Vista panomàrica de la caldera de Santorini (Cíclades, Grècia). Poden observar-se els estrats de centra de l'erupció del segle XVIIaC (autor: Eugeni Junyent)
Vista panoràmica de la caldera de Santorini (Cíclades, Grècia). Poden observar-se els estrats de centra de l'erupció del segle XVII aC. Fotografia: Eugeni Junyent.

Qualsevol informació històrica no real és un fake? o potser cal que hi hagi una intencionalitat en la seva creació? Actualment, qualsevol mite podria ser catalogat desvergonyidament així, sense potser prendre en consideració el paper dels mites a les arrels de la nostra cultura. Un d’aquests casos que ens han acompanyat des de fa desenes de segles és el de l’Atlàntida. Ha donat molt de joc a arqueòlegs i historiadors, però també a personal amateur variat o suposadament científic que ha cercat i cerca el continent ensorrat al mar ja abans de l’Antiguitat.

Si bé el mite en si és només això, un mite, moltes de les interpretacions i teories sobre aquest cas que volten pel món bé poden ser classificades com a mínim, al prestatge de la pseudoprotohistòria.

Pel que feia al territori de l’illa de l’Atlàntida, aquest era gran, confederat, meravellós i poderós. Era governat per reis que a més de tots els terrenys de l’illa, també ho feien en moltes altres terres de la mateixa illa regions del continent, i també sobre aquestes (regions) de l’interior que són les primeres de Líbia, d’una banda, fins prop d’Egipte, i d’Europa fins a la Tirrènia (fragment del Timeu de Plató).

Plató i l’Atlàntida

Les primera referència a l’Atlàntida és del 360 aC al Timeu, un text obra de Plató. És un diàleg en el que hi participen Sòcrates, Críties i el mateix Timeu. És en boca del segon que ens ha arribat el primer esment sobre la terra dels atlants. Plató en situa la primera font a Egipte, on un ancià sacerdot n’hauria revelat l’existència al savi grec Soló.

En un dels darrers diàlegs platònics, anomenat precisament Críties, aquest mateix personatge planteja aquest cop una descripció en detall de l’Atlàntida, tant pel que fa a la seva morfologia, com a la seva ubicació. Críties relata que partint d’un territori central, hi havia fins a tres anells d’aigua que separaven altres anells de terra, tots ells a una distància similar. A la zona central hi hauria un turó amb la part superior plana, que estaria a uns 50 estadis (uns 7,5 quilòmetres) de la costa. En aquest turó hi hauria una acròpolis. El diàleg dóna dades sobre l’amplada i la profunditat dels canals, les mesures de cada franja de terra, les característiques de la desembocadura de l’aigua al mar, la presència de construccions com muralles, un palau, etc. A més, també n’especifica el tipus de govern, les lleis que el regien, l’exèrcit, etc. Tot un món perfecte que, en un sol dia, hauria estat engolit per la fúria de la natura.

Els estudiosos en literatura grega consideren el Críties com la continuació del Timeu i d’un altre text bàsic a l’obra coneguda de Plató, La República. D’aquesta manera, la trilogia començaria amb un tractat teòric sobre la justícia que hauria de regir l’estat (o la polis) ideal, i acabaria amb la descripció d’un regne perfecte, que desapareixeria sense deixar rastre.

Retrat de Plató d'època romana. Domini Públic. Font: wikimedia
Retrat de Plató d’època romana. Domini Públic. Font: Wikimedia

Un mite o una utopia?

L’exactitud de la descripció que fa Críties, tenint en compte que parla suposadament de nou mil·lennis abans de la seva creació, és força sorprenent. D’altra banda, Plató ubica el continent perdut en algun indret “més enllà de les columnes d’Hèrcules”, que tradicionalment han estat ubicades a l’estret de Gibraltar i considerades el límit del món conegut pels grecs.

Malauradament, el detall en la descripció del continent no tingué continuïtat pel que fa a concretar-ne la ubicació. La llunyania geogràfica i temporal dels fets descrits fa difícilment creïble el detall del Críties, així com la perfecció que li atribueix a l’Atlàntida. D’altra banda, Plató aporta en aquest darrer diàleg informacions addicionals sobre la societat atlant, com la pràctica del sacrifici de braus, que ens porta indefectiblement a pensar en Creta i el món minoic, o la presència d’elefants, desconeguts al món grec.

Des del punt de vista geològic Críties parla que del continent s’extreien pedres blanques, vermelles i negres, tonalitats corrent a qualsevol illa volcànica, com el cas de Santorini.

Un cop exposades les particularitats d’aquest regne mític, Críties conta una suposada guerra entre aquest i Atenes, amb victòria de la segona. Una Atenes de fa 12.000 anys hauria estat capaç de vèncer el regne més perfecte conegut. Tota una injecció de credibilitat provinent dels orígens dels temps. Un temps després de la victòria atenenca, arribaria l’hecatombe.

Aquests elements semblen indicar que el text de Plató definiria un món utòpic, amb traces de realitat com les notícies que hauria pogut tenir del desastre de Thira. Parlava doncs d’un món molt antic, òptim i situat més enllà de l’espai grec… un mite.

Proves arqueològiques?

Vista panomàrica de la caldera de Santorini (Cíclades, Grècia). Poden observar-se l'ila central i al fons, restes del cràter (autor: Eugeni Junyent)
Vista panoràmica de la caldera de Santorini (Cíclades, Grècia). Poden observar-se l’illa central i al fons, restes del cràter. Fotografia: Eugeni Junyent

Segons les fonts clàssiques, l’Atlàntida hauria existit fa milers d’anys. Les proves arqueològiques però, són inexistents. Les diferents línies d’estudi que han interpretat la informació clàssica l’han ubicat al centre de l’Atlàntic, a les illes Canàries, a la península Ibèrica, al centre de l’Egeu… Fins i tot s’ha volgut relacionar amb la cultura Maia, sense entrar en consideració que hi hauria uns 8000 anys de decalatge…de res.

L’absència d’evidències creïbles ha fet generar multitud de propostes, algunes serioses però la majoria no. Qualsevol rumor, llegenda o resta que pugui quadrar en alguna de les variables temporals o físiques poden ser atribuïdes a l’Atlàntida. Fins i tot al Carib! on l’anomenat “camí de Bimini” ha estat interpretat com una “carretera cap a l’Atlàntida”, sense que abans s’hagi aclarit si pot tractar-se un mur caigut, d’una via, o d’una disposició curiosa, però natural, de grans blocs de pedra. L’única datació donada per vàlida fins ara, gràcies a l’acció del Carboni-14 sobre restes de mol·luscs adherits als blocs, s’ha establert en uns 5.000 anys. Altres datacions han estat desestimades.

D’altra banda, el pas de 10.000 anys no son prou temps com per esborrar restes d’un continent sencer ensorrat al mar degut a un cataclisme. De ben segur que les cartes del fons marí haurien estat una bona font d’informació per fer evident un canvi d’aquestes característiques.

La fi de l’Atlàntida, l’inici del mite

Potser l’única referència arqueologia, o fins i tot més aviat geològica, que podríem vincular amb el que conta Críties vindria a tomb de la desaparició de l’Atlàntida. La catàstrofe de gran magnitud ha estat relacionada amb l’esclat del volcà de l’illa de Thira (actual Santorini) a finals s XVII aC1. Els seus efectes eclipsaren la civilització minoica de la que ens en queden testimonis com el jaciment d’Akrotiri a la mateixa illa, o d’altres enclavaments a Creta com Phaistos o Knossos.

Espasa minoica trobada a Akrothiri (Thira) i datada el 1700aC, poc abans del cataclisme (Museu d'Akrotiri, Santorini). Autor: Eugeni Junyent.
Espasa minoica trobada a Akrothiri (Thira) i datada el 1700 aC, poc abans del cataclisme (Museu d’Akrotiri, Santorini). Fotografia: Eugeni Junyent.

La potència de l’erupció ha estat catalogada com la major dels darrers mil·lennis i òbviament, la més gran a l’Egeu2. L’explosió hauria originat un terratrèmol i un tsunami que afectarien fins i tot al clima a partir d’aquell moment.

Aquest tipus d’explosions han pres el nom de «minoiques». La ciència ha aportat proves concretes de la magnitud del fenomen. L’illa, que abans d’esclatar presentava un cràter central, parcialment submergit amb una illa al centre de l’anell de terra, quedà esberlada en la forma actual. Encara avui, als penya-segats que ressegueixen el que queda del cràter, d’uns sis quilòmetres de diàmetre, s’hi fan evidents desenes d’estrats de lava.

L’esclat aniria seguit de terratrèmols, tsunamis, la variació del nivell del mar i una pluja de cendres. Evidentment, la vida hi quedà destruïda, però arribà a afectar també una àmplia zona, arribant a Creta. La coincidència cronològica del cataclisme amb la desaparició dels registres arqueològics minoics ha dut a creure que aquesta manca d’informació a partir del segle XVIII aC fou degut a que les conseqüències climàtiques haurien provocat la fi d’aquesta cultura, que de ben segur va veure afectades les rutes comercials, les collites, etc.

L’Atlàntida a casa nostra

L’Atlàntida és un mite molt emprat en la pseudohistòria dels origens primigenis, els déus i altres càbales, però de cert n’hi ha ben poc.

Aquesta coincidència amb el fenomen contat per Críties segueix sense aportar res pel que fa a la suposada existència de l’Atlàntida, però és la única referència palpable pel que fa a un fenomen natural d’aquestes proporcions que va afectar l’entorn de Grècia, ocorregut en un territori en forma d’anell i amb una illa al mig.

El mite nascut a la Grècia del segle IV aC, en expansió constant arribà, com tants d’altres, arreu de la Mediterrània i també a la cultura catalana. Una de les figures magnes de la nostra literatura, Mossèn Cinto Verdaguer escrigué entre el 1874 i 1876 una de les seves obres cabdals mentre era embarcat a l’Atlàntic, camí de Cuba. En ella hi desenvolupa, en deu cants, una història que comença amb la presència d’Heracles al Pirineu i a Ibèria i acaba amb la desaparició d’un continent. La fi apocalíptica de l’Atlàntida de Verdaguer donava lloc a la creació de Grècia i part de la Mediterrània.

D’eix mar al bram titànic, en son llit rogallosa,

part d’allà de l’Atlàntida, respon la de Ponent;

i de turons per rompre la colossal resclosa,

rodants muntanyes d’aigua rebat de cent en cent.

(fragment de l’Atlàntida, de Mn Cinto Verdaguer)

 


Notes:

  1. The Thera (Santorini) Volcanic Eruption and the Absolute Chronology of the Aegean Bronze Age

  2. The Minoan Eruption of Santorini around 1613 B. C. and its consequences

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...