Aquest complex d'Essen impulsat per Franz Hanielva ser un dels principals extractors de carbó a partir de 1847, gràcies al ferrocarril i la unió duanera. A finals del segle XIX se n'extreia un milió de tones a l'any. Va ser un dels grans motius pel qual Alemanya va pode competir amb la Gran Bretanya a nivell industrial. Foto: Wikimedia Commons
Aquest complex d'Essen impulsat per Franz Hanielva ser un dels principals extractors de carbó a partir de 1847, gràcies al ferrocarril i la unió duanera. A finals del segle XIX se n'extreia un milió de tones a l'any. Va ser un dels grans motius pel qual Alemanya va pode competir amb la Gran Bretanya a nivell industrial. Foto: Wikimedia Commons

El creixement d’habitants a les ciutats alemanyes durant el segle XIX va ser enorme. A Berlín, entre 1800 i 1848 es va doblar la població, arribant de cop 400.000 persones que van fer augmentar la població a 800.000. El primer problema va ser l’habitatge, hi havia zones de barris on en 400 apartaments habitaven fins a 2.500 persones, a família per habitació. Segons els cronistes de l’època, a cada cantonada hi havia una família. Fins meitat de segle, encara més de la meitat de la població, prop d’un 65%, vivia al camp. Al 1830, només 100 ciutats alemanyes tenien més de 10.000 habitants, mentre que a la unificació, el 1871, el nombre de ciutats que passava aquesta xifra era de 220.

Augment de població i necessitats alimentàries

Després de Berlín, les ciutats més poblades eren Hammburg, amb 300.000 habitants, i Dresden, amb 180.000. Per fer-se una idea, a l’època (com a l’actualitat) la ciutat més poblada d’Europa era Londres amb tres milions d’habitants. La Barcelona pre Pla Cerdà en tenia 250.000. La població total estimada per a tota la Confederació Germànica va créixer fins al 34 milions a mitjans de segle, fet que explica també les carències del període 1845-1850.

El creixement industrial també afectà als aliments. La producció industrial d’aliments començà amb la carn i les salsitxes. Per exemple, l’empresa Miele va començar fabricant màquines per fer mantega. Continuà després amb els productes més consumits per les classes populars: la sèmola, els llegums, les patates i la col. Precisament amb la patata es va començar a produir un licor que feia estralls. La manca d’esperança d’un proletariat urbà desesperat, unit al fàcil i barat accés al licor, van produir un problema social que encara avui s’arrossega a Alemanya: l’alcoholisme. La producció d’aquest licor es va disparar a partir del 1817 amb la invenció d’una màquina per destil·lar anomenada com el seu inventor, Pistorius.

El licor produït amb la patata era barat i fàcil d’aconseguir, tant que cap a mitjans del segle XIX les destil·leries de tota mida es comptaven per milers. De rebot, aquest fenomen de l’alcoholisme trastocà la producció agrícola, perquè la demanda de patata es va disparar, el seu cultiu s’expandí i els terrenys de pastures disminuirien, pel que el preu de la carn pujà. Una forma de pal·liar la imminent gana va ser traslladar aliments d’un lloc a un altre, però els costos d’aranzels de passar més i més fronteres encaria tant el producte que també ho feia inviable. D’aquí també la necessitat d’unions aranzelàries o Zollverein.

Friedrich Cotta va tenir un paper decisiu en la consolidació del Zollverein (la unió duanera) del sud, i en la seva unió finalment amb la nord. Foto: Wikimedia Commons
Friedrich Cotta va tenir un paper decisiu en la consolidació del Zollverein (la unió duanera) del sud, i en la seva unió finalment amb la nord. Foto: Wikimedia Commons

La implementació del Zollverein (unió duanera)

La política aranzelària, com l’econòmica en general, va ser important per a Prússia. El seu desenvolupament industrial, unit a la disgregació dels seus territoris, feien de la unitat territorial una necessitat vital. Al 1818 els primers liberals ja van crear un Zollverein (Unió duanera) interna, amb la intenció d’anar-la ampliant a nous socis. Aquesta unió fou vista sempre com una amenaça per l’Àustria de Metternich, que controlava la política, sobretot mitjançant el control de la Confederació.

Igual que en tema dels trens, l’ajuda a l’impuls d’aquestes polítiques econòmiques tingueren el suport de Friedrich List. Precisament List impulsà la creació d’un mercat intern únic, a imitació de l’anglès, amb la creació de l’Associació General del Comerç Alemany el 1819. Amb l’impuls dels empresaris s’intentà incidir en la supressió de tots els aranzels interns i entre els diferents estats alemanys, cosa que finalment aconseguiren el 1834.

Un Zollverein per fases

El camí no va ser fàcil fins la completa unificació el 1834. El 1828 es van crear dues zones més lliures d’aranzels, a banda de la prussiana: la central, amb Hannover, el nord de Hessen, Nassau, els estats turingis i Saxònia; i una altra al sud, amb Baviera i Wüttenberg. El 1831, la zona central s’unificà amb la sud, però no amb la nord, doncs tenien recança al control ferri prussià. Igualment aquesta tendència facilità la posterior unificació. Finalment, la pressió dels industrials el 1834 tingué el seu efecte i s’unificà tot el territori germànic, menys l’austríac, ferm opositor.

D’entrada tampoc van entrar al Zollverein de 1834 Hannover, que entraria amb posterioritat el 1854. A l’igual que Baden, que fins llavors s’havia mantingut al marge de qualsevol unió. I Mecklenburg que entraria el 1867. És a dir, cap a la dècada de 1860, per primer cop des del Sacre Imperi, es tenien els 38 estats existents dins una sola entitat. De caire econòmic, però una sola entitat. D’aquí la importància del Zollverein.

L’evolució del nacionalisme prussià

Quan es va realitzar la unificació el 1871, de fet, les competències aranzelàries van passar a la constitució i al poble alemany.

Durant el primer terç del segle XIX van desapareixent els primers nacionalistes alemanys impulsadors de reformes (els de l’oposició a Napoleó, però que s’emmirallaven en la Revolució Francesa). Stein va continuar en política, però no en primera línea, participant per exemple en la creació d’una constitució per a Nassau, territori on s’establí. Va donar suport a tots els moviments revolucionaris de la dècada de 1830. Sense oblidar que, a la fi, pertanyia a la noblesa.

Hi simpatitzava perquè sempre va reclamar que la seva pàtria era tota Alemanya, i no només un tros (en referència a Prússia). En l’àmbit cultural, emmarcat en la recuperació del romanticisme de l’època medieval, Stein va fundar la Monumenta Germaniae Historica, una compilació exhaustiva de documentació des del final de l’imperi romà fins al segle XVI. Pel que feia a Hardenberg, va morir al 1821 força apartat després de caure en el seu propi parany centralista. Metternich, sobretot després dels decrets de Karlsbad, li va tallar les ales per tot arreu, fins i tot el seu intent de fer una constitució per a Prússia va ser avortat poc abans de morir.

El Dreiklassenwahlrecht després de 1848 al Zollverein de 1860

La unificació alemanya, per tant, quedava orfe de persones d’estats liberals, sobretot a partir de les revolucions de 1848 i la posterior repressió. Així les polítiques econòmiques, moltes progressistes, eren portades a terme per governs conservadors controlats per les noves elits empresarials. Prússia no podia triomfar en el pla polític (encara), però sí en el pla econòmic. Tot i la fragmentació territorial, els vincles econòmics s’anaven enfortint, accelerant el procés d’unificació entre els territoris alemanys. Mentre, els polítics conservadors feien pinya al voltant del rei.

El rei de Prússia, Frederic Guillem IV, rebé després de 1849 els territoris patrimonials, els prínceps de Hechigen i de Sigmaringen abdicaren dels seus trons en favor d’ell. A canvi, van rebre una renda vitalícia i una posició important a la cort de Berlín.

Després de 1849, arran de les revolucions de març de 1848, el sistema intern de Prússia funcionà amb l’anomenat Dreiklassenwahlrecht (Tres classes d’electors). Aquest sistema, consolidat per la constitució de 1849, perdurà fins la revolució de 1918.

El rei, per suposat, era el cap de l’Estat i existia una cambra parlamentària amb dret d’intervenció en alguns aspectes de legislació, així com governs locals. El nom de Dreiklassenwahlrecht feia referència al sistema electoral, que s’aplicava a les eleccions malgrat la teòrica igualtat legal. Podien votar els homes majors de 24 anys a les locals i majors de 25 al parlament, prèviament classificats en un dels tres grups existents segons fiscalitat. El primer grup era pels que aportaven una tercera part dels ingressos del districte, el segon grup les rendes més baixes fins aconseguir un altre terç, finalment un altre terç era per a la gent que tenia pocs o cap ingrés.

Mapa amb les fases de l'adhesió al Zollverein. Formalment iniciada, el 1834 representava inicialment 17 estats i la grna major part de la indústria alemanya. Foto: Pinsterest @susanheep
Mapa amb les fases de l’adhesió al Zollverein. Formalment iniciada, el 1834 representava inicialment 17 estats i la gran major part de la indústria alemanya. Foto: Pinterest @susanheep

Un sistema pervertit que afavoria uns pocs conservadors

Al 1849 aproximadament un 5% de la població alemanya entrava al primer grup, un 13% a la segona i la resta al tercer. Si cada grup elegia un terç idèntic dels representants, la desproporció era evident.

L’elecció dels membres era indirecta. Cada Klasse triava uns electors i aquests, sense secret, triaven els membres de la cambra. La classificació en cada una de les classes, segons fiscalitat, es va fer servint el mateix model territorial que per a la imposició d’impostos directes, amb la introducció del de la propietat. Així, qui tenia més propietats, pagava més, i accedia a la primera Klasse. Aquest sistema era força injust. D’entrada la gran major part de la població entrava en el grup tercer, la treballadora, i tots en conjunt tenien el mateix pes en vot que un grapat d’escollits que conformaven el primer grup. Fins i tot en el cas de persones benestants, de professions intel·lectuals o amb alts càrrecs polítics, si tenien la mala sort de viure a un districte on la renda era molt alta, també podien quedar inclosos dins del tercer grup.

Aquests va ser el cas del canceller Bernhard von Bülow el 1903, doncs Berlín estava dividida en diferents districtes. També era normal que a districtes molt poblats, es passes d’un grup a una altre, seguint les fluctuacions de la moneda. A eleccions locals, en districtes petits com Essen, pràcticament el vot d’una sola persona del primer grup decidia les eleccions. Aquesta persona era Alfred Krupp, del tot poderós grup Krupp. A eleccions al parlament, gràcies al sistema de districtes, pràcticament tots els representants eren sempre conservadors pel mateix motiu.

Caricatura del sistema electoral de les 3 Classes. La bossa més prima per a la major part de la població. Va ser la principal reivindicació democràtica després de les revolucions de 1848. Foto: https://www.kuk-nk.de/
Caricatura del sistema electoral de les Tres Classes. La bossa més prima per a la major part de la població. Va ser la principal reivindicació democràtica després de les revolucions de 1848. Foto: https://www.kuk-nk.de/

Cap a la unificació també política el 1858

Després de les revolucions (1830 i 1848), per recuperar el control, Prússia va començar una política d’enfortiment signant un pacte amb Saxònia i Hannover, el conegut com a Pacte dels Tres Reis. A la ciutat d’Erfurt, s’assajà la unió dels prínceps i l’exclusió d’Àustria al maig de 1849. Cap a l’estiu s’hi havien adherit 27 prínceps, tots menys Württenberg i Baviera. Els austríacs, alarmats per l’empenta prussiana, obligaren, mitjançant el Pacte d’Olmütz, al restabliment d’una nova dieta de la Confederació Germànica sota el seu control al novembre de 1850.

Felix d’Schwarzenberg, substitut de Metternich, va ser el militar i polític austríac que intentà continuar amb el predomini de l’Antic Règim. La primera aventura de la unió prussiana intentada a Erfurt va ser truncada així pels austríacs, amb l’ajut rus. El rei Frederic Guillem IV volia evitar el conflicte amb Àustria a tota costa… de moment. Àustria respirà, i més encara quan la Prússia en guerra amb el Regne de Dinamarca, va cedir els ducats de Schleswig i Holstein als danesos, a la pau de Berlín de 1850. Però ja es veia per on anaven els desitjos prussians.

El 1858 aquesta política de “no molestar Àustria” canvià de sobte. La figura de Guillem I, regent des de 1858, va ser clau per a entendre la historia d’Alemanya fins a la formació de l’Imperi Alemany el 1871. Fet que va coincidir amb la plena integració de la majoria d’Estat alemanys al Zollverein el 1860. S’estrava d’aquesta manera a una altra fase de la unificació.


Més informació:

Aquest article forma part d’un llibre encara inèdit d’història d’Alemanya redactat per nosaltres que encara espera ser editat.

Què visitar?

La UNESCO va nomenar el 2001 Patrimoni de la Humanitat el complex industrial de carbó Zeche Zollverein a Essen. És un monument industrial enorme, els seus edificis són exemples destacats de l’aplicació dels conceptes de disseny de l’arquitectura Bauhaus.

UNESCO Welterbe Zollverein – Leuchtturm für das Ruhrgebiet

Das UNESCO-Welterbe Zeche und Kokerei Zollverein, bekannt als die „schönste Zeche der Welt”, ehemals größte Steinkohlenzeche der Welt und größte Zentralkokerei Europas, ist heute das lebendige Wahrzeichen des Ruhrgebiets. Im Herzen der Region können Besucher diese Ikone der Industriekultur täglich hautnah erleben.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...