Estadi d'Olímpia, des de la línia de sortida (Olímpia, Grècia). Autor: Eugeni Junyent
Estadi d'Olímpia, des de la línia de sortida (Olímpia, Grècia). Autor: Eugeni Junyent

Els jocs a l’antiga Grècia no només existien a Olímpia, sinó que a d’altres indrets de l’Hèl·lade també se’n celebraven. En total hi havia quatre grans festivals anomenats panhel·lènics, literalment «per a tots els grecs» també a Delfos, Nemea i Ístmia. Les modernes olimpíades tenen l’origen en aquest jocs. Olímpia veié com a partir del 776 aC i cada quatre anys, s’hi celebraren els jocs en honor a Zeus.

Precisament per aquest origen olímpic, el primer acte de les nostres olimpíades modernes és l’encesa de la torxa davant el temple d’Hera, on noies vestides de color blanc fan el paper de les sacerdotesses de la deessa. L’encesa es duu a terme concentrant els raigs de sol amb un mirall còncau, tal i com es feia a l’antiguitat i també, tal i com passava llavors, resta encesa durant tots els jocs.

Vista del circ de Delfos, un dels ístmics, on s'hi feien les profes dels jocs dèlfics (Delfos, Grècia). Autor: Eugeni Junyent
Vista del circ de Delfos. On s’hi feien les competicions dels jocs dèlfics que com els ístmits, eren uns dels jocs panhel·lènics (Delfos, Grècia). Autor: Eugeni Junyent

Els jocs de Melikertes

Un dels “altres” jocs panhelènics però tenien lloc a Corint, punt de gran importància estratègica a l’est del Peloponès just a l’istme amb la península Àtica, amb el Golf de Corint al nord i el Sarònic al sud. Concretament, els jocs se celebraven a Ístmia, pocs quilòmetres al sud, també a la costa. Donada la seva ubicació geogràfica, els jocs de Corint han estat anomenats jocs Ístmics i n’hi ha constància a partir del 582 aC i fins el segle IV dC, en plena època romana.

Enguany, la flama ha estat encesa pocs dies abans que la pandèmia hagi forçat a retardar excepcionalment un any l’inici dels jocs a Tòquio, fins l’estiu del 2021. El foc sagrat, que ja al segle VII aC recordava que Prometeu l’havia robat a Zeus per acostar-lo als mortals, caldrà que estigui encès fins llavors.

La divinitat que regia els jocs era Posidó, lògic en un enclavament a tocar de la costa, la celebració es repetia cada dos anys, a la primavera, i no coincidien amb els jocs d’Olímpia. De fet, aquesta periodificació s’ha conservat actualment ja que els jocs d’hivern amb els d’estiu s’alternen bianualment.

Píndar, un poeta del segle VI aC, relata que l’origen dels jocs rauria en una celebració funerària, l’enterrament de Melikertes. Segons el mite, en morir, aquest jove es convertiria en el déu Palaimon. Melikertes era adorat a Ístmia en un temple al costat del gran temple de Posidó.

Una altra versió, aquesta relatada pel Plutarc, situa Teseu a la gènesi dels jocs, que els hauria creat per a enfrontar-se així amb Heracles.

Vista general de Corint (Grècia). Autor: Eugeni Junyent.
Vista general de Corint (Grècia), seu dels jocs ístmics. Autor: Eugeni Junyent.

Gratant el terra

El 1952, les excavacions gestionades per la Universitat de Chicago localitzaren les restes del temple de Posidó, el centre neuràlgic dels santuaris d’Ístmia. L’estructura original d’estil dòric data del segle VII aC, i des d’aquell moment fins el 146 aC fou reconstruït fins a tres vegades. Entre altres raons, un incendi del 480 aC havia repercutit en una nova coberta i columnata. Pel que fa a les restes del temple de Melikertes, d’ordre jònic, son d’època romana tot i que les fonts i l’origen dels jocs fa lògic pensar en la seva presència des dels inicis.

Línia de sortida de l'estadi de Nemea, on s'hi celebraven els jocs panhelènics (Grècia). Autor: Eugeni Junyent
Línia de sortida de l’estadi de Nemea, on s’hi celebraven els jocs Nemeus (Grècia) que com els ístmits, eren uns dels jocs panhel·lènics. Autor: Eugeni Junyent

Les excavacions inicials s’allargaren fins el 1967 i aportaren dades sobre d’altres estructures relacionades estretament amb els jocs. Així, el primer estadi fou construït al costat de l’altar al segle VI aC, seguint el model del d’Olímpia. La ubicació era important perquè per fer-ho just allà, els constructors hagueren d’anivellar el terra en 37 graus. Les competicions atlètiques complementaren a partir de llavors els rituals a Posidó.

Al segle IV aC, quan ja s’havien celebrat força jocs i ja en període hel·lenístic, fou construït un segon estadi. Aquesta nova estructura s’ubicà en una vall ja que d’aquesta manera, les vessants dels turons permetia l’assistència d’una gran quantitat d’espectadors arribats d’arreu.

Finalment, el teatre fou afegit a l’urbanisme d’Ístmia encara un segle més tard que el circ. No fou doncs fins la seva construcció que els assistents als jocs no gaudiren de tota la grandesa de la celebració.

El rol dels jocs ístmics

La importància de la cita bianual havia de ser molt alta, sobretot pels atenencs. Els jocs apareixen reflectits als textos d’una gran quantitat d’autors com Aristòtil, que parla de la «solemne assemblea dels jocs ístmics».

Es prou significatiu que la única ocasió en què ens consta que Sòcrates eixí d’Atenes fou per assistir-hi.

També Quint Curci Ruf, a la seva Historia d’Alexandre hi esmenta que als jocs ístmics hi assistia l’Assemblea de tota la Grècia. I això era així en bona part per l’ekecheiria o treva que Corint decretava abans de la inauguració dels jocs, comunicada per missatgers arreu i que assegurava l’accés dels assistents i participants de totes les regions al seu territori.

Un exemple màxim de la importància de la treva es donà l’any 412 aC, quan fou mantinguda tot i l’estat de guerra amb Atenes i s’acceptà la participació dels atletes atenencs. De fet, els atenencs tenien una relació molt especial amb els jocs. Eren els que tenien lloc més a prop de la seva polis i fins i tot hi tenien dret a ocupar les primeres fileres de la grada.

Que comencin els jocs

Els únics en no participar-hi eren els ciutadans de l’Élide, territori situat a l’altre extrem del Peloponès. La raó també cal cercar-la en la mitologia i hi ha diferents versions, dues de les quals en situen l’origen en l’assassinat de personatges Eleus destacats durant la treva.

L’esdeveniment començava de matinada, quan es feia un sacrifici en honor al déu. Dos joves portarien una representació de Melikestes sobre un llit de branques de pi. Seguidament hi havia un àpat i ja a la tarda les activitats es traslladaven del temple a l’estadi.

Allà hi començaven les competicions atlètiques, que duraven tres dies. A les diferents disciplines només podien participar-hi ciutadans de les polis, la majoria inevitablement fills de famílies riques, que podien entrenar de forma regular a la palestra.

Hi havia encara un tercer escenari, precisament el teatre on, a partir del segle V aC, s’hi organitzaven concursos poètics i musicals, i també de retòrica. Aquest eren l’element més distintiu respecte a la resta de panhel·lènics, ja que les competicions atlètiques eren bàsicament les mateixes en tots quatre certàmens.

Representació de Miló de Crotona (Museu del Louvre, Perís). Font: Wikimedia.
Representació de Miló de Crotona (Museu del Louvre, París). Font: Wikimedia.

La corona de pi

En un inici, els guanyadors rebien una corona feta de julivert o d’api silvestre, segons la interpretació de la traducció dels textos. Plutarc conta que ja sota domini romà, serien coronats amb una garlanda de fulles de pi, segurament l’arbre més abundant, ja que Eurípides esmenta el bosc de pins d’Ístmia al seu llibre Ion.

Els guanyadors, i només aquests, rebien un gran honor i eren objecte de les epinika o odes triomfals. Fins i tot s’acostumava fer una escultura a imatge seva i tota la família de l’atleta era beneficiària d’aquest gran èxit. A més dels premis pròpiament honorífics, a partir del segle V aC Atenes concedí un premi addicional de 100 dracmes als seus ciutadans guanyadors.

Els atletes exitosos eren recordats de per vida, i s’han constatat làpides funeràries amb relleus de corones, pròpies dels jocs. No hi havia res pel segon. No rebia cap mena de consideració. El podi és un invent modern, com allò de l’ “important és participar”.

Apià, al segle II dC, explica que als jocs del 196 aC, el cònsol romà Titus Quint Flamini havia aprofitat la ocasió per tal de declarar la independència vers el domini de Macedònia de Filip Vè després de la victòria a la batalla de Cinostèfales un any abans. L’estadi, ple a vessar, fou testimoni d’aquest acte, que aplaudí fins al punt d’erigir estàtues de Titus.

Els més recordats

D’entre els qui aconseguiren més corones als ístmics s’hi comptà un lluitador de Crotona, ciutat grega del golf de Tarent i que a la segona meitat del segle VII aC rebé fins a deu vegades l’honor. Milon també col leccionà victòries a d’altres jocs, sis a Olímpia, set a Delfos i nou a Nemea.

Un altre atleta famós fou Teàgenes, originari de Tassos, gràcies a deu victòries a Corint i fins a 1.300 corones en total en boxa, cursa i un tipus de lluita anomenada pancraci. Una de les seves victòries en pugilat, l’any 484 aC, quedà enregistrada per Pausànies que explica que el seu renom era tal, que es deia que era fill del mateix Hèrcules. Les seves estàtues arribaren fins i tot fora dels territoris grecs. També Pausànies conta que un dels pocs atletes comparables amb ell fou Clitòmac de Tebes. Va ser l’únic en vèncer a Ístmia en lluita, boxa i pancraci el mateix dia.

Els jocs de Corint, sense Corint

A partir del segle IV aC, Argos passà a dominar el territori de Corint i conseqüentment, a fer-se càrrec de la organització dels jocs ístmics. Això no canvià fins el 146 aC, quan la ciutat caigué sota control romà. En aquest període, Sició, uns quilòmetres al nord-oest, també a la costa del golf de Corint, organitzà els jocs fins que Juli Cèsar reconstruí Corint. El 46 aC Corint, després de  gairebé tres segles, recuperà el control dels jocs fins al segle II dC, quan deixaren de celebrar-se definitivament.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...