Jaciment d'Agrigento (Sicília). Autor: Eugeni Junyent
Jaciment d'Agrigento (Sicília). Autor: Eugeni Junyent

El món grec té en el segle V aC un període de floriment polític i cultural sense precedents de la mà d’Atenes. Seria el conegut segle de Pèricles, de la construcció del Partenó i de l’aparició d’un sistema polític que donava representativitat als ciutadans mitjançant una assemblea. L’anomenaren democràcia, el «poder el poble», i permetia que hi participés aproximadament un 25% de la població. Aquest floriment es va guanyar a dos enemics, esl medes, i en la no tan coneguda batalla d’Himera als cartaginesos.

Ja des del segle VIII aC, les polis s’havien anat estenent per la Mediterrània cap a la Jònia, a la costa de l’Àsia menor, però també cap a la península Itàlica i Sicília per a crear el que els romans anomenaren la Magna Grècia. Així doncs, a inicis del segle V aC la presència de les polis gregues era abundant a la meitat oriental de la Mediterrània, sense comptar amb enclavaments més a l’oest, fins a la península Ibèrica.

Així com políticament, el segle XX es podia donar per acabat amb la caiguda del mur de Berlín el 1989, podem dir que el segle V aC no va començar realment fins el 480 aC. A inicis del segle, les terres de parla grega es trobaven en un estira-i-arronsa amb dues potències que esperaven el moment per a dominar terres que, estratègicament, els haurien donat el domini de bona part de la Mediterrània.

Amenaça meda

A la zona oriental, els medes o perses endegaven la que s’anomenaria Segona Guerra Mèdica. Era una peça més de la política expansionista endegada pel rei Dàrius a finals del segle VI aC. Les tropes perses, ja presents a Anatòlia on havien sotmès les ciutats de la Jònia, havien anat resseguint la costa de la Tràcia, Macedònia i Tessàlia. Eren territoris habitats per polis neutrals o que s’havien anat mostrant favorables als perses. En el seu avenç cap al sud, el 480 aC tocaven a la porta de l’Àtica, la regió d’Atenes. Ja feia deu anys de la victòria grega a les platges de Marathon que havia tancat la primera Guerra Mèdica en què els atenencs havien aturat el primer intent d’ocupació per part de Dàrius. Però el 480, el seu fill Xerxes I havia planificat una segona invasió.

Partenó, a l'acròpilis d'Atenes (Grècia). Autor: Eugeni Junyent
Partenó, a l’Acròpilis d’Atenes (Grècia). Autor: Eugeni Junyent

En aquest cas, diverses polis s’uniren per plantar-li cara. L’estiu del mateix any enviaren un exèrcit a provar d’aturar-los en un indret estratègic a la Tessàlia, l’estret pas de les Termòpiles. El resultat de la resistència dels 300 espartans és conegut i encara hi ressona, tot i que no evità el pas de l’exèrcit del Gran Rei. Tampoc l’oposició naval al proper cap Artemision aconseguí aturar els vaixells perses, que avançaren cap al sud en paral·lel a la infanteria. Després de la desfeta grega, l’exèrcit persa tenia un objectiu: Atenes, que fou saquejada.

Aquell 480 aC, l’exèrcit de Xerxes semblava imparable. Davant la seva arribada, els atenencs havien fugit a refugiar-se a una illa situada a pocs estadis de la costa de la ciutat. L’illa era Salamina. Fou davant d’aquesta que tingué lloc un enfrontament que canvià el curs de la campanya. Una «segona volta» poques setmanes després de les Termòpiles.

Salamina

Salamina fou una batalla naval. L’esquadra persa i dels seus aliats era immensa. Pràcticament triplicava els gairebé 400 vaixells grecs esmentats per Heròdot, provinents d’una vintena de polis. Només una quarantena de les naus eren atenenques.Les flotes es trobaren de front i la batalla es va resoldre clarament a favor dels trirrems grecs. Aquests eren més maniobrables a l’estret de 1,5 quilòmetres d’amplada que separava el Pireu de l’illa i sobretot, també coneixien millor el territori.

L’estratègia grega fou similar a la de les Termòpiles. Davant la inferioritat en nombre, calia reduir l’espai per minvar la desigualtat. A partir d’un moviment que simulava una fugida, els grecs varen atraure la flota persa a l’estret. En fer coincidir la maniobra amb el vent matinal que feia augmentar l’oratge, reduïren notablement la maniobrabilitat de les grans naus de Xerxes. Era el moment per a l’atac dels trirrems, ocults al flanc persa que, més petits i proveïts d’un ariet a la proa, feren estralls. Els mariners perses que aconseguien arribar a la cosa nedant, eren igualment anihilats.

El resultat fou determinant. 200 navilis invasors foren destruïts. Derrotada la flota persa, la infanteria deixava de rebre avituallament i seria definitivament derrotada al cap d’un any a Platea, una immensa planura a tocar de Tebes. El mateix dia, els perses foren també vençuts a Mícale, a la Jònia (actual costa Turca de l’Egeu). Més enllà de la suposada coincidència de dates, l’exèrcit i la flota persa deixaven de ser un perill per al món grec.

Planuria propera a Platea (Grècia), escenari de la batalla del 479 aC. Autor: Eugeni Junyent.
Planuria propera a Platea (Grècia), escenari de la batalla del 479 aC. Autor: Eugeni Junyent.

Mediterrània central. Sicília.

Mentre la lluita amb els perses era aferrissada, al centre de la Mediterrània també hi esclatava un conflicte. Les tensions sorgien entre la potència que n’havia dominat la meitat occidental fins al moment, Cartago i les ciutats gregues de Sicília. L’illa estava dividida en dues àrees d’influència. A l’est, les ciutats gregues com Acragas (actual Agrigento), Siracussa o la mateixa Himera. A l’extrem oest de l’illa hi havia Mothia, principal enclavament cartaginès i construïda en una llacuna i seguint el model de Cartago. No era però l’única àrea de presència cartaginesa, sinó que al terç nord de l’illa hi havia les colònies de Soloeis (actual Solanto) i Panormus (actual Palerm).

El model de presència cartaginès es basava en l’establiment de diferents punts al llarg de la costa que ja al segle VI aC, controlaven bàsicament les rutes comercials. Era el mateix model emprat a l’illa veïna de Sardenya. Aquesta prioritat pel control costaner feia que la seva presència a l’interior fos pràcticament inexistent. Aquest espai interior l’ocupaven les colònies gregues, governades per tirans amb l’objectiu d’una expansió territorial més extensiva. Aquesta situació portava forçosament a friccions entre elles pel control del territori, que portaren a algunes colònies a cercar aliances i fins i tot, l’ajut dels cartaginesos.

El 483 aC, la ciutat d’Himera s’havia aliat amb Cartago per tal de frenar les aspiracions de Siracussa. Aquesta colònia del sud-est tenia una forta influència a pràcticament tota l’illa i aliances amb altres colònies importants com Agrigent. Himera comptava amb l’ajut de Selinunte i Rhegion (actual Reggio di Calàbria, al continent), de manera que el 480 ambdós blocs estaven ben definits.

Muralles de la ciutat cartaginesa de Mothia (Sicília). Autor: Eugeni Junyent
Muralles de la ciutat cartaginesa de Mothia (Sicília). Autor: Eugeni Junyent

Himera

La localització el 2008 a causa de les obres d’una línia de ferrocarril, d’uns 10.000 enterraments de soldats del segle V aC va tornar a posar de relleu la primera batalla d’Himera entre grecs i cartaginesos. La petició a Cartago havia estat resposta amb una acció militar sota comandament d’Amílcar I, de la família dels magonids. Aquest havia agrupat tropes aliades de l’Àfrica, la península Ibèrica, Sardenya i de la mateixa Sicília.

Amílcar envià la seva flota, minvada per l’efecte de les tempestes, a Panormus. Allà hi establí dos campaments prop d’Himera, un a la costa i l’altra a l’interior, en el que semblava un inici d’un setge. Després d’una primera victòria parcial cartaginesa però, arribà ajut grec del tirà de Siracussa.

Tot i que el primer enfrontament fou igualat, els grecs aconseguiren matar Amílcar i el seu exèrcit caigué en una gran confusió. Això fou aprofitat pels tirans grecs per atacar el campament cartaginès que malgrat la resistència dels aliats ibers, va acabar caient. La meitat de l’exèrcit i bona part de la flota d’Amílcar foren destruïts.

Comença el segle V aC

No es pot entendre el floriment de la cultura grega i sobretot atenenca al segle V aC sense els camps de batalla del 480 aC. Les victòries a est i oest van ser definitives per les aspiracions dels perses, que ja no tornarien a posar el peu en territori grec, i de Cartago, que va fracassar en el seu intent de plantar cara als tirans grecs a Sicília. La gran importància estratègica de l’illa, que ha quedat palesa a multitud d’enfrontaments bèl·lics fins a l’actualitat, fa que sense el seu domini no sigui possible el control de la Mediterrània. Bona part de l’illa era grega i ho seria durant una setantena d’anys, fins a la nova invasió cartaginesa dirigida per Anníbal Giscó, quan es donà la segona batalla d’Himera.

El fet que Heròdot afirmi que també els enfrontaments a Himera i Salamina van tenir lloc just al mateix dia pot ser evidència de la importància d’aquests dos fets en un espai temporal molt proper tot i que la coincidència no ha estat, de moment, demostrada.

Conseqüències

Himera posà fre a les aspiracions cartagineses a la zona. Això no obstant, seguiren les tensions entre les colònies gregues, sobretot entre les d’origen dori, amb arrels al Peloponès, i les jònies, amb origen a les ciutats de l’Àsia menor. A la península balcànica, la pau militar va tenir sobretot un beneficiari. Atenes va expandir el seu comerç i la seva àrea d’influència. Alhora i amb l’excusa d’evitar una nova agressió persa, al cap de poc es va crear la Lliga de Delos, de la que n’era el principal actiu. Atenes va utilitzar la Lliga per al seu propi benefici, que esdevingué una eina de control sobre la resta de polis. El tresor de la Lliga, inicialment a l’illa santuari de Delos, s’acabaria custodiant a Atenes poc abans de l’inici de la construcció d’obres tan emblemàtiques com el Partenó.

Aquesta preeminència atenenca va aixecar les malfiances de l’altra gran potència de la zona. Esparta acabaria declarant la guerra encetant la guerra del Peloponès. La victòria d’Esparta acabà amb la Lliga de Delos i també, amb la preeminència d’Atenes, ocupada pels espartans el 404 aC.


Per saber-ne més:

A L’ATAC!. GRANS BATALLES DE LA HISTÒRIA ANTIGA D’EUROPA I EL PRÒXIM ORIENT

Com es preparaven i amb quines armes lluitaven els antics guerrers? Com s?organitzaven els exèrcits? Comafectaven els conflictes les poblacions que no hi participaven activament? Des de l?Egipte de Ramsès II fins alsprimers indicis de la caiguda de l?imperi romà i l?arribada dels bàrbars, transcorren una pila de segles i sesucceeixen les hegemonies i les civilitzacions que van donar forma a l?Europa i el Pròxim Orient.

Reportatge de RAI3 sobre la troballa de les tombes del 480 aC.

The Battle of Himera 480 BC ( Sicily )

(English subtitles available) The battle of Himera (autumn 480 BC) was a famous victory won by the Greeks of Syracuse over an invading Carthaginian army. The…

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...