Encara el 1492 a Barcelona el pagès Joan Canyamars, de Dosrius, va atemptar contra Ferran el Catòlic amb un ganivet ferint-lo a les espatlles, sembla que el collar que portava el rei li va salvar la vida desviant el cop.
Encara el 1492 a Barcelona el pagès Joan Canyamars, de Dosrius, va atemptar contra Ferran el Catòlic amb un ganivet ferint-lo a les espatlles, sembla que el collar que portava el rei li va salvar la vida desviant el cop.

El cas dels remences va esclatar per les pujants necessitats de finançament dels nobles, unides a la davallada demogràfica del XIV i conjugada amb l’allunyament de la monarquia. Tot va traduir-se en un augment de la pressió fiscal sobre la pagesia al XV que va revoltar el camp català. Especialment crítica era la situació dels anomenats pagesos de remença a la Catalunya vella. Aquest mal ús consistia en què el pagès quedava adscrit a la terra, sense possibilitat de marxar, excepte si pagava un tribut (la remença) que era exorbitant. La situació va impulsar la creació del Sindicat Remença. El llibre que recollia les actes de les seves reunions i reivindicacions de 1448 ha estat inclòs en el programa de Memòria del Món de la UNESCO per la seva transcendència.

Miniatura que representa els mals usos de la pagesia
Miniatura que representa els mals usos de la pagesia.

Joan II i Carles de Viana

El perill era Joan II, ja problemàtic exercint de lloctinent, que es veia que seria el successor d’Alfons el Benigne en no tenir intenció aquest de tornar a Barcelona. Joan II sense Fe era un personatge assedegat de poder que va provocar tres guerres civils:

  • A Navarra, la Guerra Civil per la successió de Blanca de Navarra (1451-1464)

  • A Catalunya, la Guerra Civil catalana o dels Remences (1462-1472)

  • I a Castella per la successió de la dona del seu fill Ferran, Isabel, enfrontada a Joana la Beltraneja (1474 -1479)

D’aquestes la que va tenir més forta incidència en els afers catalans va ser la Guerra Civil de Navarra. Allà Joan II era regent gràcies al seu casament amb la reina Blanca de Navarra. En morir Blanca el 1441 deixà en testament com a hereu al fill d’ambdós, Carles, el Príncep de Viana, decisió que no va ser acceptada pel seu pare Joan II. S’inicià així un llarg conflicte entre pare i fill que arribaria a la guerra oberta el 1451, amb la derrota momentània de Carles de Viana qui va ser desposseït dels seus drets.

Carles va exiliar-se en recerca de suports internacionals, passà per França, anà a Nàpols a parlar amb el seu oncle, d’allà a Sicília, a Mallorca i finalment a Barcelona on gaudia de fortes simpaties entre els opositors al seu pare que regnava des de 1458 i havia proclamat duc de Montblanc, és a dir, hereu de la corona, al fill de la seva segona esposa, Ferran, qui acabaria sent Ferran el Catòlic.

El conflicte entre pare i fill es va entrellaçar amb el dels estaments urbans catalans pel control del govern municipal. La Biga era el partit dels grans mercaders i els prohoms més rics, majorment terratinents i nobles, mentre la Busca era conformat per mestres d’oficis, artesans i petits comerciants burgesos. Joan II havia jugat la carta de donar suport a la Busca que va ostentar el poder municipal entre 1453 i 1462, per exemple sent lloctinent el 1455 va suspendre temporalment els mals usos. Per contra, Carles de Viana era ben vist per la Biga, era una persona culta, i possiblement més fàcil de controlar pels bàndols catalans que no pas el seu pare.

Les preferències per Carles de Viana s'emmarcaven en una aspiració a tenir una dinastia pròpia, que no fos la Trastàmara, per part de les institucions catalanes
Les preferències per Carles de Viana s’emmarcaven en una aspiració a tenir una dinastia pròpia, que no fos la Trastàmara, per part de les institucions catalanes.

La Generalitat contra Joan II

El 1460 va ser un any clau en que tot es va precipitar i confluir. Després la Concòrdia de Barcelona signada el gener de 1460 reconciliant pare i fill, al març Carles de Viana seria rebut en honors a Barcelona com a primer fill nat, en una demostració de suport i estima popular que segurament Joan II no va pair gaire bé, malgrat les renúncies que havien comportat per a Carles la Concòrdia.

Joan II va convocar Corts a Lleida al desembre i allà, acusant falsament de traïció al seu fill el va fer detenir i empresonar. Aquest fet va encendre les ires catalanes que van veure trepitjades totes les lleis i privilegis del principat. La revolta general va obligar a Joan II a signar les Capitulacions de Vilafranca de l’any següent en les quals el poder reial quedava menys que testimonial, pràcticament en ro-res.

Si el consens contra Joan II, fins per part de sectors de la Busca, eren força generalitzats en aquest moment, la mort de Carles de Viana al setembre del mateix 1461 van fer ressorgir els partidaris de la tornada del pare. En plena disputa es va produir el primer dels aixecaments remença a Girona a inicis del 1462 i a Barcelona el Complot de Sant Maties. La Generalitat va respondre enviant un exèrcit comandat per Hug Roger de Pallars i Joan II demanà ajuda a França, hipotecant el Rosselló, contra la Generalitat, fet que es va considerar una alta traïció pel que va ser desposseït de la corona. Començava la guerra civil.

La Guerra Civil catalana

Les aliances, i per tant les campanyes militar, van ser sovint contradictòries. Joan II va donar suport als remences, pel que la Generalitat quedava en una posició difícil obligada a lluitar contra les tropes lleialistes pel sud, contra la revolta dels pagesos pel centre i contra la invasió francesa pel nord que arribà a Bellver de Cerdanya i a Girona on van alliberar la reina Joana Enríquez i el seu fill Ferran (el futur “catòlic”) que estaven assetjats a la força. En recerca d’ajuda, la corona va ser oferta successivament al castellà Enric de Trastàmara, al conestable Pere de Portugal i a Renat d’Anjou.

D’aquests Pere de Portugal va ser qui vindria a lluitar a Catalunya per defensar el seu dret sent derrotat a la Batalla dels dos Nets a Prats de Rei- Calaf el 1465 per Joan Ramon Folc IV. Tant Pere com Joan Ramon Folc eren nets de Jaume II d’Urgell, en el cas de Joan Ramon Folc de la seva filla Joana d’Urgell. La seva fidelitat als Trastàmara va fer prosperar els Cardona, ell mateix seria nomenat el primer Duc de Cardona el 1491. Pere de Portugal va morir poc després de la batalla. La guerra acabaria el 1472 amb la Capitulació de Pedralbes i l’acceptació de Joan II com a comte de Barcelona, mai va deixar de ser per exemple rei de València.

Es van afavorir alguns capdills remença com Francesc de Verntallat amb feus veïns requisats a partidaris de la Generalitat de Bas i Hostoles,
Es van afavorir alguns cabdills remença com Francesc de Verntallat amb feus veïns requisats a partidaris de la Generalitat de Bas i Hostoles.

Després de la seva victòria Joan II no va prendre cap tipus de decisió sobre els remences. Les seves reivindicacions havien quedat diluïdes pel conflicte civil. Joan II va veure’s en una altra guerra, aquest cop per la successió a Castellà el 1474. Catalunya va quedar delmada i desprotegida especialment per la frontera nord front els francesos que ocupaven el Rosselló des d’on realitzaven freqüents ràtzies sobre l’Empordà. Els conflictes van continuar al camp de Girona, per exemple amb l’ocupació per part dels remences del castell i vila de Corçà o el manifest de Sant Vicenç de Constantins del propi Francesc Verntallat exhortant els remences a seguir sense pagar cap tipus de tribut.

Segueix el conflicte remença amb Ferran II

Amb la mort de Joan II el 1479 i l’ascens de Ferran, es deixava enrere l’edat mitjana. En època d’Alfons el Benigne s’havien introduït les idees de l’Humanisme, culturalment començava una altra època. El conflicte remença per a desconcert dels pagesos després del suport a Joan II, havia quedat sense resoldre, i amb el nou rei les coses no van millorar. A Barcelona el poder havia tornar a mans de la Biga, i la noblesa no estava per acords amb els remences, Ferran necessitava diners per a la seva empresa a Nàpols i va cedir en les pressions dels braços a canvi dels 300.000 florins que necessitava per marxar.

Per això es va aprovar la llei Com per lo senyor el 1481, anomenada també de l’Observança, que d’un cop de ploma tornava la situació remença a dècades enrere, derogant totes les disposicions en favor d’ells i reposant els drets dels senyors. El 1484 Pere Joan Sala, antic lloctinent de Francesc Verntallat, pren la iniciativa de la facció militar més radical dels remences tot iniciant una nova revolta que aixecaria tota la Catalunya vella.

Així, la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 va derogar la majoria de mals usos, inclòs el remença, els pagesos van passar a ser lliures i podrien gaudir de l'ús útil de la terra, mentre els senyors retenien la propietat. El redempció es faria mitjançant el pagament de 60 sous per mas, que el Sindicat va aportar. Amb tot, no tota la població remença va quedar afavorida, la part més pobra que no podia fer front a la despesa, va continuar patint.
La Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 va derogar la majoria de mals usos. Inclòs el remença, els pagesos van passar a ser lliures i podrien gaudir de l’ús útil de la terra, mentre els senyors retenien la propietat. El redempció es faria mitjançant el pagament de 60 sous per mas, que el Sindicat va aportar. Amb tot, no tota la població remença va quedar afavorida, la part més pobra que no podia fer front a la despesa, va continuar patint.

La revolta va ser esclafada i Pere Joan Sala fet presoner a la Batalla de Llerona. El 1485 Pere Joan Sala seria executat a Barcelona, esquarterat i el seu cap exposat al portal nou de la ciutat. Amb tot i aquesta fi de la segona revolta remença el malestar al camp continuava. Ferran II va decidir posar-hi fi al conflicte dels remences amb la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486, donat que al capdavall la vaga de pagar qualsevol tribut seguia, i els senyors cada vegada necessitaven més dels ingressos.

Drets feudals derogats per la Sentència Arbitral de Guadalupe

  • La remença, que lligava el pagès a la terra

  • La ferma d’espoli forçada, per garantir la part dels bens de la dot al senyor

  • La cugúcia, que penalitzava el pagès en cas d’infidelitat de la seva muller

  • L’àrsina, en cas de cremar-se el mas, el senyor podia demanar una tercera part dels bens mobles del pagès

  • L’eixòrquia, que reservava la legítima pel senyor si aquest moria sense descendència 

  • La intèstia, que també permetia al senyor confiscar els béns dels pagès en cas de morir sense fer testament

  • altres drets simbòlics, com prendre per dides a les dones dels pagesos a la força (podria ser a voluntat) 

  • o l’ius primae noctis , més conegut com “dret de cuixa”, més nominal que real, però que quedava també reflectit per si de cas

Costums que no van ser derogats

El que fa una idea del que suportaven els pagesos en èpoques anteriors. Es van continuar aplicant:

Els derivats de la tinença de la terra per part del senyor, és a dir, com a usdefruit:

  • El delme, 1/10 part de la collita era pel senyor.

  • La tasca, 1/11 part de la collita.

  • El quint, el quarts i el bragatge, aproximadament 1/16 part.

“I altres drets reials acostumats a pagar”, el que incloïa, per exemple:

  • Els censos, pagaments en caps de bestiar anuals.

  • Els pagats directament als funcionaris, com els drets de porta o passar ponts amb mercaderies.

  • I les prestacions personals de treball gratuït per al senyor, com la jova (una jornada de treball per al senyor) o la tragina (l’obligació de fer transports per al senyor de material de construcció o agrari).


Aquest article és una adaptació d’una part del mòdul 6 del curs d’Història de Catalunya que estem preparant. Un tast. 

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...