Patrulla militar armada de prussians vigilant a Zabern a final de 1913. Foto: Wikimedia Commons
Patrulla militar armada de prussians vigilant a Zabern amb la baioneta muntada a final de 1913. Foto: Wikimedia Commons

Si hi ha hagut un indret d’Europa que hagi resumit els canvis constants de frontera, aquest ha estat Alsàcia i Lorena. Tradicionalment de cultura i llengua germànica, encara que l’alsacià està pràcticament extint com a llengua d’ús, actualment forma part de França. Però en llarg de la història va ser un territori disputadíssim que va arribar a canviar de mans fins a 21 vegades. El que històricament encara es repeteix del “Rin com a riu alemany”, en realitat, actualment és més aviat “riu frontera”. L’afer Zabern va ser decisiu en aquesta situació actual d’Alsàcia.

Geogràficament, el territori és una gran conca provocada pel Rin, al mig, amb dues carenes muntanyoses paral·leles. Alsàcia queda a l'esquerra, limitada pels Vosgues, i la Selva Negra a la dreta. Les fronteres històriques eren els Vosges, les muntanes que tanquen la gran conca, però els francesos sempre les van voler annexionar i portar la frontera al Rin, i si podia ser més enllà. De fet, durant l'ocupació després de la Segona Guerra mUndial van establir-se a Baden-Baden i van reclamar quedar-se també aquest territori. Foto: Baden online
Geogràficament, el territori és una gran conca provocada pel Rin, al mig, amb dues carenes muntanyoses paral·leles. Al centre hi ha Strasburg. Alsàcia queda a l’oest, limitada pels Vosges, i la Selva Negra a l’est. Les fronteres històriques eren els Vosges, les muntanes que tanquen la gran conca, però els francesos sempre les van voler annexionar i portar la frontera al Rin i si podia ser, més enllà. De fet, durant l’ocupació posterior a la Segona Guerra Mundial, van establir-se a Baden-Baden i van reclamar annexionar-se també aquest territori. Foto: Baden Online

L’Alsàcia germànica

La capital d’Alsàcia, Strasburg, va ser en origen un castrum romà anomenat Argentoratum. D’aquí que al món medieval llatí moltes vegades aparegui com Argentina. És a dir, Strasburg ja va néixer com a fortificació per a vigilar el limes, la frontera al Rin amb els germànics. De llavors ençà, ha estat un indret simbòlic de les disputes franco-alemanyes. Les capitulacions d’Strasburg ja van tenir lloc en aquesta ciutat, suposadament com a punt mig de trobada entre els mons germànic i llatí.

Alsàcia va ser part de l’Imperi Romano-germànic fins al segle XVII. Arran de la Guerra dels 30 Anys, la regió va quedar arrasada i la majoria de les seves ciutats saquejades i cremades. Després de la guerra, el territori va passar a mans franceses, que ja feia temps que li anavan al darrera com a part de la seva política de “fronteres naturals”, com el cas dels Pirineus. Strasburg fou una excepció, i va romandre sota administració germànica fins 1681. Amb tot, el territori va gaudir de certs privilegis, com el religiós i per exemple, l’Edicte de Fontainebleau contra el protestantisme no s’hi va aplicar.

Durant anys, l’alemany va continuar sent la llengua de l’administració, que s’autogovernava, i també de la universitat. Amb tot, el 1681 la catedral d’Strasburg, luterana, va ser obligada a lliurar-se als catòlics. La duana als Vosges seguia funcionant. Així, mentre la cultura germànica romania, l’economia cada cop estava més vinculada a França. La situació cultural canviaria arran de la Revolució Francesa. Molts alsacians van participar-hi per acabar amb les diverses jurisdiccions feudals encara existents. Alsàcia va ser dividida administrativament, i l’administració i la cultura, amb l’excusa de la revolució, van ser progressivament afrancesades.

La fortificació alemanya de Mutzig. No és gaire coneguda, per l'existència de la seva germana la Línia Maginot. Va ser construïda el 1893 per defensar Alsàcia dels francesos. Foto: Wikimedia Commons
La fortificació alemanya de Mutzig. No és gaire coneguda, per l’existència de la seva germana. la Línia Maginot. Va ser construïda el 1893 per defensar Alsàcia dels francesos. Foto: Wikimedia Commons

La unificació, la creació del Primer Reich alemany

El 1871, després de la guerra francoprusiana, Alsàcia va passar a formar part del Reich alemany. Malgrat les ordres de Bismarck, va ser governada com un Reichland (territori imperial). En resum, com una colònia. Al capdavant de l’administració civil hi havia un governador militar ubicat a Strasburg que informava directament l’emperador. Els funcionaris actuaven com a ocupants i no es van molestar mai per atreure als alsacians.

Alemanya va aprovar una Constitució el 1911, però no era una proposta federal i els alsacians, 40 anys després de l’annexió (o suposat retorn), seguien sentint-se com alemanys de segona. Sovintejaven els xocs culturals, entre l’administració prussiana, militaritzada, i la cultura republicana alsaciana conseqüència de dos segles d’ocupació francesa. Des del canvi de segle, augmentaven els atacs de militars i els mítings profrancesos.

Les diferents ocupacions del país varen provocar un fort fenomen migratori. Alguns alsacians van venir a Catalunya, com el cerveser August Kuentzmann Damm, exiliat després de la guerra franco-prussiana o l’industrial sabadellenc Théodore Jenny Hermann.

L’afer de Zabern

A Zabern (Saberna en francès) hi havia l’aquarterament dels dos regiments d’infanteria prussians. El 28 d’octubre de 1913, l’oficial Günter Freiherr von Forstner, durant una parada al pati de la caserna, va exhortar els soldats a actuar contra dels alsacians. Els va dir que responguessin a les agressions sense contemplacions tot qualificant els alsacians despectivament de captaires. A més, els va prometre que per cada actuació d’aquest tipus els donaria 10 marcs de la seva butxaca. L’ús despectiu en l’alsacià del terme Wackes (captaire), malgrat ser prohibit en les comunicacions amb els autòctons, era força habitual a les casernes dels soldats prussians destinats a Zabern.

Entre els soldats hi havia alguns voluntaris alsacians que van escampar aquestes ordres internes. La notícia va sortir publicada el 6 de novembre al Zaberner Anzeiger el que va provocar una forta indignació popular. La situació encara va empitjorar quan el coronel de Zabern Ernst von Reuter va desentendre’s de l’afer.

Segons la mentalitat prussiana, retirar-se a causa de la pressió popular, o fins expedientar l’oficial Forstner hauria suposat una pèrdua de prestigi intolerable per als militars. La decisió va ser confirmada pel general, comandant a Strasburg, Berthold von Deimling, implicat en la repressió a l’Àfrica colonial el 1904. Inicialment, l’11 de novembre, tot semblava haver acabat amb una lleu amonestació de von Deimling a von Reuter sobre la necessitat de contenció en l’ús de l’armament.

El Kaiser Guillem II va assumir la versió dels seus assessors militars. El llavors príncep Guillem, que ja no arribaria a regnar, va arribar a assegurar que "la democràcia jueva només cerca corcar l'autoritat del nostre comandament. Farem el que calgui". Foto: Wikimedia Commons
El Kaiser Guillem II va assumir la versió dels seus assessors militars. El llavors príncep Guillem, que ja no arribaria a regnar, va arribar a assegurar que “la democràcia jueva només cerca corcar l’autoritat del nostre comandament. Farem el que calgui”. Foto: Wikimedia Commons

L’afer Zabern esdevé un problema d’Estat

A peu de carrer, tot era ben diferent. Forstner va continuar generant conflictes. La premsa francesa començava a sucar-hi pa, mentre el Zaberner Anzeiger no feia més que escampar suposats abusos dels militars prussians. Els soldats eren escridassats pel carrer amb proclames com “Vive la France!” i “Merde la Prusse!. El 28 de novembre una manifestació davant les casernes de Zabern va acabar amb detencions indiscriminades i l’ús d’armes de foc.

Von Reuter llavors va creuar tots els límits, assumint directament el comandament de tots els poders civils. De facto, va establir l’estat de guerra a Alsàcia. Von Reuter va fer famosa la frase “…ein Glück, wenn jetzt Blut fließt” (“una sort si la sang corre ara”), en resposta a peticions d’apaivagar la situació.

L’afer va escandalitzar els mateixos alemanys. El partit socialista alemany va impulsar protestes contra els fets de Zabern per tot l’Imperi. Havia esdevingut una mostra de com el militarisme prussià de l’exèrcit imperial alemany era un perill per a les llibertats civils.

L’agressió de Forstner

El 2 de desembre encara va empitjorar més la situació, amb el mateix Forstner de protagonista. En una desfilada militar a Zabern, els soldats van ser fortament escridassats per la gent, majoritàriament sabaters dels voltants. Forstner va donar ordre de carregar contra la gent, que va escapar. Ell mateix va aconseguir agafar un jove de 19 anys, coix, a qui va atacar amb el sabre i humiliar.

L’acte “heroic”, va esdevenir un símbol de la repressió. Per acabar-ho d’arreglar, Forstner va ser lloat i premiat pel mateix emperador. Es va concloure que havia actuat “en legítima defensa” i per “defensar l’honor de l’exèrcit”. El tema va arribar al Reichtag en debats encesos. Els conservadors defensaven l’acció dels militars, i socialistes i lliberals no acabaven de decidir-se a condemnar els militars. “La situació és extremadament crítica, tot el món se’ns riu”, va dir el vicealmirall Albert Hopman. Erich von Falkenhayn, llavors ministre de guerra i prussià, va culpar en sessió parlamentària els alsacians de “tumultuosos i sorollosos òrgans de premsa incendiaris”.

Un patata calenta i ridícul jurídic

Actualment, encara es manté una segona seu del Parlament europeu a Strasburg pel simbolisme d’Alsàcia com a indret simbòlic entre França i Alemanya.

L’onze de desembre el tema arribava als tribunals, però per condemnar tres reclutes acusats de ser els responsables de la filtració a la premsa de les declaracions insultants a les casernes! Finalment, davant el ridícul majúscul, Forstner va anar a judici el 18 del mateix mes, només pel cop d’espasa contra el sabater discapacitat. El jove sotsoficial Forstner va argumentar que “complia ordres de superiors” i instruccions “contra els sollevats rebels”. Se’n va sortir amb una condemna lleu per ús indegut d’armes de 43 dies d’arrest menor, prou, però, per enervar els ànims dels conservadors.

La sentència seria recorreguda i al gener del 1914, Forstner seria absolt. Un cas semblant va ser el del coronel Reuter, també absolt per usurpació de poder. En general, l’afer va significar un triomf per al poder militar prussià i una derrota clara de la burgesia. El governador civil d’Strasburg dimitiria com a resultat d’aquestes vergonyants decisions. El poder civil quedava amb les espases en alt, a l’espera de fer caure una monarquia que era considerada un fre a l’evolució democràtica d’Alemanya. Pocs mesos després començaria la Primera Guerra Mundial que acabaria amb l’exili de la monarquia i l’establiment de la República de Weimar.

"Elssass" i elsässisch és la dnominació d'Alsàcia (nom afrancesat) i de l'idioma propi germànic. L'idioma va ser fortament reprimit i substituït pel francès durant el segle XX. A aprtir dels 70 del s XX es reclama l'ensenyament de la llengua autòctona i la restitució dels topònims històrics, però l'alemany estàndard està acabant de substituir l'alsacià.
“Elssass” i elsässisch és la denominació d’Alsàcia (nom afrancesat) i de l’idioma propi germànic. L’idioma va ser fortament reprimit i substituït pel francès a l’escola durant el segle XX. A partir dels 70 del segle XX es reclamà l’ensenyament de la llengua autòctona i la restitució dels topònims històrics, però l’alemany estàndard està acabant de substituir l’alsacià.

Un tema encara viu

Aquests fets marcaren profundament l’esdevenidor d’Alsàcia. Després de la Primera Guerra Mundial, el 1919, Alsàcia tornaria a França. Duraria poc, perquè el 1940 els nazis la tornarien a annexionar. La dictadura nazi va ser molt dura a Alsàcia, i mereixeria més d’un article per si mateixa. Els nazis s’havien pres el retorn a França després de la guerra com una traïció. Van construir-hi, per exemple, el camp de concentració de Natzweiler-Struthof, l’únic en territori francès. El record de la repressió sota els nazis va ser determinant per la decisió final d’Alsàcia de restar dins de França.

El 2016, França va remodelar el seu model territorial, decisió impulsada pel llavors primer ministre Manuel Valls. Alsàcia va quedar aigualida dins una macro-regió “del Gran Est”. En un cas semblat al de Catalunya, que quedava englobada en una entitat administrativa més gran. En part, a partir del 2021 això es corregirà amb la unificació de la divisió de l’alt i baix Rin en un sol territori i la creació de la “col·lectivitat europea d’Alsacia”. La recuperació del nom d’Alsàcia ja ho consideren una victòria.


Més informació:

Actualment. Alsàcia i la Selva Negra fan col·laboracions tranfrontereres sobretot en turisme. S’hi poden veure els vestits típics, amb els característics i cridaners barrets de dona amb boles vermelles en el cas de la Selva Negra, i amb forma de papallona en el cas alsacià.

Urlaub im Schwarzwald und Elsass: Ausflugsziele und Unterkünfte

Infobaum-Netzwerk Wolber Kommunikation Vorlandstraße 8 D-77756 Hausach +49 (0) 7831 / 73 31 info@infobaum.eu Ein Projekt von: Fotografie im Hintergrund: Feldberg mit Blick auf die Rheinebene

Un indret poc conegut d’Alsàcia, un lloc ple d’història, el de la fortificació de Munzig

Bienvenue au Fort de Mutzig, Alsace, France

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...