Un grup de neteja. La visualització del paper de la dona sempre ha estat complicat. A l'únic qui es veu a la foto treballant és a l'únic home, una imatge que realment va ser una rara excepció. Foto: Wikimedia Commons
Un grup de neteja. La visualització del paper de la dona sempre ha estat complicat. A l'únic qui es veu a la foto treballant és a l'únic home, una imatge que realment va ser una rara excepció. Foto: Wikimedia Commons

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial a Europa, les ciutats del continent estaven arrasades. Les ciutats alemanyes havien patit forts bombardejos especialment en el tram final del conflicte. Berlín no se’n va salvar tampoc, a dures penes va quedar només dempeus la Porta de Brandenburg. Actualment, la majoria de ciutats alemanyes són reconstruccions, força fidels, de com havien estat. Durant els primers mesos de l’ocupació aliada, Berlín era una muntanya de runa i edificis a punt d’acabar d’ensorrar-se. El primer que es va haver de fer va ser netejar aquesta runa, tasca que va tocar a les dones. Les Trümmerfrau (“dones de la runa”).

La reconstrucció d’aquests fets a nivell històric va ser complicat, perquè les autoritats d’ocupació els primers mesos no feien administrativament cap recompte de feina. Ni molts menys de gènere. Per tant, es va haver de reconstruir gràcies a informació de particulars, arxiu fotogràfic, memòries d’algunes dones o nens que ho van explicar ja de grans.

Alemanya sense homes

En la immediata postguerra alemanya, sota l’ocupació de les forces aliades, pràcticament no havien homes. La paranoia de Hitler havia enviat fins i tot els nens a morir els últims dies de guerra. Els que encara eren vius, majorment estaven presoners dels soviètics. Molts van ser enviats a camps de concentració a Sibèria i no tornarien fins la dècada dels 50, si es que van tenir la sort de sobreviure. Per tant, les tasques de les primeres reconstruccions, sobretot el desenrunament, va recaure en les dones. El material que es podia era aprofitat, tenint en compte que no havien habitatges, i la resta va tenir una curiosa finalitat.

L’ocupació de postguerra va ser dura. Violacions i abusos de tot tipus van estar a l’ordre del dia. No havia per menjar, ni llum, ni aigua, totes les infraestructures com trens o ports havien quedat enrunades i inservibles, es depenia totalment dels aliats. La “llei de desnazificació” va ser en molts casos carta blanca pel saqueig. En tot cas, aquesta llei va trigar quasi un any en entrar en vigor.

El treball base del sosteniment familiar

L’hivern de 1945, per tant, va ser especialment dur a Berlín i altres ciutats alemanyes. Especialment dur per a les dones, obligades a ser “voluntàries” en la neteja de runes. Es calcula de dels 3 milions d’habitants de Berlin al final de la guerra, 2/3 parts eren dones. Així, a l’1 de juny de 1945 es van mobilitzar a Berlín 60.000 dones per a desenrunar, pràcticament amb les mans. La primera tasca va ser arreplegar galledes, o qualsevol estri que pogués ajudar.

Uns 400 milions de metres cúbics de runes i ruïnes han estat estimats que és el que van haver de moure per “netejar” Alemanya durant els primers 5 anys de postguerra. La majoria el van moure dones.

Ni en aquesta situació es va poder parlar “d’igualtat”. Malgrat que les dones es van convertir en el recurs principal pel sosteniment de les famílies, cobraven 0,60 marcs per hora, mentre que els pocs homes que havien cobraven 0,70. El treball era dur, s’organitzaven per grups d’unes 20 dones de forma que el desenrunament era majorment formant cadenes humanes.

Dones treballant a Jägerstrasse, Berlín, el juliol de 1946. Foto: Bundesarchiv 183-H29659 / CC-BY-SA
Dones treballant a Jägerstrasse, Berlín, el juliol de 1946. A la zona britànica, les autoritats van posar tots els problemes i limitacions que els va ser possible per evitar que les dones haguessin de treballar. Foto: Bundesarchiv 183-H29659 / CC-BY-SA

La formació d’un mite

D’aquesta dura realitat se’n va fer un mite. Se’n van fer sèries de monedes, segells i tota mena de monuments a les Trümmerfrau. Evidentment, va ser l’Alemanya de l’Est la més exagerada. El mite, però, va consistir no en negar l’evidència del seu rol, sinó en fer veure que “les dones alemanyes volien reconstruir Alemanya” i que per això “es presentaven voluntàries”. I ho acompanyaven de fotos amb somrients dones que treballen alegrement, talment com si estiguessin de camp i platja.

Segons la historiadora Leonie Treber aquesta visió idíl·lica de la dona com a element patriòtic per reconstruir “una nova nació” va ser impulsat pels mateixos aliats amb la intenció de fomentar l’allistament de noves voluntàries. En el context de la dictadura nazi, el treball de desenrunament era vist com un càstig. Ara, calia que les empreses que venien de l’àmbit de la construcció disposessin de mà d’obra barata.

Cal també tenir en compte les diferències entre les zones soviètiques i occidentals de Berlín. Els dos primers mesos Berlín era tota soviètica, i això encara dificulta més el seguiment d’aquest tipus de treball. A la zona soviètica el treball femení era usual, segons les teories igualitàries comunistes. A la documentació, només apareixen com a “treballadors de la construcció”. Aquest fet també va ajudar a la posterior mitificació d’aquest treball per part de la República Democràtica d’Alemanya (DDR en endavant). En xifres globals es considera que el percentatge de treballadores (tant de l’Est com de l’Oest), malgrat tot, va ser baix. Del mig milió de dones en edat de treballar, les Trümmerfrauno no van arribar al 5%.

Dones a Berlín construint maons. La publicitat del període 1946-1947 va transformar la imatge d'aquest dur treball en un femení i acceptable "deixar maca Berlín i netejar", unes tasques més assimilables pel masclisme. Foto: Wikemedia Commons
Dones a Berlín construint maons. La publicitat del període 1946-1947 va transformar la imatge d’aquest dur treball en un femení i acceptable “deixar maca Berlín i netejar”, unes tasques més assimilables pel masclisme (fins i tot al comunista). Mentre que pels aliats occidentals, amb la consolidació de la Guerra Freda es va exagerar el treball femení igualant-lo treballs forçats, fent-lo quasi exclusió de la zona soviètica. Foto: Wikimedia Commons

On va anar a parar la runa?

Evidentment, les causes per les quals algunes (força) dones van acabar participant en aquests escamots de treball va ser la necessitat. La pura i dura supervivència. La majoria de les que participaven ho feien per tenir canalla a càrrec. Construir-se un sostre, simplement obrir-se camí pels carrers, o evitar caigudes de runa. Es tractava d’una necessitat, i no pas de cap patriotisme, ni de cap voluntat ideològica.

El primer president de la RD, Theodor Heuss, també va concedir medalles al mèrit a algunes Trümmerfrau. Afegint així més llenya al misticisme. Amb tot, l’esclat sobre el misticisme en el paper d’aquestes dones van ser els debats sobre diferents lleis de protecció social a Alemanya durant la dècada dels 80. Especialment el 1986 amb l’aprovació de la prestació de cobertura als nadons durant el primer any de vida. Fet que va coincidir amb l’auge del feminisme historicista.

D’aquesta manera es va construir el mite de la dona bona que neteja la porqueria dels homes dolents que fan la guerra

Però mentre tot això passava, què se’n va fer de la runa que no es va poder aprofitar? Doncs encara es pot visitar! És al Teufelsberg (“muntanya del diable”), a l’oest de Berlín. Una muntanya artificial, creada amb milions de metres cúbics de brossa transportada durant dècades en camions. Al final es va convertir en el punt més alt de Berlín Occidental. 120 metres de muntanya artificial amb unes vistes precioses sobre la ciutat i els boscos repoblats.

L’indret hauria d’haver servit d’acadèmia nazi. Acabada la guerra, les autoritats d’ocupació van preferir enterrar les restes de l’equipament sota tones de runa en comptes de malbaratar explosius. Durant la Guerra Freda aquest punt va servir de torre espia i de comunicacions de trànsit aeri. Actualment és un vestigi fantasma més de la Guerra Freda, ideal per a excursionistes.


Més informació:

El paper de les dones en la reconstrucció alemanya, en el cas de la població de Heilbronn, ha pogut ser estudiat i quantificat gràcies a mesuracions (recomptes de víctimes, habitants total, supervivents, refugiats i presoners).

No Title

No Description

La historiadora Leonie Treber ha treballat la desmitificació pseudoheroica d’aquestes dones i el seu paper en una situació social límit.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...