Màscara d'or de 673gr trobada al túmul de Svetitsa (Bulgaria). Font: Wikimedia Commons.
Màscara d'or de 673gr trobada al túmul de Svetitsa (Bulgaria). Font: Wikimedia Commons.

Mentre a Atenes Pèricles hi feia construir el Partenó, més al nord, entre el Bòsfor i el centre de l’actual Bulgària hi esclatava en la seva màxima expressió la cultura tràcia. D’arrel indoeuropea i ja present a l’edat del Bronze, els tracis eren una munió d’una trentena de tribus com els getes, els edons o els tribalis. Homer els cita per primer cop al catàleg de les naus de la Ilíada sota el nom de cicons, aliats dels troians.

Fruït de la unió d’algunes de les tribus sorgiren els odrisis, el primer agent polític traci realment poderós. El regne odrisi havia acceptat l’ocupació persa entre finals del segle VI i inicis del segle V aC. Un cop els ocupants foren derrotats pels grecs, emergiren per estendre la seva àrea d’influència des del Danubi fins la mar Egea durant més de dos segles. Amb sortida per la mar negra i l’Egeu, Heròdot els considerà textualment «el poble més poderós de món, a part dels Indis» i l’aristocràcia començava a mostrar el seu poder. Aquest estatus es reflectiria als enterraments, escampats pel territori entre els segles V i III.

Costums «estranys»

L’existència de colònies gregues a la mar Negra ja al segle VI aC, així com la presència persa a finals d’aquest mateix segle, comportaren contactes entre aquests i els tracis. Degut a això, historiadors grecs antics en descriuen particularitats i costums que veien estranys. Els tracis eren mercenaris valorats, els coneguts peltastes que es representaven amb dues llances a la mà, coberts per una capa fins als peus i un barret de pell de guineu. Les dones tracies però, tot i que vestien a l’estil grec, lluïen la pell tatuada. Aquest dibuixos, que sorprenien enormement als grecs, eren distintiu de noblesa.

Un altre costum difícil d’assimilar a ulls d’un grec com Heròdot eren les cerimònies amb les que la tribu dels trausis, habitants de la costa nord de la mar Egea, rebien la vida i la mort. Segons relata l’historiador al llibre V de la seva “Història”, quan hi havia un naixement, es reunien al voltant del nounat i li feien saber totes les desgràcies i patiments que l’esperaven. Li expressaven la seva angoixa per aquest fet en un acte que no podem anomenar una benvinguda. Quan el cas era un enterrament, els trausis feien una celebració i expressaven l’alegria perquè el difunt s’havia alliberat d’aquests patiments i podria, per fi, descansar.

Túmul funerari dels tracis. Autor: Eugeni Junyent
Túmul funerari dels tracis. Autor: Eugeni Junyent

El món dels morts

Tot i aquesta particularitat puntual, el mateix Heròdot descriu que per norma general, el rituals funeraris eren semblants als grecs. Els enterraments eren per incineració, després de tres dies de sacrificis i cerimònies. Xenofont també descriu com el 399 aC, els odrisis enterraren els seus morts en combat després d’una cerimònia amb gran ingesta de vi i curses de carros a la memòria dels difunts. No és la primera notícia de curses i jocs atlètics en entorns funeraris. Tornant a la Ilíada, Aquil·les organitzà uns jocs en memòria de Pàtrocle amb cursa de carros inclosa. A la mateixa Tràcia, l’aristòcrata Miltíades havia establert aquest costum a la zona del quersonès, actual península de Gal·lípoli, ja al segle VI.

Precisament l’àmbit funerari ha estat la principal font d’informació material sobre els pobles de l’antiga Tràcia. De fet, l’arqueologia tràcia va lligada al terme túmul, que defineix un turó o monticle artificial de terra i pedres que cobreix una tomba i que ha estat emprat des de fa mil·lennis. Les estructures sota la terra varien segons la cronologia i les moltes cultures que han adoptat aquest tipus d’enterrament. L’arqueologia ha mostrat que en el cas de la cultura tràcies, aquestes tombes no tindrien un sol ús sinó que en alguns casos serien utilitzades durant dècades. Fins i tot s’hi podria haver enterrat més d’un individu, esdevenint mausoleus familiars. Els aixovars funeraris eren part important d’aquestes cerimònies que, segons autors grecs i romans, respondrien al convenciment d’esdevenir immortals per part dels reis, deïficats després de les cerimònies

Tomba de Golyama Kosmatka (Bulgària). Font: wikimedia
Tomba de Golyama Kosmatka (Bulgària). Font: wikimedia

La vall dels reis

Al centre geogràfic de Bulgària, pocs quilòmetres al nord de la ciutat de Kazanlak, hi ha la principal concentració d’enterraments en la que s’ha anomenat la vall dels reis tracis. El terme fou inventat per l’arqueòleg Georgi Kitov, vinculat a l’estudi de les tombes durant els anys 90 i inicis del mil·lenni. Kitov considerà aquesta zona el cor del regne odrisi, conegut gràcies al contingut dels rics enterraments apareguts en jaciments com Golyama Kosmatka, Svetitsata, Shushmanets, Ostrusha o Kazanlak.

Dels 1500 túmuls existents a la zona, fins ara només se n’han pogut excavar una cinquena part. L’estructura consisteix en un corredor que mena a una cambra sepulcral, tot i que no totes les tombes segueixen la mateixa morfologia interna. El material constructiu també varia. Entre els blocs de pedra i els murs de maó o de pedres irregulars de mida mitjana. Igualment, les sales poden ser quadrangulars o de forma circular.

Cambres i pintures

En el cas de la tomba de Kazanlak del segle IV aC, una de les més destacades i protegida per la UNESCO, la sala és circular i decorada al fresc. Les pintures ocupen totalment els murs i també la cúpula que els cobreix. Aquesta tomba té un paral·lel a tomba d’Alexandrovo, un túmul del segle V aC també amb la cúpula, i l’avantcambra, pintades.

Una altra de les estructures destacades és la tomba del rei odrisi Seutes III, també del segle IV aC. Aquesta és conformada per grans blocs de pedra perfectament encaixats. Per la seva banda, el túmul de Golyama Arsenalka té dues cambres.

El jaciment de Svechtari, al nord de Bulgària i per tant fora de la vall, l’interior de la cambra també està decorada amb pintures. L’element diferencial però en aquest cas és un fris amb deu cariàtides policromades meitat humanes, meitat vegetals. Un cas únic.

Així doncs, l’element comú dels enterrament rau en el monticle que cobreix la cambra mortuòria, i també la cronologia, del segle V al III aC. Tot i que la majoria dels jaciments foren objecte de saqueig, això no ha impedit la recuperació d’importants aixovars en una trentena de les tombes de la vall.

Màscara d'or de 673gr trobada al túmol de Svetitsa (Bulgaria). Font: wikimedia.
Màscara d’argent daurat  de 673 grams trobada al túmul de Svetitsa (Bulgària). Font: wikimedia.

Objectes d’or

Les més de 15.000 tombes tràcies repartides pel territori búlgar son sinònim de riqueses. Una de les més riques de la vall, la de Svetitsa, és famosa per la troballa d’una màscara funerària de 673 grams de plata daurada. Estava col·locada sobre el rostre del difunt, un home barbat, amb bigoti i els ulls mis closos que son reproduïts pels relleus del metall. Segons una anàlisi de l’esquelet, podria representar el rostre del rei Teres, que regnà entre el 460 i el 445 aC.

Una altra de les tombes destacades per l’excel·lent nivell de conservació i per les riqueses que s’hi trobaren és la de Goluama Kosmatka. També anomenada la tomba de Seutes III, fou descoberta per Kitov el 2004 al nord de la ciutat de Shipka. La identificació de l’inquilí es va deduir per la gran quantitat d’objectes i monedes amb la imatge de rei. Un text en un recipient de plata que l’anomenava, en alfabet grec, va ser concloent. En ser una tomba reial, no és estrany la troballa de joies, una copa i una corona d’or i fins i tot un joier.

L’arqueòloga Daniela Agre va descobrir un altre tresor a Zatinitsa-Malomivoro el 2005, al sud-est del parís. La tomba estava intacta i ha estat atribuïda al fill del rei odrisi Cotis I, del segle IV aC. És un altre tresor a la llista que donada la seva llargada, ha obert inevitablement la gran pregunta sobre la seva procedència. L’estudi de les peces ha desvetllat que la producció era tant local com forània (Grècia, costa jònica, etc.). Això sembla intuir influències aquemènides, escites, atenenques, gregues i macedònies. Es desconeix si aquests objectes preciosos eren fruit de contactes polítics, el que en podríem dir regals entre ciutats-estat, o bé eren “comissions” que ja s’adjudicaven reis i aristòcrates.

Carros dins les tombes

Un altre dels elements que es repeteix als aixovars és la presència de carros, amb els corresponents cavalls. Un dels exemples es troba a Karanovi, una tomba de 2000 anys d’antiguitat del sud-est del país. Contenia un carro de quatre rodes amb dos cavalls. I un gos.

Un altre cas és el de Svestari, al nord-est. La tomba allotjava un carro de dues rodes, també just darrera dels dos cavalls que l’haurien mogut en vida. I per a fer-ho més real, els equins haurien estat situats dins la tomba… drets! cosa que va fer excepcional la seva excavació.

La presència de carros i cavalls en entorns funeraris no és un fet nou a l’Europa. És una pràctica constatada ja 2000 anys abans al Càucas, a l’actual Geòrgia. Concretament al sud-est del país, a Lagodekhi, el 2012 s’hi excavà un kurgan, un tipus de tomba d’una sola cambra de la zona. Entre l’aixovar, a més d’una vintena d’objectes d’or aparegueren dos carros de quatre rodes. En aquest cas però, els arqueòlegs daten del kurgan abans de la domesticació dels cavalls.


Per saber-ne més:

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...