Fragment duna de les cartes, la de Joana d'Arc als parisins. Moltes de les cartes de Vrain van ser destruïdes, però d'algunes se'n va fer un facsímil que es conserva a la Biblioteca Nacional de França. Foto: Wikimedia Commons
Fragment duna de les cartes, la de Joana d'Arc als parisins. Moltes de les cartes de Vrain van ser destruïdes, però d'algunes se'n va fer un facsímil que es conserva a la Biblioteca Nacional de França. Foto: Wikimedia Commons

El cas de la segona meitat del segle XIX de Denis Vrain Lucas és molt conegut entre marxants d’art, col·leccionistes i ensarronadors. Històricament és un exemple de gran valor, perquè denota que qualsevol, independentment de la seva posició social o nivell educatiu, pot ser víctima d’enganys. A més, és interessant pel fet d’estudiar les dinàmiques, tant en la persona enganyada (que es negava a acceptar la realitat), com en el propi ensarronador (que va entrar en una dinàmica de bola de neu en baixada lliure). També denota que no hi ha mentida prou gran si hom està prèviament condicionat per d’altres factors per creure-se-la.

Vrain va adquirir pel seu compte coneixements en història i filosofia, i va intentar cobrir una plaça a la Biblioteca Imperial el 1852, on no va ser admès per no saber llatí. Moltes d'aquestes històries, comencen per un ressentiment venjatiu. Ja havia tingut una treball semblant, de creador de genealogies per a nous rics, on es va adonar que passava fàcilment bou per bèstia grossa. Foto: Wikimedia Commons
Vrain va adquirir pel seu compte coneixements en història i filosofia, i va intentar cobrir diverses llocs de feina, a la Biblioteca Imperial el 1852, o alguna editorial, on no va ser admès per diversos motius, familiars o no saber llatí. Moltes d’aquestes històries comencen per un ressentiment venjatiu. Després va trobar un treball de creador de genealogies per a nous rics, on es va adonar de com de fàcilment passava bou per bèstia grossa. Foto: Wikimedia Commons

Els protagonistes principals de la trama

Denis Vrain Lucas (1818-1882) era fill de pagesos i amb molt poca educació. Va aprendre una quantes tècniques rudimentàries per envellir paper, fabricar tintes amb materials antics i imitar diferents estils de cal·ligrafia. Amb només això, des de 1854 es va dedicar a fabricar documents “històrics”, principalment cartes. Va arribar a crear més de 27.000 cartes de personatges famosos de la història universal. Aquestes cartes eren destinades a ser venudes, i va trobar en Michel Chasles la seva víctima perfecta. Michel Chasles no era un qualsevol. Havia estat militar francès, però va deixar l’exèrcit i la seva carrera com a enginyer per dedicar-se a les matemàtiques, àmbit en el qual va destacar. Va obtenir una càtedra a la Sorbona el 1846, va ser membre de l’Acadèmia Francesa de les Ciències des del 1851, i el 1864 va entrar a l’Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències.

Michel Chasles, malgrat tot, estava imbuït de fervor nacionalista francès, i un altivisme classista de campionat, i aquest va ser el seu taló d’Aquil·les. Entre 1861 i 1869 Chasles va comprar moltes de les cartes de Vrain, que quasi les hi feia ja a mida. Tot plegat va entrar en una dinàmica esperpèntica quan Chasles, entusiasmat per la seva “gran descoberta”, va acudir a mostrar les seves troballes a l’Acadèmia.

El 2004 la revista Critical Inquiry va publicar un homenatge a Vrain. Una carta de 1871 “recentment descoberta” suposadament escrita per Vrain mateix des de la presó a Chasles, en al qual li feia arribar la seva visió de tot plegat.

Les cartes autògrafes

Chasles era gran aficionat als autògrafs de famosos. Per aquí va començar adquirint a Vrain cartes d’Alexandre Magne a Maria Magdalena, d’aquesta a Llàtzer, i d’aquest a l’apòstol Pere. De Vercingetòrix a Pompeu, de Carlemany a Alcuí, o de Joana d’Arc als parisencs. Totes les cartes tenien en comú només dues coses: totes es referien a França (o a la Gàl·lia en les més antigues) de forma elogiosa i, el més sorprenent, estaven escrites en francès contemporani. Fet, aquest últim que, lluny de fer sospitar Chasles, l’entusiasmava.

Carta de Carlemany a Alcuí: « Remedier dans l'éducation des enfants ainssi après avoir mûrement réfléchis sur ce fait je désire et entends qu'il soit fait un ouvrage d'histoire dans la meilleure forme basée sur les autorités que nous avons pour être enseigné aux enfants et c'est vous mon très aimé à qui je donne ce soin. Amen. ».Foto: Wikimedia Commons
Carta de Carlemany a Alcuí: «Remedier dans l’éducation des enfants ainssi après avoir mûrement réfléchis sur ce fait je désire et entends qu’il soit fait un ouvrage d’histoire dans la meilleure forme basée sur les autorités que nous avons pour être enseigné aux enfants et c’est vous mon très aimé à qui je donne ce soin. Amen.». Foto: Wikimedia Commons

El 1867 la cosa va sortir-se’n de mare. Vrain va vendre a Chasles una carta de Blaise Pascal a Robert Boyle on li confessava que havia descobert la llei de la gravetat (això era 30 anys abans de Newton). Evidentment, Chasles, cec de fervor patriòtic, va quedar esmaperdut i va dur una de les cartes a l’Acadèmia. No van faltar acadèmics, que també posant el seu xovinisme francès per davant de la raó, van riure la gràcia i se la van empassar. Les cartes van crear controvèrsia científica, fins i tot a nivell internacional (per suposat els anglesos no hi estaven d’acord).

Pascal, Newton i Galileu

Vist l’entusiasme de Chasles defensant contra tota evidència la veracitat de la seva col·lecció de cartes, i que pagava molt bé, Vrain es va animar. Per “arreglar-ho” va fer una carta on Pascal informava a Newton dels seus descobriments. Malgrat que llavors Newton era un jove adolescent. I per justificar la idea de Pascal, es va empescar que havia estat Galileu qui li havia dit. Fins i tot va fer una carta redactada per Galileu a Pascal on l’informava de que s’estava quedant cec. El fet era que Galileu ja s’havia quedat cec 5 anys abans que nasqués Pascal. Lluny d’amedrentar-se per “l’error”, Vrain encara va fer la pilota més grossa amb una nova carta de Galileu on aquest afirmava que en realitat només s’havia fet passar per cec.

I no n'aprenen. Durant la dècada de 1880 a Escòcia encara va haver un altre cas sonat, el d'Alexander Howland Smith. Trebalava en llibres de segona mà, i d'allà va imitar les signatures. Va vendre "signatures autèntiques"de la reina MAria d'Escòcia, Oliver Cromwell, Walter Scott o del mateix Robert Bruce. Durant el judici el 1893 les copies examinades eren tan maldestres que feien riure, malgrat tot havien aconseguit passar.
Durant la dècada de 1880 a Escòcia va haver un altre cas sonat, el d’Alexander Howland Smith. Treballava en llibres de segona mà, i d’allà va imitar les signatures. Va vendre “signatures autèntiques”de la reina Maria d’Escòcia, Oliver Cromwell, Walter Scott o del mateix Robert Bruce. Durant el judici el 1893 les copies examinades eren tan maldestres que feien riure, malgrat tot havien aconseguit passar.

Durant dos anys, de 1867 a 1869, fins a la seva detenció, la controvèrsia va ser exagerada. Només comparable a l’allau de cartes, sovint més que contradictòries, que sortien de la imaginació de Vrai. L’acadèmia francesa a finals de 1869 (cal dir que de forma transitòria), només durant unes setmanes, va arribar a acceptar com a cert que França havia estat la pàtria del descobriment de la llei de la gravetat. El fet que Galileu no hagués escrit mai en francès, no va semblar prou evidència per evitar el ridícul.

La vergonya del judici

Chasles va haver de reconèixer durant el judici a Vrain que havia pagat més de 140.000 francs (una fortuna llavors) a Vrain per les seves cartes. Lluny de voler reconèixer de què li havien pres la cabellera, Charles no només no va reconèixer d’entrada que la seva col·lecció fos una engalipada com una catedral de gran, sinó que va demandar a Vrain per les cartes promeses que no li havia arribat a vendre! A contracor, Chasles va ser obligat el 13 de setembre de 1869 a signar una document conforme reconeixia que tots els documents de la seva col·lecció eren falsificacions.

Pel que fa a Vrain, no només no es va penedir de res, sinó que va treure pit, ben orgullós de la seva feina. Segons ell, les seves falsificacions i teories estrafolàries havien servit a la causa del coneixement dels fets històrics de França per part de molta gent, fins i tot culta, que els ignoraven, i havien atret la curiositat cap a la història de molta altra gent. La pregunta seria: però a quin preu?


Més informació:

A Treasury of Deception: Liars, Misleaders, Hoodwinkers, and the Extraordinary True Stories of History’s Greatest Hoaxes, Fakes and Frauds

A Treasury of Deception: Liars, Misleaders, Hoodwinkers, and the Extraordinary True Stories of History’s Greatest Hoaxes, Fakes and Frauds [Farquhar, Michael] on Amazon.com. *FREE* shipping on qualifying offers. A Treasury of Deception: Liars, Misleaders, Hoodwinkers, and the Extraordinary True Stories of History’s Greatest Hoaxes

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...