L'Europa-Center. Un dels trets característics és l'Estel de Mercedes. És rotatòria, pesa 3 tones i està il·luminada. és tot un símbol. Foto: Wikimedia Commons
L'Europa-Center. Un dels trets característics és l'Estel de Mercedes. És rotatòria, pesa 3 tones i està il·luminada. És tot un símbol. Foto: Wikimedia Commons

Un cop aixecat el mur de Berlín, la competència entre el Berlín Est, capital de la República Democràtica d’Alemanya (En endavant DDR), i l’enclavament de Berlín Occidental de la República Federal d’Alemanya (En endavant BRD), va esdevenir quasi, si no fos per seva transcendència per a la societat, ridícula. El mur es va construir el 1961 per aturar la sagnia de població que fugia cap al Berlín Occidental, oficialment per “protegir-se de la contaminació capitalista”. De llavors ençà, va començar una guerra de propaganda, en que es tractava que et veiessin el que tenies des de l’altra banda del mur. Dins la Guerra Freda, la DDR es va convertir en un aparador del suposat èxit de tot el sistema socialista i, especialment, la seva capital Berlín.

Tauentzienstraße, just acabada la Segona Guerra Mundial. Havia estat una zona residelcial. Amb les reformes, esdevindria una via comercial important. El KaDeWe, inaugurat el 1906 (quedaria a la dreta fora de la imatge) ha haver de ser reconstruït. Foto: Wikimedia Commons
Tauentzienstraße, just acabada la Segona Guerra Mundial. Havia estat una zona residencial. Amb les reformes esdevindria una via comercial important. El KaDeWe, inaugurat el 1906 (quedaria a l’esquerra) ha haver de ser reconstruït. Foto: Wikimedia Commons

Les grans galeries de Tauentzienstraße

El miracle econòmic de Berlín Oest, l’occidental, va tenir un aparador en la reconstrucció dels grans magatzems KaDeWe a Tauentzienstraße. Oportunament, el 1950 van passar a anomenar-se Grans magatzems de l’Oest. Això passava just després del frustrat intent de bloqueig per part dels soviètics gràcies al famós pont aeri aliat. Va ser un primer enfrontament de la Guerra Freda, que deixava una espina clavada al cor mateix de la DDR.

Després de construït el mur, el 1965 s’inaugurava l’Europa-Center a l’altra banda de la via Tauentzienstraße, a tocar de la important i coneguda Kurfürstendamm. L’edifici era tot un símbol de la voluntat de romandre del Berlín Oest, malgrat l’encerclament del mur.

Va costar 71 milions de marcs, i va ser durant uns anys el segon edifici més alt d’Alemanya. Poc abans, al 1957, al costat s’havia inaugurat el memorial Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche. Per tant, aquesta via es a convertir en tot un símbol de la resistència del Berlín Oest.

A veure qui la té més alta

El símbol més conegut d’aquesta competència d’ostentació testosterònica va ser la torre de comunicacions de la televisió, la Fernsehturm, que encara avui és un símbol de la ciutat de Berlín. El 1969 no tenia equivalent al Berlín occidental. Des del mirador situat a 204 metres es podia veure tot Berlín en un dia clar. La seva alçada total amb l’antena, de 365 metres, era perfectament visible per als berlinesos occidentals. D’aquesta manera responien a l’altra símbol inaugurat el 1965 al Berlín Occidental, l’Europa-Center.

L’Europa-Center era un monstre que es va construir inspirat en els grans magatzems d’estil nord-americà. Era un complex amb una superfície total de 80.000 m2, dividit en diferents espais. Un espai de botigues de dues plantes amb soterrani amb patis interiors, recordant l’estil típic de la capital, un cinema, un hotel, un bloc d’apartaments i un bloc en forma de caixa amb oficines. L’element més cridaner era el gratacel que amb els seus 86 metres d’alçada, es va convertir en l’edifici més alt de Berlín. Tenia 21 plantes i 13.000 m2 d’oficines. Va ser tot un esdeveniment en el qual va participar el llavors alcalde de Berlín Willy Brandt, que després seria president de la BRD.

Khrusxov, successor d'Stalin, va llançar un ultimàtum el 1958 perquè Berlín Oest fos desmilitaritzat. Davant la fugida constant de berlinessos orientals cap als més i millor bastits mercats occidentals, finalment el 1961 impulsaria la contrucció del mur. Foto: Wikimedia Commons
Khrusxov, successor d’Stalin, va llançar un ultimàtum el 1958 perquè Berlín Oest fos desmilitaritzat. Davant la fugida constant de berlinesos orientals cap als més i millor bastits mercats occidentals, finalment el 1961 impulsaria la construcció del mur. Foto: Wikimedia Commons.

Remodelació urbana, més que un símbol capitalista

La història d’aquests grans centres comercials i d’aquesta via va ser, per tant, molt més que la d’uns simples grans magatzems. La inversió buscava impacte polític en el nou context de Guerra Freda. Quan van començar les obres de l’Europa-Center al novembre de 1963 es convertia en un dels primers de tota la BRD. A més, significava la creació d’un nou nucli urbà, tenint en compte que el centre històric era en mans majorment de la DDR. El projecte comprenia la remodelació de la vora oest de Breitscheidplatz.

Abans de la construcció del mur, els berlinesos de l’est, i especialment les autoritats soviètiques, van poder veure com a Berlín Oest es recuperaven molts edifici emblemàtics. Com l’Schimmelpfeng-haus, també al mateix districte de Charlottenburg. L’impulsor d’aquestes i altres iniciatives va ser Karl Heinz Pepper, un empresari constructor de ràdios que va reconvertir-se en constructor i promotor immobiliari. Especialment coneguda van ser les reformes de la Ernst-Reuter-Platz. I sobretot la seva iniciativa de l’Europa-center, que va poder ser tirada endavant gràcies aportacions de petits inversors i beneficis fiscals.

En l’argot del Kudamm (Kurfürstendamm) el projecte es va anomenar “Peppers Manhattan”.

De fet, en general l’abastiment de postguerra es va poder realitzar gràcies al KaDeWe. L’afluència de clients de l’est era usual. En tancar-se Berlín amb el mur, el cop va ser important. Moltes treballadores, que eren de l’est, no van poder anar-hi, i clientela selecta va començar a marxar de Berlín Oest per por a l’aïllament. Precisament, els incentius fiscals, especialment en la construcció, van ser la forma de dinamitzar l’economia que es concentraria a Tauentzienstraße.


Més informació:

Aquí es poden veure fotos antigues del KaDeWe, amb cues per accedir-hi només havent encara dues plantes acabades.

Das Kaufhaus des Westens: Die Geschichte des KaDeWe – KaDeWe

Was 1905 als vermeintlich abenteuerliche Idee des Berliner Kaufmanns Adolf Jandorf begann, übertraf schon bei der Eröffnung am 27. März 1907 alle Erwartungen: Das Kaufhaus des Westens, kurz “KaDeWe”, bot am zentralen Verkehrsknotenpunkt des Wittenbergplatzes Begehrtes aus aller Welt – angefangen bei einer Vielzahl von Produkten, die selten und für die deutsche Kundschaft oft auch unbekannt waren.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...