Els líders dels miners britànics amb J. Ramsay MacDonald. TUC Congress, Bournemouth 1926. Fotografia: unionhistory.info
Els líders dels miners britànics amb J. Ramsay MacDonald. TUC Congress, Bournemouth 1926. Fotografia: unionhistory.info

La Gran Bretanya fou l’estat que amb major decisió i rigor va encarar una política deflacionista per a la recuperació del valor prebèl·lic de la lliura esterlina. Els diferents governs i la gran majoria de l’opinió pública tenien bones raons per desitjar tal recuperació. No només es tractava d’una qüestió de prestigi, sinó també de salvar els interessos i la posició internacional de la city i dels cercles financers anglesos.

En el pla de les transaccions econòmiques internacionals, el Gold Exchange Standard va substituir el patró or (Gold Standard), com de fet succeïa des d’abans de 1914. És a dir, les reserves dels bancs centrals es podien constituir en divises convertibles en comptes de lingots d’or. La lliura esterlina va recuperar plenament la seva funció de moneda internacional acompanyada pel dòlar.

La política deflacionista

Aquesta política, a més, garantia el ple respecte als compromisos financers evitant la devaluació dels títols de l’Estat i, en general, totes les formes de crèdit en favor dels deutors. L’ortodòxia financera es va aplicar amb sistemàtica constància, reforçant l’actiu del balanç de l’Estat, augmentat els impostos amb criteris progressius, mantenint l’alt cost del diner i adoptant algunes mesures proteccionistes limitades. Al començar l’any 1925, la tasca estava acomplerta i la Gold Bullion Standard Act presentada al maig per Winston Churchill, llavors canceller del Tresor, formalitzava legalment el retorn a la paritat de 1914: 4,86 dòlars la lliura esterlina.

En canvi, la deflació perjudicava alguns sectors de l’economia britànica. Alhora impedia, o almenys contribuïa a impedir, la recuperació industrial que per aquells anys caracteritzava, per exemple, el desenvolupament alemany i francès. John M. Keynes va criticar l’ortodòxia financera del govern anglès i va denunciar que la lliura esterlina estava sobrevalorada, perjudicant les exportacions.

Realment, la crisi britànica tenia arrels i raons més profundes derivades de la pèrdua de l’hegemonia econòmica imperial que Anglaterra havia exercit durant gairebé un segle. La guerra no havia fet més que aclarir encara més els signes de crisi que ja estaven presents cap a finals del segle XIX. Un exemple d’això era el carbó, no només explotat en establiments antiquats, sinó també incapaç de regular la competència internacional, ja fora per la baixa productivitat o per l’aparició de nous productes, com el petroli, que el substituïen avantatjosament.

Els conservadors al poder

A la dècada de 1919 – 1929 els conservadors governaren el país. Fins i tot el liberal Lloyd George va dirigir un govern de majoria conservadora. El partit liberal s’havia reduït a una escassa representació entre els dos majors partits polítics, els conservadors i els laboristes. L’autor André Maurois ho descriu a la seva obra Histoire d’Angleterre en tres apartats:

La desaparició gairebé total del partit liberal que, sota el nom de partit whig, portava més de tres segles d’existència. S’adverteixen, almenys, tres causes d’aquest fenomen: a) L’escrutini a una sola volta o millor encara, la representació proporcional, haguessin salvat al partit liberal. Però un règim electoral així, equitatiu en teoria, hagués portat al poder governs febles i Anglaterra ho no vol. b)

El partit laborista, si bé va ser en el seu origen un partit socialista i obrer, no és, de cap manera, un partit revolucionari. Molts intel·lectuals liberals hi han trobat un lloc. c) A Anglaterra, els problemes polítics s’han resolt a satisfacció de tots, o poc menys. Els més importants són: els problemes de la feina, de l’atur i el repartiment de béns, contribucions, etc. El partit laborista, recolzat en les Trade Unions, representa millor que el vell partit liberal les opinions de les masses obreres sobre aquests temes. [1]

Desprès de les eleccions de 1924, el govern laborista de Ramsay Mac Donald quedà en minoria i durà poc temps. El nou govern de Baldwin es basava en una majoria sòlida, la qual cosa li va permetre de governar còmodament des del 1924 fins el 1929.

QUADRE: Nombre de vots del Partit Conservador en el període 1922 – 1929

Eleccions Generals

Vots totals

Percentatge de vots

Membres del parlament

1922 5.502.298 38,5 344
1923 5.514.541 38 258
1924 7.854.523 46,8 412
1929 8.656.225 38,1 260

Font: Spartacus Schoolnet – Encyclopedia

Mesures socials

Les lleis que establien la indemnització per l’atur forçós van ser aprovades entre 1920 i 1922 i desprès ampliades el 1924. El subsidi es pagava a tots els aturats amb una renda inferior a les 250 lliures anuals, amb excepció dels empleats domèstics, els funcionaris públics i els treballadors agrícoles. El període d’atur subsidiari fou en principi de 15 – 16 setmanes, i desprès es va ampliar a les 32. Era una conquesta important que potser no s’hagués aconseguit sense el pes determinant de les organitzacions sindicals.

Els afiliats als sindicats havien augmentat de 4 a 8 milions entre 1914 i 1920, i 6 milions i mig estaven al congrés de les Trade Unions (TUC). Del seu si va néixer el Partit Comunista Britànic (1920), amb una influència important sobre l’ala esquerra del laborisme i sobre els sindicats.

En conseqüència, segons André Maurois, a Histoire d’Angleterre, el nombre de treballadors ocupats desprès de la guerra no va disminuir. En realitat, desprès de la guerra la xifra va augmentar, fet que va ajudar a la recuperació econòmica.

Els sectors de la recuperació

El 1911 treballaven 12.927.000 homes i 5.424.000 dones. 10 anys més tard, el 1921, eren 13.656.000 homes i 5.701.000 dones.[2]

Tot i que el desenvolupament anglès i especialment, la productivitat del treball no arribaren als nivells d’altres països industrials, la producció manufacturera augmentà el 1929 fins al 25% respecte el 1913. També a Anglaterra, com a Alemanya, la força dels grups d’interessos i especialment els sindicats, va permetre parlar d’una economia “corporativa” o d’un capitalisme organitzat.

L’agricultura (un sector primari) feia anys que només ocupava una petita part de la població activa. El 1931, la xifra era del 7,5%, malgrat que encara es notava que perduraven grans desequilibris en la distribució de la propietat de la terra, herència d’antigues rentes i privilegis. Augmentava la superfície propietat dels agricultors directes, que del 16% del 1914 va passar al 36% l’any 1927. Els forts impostos a la successió també contribuïen a la redistribució de la propietat rural. [3]


Notes:

[1] cit. MAUROIS, André. Historia de Inglaterra, Ariel 2007. p. 513

[2] MAUROIS, André. Historia de Inglaterra, Ariel 2007. p. 514

[3] Ibid

Llegir més!

La Gran Bretanya d’entreguerres, les grans vagues de 1921 i 1926

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...