Escena del Parlament de Frankfurt, el primer d'Alemanya. Va conformar-se gràcies a la revolució liberal de 1848,. Tot i que va durar poc, va ser la primera institució unificada representativa alemanya contemporània. Foto: Wikimedia Commons
Escena del Parlament de Frankfurt, el primer d'Alemanya. Parlava Robert Blum. Va conformar-se gràcies a la revolució liberal de 1848. Tot i que va durar poc, va ser la primera institució unificada representativa d'Alemanya contemporània. Foto: Wikimedia Commons

L’origen de la revolució liberal de 1848 va ser la Sicília dels Borbons. D’allà passà a França i d’allà a tot el continent, entrant a Alemanya pel Ducat de Baden l’1 de març. Els moviments van fer aflorar a tot el continent noves ideologies, com el liberalisme (el democràtic) així com les noves tendències socialistes. Tot plegat, impulsat pels moviments d’unificació nacional. Les causes locals van ser tan variades com el munt de territoris que es revoltaren. En el fons, per a la majoria de territoris es tractava de liquidar les restes de l’Antic Règim que s’havien perpetuat de forma antinatural gràcies al Congrés de Viena, és a dir, per la força de les armes i la repressió, sovint brutal.

L’origen de la revolució de 1848

La revolució es va produir a la Confederació Germànica (1815-1866), una institució amb origen al Congrés de Viena de 1815 conformada pels sobirans dels diferents Estats a mena de club. No tenia cap poder legislatiu, en formaven part també Dinamarca i els Països Baixos, però a la pràctica els qui manaven i es disputaven el lideratge eren Prússia i Àustria.

L’origen de l’esclat de la Revolució de Març de 1848 a Alemanya cal buscar-la en la crisi econòmica agrària del bienni 1846-47, en el rebuig de la cada cop més ascendent burgesia als règims absolutistes i en l’exaltació del sentiment nacional dels territoris controlats pels austríacs. Tot i tenir punts en comú a tot Europa, els revolucionaris alemanys de 1848 tenien punts de partida diferents: mentre que a la ciutat de París la gent va sortir al carrer per demanar l’ampliació del constitucionalisme liberal; als estats germànics es pretengué l’alliberació dels pobles oprimits de la corona dels Habsburg.

Es creia que era el primer pas per a la formació d’estats nacionals governats per formes més democràtiques. Per als alemanys del nord i centre representà, sobretot, la unificació territorial somiada. Així mateix, la majoria d’alemanys veien l’alliberament nacional des del romanticisme de la pertinença orgullosa a uns determinats territoris, mentre que la visió francesa es basava en la lliure associació, en una simple suma d’individualitats.

Representació de les barricades a Berlín al març. La bandera tricolor alemanya té l'origen en aquestes revolucions de 1848. Foto: Wikimedia Commons
Representació de les barricades a Berlín al març. La bandera tricolor alemanya té l’origen en aquestes revolucions de 1848. Foto: Wikimedia Commons

La fi de l’era Metternich, aixecaments arreu

Un fet seria clau per entendre la Revolució Germànica de 1848, la caiguda del poder de Metternich. El 13 de març de 1848 l’emperador austríac es va veure obligat a concedir petites reformes liberals, després de la fugida cap a Anglaterra del seu ministre degut a l’aixecament que havia tingut lloc als carrers de Viena, amb la presa de la Cambra dels Estats Generals. La insurrecció aviat animà als liberals prussians a seguir el mateix camí, iniciant els primers avalots el dia 6.

El dia 20 el rei Lluís I de Baviera va ser forçat a abdicar en la figura del seu fill, teòricament més procliu a les reformes. Les assemblees públiques proliferaren per tots els estats germànics i aviat les reivindicacions de la burgesia liberal serien compartides per la cada vegada més efervescent massa proletària que començava a treure el cap a les ciutats. L’efecte de les revolucions s’allargarien fins a final del 1849 amb petits avenços en les demandes en matèria de llibertat de premsa i d’opinió.

El 18 de març s’aixecaren les primeres barricades a Berlín, i es produeixen els primers enfrontaments entre l’exèrcit i els obrers. La burgesia liberal de la capital també patí represàlies tot i que aconseguiren que el rei Frederic Guillem IV convoqués un Parlament constituent pel dia 2 d’abril per intentar calmar els ànims. La proposta del monarca no agradà als revolucionaris, que reclamaven mesures més contundents com la sortida de les tropes instal·lades als carrers berlinesos, la formació d’una milícia popular i el final de la censura en premsa i associació.

La situació, lluny de calmar-se, acabà amb una manifestació davant el Palau Reial que fou reprimida amb duresa: 200 morts va ser el resultat final. L’endemà, dia 19, el rei va evacuar les tropes instal·lades al Palau Reial per evitar una altra massacre i prometé l’elaboració d’una constitució el dia 20, vistes les notícies que arribaven d’altres llocs.

Anunci de la decisió el 21 de març de Frederic Guillem IV de proclamar la unitat d’Alemanya. Representació del palau assetjat per la gent. Foto: Wikimedia Commons

Òscar de l’acadèmia a la millor interpretació monàrquica

Els fets consumats portaren al rei Frederic Guillem IV a efectuar un paper d’actor digne d’un Òscar de l’acadèmia de Hollywood. Davant el succeït en altres territoris, amb la multitud que exigia veure el rei, el perill de destitució evident. El dia 21 el rei s’agafà els colors de la revolució (els de l’actual bandera alemanya, negre-vermell-or) i se’ls lligà en una cinta al braç. Vestit amb casc i l’uniforme de la guàrdia es llançà al carrer aixecat en barricades a confraternitzar amb els perplexos ciutadans berlinesos, acompanyat en seguici pels més perplexos encara, i atemorits, ministres.

El rei no es va cansar de repetir als seus súbdits: “només vull el millor per a vosaltres i per a Alemanya”. Afegia: “que assumia les aspiracions de restabliment de la unitat de la nació alemanya” posant a “Prússia en el camí d’Alemanya”. Aquell dia 21 va ser el dia del triomf de la revolució a Berlín, i alhora el del començament de la fi. En tornar a palau, el rei va llençar el braçalet i quedaria presa d’un fort ressentiment: “la plebs em fa vomitar”, confessaria al seu germà per carta amb posterioritat. Havia guanyat una mica de temps per salvar el seu cap.

Quadre romàntic que representa al·legòricament a Germània. Feta el mateix 1848, d'autor desconegut, presidia les reunions a l'església de Sant Paul de Frankfurt. Foto: Wikimedia Commons
Quadre romàntic que representa al·legòricament a Germania. Feta el mateix 1848, d’autor desconegut, presidia les reunions a l’església de Sant Paul de Frankfurt. Foto: Wikimedia Commons

Es crea el Parlament de Frankfurt

La revolució continuava a d’altres indrets. A Frankfurt, el Parlament de la Confederació el dia 10 de març va nombrar una comissió, la Comissió dels 17, amb l’encàrrec de crear una constitució democràtica. El dia 20 s’instà les diferents assemblees liberals creades a tots els estats a organitzar unes eleccions, en les quals per primer cop es calcula que entre un 80% i el 85% dels homes podria votar lliurement els seus representants per crear un Parlament. Les condicions de qui podia votar variaven molt segons el territori, normalment es prenia com a base la majoria d’edat, un concepte molt aleatori a l’època que generà protestes.

Els 831 representats triats, un per cada 50.000 habitants, es van reunir, amb permís de Frederic Guillem IV, a la Santpaulskirche de Frankfurt entre maig de 1848 i març de 1849. Al final, el primer Parlament triat democràticament d’Alemanya, va aprovar la que seria la primera Constitució, en vigor des del 28 de març de 1849

La primera Constitució

Aquesta Constitució creava uns òrgans de govern que substituïen la Confederació Germànica creada el 1815. Bàsicament, creava un Reichstag format per dues càmeres, una formada amb representats dels parlament dels estats, també elegits, i l’altra càmera de tria directa. Del Reichstag emanava el govern que n’havia de rendir comptes.

Mentre, la monarquia només podia executar les lleis que creava el Reichstag, mitjançant l’aprovació de les dues càmeres, i quedava com a cap dels exèrcits. També se li cedia la capacitat de ratificar o no els nomenaments de ministres del govern. Els territoris als quals afectava eren definits com els mateixos de la Confederació Germànica i s’autoanemanava ja Reich (Imperi) abans que ho fes la unificació de Bismark al 1871. La vida d’aquest primer parlament democràtic va ser curta, als prínceps no els va agradar gens la retallada del seu poder i la pèrdua del control sobre la política

L’any 1849, després de l’aparent triomf del liberalisme, el rei Frederic Guillem IV, temia que la Dieta de Frankfurt i la seva Constitució fos una eina per acabar amb el seu poder absolutista. A més, es veia reforçat amb la presència de l’exèrcit a Berlín. L’origen democràtic d’aquest parlament no agradava al monarca i en bona mesura, tampoc a la noblesa prussiana. El seu descontentament es va fer palès quan l’assemblea li oferí la corona de l’Imperi i la va refusar.

" Els desitjos generals de tot el poble ". Caricatura de les demandes de la Revolució de Març a un gravat del mateix 1848. La "vox populi" li surt del cul, la lliberta de premsa a la panxa; l'exèrcit als peus; i les dues cambres, els dos pits. Foto: Wikimedia Commons
“Els desitjos generals de tot el poble”. Caricatura de les demandes de la Revolució de Març a un gravat del mateix 1848. La “vox populi” li surt del cul, la llibertat de premsa a la panxa; l’exèrcit als peus; i les dues cambres, els dos pits. Foto: Wikimedia Commons

Reacció absolutista

Frederic Guillem IV Pensava que el seu poder era d’origen diví, però públicament argumentava que necessitava el permís dels altres monarques. En realitat no podia acceptar un títol fruit de la voluntat d’un estament democràtic, però tampoc podia girar l’esquena a la societat. Per tant, al desembre, Frederic Guillem IV va aprovar una constitució pròpia a mida i imposada, que li serví per desmantellar l’Assemblea Nacional via ordre.

Segons la constitució, l’exèrcit era encara un estat dins l’estat i el rei, constitucionalment, podia aprovar lleis ignorant el parlament. Així van obtenir el poder els conservadors que s’havien anat unint des de la contrarevolució de novembre de 1848. Al voltant d’un jove parlamentari, no partidari llavors d’apartar Àustria de la unitat germànica: Otto von Bismark. La seva crítica en articles, contra els abusos de la democràcia contra la propietat li va fer guanyar molts adeptes entre la noblesa.

Divisions entre els liberals

Durant la tramitació de la Constitució els revolucionaris passaren a la defensiva. Les petites concessions fetes des dels antics estaments havien dividit els liberals (més moderats) dels demòcrates (més radicals). Així es produïren aixecament per exemple al Setembre de Frankfurt de 1848, en el marc de la guerra d’Schleswig-Holstein, territori de majoria alemanya, però llavors sota administració danesa, impulsada pel parlament de Frankfurt. El fracàs va portar al desencant, a la manca de confiança en les pròpies forces per portar a terme la revolució. L’aixecament espontani va provocar la intervenció de l’exèrcit prussià que aprofità l’ocasió per fer neteja “d’elements subversius”. El resultat va ser un debilitament del moviment de març, per exemple amb el desarmament de la Milícia Popular. 

Si la Constitució, finalment, era aprovada el 28 de març de 1849, el juliol del mateix any les tropes prussianes prenien Rastatt, l’últim bastió de la resistència democràtica de Frankfurt. La “reconquesta”de l’antic sistema havia començat a l’octubre del 1848 a Viena, amb el retorn de Francesc Josep I d’Àustria al poder, amb l’ajut dels russos que esclafaren els revolucionaris.

Francesc Josep I va substituir el seu dimissionari pare, impotent davant els fets de març del 1848. Això passava en ple debat, per tant, de la Constitució, el que representava que la constitució de facto, deixava fora Àustria. Frederich Guillem IV, que havia estat esperant una oportunitat, a l’abril de 1849 després de refusar la corona del nou estat, inicià amb l’exèrcit l’esclafament de la democràcia. Era el fracàs de la constitució de Frankfurt. Al maig de 1849 entrava a Dresden, capital de Saxònia, i reposava al tron a Frederic August II.

Litografia que representa l'ssalt d'una barricada a la Konstablerwache de Frankfurt el 18 de setembre de 1848 per part de l'exèrcit prussià. Foto: Wikimedia Commons
Litografia que representa l’assalt d’una barricada a la Konstablerwache de Frankfurt el 18 de setembre de 1848 per part de l’exèrcit prussià. Foto: Wikimedia Commons

Lluitadors il·lustres per la democràcia i repressió

Frederic August II, que com Frederic Guillem de Prússia, havia anat portant la situació amb petites concessions, s’havia hagut d’amagar els últims dies fins l’arribada de les tropes prussianes ajudades per les saxones. A Dresden lluità a favor del Parlament de Frankfurt el jove músic Richard Wagner qui s’hagué d’exiliar amb posterioritat a Suïssa per evitar ser detingut. Per tant, res més injust i inapropiat que la frase de Woody Allen: ”cada vegada que sento Wagner m’entren ganes d’envair Polònia”. Wagner és una peça cabdal del romanticisme alemany, amb la recuperació d’obres medievals, i clau en la recuperació de la identitat alemanya. Una altra cosa seria el que farien els seus descendents, donant suport al nazisme.

Després del fracàs, molts revolucionaris van haver d’emigrar per evitar la repressió, no només Wagner. Molts s’instal·laren als Estats Units on donaren suport a Lincoln i participaren com a voluntaris en la Guerra de Secessió de 1861-1865. Altres exiliats, no tan coneguts, són els qui ja havien vingut d’altres llocs com Polònia, Hongria o Itàlia. A estats fortament implicats en la revolució democràtica, com Baden, es calcula que al voltant d’un 5% de la població va marxar, majorment a altres països europeus.

Cas de Franz Sigel, militar experimentat que participà de la revolució a Baden, exiliat als Estats Units, on arribaria a General de la Unió. També de Baden marxà als Estats Units el revolucionari Friedrich Hecker, qui va proclamar una república a Konstanz amb 800 voluntaris a l’abril que només va trigar una setmana a ser esclafada per l’exèrcit. Als Estats Units també destacà per la seva lluita contra l’esclavisme.

El paper de les dones en al revolució de 1848

També les dones van marcar el seu inici en la vida política arran de la Revolució de Març. Mitjançant per exemple l’Associació de Dones i Dones Joves de Manheim, simbolitzada per una bandera completament vermella. Friedrich Hecker, al seu assaig on recordava la Primavera de Baden de 1848, destacava el paper decisiu de les dones. Per exemple Amalie Struve, qui va participar en l’aixecament de setembre a Lörrach (al sud de la Selva Negra) junt amb el seu marit, suportant bromes de mal gust a causa del seu costum de portar pantalons.

Amalie va patir la presó del marit a Freiburg, ciutat que romangué ocupada per l’exèrcit i resistent a la revolució, mentre ella ajudava a aixecar Rastatt. Un cop alliberat el marit va marxar a l’exili als Estats Units on exercí de professora i novel·lista. Des d’allà va ser impulsora del moviment sufragista. Malauradament morí durant el part del seu tercer fill a l’edat de 38 anys. El seu marit encara va poder tornar a Baden després de participar en la guerra civil nord-americana gràcies a una amnistia.

“El parlament dels professors” de Frankfurt

El parlament de Frankfurt va ser anomenat “dels poetes i dels pensadors” o també “dels professors”. Trobaríem efectivament molts professors, com els germans Grimm o escriptors romàntics com Ludwig Uhland. La llarga duració de les deliberacions comportà la creació de grups afins, coneguts gràcies a Robert von Mohl, un expert en ciències polítiques. Les seccions (Fraktion en alemany) es reunien per separat a diferents llocs de la ciutat de Frankfurt per preparar les sessions. En alguns casos es formaren aliances i amistats que continuaren amb posterioritat.

Les seccions adoptaren el nom del lloc on es reunien. Les més importants d’esquerres van ser: Deutscher Hof (centre esquerra), Donnersberg (escissió d’extrema esquerra) i Nürnberger Hof (republicans moderats). Els separava el paper que havia de tenir Àustria en la unificació i el rol que havia de tenir la burgesia en la nova societat. De centre, els principals i més nombrós grup eren liberals del Casino (de dretes nacionalistes, relacionats amb professions liberals), Württemberger Hof (liberals esquerrans) i Augsburger Hof (conservadors). Alguns extremistes d’aquests partits s’escindiren i passaren a grups d’esquerres. Finalment per la dreta conservadora hi havien l’Steinernes Haus i els del Cafè Milani, partidaris ambdós de fer un arranjament amb les monarquies existents, es diferenciaven en el paper que havia de tenir l’exèrcit.

Les relacions del comunisme amb la revolució

Fruit d’aquesta enorme activitat política es creà el primer partit polític modern d’Alemanya al juny de 1848 a Frankfurt, el Centralmärzverein (L’Associació Central de Març). Va ser al primer congrés de demòcrates al qual van assistir representants de quasi 100 organitzacions diferents i 66 ciutats. La seva representació era a nivell nacional. Tot i que amb una organització feble, ja comptaven amb treballadors a temps complert dedicats al partit.

En un segon congrés, més radicalitzat, a Berlín, decidiren que el Parlament de Frankfurt havia entrat en un cercle pervers i que calia més violència democràtica. Entre els impulsors hi havia Wilhelm Wolff, membre de la secció de Donnersberg d’extrema esquerra. Ara Wolff assistia com a representant de la Lliga dels Comunistes, entitat secreta fundada al 1847 a Londres pel mateix Wolff, Karl Marx i Friedrich Engels.

Durant les revoltes el 19 de maig de 1848, al marge dels moviments parlamentaris, naixia una petita publicació radical a la ciutat de Colònia anomenada Neue Rheinische Zeitung (Nova Gaseta Renana). A través d’ella es van difondre els principis del Manifest Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels. El Manifest Comunista havia estat realitzat al novembre de 1847. La idea principal era que només l’alliberament de la classe treballadora podia aportar una societat millor. Aquest manifest inicialment estava pensat com a propaganda del partit Comunista, però esdevingué una de les principals ideologies que marcarien la història contemporània. El seu origen es trobaven en dos observadors de les dures condicions dels obrers durant la primera revolució industrial. I serien aquests obreres els seus principals seguidors. 

Un nou intent de tornar enrere a Dresden

A partir del fracàs de la revolució de març del 1848, les tendències obreristes, derivades del socialisme, conformaren l’oposició . El món conservador s’aniria articulant al voltant de les cases reials.

Amb la fallida de la Revolució de Març, s’intentà novament fer un pas enrere. Aquesta vegada a la Conferència de Dresden, entre 1850-1851. Es discutia sobre la restauració de la Confederació Germànica. I sobretot Prússia i Àustria, per variar, no es posaven d’acord en la ja anomenada “qüestió alemanya”. El tema principal de disputa era la unió aranzelària de fronteres, el Zollverein. També ho era la intenció d’Àustria de retornar a l’estatus de 1815, una cosa ja impossible, malgrat la derrota dels revolucionaris. La major part de la població esperava de Dresden, si més no, alguna millora de les seves condicions de vida, però aquestes hagueren d’esperar encara. Seran una altra història.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...