Bust de Franz Liszt, el primer en generar fans i tot un fenomen d'espectacle musical, la lisztomania. font: Pixabay.com
Bust de Franz Liszt, el primer en generar fans i tot un fenomen d'espectacle musical, la lisztomania. font: Pixabay.com

El 2 de juliol de 1965 la Monumental de Barcelona acollia un concert històric. El Beatles tocaven per fi a Catalunya, això sí, amb la plaça controlada pels grisos. No en va, el concert havia hagut de superar molts entrebancs per l’oposició de la dictadura. Després de rebre Eisenhower uns anys abans, el règim feia per força una altra pinzellada de maquillatge.

Els Beatles arribaren envoltats del nou fenomen fan. Però aquest ja havia existit. És més antic que el futbol i que el cinema, tot i que no pas anterior a la música, ja que s’originà en un dels àmbits actualment vistos com a més rígids i seriosos, la música clàssica. El primer personatge a generar fans, o la lisztomania, fou un hongarès del segle XIX, Franz Liszt.

Deixant de banda l’anècdota dels pantalons d’en Joan Gaspart, els gairebé 20.000 assistents gaudiren dels 40 minuts de música dels “melenudos” -qualificació de la premsa del règim- amb certa normalitat. Les autoritats temien l’aparició d’un “atac d’histèria col·lectiu” que segurament per la presència de la policia no es va arribar a donar.

El fenomen fan

El terme prové del mot fanàtic, cosa que ja ho diu tot. Descriu una admiració extrema, potser irracional i tot, per un personatge o subjecte públic. Fou durant la dècada dels seixanta del segle XX i concretament al voltant dels Beatles que arribà a un punt d’expansió sense retorn. El públic els acollia amb actituds exacerbades. Aquest comportament portà a encunyar un nou concepte: la beatlemania. El soroll ensordidor dels crits de les fans feia que durant els últims anys dels Beatles fos impossible escoltar res als concerts. Els equips amplificadors de l’època no donaven per tant. De vegades, ni tan sols podien escoltar-se entre ells.

Retrat de Franz Liszt el 1843, en plena gira europea. Autor: Herman Biow. Font: wikimedia
Retrat de Franz Liszt el 1843, en plena gira europea. Autor: Herman Biow. Font: Wikimedia

Franz Liszt

El mite conta que el naixement de Liszt ja va anar precedit de bons auguris. Així, el mateix any del seu naixement va aparèixer un cometa al cel i un endeví gitano li va profetitzar un “gran fill” a qui seria la mare del nen prodigi.

Nascut el 1811, el futur compositor i pianista esdevingué una de les figures cabdals del Romanticisme. Entre altres aspectes, revolucionà la posada en escena musical del moment. Fou el primer a treure el piano dels salons, on era costum de tocar davant un públic reduït per a ubicar-lo en sales de concert, amb molta més capacitat. Creà els recitals.

En aquest nou àmbit, les innovacions tècniques de Liszt magnificaven el seu efecte, alhora que la música del piano, sol, arribava a més i més públic que des d’aquell moment, no havia d’estar necessàriament assegut.

Era conegut el “truc de les tres mans” de Liszt, ja que donat el seu virtuosisme, els crítics deien que semblava que tingués més de dues mans. A l’oïda, semblava que tocava fins a tres registres alhora.

La lisztomania

Tot i que a l’edat de dotze anys ja havia fet sensació a les cases nobles de París i Londres, Liszt cuidava tots els detalls de la seva imatge. No en va, tant en els retrats com durant les seves actuacions se situava per mostrar principalment la banda dreta del rostre. Era el seu perfil bo. Considerat bell, portava el cabell llarg i com a bon egocèntric, feia tot el que calia per a captar l’atenció, arribant a ser una mena de showman, un excèntric.

El seu llenguatge postural, que anà perfeccionant, no feia sinó accentuar-ne el caràcter impertinent i descarat. Liszt no besava la mà a les dones, com era normal en aquell moment, sinó que eren elles que havien de besar-li les mans al pianista. Per acabar-ho d’adobar, era corrent que després dels concerts, les dones es barallessin pels mocadors o els guants de l’hongarès. Ell ho sabia i no ho evitava.

Ilustració que recrea l'estil inigualable de Liszt al piano, la lisztomania . Autor: Anònim. Font: wikimedia
Il·lustració que recrea l’estil inigualable de Liszt al piano, la lisztomania. Autor: Anònim. Font: Wikimedia

Descrontrol arreu d’Europa

El 1837 tocà a l’Scala de Milà davant unes 3.000 persones. El virtuosisme i l’energia que brollava a l’escenari feien que emplenés les seves actuacions, sobretot de dones. Li llençaven flors, complements de vestir i fins i tot, joies!

Les admiradores arribaven a buscar les puntes de cigarretes que el pianista llençava al carrer o a agafar les cordes de piano que trencava durant els concerts per fer-ne braçalets, una mena de predecessors de la quincalla hippie d’Eivissa.

Fins al 1848 va viatjar per tot el continent i els èxits es multiplicaren a Praga, Leipzig, Bèlgica, Weimar, Berlín, Sant Petersburg, etc. Fou l’etapa en què la seva figura tingué una màxima expansió i aixecà l’entusiasme que ha passat a la història. Liszt estenia la seva llegenda.

Aquest comportament davant les actuacions de l’hongarès va ser batejat a la dècada del 1840 pel poeta Heinrich Heine com la lisztomania. El terme ja deixa endevinar un cert caire patològic, en el convenciment que era la seva manera de tocar el que donava lloc a aquesta desmesurada admiració.

Causes de la lisztomania

D’entre les grans argumentacions hi havia qui volia veure-hi raons polítiques, en la mesura que aquesta actitud el convertia en un símbol1. Es creia que el seu altruisme i sovintejats ajuts a caritat, barrejats amb la manca de llibertat en determinades zones, vehiculaven aquesta reacció dels assistents.

Hi havia també però una explicació de tipus mèdic. La lisztomania també era vista directament com una malaltia. Es definia com una mena d’efecte hipnòtic creat per la llum de les espelmes a les sales on tocava, el magnetisme i actitud del personatge… Ras i curt, no en tenien ni idea. Cal recordar que la histèria era considerada llavors una malaltia pròpia de dones.

Heine també s’havia fet ressò de la notícia de pèrdues de coneixement entre el públic durant les actuacions al nord d’Alemanya d’inicis de la dècada de 1840. Això s’estengué i per tant deixà de ser classificable com un fenomen d’un territori o cultura concrets. Liszt encengué i democratitzà la histèria que segles després veiem del tot normal al voltant d’estrelles de l’esport i l’espectacle en general, però també fins i tot, en relació a pel·lícules, novel·les, etc.

S’expliquen multitud d’anècdotes sobre ell i la seva marcada personalitat. Es conta que en un recital davant del tsar a Sant Petersburg, aquests xerrava ostensiblement mentre ell tocava. En adonar-se’n, Liszt va deixar de tocar. A la interpel·lació del monarca l’hongarès respongué “quan els prínceps parlen, als servents els toca callar.”

Relacions personals també frenètiques

La histèria es va extingir el 1848 quan Liszt passà a ocupar el lloc de Kapellmeister (mestre de capella) a Weimar. La seva personalitat desbocada l’havia portat als braços de moltes amants, d’entre les que en destaca la duquessa de Saxònia Maria Pàvlovna. A nivell artístic però, cal esmentar una figura que quedaria immortalitzada per a la posteritat de la música. El personatge de la “perduda” o “extraviada” protagonista de la Traviata de Verdi fou inspirat en una altra amant de Liszt, Marie Duplessis. I encara entre 1835 i 39, va viure amb Marie Catherine Sophie de Flavigny, comtesse d’Agoult, amb qui va tenir tres fills.

Si no queda encara clar les passions que aixecava, una altra dona de la noblesa, la polonesa Caroline Sayn-Wittgestein ho abandonà tot per ell. Va deixar el marit i el palau on vivia, amb una multitud de criats inclosos al lot. Ho canvià tot per viure amb el pianista en una relació que duraria 40 anys, fins i tot quan aquest entrà a l’orde franciscà el 1857. No arribà però mai a ser sacerdot.

Liszt tocant un piano Graf, davant un bust de Beethoven i envoltat per personatges il·lustres. Autor: Josef Danhauser. Font: wikimedia
Liszt tocant un piano Graf, davant un bust de Beethoven i envoltat per personatges il·lustres. Autor: Josef Danhauser. Font: Wikimedia

Reclam Liszt

Franz Liszt va deixar més de 800 obres. El seu mètode impulsiu va originar un estil completament nou en la música de piano. Va incorporar-hi imaginació, habilitat d’improvisació i influències musicals i culturals. Tot això, unit al seu carisma, esdevingué un fenomen excepcional.

Alhora, el músic rebia reconeixements. Fou nomenat membre de la Reial Acadèmia prussiana de les Arts de Berlín. També fou designat doctor honoris causa per la Universitat de Königsberg, cosa que s’afegia al seu càrrec de Kapellmeister a Weimar.

Com a mostra de l’abast de la seva figura, aquest apareix en algunes pintures al costat d’altres grans autors del segle XIX. Sovint és representat tocant un piano, ja sigui un Graf, un Boesendorfer, etc. La marca però sempre és perfectament visible a les escenes representades sobre el llenç, ja que els constructors cercaven prestigi amb la imatge del virtuós.

L’any 2011, tingué lloc a l’estat federat austríac de Burgenland (abans Hongria) la celebració del segon centenari del naixement de Liszt. S’hi organitzaren 200 concerts, exposicions, esdeveniments diversos i publicacions en un festival que fou anomenat Lisztomania 2011. El terme doncs, segueix viu.


Notes:

  1. Gooley, Dana Andrew (2004). The virtuoso Liszt. Cambridge University Press. pp. 201-35. ISBN 0521834430

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...