de la Magna Germània. Armini era el continuador teòric de diverses generacions de caps queruscs, que habitaven aquesta zona nord, amb política d’aliances amb Roma.

Armini es va educar, seguint el costum de l’antiguitat de segrest legal dels fills dels caps tribals, a la metròpoli. En teoria era per “civilitzar-lo”, però a ningú se li escapava, tampoc als coetanis, que era una pràctica de control, un xantatge emocional. Els cabdills sabien que si se’ls acudia, pel que fos, protestar, ja podien dir adéu als seus fills. Alhora també servia d’assimilació, o com es diu tècnicament, de romanització.

De l'arrel theoda, compartida o molt semblant amb el celta tuath, en va sortir una tribu, els teutons, d'origen incert entre germànics o celtes, però el nom del quals serà recuperat en l'edat mitjana.  El mateix mot evolucionà  en les llengües llatines cap  al terme “tedesc” avui pràcticament en desús a Catalunya, però que és encara la denominació oficial de l'alemany a Itàlia, lingua tedesca.Foto: Wikimedia Commons
De l’arrel theoda, compartida o molt semblant amb el celta tuath, en va sortir els teutons, d’origen incert entre germànics o celtes. El seu nom serà recuperat en l’edat mitjana. El mateix mot evolucionà en les llengües llatines cap al terme “tedesc” avui pràcticament en desús a Catalunya, però que és encara la denominació oficial de l’alemany a Itàlia, lingua tedesca. Dones teotunes defensant-se dels romans en un cercla de carros. Foto: Wikimedia Commons

El significat de la revolta d’Armini

Per tant, de fet, Armini va lluitar contra els seus educadors. Ell, que havia comandat legions romanes i tenia la consideració de ciutadà romà, també es va enfrontar (literalment) contra membres de la seva pròpia família que van seguir fidels al col·laboracionisme amb els romans. Tan és així que va morir assassinat per oponents de la seva pròpia tribu.

Encara avui dia no estan clares les motivacions d’Armini i com es que va fer el que va fer. Va ser un canvi de bàndol sobtat o havia enganyat durant anys als romans covant odi contra Romà? Si va canviar: ho va fer sensibilitzat per l’opressió al seu poble, ell que era un capitost, o per ànsies de poder? Si ho va fer per poder, poder a on, a Roma o a Germània?

Una desfeta memorable

Moltes preguntes queden per cobrir. Avui es discuteix la transcendència real de la batalla dels boscos de Teuteburg. Si gràcies a Armini avui existeixen els alemanys tal com els coneixem o de no haver existit ell, avui a Berlín parlarien una llengua derivada del llatí com els francesos.

Fos pel motiu que fos, Armini qui coneixia bé les tàctiques de lluita romanes, va aniquilar les tres legions, la XVII, la XVIII i la XIX, matant fins i tot el mateix cònsol Var. Assestà un dels cops més sonats a l’exèrcit romà que va perdre fins els estendards. Posteriorment es van recuperar els estendards, prou per recuperar l’orgull, malgrat territorialment res més canvià. En aquesta època Roma acceptà una situació que li suposarà un gran desgast: el manteniment del limes.


Més informació:

The Ambush That Changed History

Smithsonian Magazine | “This is the soil of 2,000 years ago, where we are standing now,” Susanne Wilbers-Rost was saying as a young volunteer pried a small, dark clod out of it. Wilbers-Rost, a specialist in early German archaeology, peered through wire-rimmed glasses, brushed away some earth, and handed an object to me.

Arminius

The Cherusci noble Arminius (c. 18 BCE – 19 CE) led the resistance to Roman conquest of Germania during the years 9-16 CE. Likely raised as a child hostage in Rome, Arminius gained command of a German auxiliary cohort in the Roman army. Posted on the Rhine, Arminius served under the command of Governor Publius Q.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...