Detall de la
Detall de la "Crònica Universal Saxona" del segle XIII, primer testimoni de prosa en alemany, que descriu la batalla de Lechfeld, cabdal pels interessos d'Otó I. Foto: Wikimedia Commons

Als regnes de l’est, l’anomenada francia orientalis al repartiment del tractat de Verdun el 843, 5 ducats van concentrar el poder deixant els últims descendents carolingis com a titelles. Van ser Saxònia, Francònia, Suàbia (l’antiga Alamània), Turíngia i Babiera. Tots van conservar les seves lleis i idioma, i tots havien resistit a l’assimilació franca en diversos graus i formes. En el període que va del 843 al 919, amb la instauració de la dinastia otònida, el poder va recaure en els senyors territorials, quedant el títol d’emperador dels descendents carolingis, com a testimonial. Serien els otòniques qui recuperarien aquesta dignitat el 962.

En el període que va de 919 al 1254 se succeïren 3 dinasties en el poder germànic: l’otònida, d’origen saxó; la sàlica, amb l’origen al ducat de Francònia, i la Hohenstaufen, d’origen suau. No tornaria a ser fins aquest període otònida que el títol imperial tornaria a tenir prestigi i poder.

Les condicions polítiques i socials

La majoria de la població era sotmesa, sobretot la pagesa. Van canviar l’estil de vida amb la introducció del feudalisme. El comerç era encara molt reduït, donat la manca d’excedent, pel que encara existia una economia de subsistència amb poca o nul·la circulació de moneda. El canvi de l’or a l’argent no va fer canviar l’ús de bestiar com a sistema d’intercanvi. Però això estava a punt també de canviar, perquè el comerç mediterrani convertit en insegur per causa de l’islam seria substituït pel comerç nòrdic.

Alhora, la manca d’excedents, els senyors de les guerres i l’aïllament van afavorir la implantació del feudalisme. El 877 la capitular de Quierzy de Carles el Calb acceptava deixar els càrrecs de comtes en herència. Aquesta capitular legalitzava una pràctica que ja era normal feia temps, pel que els comtes carolingis, els ducs, passaren a ser senyors feudals i cobrar en espècies als seus vassalls. Amb tot hi ha diferència entre el feudalisme germànic amb el català, per exemple, i es que en general no s’exercí, d’entrada, la violència per imposar-lo, sinó que va ser una forma d’obtenir poder per part dels nobles a costa del rei i d’altres nobles.

Caldria arribats aquí relativitzar, a la fi, la demografia dels segles IX i X està en els millors dels casos estancada a Alemanya, a l’igual que en bona part del continent. Seran les noves migracions de víkings i magiars les que varen aportar nova mà d’obra. El cultiu de la terra era encara escàs, encara que amb l’impuls de l’Església des de l’època de Clodoveu, però sobretot amb Carlemany, s’estava intensificant l’obertura de boscos, sense estar encara generalitzada les rotacions de terreny.

El monestir de Fulda, va ser un focus de cristianització al centre llavors d'Alemanya. Fundat per Sturmus (d'Sturm, "tempesta" en alemany) al s. VIII, un deixable de Bonifaci i primer abad, disposava d'una biblioteca excel·lent. Bonifaci va mantenir per Fulda fortes discrepància amb Mainz (Magúnzia), que van incloure el seu assassinat i disputes per ser enterrat. Foto: Wikimedia Common
El monestir de Fulda, va ser un focus de cristianització al centre llavors d’Alemanya. Fundat per Sturmus (d’Sturm, “tempesta” en alemany) al s. VIII, per un deixeble de Bonifaci i primer abat, disposava d’una biblioteca excel·lent. Bonifaci va mantenir per Fulda fortes discrepància amb Mainz (Magúncia), que van incloure el seu assassinat i disputes per ser enterrat. Foto: Wikimedia Commons

El monaquisme

A més, les dificultats de les comunicacions feien molt difícil que una carestia a una zona molt concreta pogués ser compensada per la producció d’una altra, pel que durant aquestes èpoques van haver crisis alimentàries regulars. A aquesta situació s’han d’afegir les guerres constants. Carles el Calb havia manat emmurallar les ciutats, però a Alemanya afectà poc aquesta mesura i continuà havent molta població dispersa. La concentració més gran de població en època carolíngia estaria entre els rius Loira i Rin. Amb tot, les noves condicions estaven posant la base per al creixement dels dos segles posteriors.

Al segle IX i X van sorgir també noves formes de monaquisme, es van estendre les abadies. Sobretot Cluny va ser cabdal per a Europa. Fundat al 910 a la Borgonya va ser cabdal per a l’expansió de l’art romànic. D’una interpretació de Cluny sortí l’orde de la regla de Sant Benet contrària a la relaxació de la vida de monestir. Al 1058 encara n’hi hagué una altra evolució i aparegué el Císter, la qual volia tornar a l’origen de l’orde de Sant Benet i va ser responsable de l’expansió de l’art gòtic. Cluny va ser el focus cultural d’occident durant pràcticament tot el segle X. Malgrat això, quan hom mira el mapa de convents a Europa durant el segle X el forat buit entre el Rin i l’Elba és esclaridor.

El Tractat de Verdun de 843 que establia una zona per a cada un dels 3 nets de l'emperador Carlemany. Per a Lluís el Germànic la zona més oriental, que tindria la seva evolució a banda fins transformar-se en Sacre Imperi. Foto: Wikimedia Commons
El Tractat de Verdun de 843 que establia una zona per a cada un dels 3 nets de l’emperador Carlemany. Per a Lluís el Germànic la zona més oriental, que tindria la seva evolució a banda fins transformar-se en Sacre Imperi. A l’est dels territoris germànics quedaven les marques soraba, bohèmia i croata. Foto: Wikimedia Commons

Els últims representants carolingis

Entenem com a últims representants carolingis alemanys els descendents de Lluís el Germànic. Lluís el Germànic va ser, conjuntament amb els altres seus dos germans, Carles el Calb i Lotari, els signants del Tractat de Verdun. A partir d’ells tres, els tres espais en que va quedar dividida Europa mantenen una història per separat. Lluís el germànic dividí, com era tradició, els territoris entre els seus fills. Arnulf de Carintia, net de Lluís el Germànic, va aconseguir ser reconegut enfrontant-se als seus oncles. El pare d’Arnulf, Carloman, només havia aconseguit ser rei de Baviera.

Al 911 s’extingí la dinastia carolíngia oriental amb Lluís el Nen, fill d’Arnulf, mort sense descendència. El seu regnat va estar marcat per la derrota davant els magiars. Llavors va pujar al tron el primer rei considerat “alemany”: Conrad I, duc de Francònia, elegit pels altres ducs. Conrad encara tenia lligam familiar amb els carolingis per via àvia materna, que era la germana d’Arnulf. Conrad I no va poder derrotar als magiars (hongaresos) i va intentar amb l’ajuda de l’Església controlar els altres ducats, pel que va trobar molta resistència. Amb tot, aconseguí transferir la idea d’un poder imperial, que fos germànic, a qui deixà com a successor: Enric I l’Ocellaire.

A Enric li va caure el mot de "l'ocellaire" perquè segons la tradició va rebre la notícia de la coronanació mentre caçava ocells. Havia caigut. Va aconseguir ser reconegut per la majoria de ducs, mensy pel de Baviera que va haver de sotmetre. Va ser rei des del 919, quan també va patir la derrota de Posen dvanet els hongaresos que el sotmeteren a tribut. Un cop dedicat a resoldre els conflictes interns, el 933 es va poder desempallegar dels hongaresos, per això i se'l considera el primer rei d'Alemanya. Foto: Vikimedia Commons
A Enric li va caure el mot de “l’ocellaire” perquè segons la tradició va rebre la notícia de la coronació mentre caçava ocells. Va aconseguir ser reconegut per la majoria de ducs, menys pel de Baviera que va haver de sotmetre. Va ser rei des del 919, quan també va patir la derrota de Pochen davant els hongaresos que el sotmeteren a tribut. Un cop dedicat a resoldre els conflictes interns, el 933 es va poder desempallegar dels hongaresos, per això i se’l considera el primer rei d’Alemanya. Foto: Vikimedia Commons

El primer representant otònida

Enric I l’Ocellaire era saxó, duc des del 912, i tradicionalment enfrontat a Conrad qui el considerava prou fort com per continuar la tasca de mantenir units els comtats. Se’l considera l’iniciador de la política de Drang nach Osten (l’espansió cap a l’est), fins i tot per començar l’evangelització dels eslaus de Bohèmia. Va vèncer per primer cop en molt de temps als hongaresos el 933 a Riade. És el primer representant de la dinastia anomenada otònida conformada per cinc reis: dos Enrics, el primer i l’últim, i tres otons al mig. A partir d’aquí, tot intent de substituir els ducats van fracassar. Enric els va deixar autogovernar-se, començant així la tradició del sistema d’elecció que s’estendria a l’emperador.

A la mort d’Enric l’Ocellaire el 936 el succeiria el seu fill, el primer dels Otó. Tradicionalment s’ha triat la data del 962, la coronació d’Otó I com a emperador, la de l’inici del Sacre Imperi Romanogermànic. En part sí, perquè serà un poder plenament germànic, però en part no, perquè encara s’anomenava “franc” i perquè a l’igual que Conrad I se proclamava hereu dels carolingis. En algunes fonts de l’època, segons les simpaties, els emperadors van ser reis a tot estirar de Germània i Itàlia, però ignoraven la proclamació com a emperadors.

Les fronteres de l'Imperi germànic cap a l'any 1.000. S'havien annexionat una part de la lotaringia per l'oest, havien integrat les marques de l'est (soraba, bohèmia) i consolidat els territoris papals que acabaria sent un conflicte pel domini terrenal especialment durant la posterior etapa amb els Hohestaufen. Foto: http://media.heimatundwelt.de/
Les fronteres de l’Imperi germànic cap a l’any 1.000. S’havien annexionat una part de la lotaringia per l’oest, havien integrat les marques de l’est (soraba, bohèmia) i consolidat els territoris papals, el que acabaria sent un conflicte pel domini terrenal especialment durant la posterior etapa amb els Hohenstaufen. Foto: http://media.heimatundwelt.de/

De reis a emperadors germànics

El que sí destacaven és que es tractava de “saxons”, a la fi, els antics “bàrbars conversos de feia relativament poc”. Fos com fos, el fet era que des del 924 el títol d’emperador havia estat vacant, i això a Roma, que s’havia atribuït el poder de la coronació, no li agradava.

No va ser fàcil per a Otó I proclamar-se emperador, va accedir al tron al 936 i fins al 962 no el van coronar. Enmig d’aquest període es va fer guanyar la fama de vencedor, sobretot amb la batalla decisiva de Lechfeld sobre els magiars, que el va convertir en el candidat a màxim representant de la cristiandat.

Abans també s’havia proclamat rei d’Itàlia el 951. Van ser, però, les necessitats defensives del papa el que l’obligaren a decidir-se a cridar Otó I a Roma. Aquest, a canvi de l’ajuda es feu proclamar emperador. Per primer cop ratificà les possessions dels estats pontificis, atorgats per Carlemany, i immediatament es proclamà avalador de la seva independència. Mentre Otó pensava això, el papa pensava que tenia un titella al seu servei.

Un conflicte d’interpretacions que en aquest moment es va resoldre amb l’abdicació del papa Joan XII. Però el xoc d’interessos estava servit. A la mort de l’últim representant otònida el 1024 sense fills, Enric II, també quedava obert el nou conflicte amb Polònia. El successor seria Conrad II, pertanyent a la nova dinastia sàlica procedent de Francònia. El seu pare era net d’una filla de l’emperador Otó I, però aquesta ja és una altra història.


Més informació:

Der Anfang vom Ende der Ottonen

In der Chronik Thietmars von Merseburg fließen die Erfahrungen und Probleme des zehnten und frühen elften Jahrhunderts zusammen, sie werden in ihr aufgegriffen und zu einer Epoche geformt: Die ,,Zeit der sächsischen Kaiser” – sie ist Thietmars historiographische Schöpfung. Periodisierung, aber auch zeitgenössische Hermeneutik und Kognitionsformen sind konstitutive Faktoren für die Entstehung historiographischer Nachrichten.


Llegeix més!

Els merovingis, la formació del regne dels francs – Històries d’Europa

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...