Quadre de 1881 de José Casado del Alisal que representa la llegenda de la Campana d'Osca, segons la qual Ramir II va ensenyar els caps tallats dels nobles aragonesos díscols a la resta per refermar la seva autoritat. Foto: Wikimedia Commons
Quadre de 1881 de José Casado del Alisal que representa la llegenda de la Campana d'Osca, segons la qual Ramir II va ensenyar els caps tallats dels nobles aragonesos díscols a la resta per refermar la seva autoritat. Foto: Wikimedia Commons

Els fets coneguts són que el 1137 Ramir el Monjo lliurà la seva filla, Peronella, tot just d’un any d’edat, conjuntament amb el seu regne, Aragó, a Berenguer Ramón IV que llavors en tenia 20 i era un fadrí cobejat. D’aquesta manera, Aragó va passar a ser un domini més del casal de Barcelona, és a dir, dels hereus de Guifré el Pilós. A partir de llavors i seguint el protocol d’importància, els comtes passarien a intitular-se “Reis d’Aragó i comtes de Barcelona”, tot i que en grau d’importància per al casal, els territoris catalans tinguessin un major pes. Aquest matrimoni no s’arribaria a consumar, per raó de l’edat de Peronella, fins a l’any 1150 a Lleida. Però, quina havia estat la successió de fets que van portar a Ramir el Monjo a prendre finalment una decisió en favor de l’opció del poderós comte català?

Un testament controvertit

Tot i que es parla molt alegrement de “monarquia d’Aragó” en època fins i tot moderna, la realitat és que la seva línia es va extingir amb Peronella. Fins i tot es fa servir el terme inadequadament per referir-se al conjunt de territoris que havien pertangut al casal de Barcelona. L’etiqueta corona catalano-aragonesa és la que empren els historiadors i la comunament acceptada. Aragó va continuar sent un regne, la monarquia com a institució és un fet diferent.

A la mort del mític Alfons el Bataller el 1134 es va fer públic el seu testament, que no va deixar pràcticament ningú satisfet sinó més aviat al revés. Es va obrir una capsa dels trons important. El testament llançava per la borda tota la feina que havien realitzat els reis d’Aragó almenys des de l’època de l’avi del Bataller, Ramir I.

Deixava tot el regne en mans dels ordes del Temple, de l’Hospital i del Sant Sepulcre. Ell mateix en feia explícita la raó: es tractava de posar el regne a les ordres divines com a penyora pels pecats propis i com a expiació pels seus ascendents. Alfons el Bataller no va tenir descendència i el seu antecessor en el càrrec, el seu germà Pere I, tampoc. La decisió va ser controvertida, no s’ajustava a la tradició i comptà ben aviat amb l’oposició dels nobles aragonesos, les viles i fins i tot els eclesiàstics.

Comencen els problemes

Des del 1076, Navarra i Aragó restaven unides. Aprofitant l’avinentesa del buit de poder a la mort d’Alfons el Bataller, als navarresos els va faltar temps per proclamar el seu propi rei el mateix 1134 en la figura del senyor de Tudela, Garcia VI de Pamplona. No acceptaven el testament del Bataller. A més, evidentment, Tudela, que havia estat conquerida pel Bataller, va incorporar-se a Navarra. Garcia Ramírez va passar a anomenar-se el Restaurador. Navarra va quedar estancada, sense cap frontera amb territori musulmà.

Mentrestant els aragonesos, veient que la situació anava pel camí del pedregar amb els castellans salivant i amb les urpes a punt, van decidir anar a buscar l’últim germà viu del Bataller, que era bisbe de Roda-Barbastre. Literalment, el van treure del convent i a Jaca, per evitar que els navarresos prenguessin la iniciativa i proclamessin també rei d’Aragó Garcia VI, van tirar pel dret i el proclamaren rei amb el nom de Ramir II, anomenat per aquest motiu, Ramir el Monjo.

D’altra banda, els castellans pretenien fer valdre un parentiu. Alfons VII era parent llunyà de Sanç III de Navarra, besavi del Bataller i amb aquesta excusa, van envair i prendre Saragossa amb l’objectiu de pressionar, tot prenent possessió de l’important nucli de l’Ebre. Tot plegat ocorria encara a desembre del mateix any 1134.

El paper de l’Església

Faltava l’Església, els beneficiaris de l’herència. Així, amb Ramir el Monjo cercant refugi a la Ribagorça, el castellà Alfons VII ocupant Saragossa i els navarresos fent la guerra pel seu compte, només faltava la Santa Seu que es va pronunciar a favor del testament (que ningú volia per raons divergents). És a dir, que el papat defensava els drets dels ordes a la propietat i considerava Ramir el Monjo un usurpador. Donada la nul·la experiència política de Ramir, aquest fet li devia pesar com una llosa, encara més sent ell mateix eclesiàstic.

Ramir, inexpert, va jugar l’única carta que semblava quedar-li, la més propera, la de Garcia VI. A Vadoluengo a finals de desembre del 1134, van signar un acord de col·laboració. Però el navarrès el va trair i s’alià aquesta vegada amb el castellà per obtenir-ne a canvi Saragossa en feu. Amb aquest panorama, a Ramir li creixien els nans. Ja l’any següent 1135, alguns nobles aragonesos començaren a conspirar per treure-se’l del damunt. Ramir no havia estat cap solució, ans al contrari, s’havia convertit en un altre problema.

Agnès de Poitiers ja havia tingut fills, i la seva tia ja havia estat casada amb el germà gran de Ramir, Pere I. La ràpida boda, cap la novembre de 1135, que de seguida es quedés en cinta, i que després se separessin i ell tornés a França, fa sospità que tot va ser per tenir descendència. L?Església no va veure, evidentment, aquest matrimoni amb bons ulls. Foto: Wikimedia Commons
Agnès de Poitiers ja havia tingut fills, i la seva tieta ja havia estat casada amb el germà gran de Ramir, Pere I. La ràpida boda a Jaca cap al novembre de 1135, el fet que quedés en estat de seguida i que després es separessin i ella tornés a França, fa sospitar que tot va ocórrer per tenir descendència i prou. L’Església no va veure, evidentment, aquest matrimoni amb bons ulls. Foto: Wikimedia Commons

Una decisió per salvar l’Aragó

És en aquest punt que Ramir va haver de tocar el dos i cercar refugi. I ho va fer a Catalunya, a Besalú. Se sap que pels volts de l’octubre de 1135 ja hi era. Allà hi redactà un document molt explícit: Deus recuperavit me in meo regismo. És de suposar que va ser aquí que feu amistat amb en Ramon Berenguer IV. Seria possible retornar a l’Aragó des de Catalunya amb el suport de les viles catalanes i segurament reforços militars, potser francesos. D’alguna manera, la llegenda de la Campana d’Osca tindria un efecte inicial propagandístic, però un rerefons cert.

A finals de 1135 però, tot va canviar. Ramir el Monjo, ja posats a deixar els hàbits, havia anat per feina i va tenir una filla amb Agnès de Poitiers. La filla fou la famosa Peronella, que aviat es va convertir en el nadó amb més voluntaris per canviar-li els bolquers de la península. El naixement de Peronella el 1136 va fer modificar totes les estratègies diplomàtiques de l’any anterior.

Estratègies diplomàtiques

Fins aquest punt, l’estratègia d’aragonesos i navarresos havia estat la de seguir-li la veta a Alfons VII en les seves ínfules de grandesa i hegemonia peninsular. El maig de 1135 havien assistit a Lleó a la coronació d’Alfons VII com a Emperador. Els principals líders peninsulars li prometeren vassallatge, inclòs Ramon Berenguer IV, més que res perquè era el seu cunyat. Alfons VII estava casat amb la seva germana Berenguela de Barcelona des del 1128.

Però amb el naixement de Peronella, tot canvià. L’agost de 1136 Ramir anà a trobar Alfons a l’Alagó i van arribar a un acord. Ramir havia d’acceptar la dependència del castellà i a canvi, rebria Saragossa com a feu. A l’octubre tot havia canviat. Tots dos van decidir modificar el tracte de comú acord: Alfons lliurava només la meitat oriental del regne junt amb Saragossa a Ramir, que havia de restar en qualitat de vassall del castellà. I la part occidental, amb Calataiud i l’Alagó, passaria directament a ser part de Castella. Pel que feia a Peronella, hauria de ser educada a Castella i cedida en matrimoni (hauria de canviar el seu nom pel d’Urraca) al primogènit castellà.

En aquest punt, tot es fa una mica fosc. Evidentment, els nobles aragonesos no trobaren la gràcia per enlloc a aquests pactes. Alguns indiquen que potser van ser els nobles qui negociaren d’amagat amb Ramon Berenguer IV, bé que tampoc havia de ser del desgrat de Ramir que aquest fos el seu gendre, i més tenint en compte que havia estat qui l’havia acollit en els seus moments més difícils. No se sap. Evidentment, els aragonesos no estaven per la tasca per passar a dependre de Castella, ni molt menys dels navarresos.

Més que un acord matrimonial

La dinastia Ximena havia governat diversos territoris peninsulars. L’última representant a Aragó seria Peronella, pel que es podria dir que la seva línia es va extingir el 1162, quan a la mort de Ramon Berenguer IV, aquesta va delegar tots els seus poders en el seu fill Alfons I.

El cas és que després de llargues negociacions, els aragonesos trencaren el compromís amb el castellà. Tot indueix a pensar que va ser una estratègia per guanyar temps. L’agost de 1137, Ramir el Monjo va donar a Peronella, d’un anyet, i el Regne d’Aragó a Ramon Berenguer IV, en propietat. I l’havia de posseir: “tal com el meu pare Sanç, rei, i els meus germans Pere i Alfons, el tingueren i retingueren, respectant-ne drets i costums”. Aquest tractat va ser ratificat definitivament el 13 de novembre de 1137 ordenant a tots els seus súbdits “que tractessin a Ramon Berenguer com si fos ell mateix”.

Feina feta, Ramir el Monjo va posar-se de nou la sotana i se’n tornà al monestir de Sant Pere d’Osca. Va continuar utilitzant el títol de rei, per això, fins que va morir el 1157. Ara bé, totes les tasques de govern van recaure en Ramon Berenguer IV, que va acceptar el protocol de princep (principal). El primer rei del nou casal, com a tal, seria Alfons I, fill de Peronella i Ramon Berenguer IV. El seu pare l’anomenà Ramon, però es veu que la seva mare incidí en el canvi de nom com a gest cap als aragonesos, donat que era un nom estrany al casal de Barcelona.

Els beneficis de la unió

La unió amb Catalunya d’Aragó, la deslliurava de caure en mans castellanes, que tenien clares intencions annexionistes. Els aragonesos ja havien tingut en època del Bataller guerres amb els castellans, i el record encara era recent. Els catalans, per contra, no tenien la mirada posada en l’expansió cap a Aragó. Al contrari, el pacte amb els catalans els obria el camí cap al sud (València) de comú acord. Una opció que els navarresos, per exemple, ja no tindrien.

Cal destacar que va ser una unió pacífica i voluntària que contrastava amb d’altres com la de Lleó, forçada a cop de conquesta. L’Aragó i Catalunaya es complementaven econòmicament. Aragó era un territori més ramader i produïa cereals. La llana d’Aragó era tractada a Catalunya i venuda a través del comerç marítim. Amb l’Ebre com a transmissió de mercaderies només faltava, tal com va passar, que Berenguer Ramon conquerís els últims reductes musulmans del Principat: Tortosa el 1148, Fraga i Mequinensa l’any següent i Miravet el 1152.

El resultat del bon pacte dels aragonesos, que conservaren intacte llurs costums, llengua i tradicions igual que la presa de decisions (com la de no voler participar en la conquesta de Mallorca), s’afermà en la realitat que durant quasi 300 anys de corona compartida amb el casal de Barcelona no va haver-hi més incidents que l’ànsia de més poder de la Unión, quasi una anècdota.


Més informació:

A propòsit de les teories de la creació de la corona d’Aragó mitjançant el casamiento en casa i l’extinció del llinatge barceloní el 1137

Información del artículo A propòsit de les teories de la creació de la corona d’Aragó mitjançant el casamiento en casa i l’extinció del llinatge barceloní el 1137

La polémica corona catalano-aragonesa

El año pasado, en plena campaña de punching-ball contra todo lo catalán apareció una noticia singular: el gobierno de Aragón protestó porqué en una escuela de Huesca se usaba un manual de ESO (en una asignatura optativa cursada por 15 alumnos) en dónde se usaba el término “Corona Catalano-aragonesa”.

La historia de Aragón y sus problemas

Desde hace ya tiempo, diversos medios de comunicación aragoneses participan de la creencia, que contribuyen a divulgar, de que en los ámbitos culturales catalanes se falsea la historia de la Corona de Aragón y, por extensión, la del propio reino.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...