Dins de les pseudociències clàssiques, que són aquelles que responen a desitjos humans com conèixer el futur, s’hi troben l’astrologia i els horòscops. Per a la societat de l’edat mitjana hi havia una estreta relació entre l’època de l’any, les estacions de la Lluna i altres factors astrològics, la salut i el tractament mèdic. En la imatge, una volvelle o roda del segle xv, un dispositiu mòbil per a calcular la posició del Sol i la Lluna en el zodíac. / Biblioteca Nacional de Gales
Dins de les pseudociències clàssiques, que són aquelles que responen a desitjos humans com conèixer el futur, s’hi troben l’astrologia i els horòscops. En la imatge, una volvelle o roda del segle xv, un dispositiu mòbil per a calcular la posició del Sol i la Lluna en el zodíac. | Biblioteca Nacional de Gales

El llibre Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història, publicat per l’editorial Eumo, ha esdevingut un referent necessari per als historiadors. Un dels autors d’aquest llibre és el creador i administrador d’aquest web, en Cèsar Sànchez. Els autors refuten de manera contundent i minuciosa totes les interpretacions pseudohistòriques, basades en tergiversacions, manipulacions, cites descontextualitzades i falsedats conscients, creades i difoses, tant des de l’espanyolisme com des de l’Institut Nova Història. El llibre aporta propostes per revertir la situació i prestigiar la disciplina, a més de ser tota una declaració d’intencions per acabar amb la pseudohistòria. Una pseudociència que ha proliferat en els últims anys gràcies a mitjans de comunicació de masses i al negoci desplegat a internet, escampant-se de forma preocupant entre la societat.

Les pseudociències, l’arbre de les magufades

Segons el web Magonia del periodista Luis Alfonso Gámez, el terme “magufo” és un terme utilitzat generalment en llistes de correus, fòrums d’Internet i altres àmbits per persones escèptiques de les pseudociències per referir informalment als promotors d’aquestes. És el resultat d’una combinació de les paraules “mag” i “ufòleg”. La primera referència que hem trobat escrita és del 1997 per Xoán M. Carreira en una llista de correu titulada “Escépticos”, i aviat va guanyar acceptació entre la comunitat escèptica de parla hispana. No coneixem si tindria relació amb la mítica ciutat medieval de Magònia. L’entrada “magufo” va ser inclosa a la Wikipedia l’any 2007, i retirada el 2010.

Qualsevol graduat i/o investigador entén en què consisteix la seva disciplina, però això no vol dir que sàpiguen què és la ciència exactament. De fet, ningú té una definició perfecta i buscar-la ha esdevingut tasca de la filosofia. Concretament de la filosofia de la ciència, una de les anomenades “ciències de la ciència”. La filosofia porta dècades perseguint una manera d’incloure a totes les disciplines que considerem científiques sota una mateixa definició. Exclou al seu torn tot el que no és ciència, per molt que s’hi assembli o es presenti com a tal. El que si que queda clar és què és una pseudociència i com actua.

Una pseudociència és un muntatge que es ven com a ciència o intenta assimilar els conceptes d’una ciència. Un dels millors experts del món en combatre l’ús de les pseudociències era el filòsof argentí Mario Bunge, creador d’aquest decàleg per detectar que és una pseudociència. Exemples de pseudo-ciències? Molts: alquímia, astrologia, caracterologia, creacionisme científic, grafologia, ovnilogia, parapsicologia i psicoanàlisis.

Una pseudociència es reconeix per:

  1. Invoca ens immaterials o sobrenaturals inaccessibles a l’examen empíric, com ara força vital, ànima, superego, creació divina, destinació, memòria col·lectiva i necessitat històrica.

  2. És crèdula: no sotmet les seves especulacions a cap prova. Per exemple, no hi ha laboratoris homeopàtics ni psicoanalítics. Correcció: a la Universitat Duke va existir en un temps al laboratori parapsicològic de J. B. Rhine; i a la de París va existir el laboratori homeopàtic de doctor Benveniste. Però tots dos van ser clausurats quan es va descobrir que havien comès frau.

  3. És dogmàtica: no canvia els seus principis quan fallen ni com a resultat de noves troballes. No busca novetats, sinó que queda lligada a un cos de creences.

  4. Rebutja la crítica, al·legant que està motivada per dogmatisme o per resistència psicològica. Recorre doncs a l’argument ad hominem en lloc de l’argument honest.

  5. No troba ni utilitza lleis generals. Els científics, en canvi, busquen o usen lleis generals.

  6. Els seus principis són incompatibles amb alguns dels principis més segurs de la ciència.

  7. No interactua amb cap ciència pròpiament dita. En particular, ni psicoanalistes ni parapsicòlegs tenen tractes amb la psicologia experimental o amb la neurociència. A primera vista, l’astrologia n’és l’excepció, ja que empra dades astronòmiques per confeccionar horòscops. Però pren sense donar res a canvi. Les ciències pròpiament dites formen un sistema de components interdependents.

  8. És fàcil: no requereix un llarg aprenentatge, ni molt menys un mestratge. El motiu és que no es funda sobre un cos de coneixements autèntics. Per exemple, qui pretengui investigar els mecanismes neurals de l’oblit o del plaer haurà de començar per estudiar neurobiologia i psicologia, dedicant diversos anys a treballs de laboratori. En canvi, qualsevol pot recitar el dogma que l’oblit és efecte de la repressió, o que la recerca del plaer obeeix al «principi del plaer». Cercar coneixement nou no és el mateix que repetir o si més no inventar fórmules buides.

  9. Només li interessa el que pugui tenir ús pràctic: no busca la veritat desinteressada. Ni admet ignorar alguna cosa. Té explicacions per a tot. Però els seus procediments i receptes són ineficaços per no fonamentar-se sobre coneixements autèntics. Igual que la màgia, té aspiracions tècniques infundades.

  10. Es manté al marge de la comunitat científica. És a dir, els seus cultivadors no publiquen en revistes científiques ni participen de seminaris ni de congressos oberts a la comunitat científica. Els científics, en canvi, sotmeten les seves idees a la crítica dels seus iguals: sotmeten els seus articles a publicacions científiques i presenten els seus resultats en seminaris, conferències i congressos.

El prefix pseudo- procedeix del grec i significa “fals”. Quan s’afegeix a un concepte dona a entendre que no es refereix a l’original sinó que es tracta d’una còpia dolenta i falsa.

La pseudohistòria i la pseudociència són corrents de base moderna, ja que van començar a tenir un major desenvolupament a partir de segle XIX. Si bé neixen al segle XIX, és avui en dia quan compten amb millors armes de difusió, ja que com diu Ronald H. Fritze: “el sistema de propagació dels pseudohistoriadors i pseudocientífics posa avui en dia al servei dels xarlatans els recursos del cinema, la televisió, la ràdio, les revistes i internet”.

La postmodernitat i les Ciències Socials: apriorisme o deliri cientifista? La ideologia de l’investigador a debat.

A algunes professions, com la d’historiador, sempre es posa en dubte la veracitat de les afirmacions en base a la ideologia de “la persona”. Com a resultat final, segons la ideologia de “la persona”, es tendiria a explicar, revisar o directament inventar la història en funció d’aquesta ideologia. En canvi, a un metge, un forner, o un biòleg, mai se li fa aquest judici de valor ideològic.

Per a alguns científics i filòsofs és gairebé un dogma que les ciències només són possibles si s’és lliure o independent de valors. Creuen que hi ha poderoses raons per adoptar tal doctrina. Algunes descansen directament en la important i clàssica observació feta per Hume.  Segons Hume, des d’un punt de vista estrictament lògic, és impossible deduir alguna norma o proposta de tipus normatiu o ètic a partir d’enunciats purament descriptius sobre com han estat, són o seran els fets en el món. Per tant, cap enunciat descriptiu té o pot tenir aplicacions ètiques.

En aquest sentit, en la mesura que la ciència consisteixi d’enunciats purament descriptius, aquesta no pot estar lògicament compromesa amb valors. Però segurament, una de les raons més poderoses per defensar la tesi de la neutralitat valorativa ha estat pensar que ella garanteix l’objectivitat de la ciència, entesa, especialment, com aquella característica que posseirien les veritats científiques de ser acceptades universalment. És a dir, al marge o absolutament independent de consideracions o factors subjectius com ara preferències, predileccions, prejudicis, personalitat o valors ètics, socials o polítics que posseeixin els investigadors.

Dilema sobre les ciències, no sobre la Història

Parlar de neutralitat científica implica caure en un seguit de paradoxes. La primera consisteix precisament en què hi ha investigadors que consideren com a bo el tenir el màxim nivell d’autonomia, la qual cosa és un principi ètic concret i, per tant, aliè a la neutralitat. La tesi de la neutralitat valorativa de la ciència s’atribueix als positivistes lògics.

La idea postmoderna representa un dilema crític pels científics des del final de la Segona Guerra Mundial. Es tracta bàsicament de com hem d’observar la realitat i interpretar-la com és i no com hauria de ser. Els pares fundadors de la ciència social van tenir tots ells una preocupació i al mateix temps un interès per establir el que seria una societat bona, justa i sens dubte van emetre judicis de valor. En aquest debat entre judicis de valor i justícia s’han produït dues conseqüències, ben intencionades però equivocades en la seva orientació i diagnosi final.

  • Les ciències socials són pura ideologia al servei del poder (Focault).

  • Les ciències socials o humanes com a formes de coneixement lliure de tot judici de valor i estrictament neutrals. Ningú ha criticat amb major duresa les ciències socials que els propis científics (Beck, Birbaum, Bottomore).

L'historiador nord-americà Hayden White, mort el 2018, va ser l'adalil del postmodernisme. Segons ell, és impossible distingir un text històric d'un relat de ficció, perquè tots dos fan servir la mateixa narrativa. Per tant, negava la possibilitat de la història de ser una ciència. Aquesta teoria transportava la disciplina història a l'edat mitjana. Foto: Youtube (captura)
L’historiador nord-americà Hayden White, mort el 2018, va ser l’adalil del postmodernisme. Segons ell, és impossible distingir un text històric d’un relat de ficció, perquè tots dos fan servir la mateixa narrativa. Per tant, negava la possibilitat de la història de ser una ciència. Aquesta teoria transportava la disciplina història a l’edat mitjana. Foto: Youtube (captura)

Investigador i objecte d’investigació

Com va assenyalar Shils (1971), la ciència social sempre ofereix implicacions ètiques i morals. Mills, a La imaginació sociològica (1959), plantejava de forma brillant la distinció entre els interessos que mouen a l’investigador a investigar un problema o qüestió i els resultats del seu treball. Segurament, la majoria de les nostres decisions sobre el que hem d’investigar sorgeixen del conjunt d’experiències que hem acumulat al llarg de la nostra existència, del nucli més profund de les nostres preocupacions i conviccions. Però tot això no ha de tenyir-se de la nostra ideologia o idiosincràsia, perquè si bé és cert que parteixen de les nostres motivacions, han de mostrar-se com el resultat d’un treball metòdic, honest i disciplinat, declarant, si és necessari, els nostres compromisos i interessos.

“Només els fanàtics odien les persones tan com les doctrines.” (Mario Bunge).

L’objectivitat de l’anàlisi no està en contra dels judicis de valor que hem d’emetre a la llum dels resultats obtinguts. Les preocupacions morals no només són compatibles amb el saber, sinó que motiven l’afany de coneixement objectiu (Weber, 1984). El treball de l’investigador està adscrit a l’ètica de l’objectivitat, la que posa èmfasi en els fets, no a la neutralitat moral. La força és de la dada, elaborada i presentada amb honestedat, però sempre analitzada i interpretada moralment.

Quin mètode científic és millor? La millor “veritat” és la prova científica.

Karl Popper desenvolupa a les seves obres algunes crítiques a l’inductivisme com a mètode de base a la construcció del coneixement científic. El inductivisme és entès com un mètode científic basat principalment en la seva capacitat de generalització, és a dir, a la abstracció de conclusions generals a partir d’un fet o succés particular on juga un paper decisiu l’observació com a font primària del coneixement.

El mètode falsacionista de Popper estableix criteris de demarcació entre ciència i metafísica, i proposa un procediment per sotmetre a prova la validesa de les teories científiques.

Popper, en contraposició a aquesta proposta, considera que l’observació és un procés selectiu que precisa d’un marc de referència que el precedeix i l’orienta. La seva crítica es fonamenta en el fet que, tot i que s’infereixen lleis generals, aquestes no poden ser explicades cabalísticament.

Davant la qüestió de la necessitat d’establir un mètode en ciències, Popper advoca pel mètode hipotètic-deductiu, en el qual la teoria precedeix els fets considerant que els constructes teòrics existents determinen el que hem observar. Aquest mètode, proposa la creació d’hipòtesis per donar resposta en cada fenomen, seguit per la deducció de conseqüències o proposicions més elementals que la mateixa hipòtesi, finalitzant amb la corroboració dels enunciats deduïts comparant-los amb l’experiència.

Només admetré un sistema entre els científics o empírics si és susceptible de ser contrastat per l’experiència. Aquestes consideracions ens suggereixen que el principi de demarcació que hem adoptat no és el de la verificabilitat sinó el de la falsabilitat dels sistemes. Dit d’una altra manera: no exigiré que un sistema científic pugui ser seleccionat, d’una vegada per sempre, en un sentit positiu; però sí que sigui susceptible de selecció en un sentit negatiu per mitjà de contrastos o proves empíriques: ha de ser possible refutar per l’experiència un sistema científic empíric.

Popper, K. La lògica de la investigació científica


Llegir més!

Denunciem la pseudohistòria i la mentida històrica – Històries d’Europa


Les mentides pseudohistòriques de l’Institut Nova Història

A propòsit de Jordi Bilbeny i l’INH: el “cherry picking” com a tècnica pseudocientífica i d’engany


Bibliografia:

  • BUNGE, Mario: Emergencia y convergencia. Novedad cualitativa y unidad del conocimiento. Buenos Aires: Gedisa. 2004.

  • BUNGE, Mario: Las pseudociencias ¡vaya timo! Navarra. Laetoli. 2011.

  • GARCÍA, A. La neutralidad de la ciencia, una utopía inventada. El País. 1978.

  • WHITE, H.: Metahistoria. La imaginación historica en el siglo XIX, Trad. de Stella Mastrangelo, FCE., México, 1992.

Més informació:

¿Es buena idea que escépticos y divulgadores ridiculicen a los “magufos”?

El reciente caso de difteria en un niño de Olot (Girona) volvió a poner de manifiesto algo evidente: hay miles de personas en España cuya visión del mundo difiere notablemente de la ofrecida por los estándares convencionales de la ciencia. Algunas de estas creencias son ingenuas e inofensivas.

¿Defiendes las pseudociencias? Sigue este manual magufo

¿Eres un apasionado de las pseudomedicinas? ¿Desconfías de todo lo que huela a conocimiento científico y aparentemente racional? ¿Repudias las religiones pero te sientes atraído por otros vaivenes igualmente irracionales? Si has respondido que sí a alguna de las preguntas anteriores, equilibra tus energías y respira hondo.

No Title

No Description

No Title

No Description

No Title

No Description

No Title

No Description

No Title

No Description

No Title

No Description

Mario Bunge: “Las pseudociencias ¡vaya timo!

Recién regresado a Montreal (donde vive) tras dos semanas de vacaciones en las Antillas, Mario Bunge (Buenos Aires, 1919) responde por correo electrónico a El Cultural con rapidez y minuciosidad insólitas a cada nueva tanda de preguntas de lo que acaba siendo una vertiginosa conversación transoceánica.

No Title

No Description

 

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...