El fet més usual de les teories pseudohistòriques és que es basin, com en aquest cas, en algun tipus de document, indret o fet, encara que poc consistent. Única foto de les planxes. Imatge: Wikimedia Commons
El fet més usual de les teories pseudohistòriques és que es basin, com en aquest cas, en algun tipus de document, indret o fet, encara que poc consistent. Única foto de les planxes. Imatge: Wikimedia Commons

La falsificació de documents històrics o literaris fent-los passar per reals és una pràctica que sempre ha estat present. Alguns, com el cas dels suposats diaris personals de Hitler (publicats el 1983 pel setmanari alemany Stern), van caure ràpidament pel seu propi pes. Altres han passat fins i tot a formar part de l’imaginari literari, com els bells poemes del bard celta Ossian, que en realitat era un personatge inventat pel poeta escocès James MacPherson (1736-1796). I n’hi ha que tot i que van tenir un predicament al seu moment han caigut gairebé a l’oblit, com l’anomenada Crònica d’Oera-Linda. Aquesta falsificació neerlandesa de mitjan segle XIX deia explicar l’origen del poble frisó remuntant-se ni més ni menys que a l’Atlàntida.

Pseudohistòria russa

L’origen del poble dels “rus” i l’etimologia del mot és un tema controvertit, per la manca d’informació i fonts originals. La Crònica de Nèstor diu que “els varegs eren anomenats rus”, això i el nom dels primers caps sembla indicar que eren escandinaus, víkings, però tot és obert. Un terreny, per tant, abonat a la pseudohistòria. A més, la versió original de la crònica va desaparèixer, i queden còpies més actuals medievals.

Molt semblant a aquest darrer cas és el d’un text que avui encara és considerat real dins alguns àmbits de l’ultranacionalisme rus més intransigent. Ens referim al Llibre de Veles (en rus, Velesova kniga o Vles kniga). Veles és el nom de l’antic déu eslau de la terra i la fertilitat.

El document pretén explicar la història dels pobles eslaus des de l’any 1000 aC fins al segle IX de la nostra era. El text afirma que els avantpassats dels russos haurien creat una gran civilització. Es tracta d’una enganyifa que no resisteix la mínima anàlisi històrica i lingüística però que s’agafa com a realitat per explicar un passat mitificat.

Segons els seus defensors, l’escrigueren sacerdots pagans entre els segles V i IX. Durant generacions, aquests haurien transmès les gestes dels líders i herois mítics de l’antiga Rússia. Més avall explicarem algunes de les afirmacions que s’hi fan.

Història i divulgació d’un engany

El Llibre de Veles va ser descobert suposadament el 1919 durant la Guerra Civil russa per un oficial antibolxevic, Fiódor A. Izenbek. S’hauria trobat a Ucraïna en una casa nobiliària abandonada. En realitat no era un llibre sinó un conjunt de 42 planxes de fusta de grandària mitjana en les que hi havia gravats uns textos en un alfabet remotament semblant al ciríl·lic. Aquestes lletres estaven situades sota unes línies horitzontals molt semblants a les de l’escriptura Devanagari de l’Índia.

Izenbek, el descobridor del Llibre de Veles, s’establí a Brussel·les el 1924. Allà hauria entregat les planxes a Iuri P. Miroliúbov (1892-1970), un químic i historiador aficionat rus. Miroliúbov hauria desxifrat el text i el va fotografiar, tot i que només es conserva una sola imatge del suposat original. Segons ell mateix va dir més tard quan vivia als Estats Units, les planxes de fusta es van perdre a Brussel·les durant la Segona Guerra Mundial. El fet que no hi hagi més fotografies que la que ell va fer i que fos a partir del fet que Miroliúbov entrà en escena que es comença a parlar de tot plegat, fa pensar a la majoria d’investigadors que ell fou l’autor de la falsificació.

Iuri Miroliúbov i Fiódor Izenbek, falsificadors i descobridors del "Llibre de Veles". Miroliúbov es va establir als Estats Units després del conflicte mundial. Allà va començar a publicar a partir de 1953 fragments del Llibre de Veles a diaris d'exiliats i emigrants russos. Des d'allà el text acabà arribant a l’URSS. Imatge: suenee.cz
Iuri Miroliúbov i Fiódor Izenbek, falsificadors i descobridors del
“Llibre de Veles”. Miroliúbov es va establir als Estats Units després del conflicte mundial. Allà va començar a publicar a partir de 1953 fragments del Llibre de Veles a diaris d’exiliats i emigrants russos. Des d’allà el text acabà arribant a l’URSS. Imatge: suenee.cz

Falsificadors i col·leccionistes

A part de Miroliúbov, alguns experts proposen un altre possible autor del Llibre de Veles. Es tractaria d’Aleksandr Sulakàdzev (1771-1829). Aquest col·leccionista de principis del segle XIX era molt aficionat a crear textos basats en la mitologia eslava. Una de les seves creacions s’anomenava precisament Cançó de Veles. Les falsificacions de Sulakàdzev van aconseguir enganyar a més d’un erudit i no és gens descartable que Miroliúbov s’inspirés en ell.

A partir dels anys noranta l’engany es va anar popularitzant a Rússia en àmbits de l’extrema dreta i del neopaganisme, tot i que actualment sembla estar força desacreditat. A part de Rússia, hi ha encara seguidors del Veles a Ucraïna i a Sèrbia, sobretot.

Què afirma el Llibre de Veles?

L’arqueologia i la lingüística han demostrat que els eslaus no es van començar a expandir des d’Europa de l’Est cap a Occident i els Balcans fins al segle VI de la nostra era (existien, això si, com a poble diferenciat des d’aproximadament el 1500 aC quan es van separar dels pobles bàltics). En canvi, el Llibre de Veles diu que aquests s’escamparen per tot l’est europeu i fins i tot per l’Orient Mitjà a partir del segle IX aC. No fou una emigració pacífica, sinó que segons els suposats sacerdots pagans autors del Veles, els proto-russos eslaus van haver de lluitar contra altres pobles com els assiris, els grecs o els perses. El mateix monarca babiloni Nabucodonosor II els hauria derrotat en una batalla.

Sense cap mena de vergonya, s’hi diu que els avantpassats dels russos serien els troians que haurien lluitat contra els aqueus grecs a la mítica guerra de Troia. Ja al segle IV de la nostra era, haurien fet front als atacs del rei ostrogot Hermenric. A principis del segle IX els proto-russos haurien caigut en decadència.

Els noms dels sobirans eslaus que hi apareixen (Bogumir, Skoten…) no es corresponen a cap personatge real. A més, el llibre crea una espiritualitat pròpia amb alguns conceptes que no es troben a la mitologia eslava. Així, segons Veles, el món es divideix en tres parts Yav (el món real, el que veiem), Prav (la llei universal que ho regeix tot) i Nav (el món d’ultratomba). En realitat, només aquest últim concepte sembla haver estat utilitzat pels antics eslaus.

Un text ple de despropòsits

Els lingüistes que l’han estudiat (recordem-ho, el text es coneix només a través d’una suposada transcripció feta per Miroliúbov), hi han trobat paraules i formes verbals que no apareixen fins al segle XV. També hi ha paraules en serbi, polonès o txec, que són llengües que a l’època que es diu que es va escriure encara no s’havien diferenciat prou de la matriu eslava original. Tot plegat és un poti-poti que no s’agafa per enlloc.

Es miri per on es miri, el Llibre de Veles és una falsificació maldestra. L’escriptura fotografiada per Miroliúbov és una variació molt deformada de l’alfabet ciríl·lic que no es troba en cap document més. Per si no fos prou, el ciríl·lic es crea al segle IX, mentre que els primers textos del Veles serien del segle V.

L’estil narratiu és grandiloqüent, gairebé bíblic. Els déus eslaus que hi apareixen (Veles, Dajbog, Perun…) sí que foren adorats en realitat, però també s’hi mencionen a Indra o Surya, deïtats extretes directament de l’hinduisme. A més, com hem dit, el text copia l’estil d’escriptura Devanagari. Aquesta influència sembla lligar el Llibre de Veles amb la veneració cap a l’antiga Índia tan present en àmbits esotèrics i racistes (a causa de la idea de la raça ària) de finals del segle XIX i principis del XX.


Més informació:

És en rus, però val la pena. L’article es diu “Per què el Llibre de Veles és un fake” i no deixa lloc a cap dubte. L’autor és un filòleg.

Почему “Велесова книга” – это фейк

Как фальсификаторы создавали языческие предания о русской древности и почему они больше похожи на “язык падонкаф”, чем на древнеславянские тексты Автор Дмитрий Сичинава 0) Сочинение, которое принято называть “Велесова книга”, в самом тексте называется Влескниго.

Per si algú té curiositat, una traducció al francès del llibre de Veles

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...