Els fets de les Guerres Saxones i la campanya als comtats es van entrellaçant. Carlemany rebent la submissió de Widukind el 785, any de la conquesta de Girona. El 793 els musulmans intentaren recuperar la ciutat, el que comportar que els carolingis disposessin l'avenç cap a Barcelona (801) entre les dues últimes revoltes saxones, la del 796 i la de 804 . Foto: Wikimedia Commons
Els fets de les Guerres Saxones i la campanya als comtats es van entrellaçant. Carlemany rebent la submissió de Widukind el 785, any de la conquesta de Girona. El 793 els musulmans intentaren recuperar la ciutat de Girona, el que va comportar que els carolingis disposessin l'avenç cap a Barcelona (801) entre les dues últimes revoltes saxones, la del 796 i la de 804. Foto: Wikimedia Commons

Tot sembla indicar que a la Dieta de Paderborn l’any 777 es va decidir envair terres de l’Emirat independent de la península hispànica. Aquesta decisió de Carlemany seria transcendental per a la història futura de Catalunya, donat que de resultes de l’expedició es crearien els comtats que acabarien convertint-se en Catalunya. L’entramat de com van anar els fets són complicats de reconstruir. La documentació conservada és escassa, molt parcial en el cas dels francs i feta amb força posterioritat en el cas islàmic. En el cas islàmic, a més, per la naturalesa dels fets, era evident que als seus registres no disposaven de tota la informació. En tot cas, per als comtats catalans (i per la història de Catalunya), Paderborn 777 hauria de ser un referent que s’entrellaça amb els fets de les Guerres Saxones.

Paderbonr es troba a a prop, una mica al sud, d'on es va produir la Batalla de Süntel. Per tant, dins ja de territori saxó, d'aquí la seva importància per a Carlemany. Süntel van guanyar els saxons, el que provocaria l'ira dels francs. Carlemany manaria tallar el cap a uns 4.000 saxons, fins i tot dels que s'havien convertit, almenys teòricament. Les matances de celtes, germànics, i alstres considerats pagants va ser una forma usual de cristianització. Mapa: Wikimedia Commons
Paderborn es troba a prop, una mica al sud, d’on es va produir la Batalla de Süntel. Per tant, dins ja de territori saxó. D’aquí la seva importància per a Carlemany. A Süntel van guanyar els saxons, el que provocaria l’ira dels francs. Carlemany manaria tallar el cap a uns 4.000 saxons a Verden, fins i tot dels que s’havien convertit, almenys teòricament. Les matances de celtes, germànics, i altres considerats pagans va ser una forma usual de cristianització. Mapa: Wikimedia Commons

Paderborn i les Guerres Saxones

La Dieta (Reichtag) de Paderborn es va produir en el marc de la finalització de la primera part de les Guerres Saxones (772-804). Les Guerres Saxones van ser la primera gran guerra feta amb el pretext de cristianitzar una altra cultura. En aquest cas el poble germànic dels saxons, que encara mantenien els seus costums tradicionals. Al final del conflicte els francs haurien ampliat les seves fronteres pel nord fins al riu Elba, a tocar de l’actual Dinamarca.

En realitat, les Guerres Saxones van ser diverses campanyes de Carlemany, el qual realitzava expedicions de conquesta i conversions forçades. Però quan marxava, els saxons tornaven als seus costums i tradicions. El 777 el rei saxó Widukind no es va presentar i va ser tractat de rebel. Malgrat que Carlemany havia dividit tota Saxònia en parròquies episcopals, l’abat Sturm von Fulda no havia aconseguit l’evangelització. Sant Sturm (tempesta en alemany) o Sturmius, va ser abat de l’important monestir de Fulda, fundat per ell. El seu mestre va ser Sant Bonifaci, l’anomenat apòstol dels alemanys. Bonifaci s’havia destacat en la cristianització dels anteriors als saxons a caure, els frisis, raó per la qual va morir assassinat conjuntament amb d’altres missioners, sent enterrat a Fulda el 754.

Per tant, Fulda es va convertir en un important lloc de pelegrinatge. Va rebre la protecció del mateix Carlemany. Sturm von Fulda va acompanyar Carlemany a les campanyes saxones. Els saxons de Widukind es revoltaren el 777 i resistiren fins el 785 quan els francs els obligaren a convertir-se precisament a Paderborn. Posteriorment al 785 anirien havent aixecaments saxons, però ja menors, per causes com allistaments forçats i altres polítiques assimilacionistes.

El 777 Carlemany havia resolt el tema italià, i pensava que també el saxó. Malgrat que des de 759 amb Narbona, no havien hagut moviments de frontera, va plantejar-se un coixí pel sud. Foto estàtua de Widukind a Herfort de Wikimedia Commons.
El 777 Carlemany havia resolt el tema italià, i es pensava que també el saxó. Malgrat que des de 759 amb Narbona, no havien hagut moviments de frontera, va plantejar-se un coixí pel sud amb els musulmans. Foto estàtua de Widukind a Herfort de Wikimedia Commons.

La planificació de la invasió a Paderborn

El 777 a Paderborn també hi havia “sarraïns”, tal com se’ls anomena a les fonts franques. Un tal Sulayman ben al Arabi, segons les fonts franques, va assistir a la reunió (o els seus representats, no és segur). Segons les fons àrabs, principalment de l’historiador Ibn Al-Athir (segle XII-XIII), van revelar-se contra l’emirat representants de les ciutats del nord. També descriu que demanaren suport als francs, però no esmenta ni Paderborn ni suposats contactes amb Carlemany. Fet normal, si es van fer en secret per aixecar una rebel·lió.

El fet que al final Saragossa presentés resistència a Carlemany a ser lliurada, ha fet descartar que Ibn al Arabi fos valí de Saragossa, pel que se’n dedueix que podria haver estat el de Barcelona. També van assistir a la reunió el fill i el gendre de Yusuf, l’últim emir dependent derrocat per Abderraman I. Sembla que van anar fins a Paderborn, un viatge important al segle VIII, per intentar convèncer Carlemany d’envair la Hispania musulmana. En tot cas, entre les intencions desconegudes dels sarraïns a Paderborn, i el que pretenia Carlemany, podia haver força distància.

La invasió peninsular

Al-Andalus portava en guerres endèmiques des de la consolidació de la conquesta de la Península el 718. Les diferents ètnies es diputaven les millors terres i els llocs d’influència. Els conflictes interns es van acabar amb l’últim omeia Abderraman I, fugit de Damasc on els abbàssides havien pres el control, proclamant l’emirat independent el 756. Ara bé, tot i que després van quedar caps tribals descontents amb la política d’Abderraman I, relacionar aquests episodis amb els contactes ja amb Pipi el Breu com a origen de la intervenció, té certs problemes. El principal és que a qualsevol altra de les disputes, la població autòctona romano-visigoda semblava haver quedat al marge, no com en el cas dels comtats catalans, on sembla haver hagut una evident intenció de participació i trencament definitiu amb els musulmans.

Tenint en compte tot això, seria probable que Carlemany no pretengués inicialment crear cap marca de frontera, sinó un territori submís o dependent que fes de coixí amb la Septimània. La decisió de crear els comtats va ser a causa del fracàs de l’expedició per l’oest dels Pirineus.

La invasió va ser encapçalada per Guillem de Tolosa, cosí de Carlemany. Amb ell possiblement anava Makhir-Teodoric d’Autun, un personatge poc documentat. Sembla que va arribar durant el mandat de Carlemany (alguns diuen que durant el de Pipi el Breu ) amb l’encàrrec de dirigir els jueus de Narbona i les comunitats disperses de la frància orientalis.

Carlemany va crear el càrrec de nasi pel paper important en l’alliberament de Narbona el 756 dels jueus i mandataris gots. En recompensa, sembla que podrien haver rebut promeses d’expansió cap al sud, pel que fora molt probable que participes amb les tropes de Septimània que anaren a conquerir Girona el 785. També va participar el valí de Barcelona, el que suposadament havia anat a veure a Carlemany. Però aquest va acabar ajusticiat pels carolingis després de la defecció de Saragossa, i els seus familiars i aliats anirien passant de bàndol fins caure definitivament sota el poder de l’emirat.

Presa de Girona, comença la història

Del lliurament de Girona resultant de l’expedició, a banda de la data del 785, se’n sap també ben poc. Que es va lliurar a l’exèrcit franc sense resistència. Al Cronicó de Moissac s’esmenta: Eodem anno Gerundenses homines Gerumdam civitatem Carolo regi tradiderunt (“En el mateix anys, els homes de Girona lliuraren la ciutat al rei Carles”). Fet confirmat als Annals de Barcelona: Gerundam civitatem homines tradiderunt regi Karolo (“Els gironins lliuraren la ciutat al rei Carles”).

En aquest primer moment Empúries i Besalú formaven part de Girona. I poc després sembla que l’Urgell també fou presa pels francs. D’aquesta manera es consolidaven els primers territoris de frontera carolingis planejats el 777 i començava la història del que serà Catalunya amb el comte Rostany de Girona.


Més informació:

RI I n. 211a, in: Regesta Imperii Online

http://www.regesta-imperii.de/id/0777-00-00_1_0_1_1_0_595_211a

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...