Taller d'impremta. Al Segle XVIII va haver un esclat de petites impremtes a París. Hi mancava ma d'obra qualificada, els sous eren minsos i la precarietat i moviment de treballadors molt alta. Pel que la fidelitat cap a l'amo era baixa o nul·la. Els tallers acostumaven a estar a la casa de l'amo on hi havia alguna estança destinada a servei o aprenents. Foto: Wikimedia Commons
Taller d'impremta. Al Segle XVIII va haver un esclat de petites impremtes a París. Hi mancava ma d'obra qualificada, els sous eren minsos i la precarietat i moviment de treballadors molt alta. Pel que la fidelitat cap a l'amo era baixa o nul·la. Els tallers acostumaven a estar a la casa de l'amo on hi havia alguna estança destinada a servei o aprenents. Foto: Wikimedia Commons

El segle XVIII s’ensenya als instituts com el de la Il·lustració. Sembla que només van existir Locke, Rousseau, Diderot, Voltaire i companyia, i que les seves idees van impulsar la Revolució Francesa en un marc de crisi climàtica i males collites. Tot plegat a causa d’una monarquia borbònica que havia arruïnat el país a força d’intervenir en la Guerra d’Independència dels EEUU, i de la reina Maria Antonieta d’Àustria, l’anomenada Madame Dèficit. Sí, això és cert, però la història cultural (el que a França es va anomenar història de les mentalitats) se centra en com vivia el conjunt de la població, i sobretot com ho vivien.

La història social va néixer en contraposició al predomini de les explicacions polítiques de la història. La Història Cultural fa servir tècniques de l’antropologia per a apropar-se al màxim a la mentalitat de la gent que va viure una època determinada. De vegades, a nivell de difusió s’evita el terme “Història Cultural” per la confusió amb la “cultura” entesa només com a una expressió artística.

Els gats tractats amb luxe

La Història Cultural fa servir fonts alternatives, com els contes, fonts de tipus judicials, i fins i tot memòries personals. Tot allò que ens acosti al màxim al dia a dia de les persones. Un dels exemples més explicats va ser el de la impremta de Jacques Vincent al carrer de Saint-Séverin de París el 1730. La història va ser recollida per l’obrer Nicolas Contat en explicar la seva etapa d’aprenent a un taller d’aquest carrer.

Nicolas Contat formava part del que s’anomenava els marginats, l’últim de l’últim en la piràmide de la societat estamental d’Antic Règim. La seva vida miserable començava abans de sortir el sol. De matinada s’havia de llevar per obrir la porta als primers treballadors que arribaven. Fins que es feina negra nit no parava de fer encàrrecs per a tothom, només a canvi de les restes de menjar podrides dels amos que fins i tot el gats refusaven.

Els gats eren venerats pels propietaris d’impremtes del carrer, n’hi havia que en tenia més de vint, o els posava en retrats penjats a les parets. La muller de l’amo de Contat n’era també una malalta dels gats, el seu preferit el deia Grise. Feien servei. Però per als aprenents i altres marginats que vivien al carrer, eren competència pel menjar. De fet, alguns gats menjaven millor que ells, directament de plats cuinats pels seus amos. A més, les miolades nocturnes sovint feia impossible aclucar ull.

Gravat de William Hogarth que il·lustra el llibre: El primer grau de la crueltat- els nenes torturant animals. Font: Wikimedia Commons
Gravat de William Hogarth que il·lustra el llibre: El primer grau de la crueltat- els nens torturant animals. Font: Wikimedia Commons

La Venjança, la Matança de gats de Sant-Séverin

Els patrons eren persones que, a més a més, no tenien contacte amb els aprenents, de vegades ni amb els treballadors. Els encarregats eren els responsables de tot. Persones malcarades que sovint desfogaven la seva ràbia i agressivitat contra els més febles, els aprenents. Mentre aquests havien de menjar a la cuina o al terra, els gats ho feien als menjadors o a la falda de les senyores. A la nit, per això, el fotien fora de casa o els mateixos gats marxaven.

Un dia els aprenents Léveillé i Contat van decidir venjar-se. Pujant per les taulades van anar fins les habitacions dels amos i es van passar la nit imitant les miolades dels gats. Ho va fer unes quantes nits impedint que els amos dormissin. Els amos, lluny de sospitar res, van decidir el més lògic en aquella situació per a la seva època: havien estat embruixats. Com a solució, van encarregar als seus aprenents que es desfessin dels gats. Sense tocar en Grise!

Jerome i Léveillé van començar la feina entusiàsticament i aviat els obrers se’ls van afegir. Amb tota mena de pals, sacs i bares de les premses van perseguir i massacrar tots els grats que van poder del carrer. Els primer de tots Grise. Un li va trencar la columna i l’altre el va rematar, després el van enterrar d’amagat. Els treballadors van apilar els gats en sacs a una plaça, van fer un simulacre de judici, els van condemnar i després d’administrar-los els sagraments els van acabar de rematar penjat-los sagnant de cordes.

El presentisme s’ha posat de moda, “si ho fan ara, que no hauran fet abans”, és una frase repetida per pseudohistòrics i aficionats. És mentida. El “viatge històric” pel temps és a un món desconegut, habitat per gent estranya, que ni pensa ni sent com “nosaltres”. I no cal anar a llocs llunyans i místics, no, aquí mateix, al nostre mateix país, o com és el cas, a la França del XVIII. No es pot analitzar una altra època amb la mentalitat del nostre present (presentisme).

Anàlisi de la realitat

Alarmada per la cridòria va aparèixer la muller de l’amo de Grise, que escandalitzada, perquè es pensava que hi havia el seu gat, va haver de ser tranquil·litzada. A tot això que va aparèixer el marit, que va ser informat de la insubordinació dels obrers. Finalment els amos van haver de marxar, deixant els obrers entre riures de festa grossa. La cosa va seguir encara durant dies, amb Léveillé fent paròdies de l’escena per a entreteniment dels obrers que es petaven de riure cada vegada mentre imitaven miols de gat i esgarips de la dona.

Aquest relat va ser escrit uns 20 anys després dels fets en forma de conte, amb faltes d’ortografia. Exagerat o no, no deixa d’indicar diverses realitats sobre la quotidianitat del moment. En tant que està situat en un marc temporal, en un espai definit, descriu molts fets que llavors per naturals no se’ls donava importància. Primerament, de segur que el lector d’avui no li trobarà gaire gràcia al fet que s’exterminin gats a pals com si fos una festa, cosa que llavors provocava riures. Altres es poden comprendre millor, com Léveillé es va convenir en un heroi dels treballadors pel que odiaven els patrons.

Només aquests dos fets trenquen alguns estereotips del XVIII, com el d’aquell món artesanal preindustrial de color de rosa amb patrons paternalistes que acollien els treballadors a casa seva i tots eren feliços com un gínjol. D’altres sobre la utilitat dels animals que anomenem domèstics i el nivell d’esnovisme, així com de poc valor per la vida humana, que altres èpoques representava el seu manteniment.


Més informació:

El llibre La matança dels gats i altres episodis de la història cultural francesa és un clàssic de la història cultural i de la relació de la història amb l’Antropologia. Hi ha diversos relats, entre els quals el de l’origen de la Caputxeta vermella, versió real no edulcorada pels Grimm.

La gran matança de gats

“La cosa más divertida que jamás ha pasado en la imprenta de Jacques Vincent, según un obrero que fue testigo, fue una insurgente matanza de gatos”. Así comienza la exploración que hace Robert Darnton de los rituales violentos que practicaban los artesanos en la Francia de mediados del siglo XVIII.

Sobre les mascotes en la història medieval, podeu consultar aquest enllaç dels amics d’Harca:

Hi havia mascotes a l’edat mitjana?

Un lloro amb collar de campanetes daurat (“Bestiari”, Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Folio 33v, Anglaterra, segle XV) Fa un parell d’anys vam dedicar un post als animals de companyia durant l’edat mitjana, “De gossos i gats”, a partir d’alguns exemples documentals valencians dels segles XIV i XV.

 

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...