Avui surt a la venda el llibre
Avui surt a la venda el llibre"Pseudohistòria contra Catalunya", que deixa en evidència les pràctiques pseudohistòriques tant del nacionalisme espanyol com de l'INH. Amb aquest article, finalitzem una setmana dedicada a la pseudohistòria, que ha posat especialment nerviosos als hiperventilats de l'INH. Foto: Eumo Ed

La pseudohistòria, o història inventada, ha estat i és un mal de la nostra societat. Règims totalitaris es van fer ressò de teories esotèriques i místiques basades únicament en especulacions i tècniques acientífiques portades a terme normalment per personatges il·luminats els quals, autoproclamant-se “investigadors”, obtenien del poder polític suport necessari per vendre les seves faules. En són exemples pseudohistòrics les teories dels homes aris, la parafernàlia pseudohistòrica del medievalisme nazi, els mites de resistència a la romanització per part de pobles primigenis utilitzades per alguns nacionalismes, els suposats origens místics o revolucionaris de tradicions o llengües o creure’s una línia històrica que, al millor estil de predestinació, ens hauria de dur a alguna situació política que corregís “errors històrics”.

Com actua la pseudohistòria?

La pseudohistòria afecta directament al coneixement que pot tenir una societat sobre el seu passat, que de retruc afecta directament la percepció que se’n té del present i per tant, a les expectatives de futur.

En qualsevol cas, la pseudohistòria mai aporta res de bo. A l’igual que altres pseudociències, des de curar amb les mans o cercar la pedra filosofal, els seus seguidors actuen quasi com una secta de forma semblant a com ho fan els antivacunes, els terraplanistes, els negacionistes de l’holocaust o els creacionistes. Hi ha uns paràmetres generals per detectar la pseudohistòria:

  • El constant esment a conxorxes, confabulacions i conspiracions per part de poders fàctics totpoderosos.

  • El discurs victimista, de suposat heroi que lluita contra aquestes conxorxes, per part dels principals líders o líder, d’aquestes teories, mentre que per contra es passegen per arreu exposant les seves teories.

  • La utilització de la història com a arma llancívola contra l’adversari polític i no com a acumulació de coneixement humanístic.

  • En el redactat, l’ús d’expressions i termes místics o esotèrics com misteri, conspiració, casualitat, la veritat, etc. A més de fer servir un estil groller i sovint desqualificador cap als qui consideren adversaris. Per acabar-ho d’embolicar, tergiversen el significat dels termes.

  • Jutgen la història, i ho fan en termes absoluts, aplicant termes de moralitat.

  • Eleven l’anècdota o l’excepció a la categoria de fet generalitzat.

  • Fan servir tècniques acientífiques com el cherry picking, la prova indemostrable, i tècniques de clickbait per atreure l’atenció del públic.

Si una cosa han sabut aprofitar els pseudohistòrics han estat les xarxes socials. Pe`ro tot deixa rastre. Aquí Jordi Bilbeny fent-se un autocomentari com si fos una altra. Al final un canvi al servidor o a gravatar el deixa en evidència. Captura de l'usuari Bill Cole.
Si una cosa han sabut aprofitar els pseudohistòrics han estat les xarxes socials. Però tot deixa rastre. Aquí Jordi Bilbeny fent-se un autocomentari com si fos una altra persona. Al final un canvi al servidor o a gravatar el deixa en evidència. Captura de l’usuari Bill Cole.

Com combatre la pseudohistòria?

De pseudohistòria, n’hi ha per a tots els públics, malauradament. Uns quants exemples europeus, des d’OVNIS a nazis, passant per la creació de proves falses o documents fantasma. És difícil combatre la pseudohistòria quan aquesta compta amb fins i tot alguns suports per part d’intel·lectuals. A tot arreu hi ha “pomes podrides”. És complicat, per exemple, demostrar que una cosa no existeix, quan no ha existit mai. Aquest és el recurs de la prova indemostrable.

En el cas de la pseudohistòria nacionalista espanyola, hi ha la teoria de que és la nació més antiga del món. No es posen d’acord en sí té 3.000 o més de 500 anys, en tot cas, basen les seves teories en la pseudohistòria com a part del nacionalisme banal.

  • La tergiversació dels termes (en aquest cas el mot Hispània o Espanya), principalment confonent termes geogràfics per administratius.

  • Evidentment, utilitzant aquest suposat fet com un argument contra les altres nacionalitats, titllades despectivament de nacionalistes.

  • L’ús mític de l’existència de pobles preromans i la manipulació de la història antiga.

  • L’enaltiment de fets casuals o fins i tot mítics a la categoria de fet històric intencionat, amb premeditació, com en el cas del reis catòlics o la “reconquesta”.

Combatre aquestes mentides amb arguments és complicat, perquè qualsevol mínim error pot aportar el dubte a un tercer i faria l’efecte que, de cop, podria ser que totes aquestes mentides semblessin més plausibles. Per això, el món acadèmic ha estat tradicionalment refractari a baixar-se a l’arena i el conflicte, especialment a l’Estat espanyol on la separació de poders és quasi inexistent, i el control sobre la cultura és ferri.

Exemple de fanatisme, amb la meva resposta. És un tipus d'intervenció hiperventilada molt generalitzable entre els seguidors de l'INH. Es neguen a mirar la realitat de cara. S'han cregut, com una mantra, la "veritat"que els han venut i són feliços vivint en la seva mentida. Captura del perfil de @pseudohistoriacontracatalunya
Exemple de fanatisme, amb la resposta. És un tipus d’intervenció hiperventilada molt generalitzable entre els seguidors de l’INH. Es neguen a mirar la realitat de cara. S’han cregut, com una mantra, la “veritat” que els han venut i són feliços vivint en la seva mentida. Captura del perfil de @pseudohistoriacontracatalunya

El cas català, l’Institut Nova Història

Si a Espanya la pseudohistòria està comunament acceptada i és força transversal, a Catalunya la pseudohistòria la practiquen dos grups que es retroalimenten mútuament. Un és l’unionista, que utilitza arguments del nacionalisme espanyol per sostenir la teoria que en realitat Catalunya mai va existir com a tal ni es va autogovernar mai, sinó que a tot estirar va ser un apèndix d’Aragó. L’altra és exactament el contrari. L’Institut Nova Història defensa que tots els fets importants i personatges que coneixem com a espanyols-castellans haurien estat en realitat catalans o valencians, i que una conxorxa castellana n’hauria amagat l’origen. Els nacionalistes dolents haurien amagat l’espanyolitat espanyolíssima dels catalans.

Aquests dos grups es ridiculitzen els uns als altres en pàgines web, en articles i llibres, i cadascun conserva els seus seguidors fidels. Fidels, no als suposats coneixements històrics que se’n poguessin derivar, sinó als ideals polítics i d’interès econòmic que els sustenten i als quals han de donar servei. No cal dir que ambdós grups generalitzen l’altra identificant les teories contràries com la del conjunt. És a dir, tots els independentistes, i fins i tot arreu de Catalunya, s’hi ensenyaria les ocurrències d’INH, i tots els espanyols serien com Dolça Catalunya, menys en Ramón Cotarelo.

Captura de la referència al llibre "Pseudohistòria contra Catalunya"del digital DonDiario. De tendència nacionalista espanyola, directament pasen a l'insult. El curiós és que atribueixen als coordinadors l'autoria de les teories que precisament el libre està destinat a refutar! També fa gràcia que parlin del suposat suport de "mitjans independentistes", quan el diari La Razon també va publicar una ressenya. Clar, que tant el Perdiodico com al Razon, evitaven parlar de les parts del llibre que no els interessava. Imatge: captura de Dondiario (CATALUÑA16-02-2020 | 09:02Escribe: Redacción )
Captura de la referència al llibre “Pseudohistòria contra Catalunya” del digital Don Diario, de tendència nacionalista espanyola. Directament passen a l’insult. El curiós és que atribueixen als coordinadors l’autoria de les teories que precisament el llibre refuta! També fa gràcia que parlin del suposat suport de “mitjans independentistes”, quan el diari ‘La Razón’ també va publicar una ressenya. És clar que, tant el Periódico com la Razon, evitaven parlar de les parts del llibre que no els interessava. Imatge: captura de Dondiario (CATALUÑA16-02-2020 | 09:02Escribe: Redacción )

La història és una ciència

Si un element és útil per detectar una pseudohistòria és la relativització extrema de l’objectivitat, i el qüestionament de que el coneixement històric pugui ser rigorós i exacte; “Com ho podria ser, si ni tan sols avui ningú es posa d’acord en l’anàlisi de res?”. També apel·len al fet de “ser crític”, però quan se’ls qüestiona a ells es veu que la crítica s’acaba. Pel que fa al rigor històric, evidentment tothom té un marge per equivocar-se, o també poden sorgir noves proves o estudis que facin reescriure el que fins un moment donat s’explicava i es donava per cert.

Un cop dit això, els pseudohistòrics no fan servir cap prova. Ni aporten, com en el cas d’INH, cap mena de nou estudi. Absolutament tot el que aporten són especulacions, tergiversacions i a tot estirar, interpretacions recreatives i seleccionades per justificar els seus posicionaments. Descartant qualsevol altre que les negui. La història no és una recreació perfecta del passat, sinó l’estudi de les fonts i les restes que ens han arribat d’aquest passat per al seu coneixement. És aquest criteri científic de mètode que els historiadors han de tenir i utilitzar.

Contra la pseudohistòria

El greu d’aquesta situació és que qui surt perjudicat de tot això és, primer la societat catalana, atordida entre tant d’intel·lectual barat i pseudodescobridors de veritats ocultes, i després evidentment la historiografia catalana seriosa i rigorosa, molt en precari i sense altaveus mediàtics. Perquè es veu que la cultura no interessa ningú (només la tele-escombraria i mitjans digitals àvids de visites i interaccions a llurs webs per mantenir els seus ingressos). Els historiadors de veritat, els qui van als arxius i biblioteques i mantenen una forta ètica professional, són els autèntics perjudicats.

L’altra “gran argument” que fan servir, és allò de “què no hauran fet”? I queda desacreditat per ell mateix. L’avantatge que tenen els historiadors és precisament el pas del temps. Ja sabem com va acabar la pel·lícula abans d’estudiar la trama. El pas del temps provoca, efectivament, que alguna informació pugui desaparèixer, però no tota. Al contrari, el pas del temps afavoreix que n’aparegui molta d’altra que a la seva època no es podia conèixer. Per exemple, en el cas de complots d’Estat com en de l’operació Embarrass.

La pseudohistòria genera fanatisme. Quan els pseudohistòrics se senten atacats actuen amb una gran demostració passiu-agressiva, i això passa sovint perquè eviten qualsevol debat realment científic. Durant una setmana hem publicat diversos exemples a nivell europeu. I posem fi amb aquest article de denúncia d’aquestes pràctiques, des de la nostra modèstia.

En resum

La història és una ciència, i els historiadors tenen el deure de vetllar perquè es compleixin uns requisits mínims de rigor. I la societat ha d’exigir aquests mínims i saber distingir quan se l’està intentant enganyar.


Més informació:

Ressenya a El Nacional sobre el llibre força exacte:

Podeu llegir els índex i les introduccions d’aquests dos llibres que parlen de pseudohistòria i mentides de la història.

Pseudohistòria contra Catalunya
Portada de “Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història”.

Portada de Mentides de la història
Portada de “Mentides de la història”

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...