Sota l'argument de la conspiració tot s'hi val. Els negacionistes diuen que tot és mentida. Els milers i milers de testimonis, menteixen, les fotos, com aquesta dels crematoris de Buchenwald que van ser escenificacions dels EEEUU, Francesc Boix, el fotògraf de Mathausen s'ho va inventar tot, els testimonis dels mateixos botxins que s'enorgullien del que havien fet, també eren falsos...tot. Només les falta de dir que Elvis és viu i que Erasme de Rotterdam era català. Foto: Wikimedia Commons
Sota l'argument de la conspiració tot s'hi val. Els negacionistes diuen que tot és mentida. Els milers i milers de testimonis, menteixen, les fotos, com aquesta dels crematoris de Buchenwald que van ser escenificacions dels EEEUU, Francesc Boix, el fotògraf de Mathausen s'ho va inventar tot, els testimonis dels mateixos botxins que s'enorgullien del que havien fet, també eren falsos... tot. Només les falta de dir que Elvis és viu i que Erasme de Rotterdam era català. Foto: Wikimedia Commons

Horst Mahler va ser fundador de la RAF, però a la dècada dels 80 del segle XX va fer un canvi radical cap al nazisme. Un cas semblant a l’espanyola seria Pío Moa, membre del GRAPO als anys 70 i ara revisionista. I és que passar de l’extrema esquerra a l’extrema dreta no és estrany, al revés sí. Horst Mahler ha esdevingut la cara més coneguda del negacionisme, teoria pseudohistòrica que nega l’existència real de l’holocaust. En ambdós casos va haver-hi un moment decisiu perquè adoptessin una posició contrària ideològicament, però igualment radical. Mahler va modificar els seus pensaments sent a presó complint condemna, i Moa va ser expulsat dels GRAPO al 1977 i es va beneficiar de les mesures de reintegració del règim. Així com Moa va passar a defensar el franquisme, Mahler va passar a defensar el negacionisme i formar part de l’NPD.

Milers de testimonis i fonts creuades de tot tipus documenten l'holocaust. Malgrat això, els pseudohistòrics megacionistes s'agafen sempre a l'anècdota pujant-la a categoria. A la Metapedia podreu trobar articles negacionistes com "Falsos testigos del holocausto" que en base a casos coneguts com el d'Enric Marco pretenen generalitzar el fenomen. Foto d'una fosa: Wikimedia Commons
Milers de testimonis i fonts creuades de tot tipus documenten l’holocaust. Malgrat això, els pseudohistòrics negacionistes s’agafen sempre a l’anècdota pujant-la a categoria. A la Metapedia podreu trobar articles negacionistes com “Falsos testigos del holocausto” que en base a casos coneguts com el d’Enric Marco pretenen generalitzar el fenomen. Foto d’una fossa: Wikimedia Commons

Què defensen els revisionismes negacionistes?

Bàsicament tres punts:

  1. El Reich no va pretendre mai exterminar els jueus, sinó deportar-los.

  2. Les càmeres de gas no van existir, van ser un invent dels aliats per justificar l’ocupació d’Alemanya i generar mala consciència entre els poble alemany.

  3. I que, en realitat, la xifra de víctimes jueves no va ser tan gran com diuen, sinó com a molt d’una desena part.

Per defensar aquestes teories fan servir diversos arguments:

  1. Els portaven a camps de Polònia.

  2. Les càmeres de gas originals no es van conservar, actualment les instal·lacions que poden visitar-se són reconstruccions.

  3. I que les xifres que es presenten provenen principalment de la víctima, els jueus.

En aquest cas, no es tracta de pseudohistòrics revisionistes, que també n’hi ha, sinó que neguen directament l’existència d’uns fets històrics contrastats. Per aquest motiu se’ls anomena negacionistes, encara que a alguns no els agradi. De vegades, aquest posicionament no es fa explícit, simplement s’omet de la història amb la voluntat de reescriure-la, com passa en temes de pseudohistòria, per motius polítics.

D’on surten les teories negacionistes?

Al darrera d’aquestes teories hi ha la nostàlgia, el sentiment de greuge per la pèrdua dels territoris germànics orientals, Prússia. I la denúncia, aquesta vegada certa, dels excessos de finals de la guerra cap als alemanys, com el bombardeig de Dresde, o les deportacions massives de germànics. Aquests arguments, com passa sovint en pseudohistòria, són els “arguments” principals de l’extrema dreta.

El tret de sortida de les idees negacionistes va ser el llibre de Paul Rassinier de 1950 La Mentira de Ulises. Rassinier va ser un personatge controvertit. Com Mahler o Moa, va passar de militar a totes les tendències d’esquerra, des de l’anarquisme al socialisme, a ser qualificat de nazi per la seva apologia de la negació de l’holocaust.

Rassinier va defensar que no havien existit les càmeres de gas. Va ser també qui va qüestionar la xifra de víctimes, deixant-la al voltant de les 500.000 assassinats.

Les seves teories havien tingut antecedents en les discussions que havien mantingut, ja abans de la guerra, els EE.UU, Alemanya i la Gran Bretanya per l’existència de camps de concentració. Durant la guerra, l’aspecte de guerra psicològica també va influir, imposant-se a Alemanya la dels vencedors. Aquests arguments van ser recollits per l’historiador nord-americà Harry Elmes Balmes que va transitar cap al negacionisme, tot adduint que tot va ser un invent per fer entrar els EEUU a la guerra. En plena paranoia conspiracionista H.E. Balmes va arribar a afirmar que el mateix Rooselvelt hauria incentivat als japonesos a bombardejar Pearl Harbor.

Només pel camp d'Auschwitz van passar (morir) més d'un milió de persones. N'hi van haver 15.000 camps, que es coneguin, registrats. Perquè els nazis tenien instruccions d'eliminar tot rastre de la seva existència. És a dir, la xifra exacta de víctimes podria ser més alta de 6 milions, mai se sabrà. Amb tot, encara el 2029 Strasburg havia de ratificar una sentència contra un parlamentari alemany de l'NPD, Udo Pastörs, condemanat per banalització de l'holocaus. Concretament per afirmat que "era un invent amb finalitats comercials". Foto, nens del guetho de Lodz esperant ser deportats i exterminats, Wikimedia Commons
Només pel camp d’Auschwitz hi van passar (morir) més d’un milió de persones. Van haver-hi 15.000 camps, que es conegui, registrats, perquè els nazis tenien instruccions d’eliminar tot rastre de la seva existència. És a dir, la xifra exacta de víctimes podria ser més alta dels 6 milions, però mai es sabrà. Amb tot, encara el 2019 Strasburg havia de ratificar una sentència contra un parlamentari alemany de l’NPD, Udo Pastörs, condemnat per banalització de l’holocaust. Concretament per afirmar que “era un invent amb finalitats comercials”. Foto, nens del gueto de Lodz esperant ser deportats i exterminats, Wikimedia Commons.

Irving vs Lipstadt, la mentida contra la veritat

Com en tots els col·lectius, i el dels historiadors no seria una excepció, hi ha pomes podrides. Aquest seria el cas de l’historiador britànic David Irving, principal impulsor de teories negacionistes. Irving va manipular intencionadament proves per afavorir les seves tesis en contra de l’existència de l’holocaust, fet que el va desacreditar com a professional. De fet, va arribar a afirmar que Hitler desconeixia els assassinats de jueus, o que si ho sabia ho va intentar impedir.

A tot això, Irving, com si Mein Kampf no existís, i que era (i és) un fervent defensor de la figura de Hitler, va ser enganxat manipulant dades objectives històriques com una Barea qualsevol. Irving va denunciar per ofenses la historiadora nord-americava Deborah Lipstadt perquè, segons ell, al seu llibre La negació de l’holocaust el difamava. La cort britànica va dictaminar en contra seva, afirmant que les acusacions de Deborah Lipstadt eren certes i documentades, i que Irving havia mentit intencionadament i de forma conscient i continuada per justificar la ideologia nazi.

Irving va ser condemnat no només per les seves teories i manipulacions, sinó que com a bon pseudohistòric també emprava un llenguatge groller ofensiu cap a les víctimes. De fet, l’historiador Richard J. Evans, contractat per la defensa i que va estudiar durant dos anys l’obra d’Irving, va arribar a dir d’ell que “era una mica com l’estudiant fosc que no escoltava. Si no obtenia la resposta que volia, simplement repetia la pregunta”.

Què hi ha darrera d’aquestes teories?

La pràctica pseudohistòrica és de llibre: un agent conspirador (Israel), té enganyades les víctimes (alemanys o occidentals en general) als qui, mitjançant una conxorxa conspiranoica portada a terme des del poder (EE.UU. i Israel) impedeix que es descobreixi la veritat que ells, amb gran sacrifici i superant tot d’adversitats, s’ofereixen a destapar. Al final, del que es tractava era del que ja va reconèixer Mahmud Ahmadineyad, qui va dir que “la Shoà era un mite i que Israel havia de ser esborrat del mapa”.

Els negacionistes tenen molt en comú amb els pseudohistòrics hispànics, tant els de l’INH com els nacionalistes espanyols, especialment pel que fa a la falta total de rigor i ètica. A més, també tenen una fixació per un tema principal, el de la inquisició, que ambdues teories tenen al punt de mira. I és que el fanatisme, sense raó científica, provoca estranyes amistats, especialment quan es tracta d’antijudaisme.

El 2006, el règim d’Iran va convocar una conferència a Teheran a la qual van convidar molts negacionistes europeus. Entre ells destacava Mahler, qui finalment no va poder assistir-hi perquè era a la presó. Com ells, altres negacionistes a Europa tenen problemes amb la llei, tot i que només nou estats tenen legislació que condemna la negació de l’holocaust. No seria el cas espanyol, on el delicte es considera dir-li “nazi” a un nazi.

Horts Mahler en l’actualitat supera els 80 anys d’edat. Després de complir condemna per delictes d’odi, a diferència de Pío Moa que campa alegrement venent llibres amb gran èxit i impunitat, va fugar-se i va ser extradit cap a Alemanya. Pels negacionistes de l’holocaust, la raó de fons per defensar aquestes teories és que creuen que aquesta va ser la principal raó de la creació de l’Estat d’Israel. I que sense aquest argument de l’holocaust, la shoà, Israel desapareixeria. Per això la combaten fins i tot alguns jueus. I, curiosament, pel que fa el discurs antijueu, molts que s’autoanomenen d’esquerres en realitat tenen un objectiu idèntic als negacionistes: negar el dret a l’existència d’Israel.


Més informació:

El procés d’incredulitat pel qual passen les persones que més o menys tenen dos dits de front és com el que reconeix Deborah Lipstadt:

Primer vaig riure, quan em van parlar del negacionisme, després vaig tornar a riure pensant que seria cosa dels mateixos que pensen que Elvis encara és viu o els terraplanistes, però finalment em vaig adonar que al darrera hi ha gent perillosa disfressada de gent seriosa a un Institut per la revisió de la història… Es feien dir “revisionistes”.

Transcript of “Behind the lies of Holocaust denial”

TED Talk Subtitles and Transcript: “There are facts, there are opinions, and there are lies,” says historian Deborah Lipstadt, telling the remarkable story of her research into Holocaust deniers — and their deliberate distortion of history. Lipstadt encourages us all to go on the offensive against those who assault the truth and facts.

Aquest són els de l’Institut al qual fa referència al vídeo. Des del 2010 van a la baixa. Quasi no tenen seguidors a les xarxes. El pal econòmic de perdre el judici va portar a la ruïna Irving i va desemmascarar les idees racistes d’aquest institut.

Per als qui cerquin arguments, recomanem aquest llibre consultable parcialment en línia i evidentment els de la historiadora Deborah Lipstadt:

Desmontando Teorías de la Negación del Holocausto

Descripción del Libro Desmontando Teorías de la Negación del Holocausto investigadores independientes y realizadores de cine James Morcan & Lance Morcan, con prefacio de la sobreviviente del Holocausto, Hetty E. Verolme (autora de The Children’s House of Belsen), es una obra que pretende detener el Negacionismo de una vez por todas al hacerle frente al extraño fenómeno.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...