Pietri arribant agònicament a la meta a Londres el 1908. Li va valdre la desqualificació, però va esdevenir un heoi i atleta professional. Foto: Wikimedia Commons
Pietri arribant agònicament a la meta a Londres el 1908. Li va valdre la desqualificació, però va esdevenir un heoi i atleta professional. Foto: Wikimedia Commons

Aquest cas faria les delícies d’un coaching, un exemple de superació de les pròpies limitacions i de tornar-se a aixecar, per moltes vegades que es caigui, literalment. El corredor Dorando Pietri (1885-1942) té l’honor d’haver estat el primer atleta professional que es podia guanyar la vida corrent, i tot gràcies a una desqualificació que li va canviar la vida per sempre. La seva agònica arribada a la meta el 24 de juliol de 1908 va canviar el curs de la història pel que feia a la professionalització dels esportistes. Pietri va viure una època d’ajustaments en l’esport. Va viure la reimplantació de les olimpíades, l’ajustament en les distàncies, la fixació de normes en les curses i la “democratització” de la pràctica esportiva. Comparat amb els diners que es guanyen avui dia en alguns esports, costa de fer-se a la idea que només fa un segle ningú cobrava res. Ell va ser el primer.

Els esports professionals

A començaments del segle XX la pràctica regular de l’esport no era encara entesa o concebuda com una activitat a l’abast de tothom. Més enllà de determinats països on la pràctica esportiva havia arrelat a l’escola com a sistema pedagògic, moltes pràctiques restaven encara com activitats burgeses (tennis, golf…). D’altres, en el millor dels casos, eren esports populars de caire local practicats tradicionalment per una comunitat específica.

Només qui tenia diners per a mantenir unes instal·lacions adequades, o finançar-se viatges, o simplement tenir prou temps lliure per dedicar-se a entrenar (que no era pas el cas de la majoria dels treballadors) podia permetre’s el luxe de practicar determinats esports. Evidentment, aquesta gent que es podia dedicar a la pràctica esportiva regular, no necessitava ingressos provinents directament d’aquesta activitat, tot i que sí existien premis. I qui practicava esports, com la majoria dels d’equip, de forma tradicional, ho feia com a entreteniment, no pas de forma professional.

La popularitat i l’espectacle relacionat amb les activitats esportives, per contra, sí que anaven a l’alça a l’entrada del segle XX, acompanyades per un culte a l’ídol. Cada cop més públic s’aplegava per veure les competicions, malgrat les tedioses terceres olimpíades de Paris el 1900, camuflades entre l’exposició universal i que van durar mesos. Molts burgesos industrials van veure que allò podia ser una mina de fer calers. La porta d’entrada a la, per denominar-la així, “democratització” de l’esport, van ser aquelles activitats que necessitaven d’una logística menor: córrer entre les primera d’elles. Dorando Pietri va començar així, corrent,per convertir-se en el primer atleta professional.

De depenent a atleta professional

Pietri va néixer a Mandrio, a Correggio de la Regia Emilia, el 1885, sent el tercer dels quatre fills d’un matrimoni pobre format per Desideri i Maria Incerti. Quan la seva família es va traslladar a Carpi per posar una fruiteria el 1897, es va començar a buscar la vida i així va començar a fer d’aprenent de sastre. El 1903 entrà a la societat gimnàstica La Pàtria de Carpi, on va fer les seves primeres passes esportives com a ciclista. Al 1904 treballava en una pastisseria quan es va apuntar en l’últim moment a la seva primera cursa atlètica. Pietri era l’antitesi del que avui entendríem per un corredor, amb els seus 1,56 metres d’alçada i escanyolit, no semblava que anés a arribar gaire lluny. De fet, es posà a córrer a causa d’una mala caiguda amb la bicicleta. Però ves per on la petita formiga atòmica tenia una mena de do natural que el va portar a guanyar amb 18 anys al llavors líder italià Pericle Pagliani. Segons conta la tradició, Pietri, sense ni un cèntim, va haver de córrer amb la roba i les botes de feina.

A partir d’aquí va venir Bolonya a l’octubre on va quedar segon sobre 3 quilòmetres només pel darrere d’Aduo Fava. Pocs dies després va participar en una altra cursa a Carpi de 9 quilòmetres i la guanyà, i el juny de 1905 guanyà el campionat d’Itàlia en 25 quilòmetres. Així va començar la seva carrera esportiva.

El seu primer gran èxit internacional arribaria el setembre 1905, quan venç en una cursa de trenta quilòmetres a París. La seva fama va anar creixent igual que els seus èxits. Un any després va guanyar la marató de classificació per als Jocs Intercalats que es disputaven a Atenes, però durant la marató olímpica quan ja portava 25 quilòmetres i anava líder es va veure obligat a abandonar per un problema intestinal quan liderava la carrera amb un avantatge de cinc minuts. El 1907 ja era el millor corredor italià en totes les disciplines, des dels 5.000 metres a la marató, pel camí durant aquest any va fer el servei militar de lleva el que li va facilitar els recursos per moure’s per Itàlia

El gir de la seva vida

Les autoritats, als Jocs Olímpics de Londres el 1908, ja tenien clar ja que aquí s’havia d’invertir, i les olimpíades van passar a ser objecte d’atenció preferencial del rei Eduard VII, gran impulsor d’aquest tipus d’esdeveniments i a qui li agradaven les curses. Un total de 2008 atletes (només 37 d’ells dones) de 22 estats, i un estadi per a 90.000 espectadors testimoniaven un salt qualitatiu important en l’organització. A més, una munió de jutges vetllaria pel compliment del fair play, donat que en una cursa semblant 4 anys abans als jocs de Saint Louis el nord-americà Fred Lorz va confessar, penedit, que havia fet gran part del trajecte de la cursa en cotxe.

El dissabte començaren els jocs amb les premonitòries paraules pronunciades en el discurs d’obertura pel bisbe de Pennsylvania Ethelbert Talbot, paraules que acabarien sent profètiques: “L’important en els jocs olímpics no és guanyar, sinó participar, la cosa més essencial a la vida no és conquerir, sinó lluitar bé”. Frase que ha quedat en l’imaginari popular en la seva forma reduïda “l’important és participar”. 

La Marató de 1908 seria especialment recordada perquè és on es va determinar la distància d’aquesta mítica cursa, tot i que no seria oficialment fixada fins el 1921. El 1908 els Jocs Olímpics se celebraven per primer cop a Londres, la capital de l’Imperi Britànic. La Marató, que des del principi s’havia establert com una de les competicions preferides del gran públic, només tenia fixada la distància en “al voltant de 40 quilòmetres” pel Comitè Olímpic Internacional. Finalment, la distància triada seria l’existent entre el palau dels Windsor i l’estadi olímpic White City: 42 quilòmetres amb 152 metres. Però en disputa amb aquesta dada, quedà pel record l’entrada a l’estadi de Pietri.

Una cursa sota una calor infernal

El 24 de juliol va ser el gran dia de Dorando Pietri. Pietri va liderar tota la cursa, mentre els seus companys anaven quedant pel camí sense forces: dels 73 corredors que van començar, la majoria es retiraren abans d’arribar al final de la cursa, només acabaren 27, sense comptar Pietri. I és que la cursa començava sota un sol de justícia en ple juliol a l’hora de la canícula, a les 14:30 i la deshidratació va causa estralls.

Però poc abans d’entrar a l’estadi, quan només li faltava uns 3 quilòmetres per guanyar, començà a defallir. Enfilà l’estadi ja fent tombs i titubejant en sentit contrari, els jutges li van haver d’indicar la direcció correcta enmig de la forta pressió dels espectadors de l’estadi ple a vesar que reclamaven que se l’ajudés. A partir d’aquí va començar un espectacle corprenedor ple de dramatisme, pitjor que el de la mítica Gabriela Andersen durant els jocs de Los Angeles 1984. Pietri va trigar 10 minuts en fer la volta a l’estadi, caient i aixecant-se amb l’ajuda de tothom fins a 5 vegades, l’última davant pràcticament de la línia de meta quan va caure desmaiat.

Les forces l’havien abandonat sobtadament a causa del sobreesforç. Va entrar a la línia de meta caient-se entre braços de jutges i metges, dubtosament podria sentir el clamor del públic que l’aclamava i aplaudia sense parar. Només passar la meta es va tornar a desplomar i va ser retirat en llitera. Pocs segons després arribà a meta Hayes, i després d’ell ho farien el sud-africà Hefferon i dos nord-americans, Forshaw i Welton. El seu avantatge era tal, que després de perdre tot aquest temps, encara havia entrat el primer.

Una desqualificació escandalosa

A les grades els anglesos estaven impressionats amb l’esforç titànic de Pietri. La mateixa reina Alexandra, present a l’estadi, es va emocionar. Els nord-americans, per això, no estaven disposats a passar ni una, i van denunciar joc bruc contra Pietri, al·legant que “havia rebut ajuda”. Així, a contracor de tothom, Pietri va ser desqualificat en una decisió polèmica, doncs, per posar només un exemple, l’argent Hefferon es va aturar durant les últimes milles a prendre xampany i rebre copets a l’esquena convidat pel públic, i no va passar res. El guanyador oficial de la cursa va ser John Hayes amb un temps de 2h 55’, el que representava un primer rècord, tot i que Pietri havia fet 2h 54’.

L’esdeveniment va comptar amb un cronista de luxe: l’escriptor Sir Artur Conan Doyle, creador del mític personatge de Sherlock Holmes, que es trobava de forma extraordinària aquell dia a les grades per encàrrec d’un article.

Doyle li dedicà un extens article al Daily Mail, ajudant a fer créixer encara més la seva fama. Doyle va iniciar una campanya de reacció de donatius que va permetre a Pietri no haver de treballar mai més. A més, va esdevenir tan popular que pocs dies després dels fets Pietri tornaria a l’estadi. La seva gesta el va convertir en una celebritat mundial, i fins i tot el compositor Irving Berlin va compondre una cançó en el seu honor, el títol era el nom del maratonià transalpí: “Daurant Pietri”.

La mateixa reina Alexandra va atorgar a Pietri una copa d’or, idèntica a l’original en tot, com a premi de consol. Segons s’explica li va dirigir aquestes paraules: “perquè s’emporti un bon record del nostre país”. Així, Pietri, desqualificat de la cursa, es va endur una copa d’or, un premi en metàl·lic, una popularitat en alça (més que merescuda) i un munt de peticions per fer exhibicions. Foto: Wikimedia Commons

Pietri l’heroi

Ja com una gran figura va anar a Amèrica a fer exhibicions. El 25 de novembre del mateix 1908 es tornava a enfrontar a Hayes en una reedició de la marató a Nova York, Pietri va guanyar a Hayes desprès de realitzar 252 voltes al Madison Square Garden. La cita va ser històrica; més de 20.000 espectadors no van voler perdre el duel entre Pietri i Hayes, una cursa que va consumar la venjança del petit corredor italià, que va vèncer a casa a l’atleta americà i flamant campió olímpic.

Al gener de 1909, a Chicago, en el desafiament amb l’atleta nord-americà Corey, va guanyar la marató en 2h 56’. L’any següent, a Indianapolis, es va enfrontar contra quatre nord-americans (Wright, Barclay, Bronson i Miller) que es tornaven cada quatre milles, però ni així el van poden vèncer.

Pietri es va imposat a les 16 milles (uns 25.749 metres) en 1h i 3’. El 15 de març a Nova York va guanyar la marató contra Hayes, un altre cop al Madison Square Garden i el va tornar a vèncer amb un temps den 2h 48’. I no va ser l’última vegada que es trobarien les cares a una marató, a principis de 1910, a San Francisco, un altra vegada Pietri va guanyar contra d’Hayes, amb un temps de 2h 41’.

Es va permetre el luxe de “retirar-se”

En total va fer 22 curses d’exhibició. Fins l’any 1911 va córrer fins esdevenir l’esportista millor pagat fins al seu moment. L’última cursa estil marató que va córrer va ser a Buenos Aires el 1910 al barri de Palermo. Es tractava d’una cursa limitada a 8 participants, consistent en fer 37 voltes a l’estadi (uns 40 quilòmetres). Pietri, fàcilment localitzable per la seva baixa estatura i per la bandera italiana que lluïa al pit, es va imposar amb una volta d’avantatge respecte el segon classificat.

Un dia abans de complir els 26 anys, el 15 d’octubre de 1911, va participar a la seva última cursa a Göteborg on guanyà en 20 quilòmetres. Després d’haver guanyat 200.000 lires (una autèntica fortuna de l’època), Pietri decideix a penjar les botes i deixar de córrer. Un cop retirat del món del esport, es dedicà a gestionar l’hotel que havia comprat el 1909 per 50.000 lires junt amb el seu germà. En ser cridat a files per la Primera Guerra Mundial, l’hotel va decaure i se li va acabar enduent bona part dels diners que havia guanyat a Amèrica, per això, el 1923 es trasllada a Sant Remo on compra un taller i lloguer de cotxes. A Sant Remo hi visqué fins al 1942. Al 1936 va ser nomenat Cavaller de la Corona d’Itàlia i va esdevenir l’esportista italià més famós fins èpoques recents.

En total de maratons en va participar en 17, de les quals va guanyar 9, es retirà de 6 i va obtenir un segon i un tercer lloc. En total va participar en 128 curses, amateurs i professionals, de les quals guanyà 88. Pietri va morir víctima d’un infart als 56 anys.

L’esport professional

L’esport, especialment després de la Primera Guerra Mundial no tornaria a ser ja el mateix. Havia passat d’un elitisme nostàlgic en que es rememorava el culte al cos i l’equilibri en la salut, que practicaven de forma intel·lectual només uns privilegiats, a ser cau de tota mena d’artificis per guanyar.

I amb aquest nou posicionament hi entraren la recerca d’esportistes allà on fos (la democratització de l’esport) i per suposat tota mena de pràctiques que aniran impulsant cada cop més normes en cada un dels esports. Es passaria a les recepcions del Papa Pius X al Pierre de Coubertin el 1905 per destacar els valors de l’esport, a que el 1928 la Federació d’Ateletisme seria la primera en prohibir l’ús de substàncies dopants. En concret, se sospita que Pietri podria haver pres estricnina, però no està confirmat per cap anàlisi, ja que en l’època de Pietri els controls antidòping no existien.

La popularitat dels esports i dels esportistes, anirà paral·lela als dels mitjans de comunicació. Ja després de la Primera Guerra Mundial, la ràdio donarà un primer impuls a la difusió d’esdeveniments esportius. Abans de la ràdio, va néixer la premsa esportiva, la qual trobaria un primer filó amb les olimpíades reintroduïdes el 1896. La roda es començar a retroalimnetar i molts esports com l’atletisme, passarien a ser de masses. Els primers diaris generalistes en fixar-se van ser el francès Le Figaro, seguit del londinenc The Times, i Doyle ja anava en nom del Daily Mail.

Especialment Anglaterra va ser capdavantera en aquest camp. Cap a finals de segle XIX les publicacions que existien al continent específiques sobre algun esport esdevenen d’interès general o es van fusionant i mica en mica van passant de publicacions periòdiques a diàries. Amb l’inici del segle XX, ja seria al revés: les publicacions més importants impulsaven grans esdeveniments esportius esportius. I el gran salt seria l’aparició de les imatges publicades, sobretot a partir dels Jocs Olímpics d’Estocolm de 1912. A l’Itàlia de Pietro, La Gazzetta dello Sport impulsà moltes competicions.

El mateix John Hayes va esdevenir també professional, fent d’entrenador de l’equip olímpic nord-americà que aniria el 1912 a Suècia. Després faria d’educador físic. La diferència entre Hayes i Pietri és que amb motiu del centenari de la seva gesta de Londres, a Milà s’inaugurà un monument al “perdedor” Pietri, mentre que a Hayes se’l recorda a les estadístiques del medaller, sempre acompanyat de la cueta: “la cursa que en realitat va guanyar Pietri”.

L’engalipador i la fama

Un cop passat el conflicte mundial, tornaven 40 anys després les olimpíades a Londres. El 1948 molta gent esperava l’heroi italià, que va ser convidat oficialment i, de fet, va ser rebut amb honors i aplaudit mentre seia a la tribuna d’honor. Havia estat fins i tot entrevistat pel diari Evening News, tenia 65 anys, estava casat amb una britànica (Lucy Evans) i vivia a Birmingham, on tenia un pub. En realitat, Dorando Pietri havia mort el 1942 d’un atac de cor, i aquell “Pietri” era un impostor anomenat Pietro Palleschi a la recerca de fama i diners.

Qui va destapar l’engany van ser paisans de Carpi, els quals havien viatjat fins a Anglaterra després de veure l’entrevista a l’impostor. El grup el conformaven periodistes i era dirigit pel cap del club La Pàtria, Giuseppe Marzi, els quals van començar a parlar-li en dialecte de Carpi. Com que l’impostor era en realitat de la Toscana, no va entendre un borrall, va ser detingut i acusat d’estafa. Ni mort, Pietri va deixar de ser notícia.


Més informació

Si t’ha agradat aquesta història, és una de les que podràs trobar al nostre llibre Històries de l’Esport, disponible a diverses plataformes i també a la teva llibreria de confiança per encàrrec. Recorda que tot el que s’ingressa amb els llibres va destinat a la nostra associació sense ànim de lucre per a impulsar el projecte de difusió de la història.

Històries de l’esport: Més enllà dels rècords (Història de la Societat)

Històries de l’esport: Més enllà dels rècords Història de la Societat: Amazon.es: Sànchez, Cèsar, Junyent, Eugeni, Bonvehí, Jordi, Mingote, Sergi: Libros

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...