Clodoveu a la decisiva batalla de Tolbiac el 496. La derrota de la tribu dels alamans, i la posterior conversió al cristianisme, obrí les portes a l'aliança amb els gal·lo-romans i a l'expansió dels francs merovingis. Foto: Wikimedia Commons
Clodoveu a la decisiva batalla de Tolbiac el 496. La derrota de la tribu dels alamans, i la posterior conversió al cristianisme, obrí les portes a l'aliança amb els gal·lo-romans i a l'expansió dels francs merovingis. Foto: Wikimedia Commons

Una de les tribus germàniques que havien anat migrant, tot travessant el limes, va ser la dels francs merovingis. Estaven dividits en dues branques, la dels salis i la dels ripuaris. Aliades amb Roma s’havien anat instal·lant a poc a poc dins les fronteres de l’Imperi, estaven per tant força llatinitzades. Procedents de la part nord-occidental del Rin, veïns dels saxons, no van deixar mai del tot els seus territoris originaris, sinó que s’anaren expandint. Recorrent la part nord del continent van arribar fins al riu Sena per l’oest i fins a la plana de Colònia per l’est. Un dels seus últims serveis a un Imperi ja més nominal que un altre cosa, va ser a la decisiva batalla dels Camps Catalàunics el 451, en que es van derrotar la major part dels huns quan aquests entraven ja dins l’actual França.

Les tribus germàniques

Les tribus que travessaven el Rin fugint de les matances van aconseguir transformar les seves formes de govern en grans unificacions: burgundis, alans, visigots o francs, s’establiren primer com a nous mandataris per sobre la majoria de la població gal·loromana i després s’expandiren territorialment passant per damunt d’altres tribus, un cop superada l’època d’invasions asiàtiques.

A aquestes invasions dels huns els germànics de la tribu dels gèpides hi posaren definitivament final el 453 a les planes de Panònia, l’actual Àustria, donant mort al fill d’Àtila. Àtila havia mort un any abans enmig de disputes internes per la successió. Els gèpides formaven part de les tribus germàniques més orientals, inicialment conquerides i obligades a ajudar els huns, s’hi van revoltar quan van tenir ocasió per finalment desaparèixer de la història en ser considerants enemics per l’Imperi romà d’orient que els exterminà.

Els merovingis

A la part oriental del Rin les necessitats defensives, sobretot vers altres tribus germàniques, també van impulsar la progressiva centralització de poder en mans de dinasties cada cop més fortes i el nombre de tribus s’anà reduint dràsticament. Mentre això passava al centre del continent, a l’occident del Rin sorgiria la dinastia que s’imposà i dominà la majoria de les altres tribus fins crear un imperi.

El llinatge franc dels merovingis, nom derivat del primer rei llegendari, Meroveu, seria un dels més fots. Els principals rivals durant l’establiment dels primers reis francs van ser els visigots, fet que convertí la consolidació territorial en un ascensor a la fama per al rei Khilderic. Malgrat que aquest va passar definitivament a la història per ser “pare de” qui seria el primer rei important, i amb prou referències històriques, de la dinastia franca: Clovis o anomenat també Clodoveu. 

El costum germànic, els merovingis ho eren, obligava al repartiment. Així quedà a la mort de Clodoveu el 511. El seu fill Clotari ho tornà a unificar, amb el regne burgundi i la provença incorporada. Però ho tornà a dividir el morir el 561 en 4 parts: París, Neústria, Austràsia i Borgonya. Imatge: http://www.autour-des-chateaux.com/
El costum germànic, els merovingis ho eren, obligava al repartiment. Així quedà a la mort de Clodoveu el 511. El seu fill Clotari ho tornà a unificar, afegint el regne burgundi i la Provença. Però ho tornà a dividir el morir el 561 en 4 parts: París, Neústria, Austràsia i Borgonya. Imatge: http://www.autour-des-chateaux.com/

Clodoveu, fundador d’un Imperi

Clodoveu va derrotar tothom qui se li posà pel davant. Va vèncer l’últim duc gal·loromà, Siagri, el 486, amb la qual cosa va estendre el domini franc fins al riu Loira. Al 496 va vèncer els alamans en la batalla decisiva de Tolbiac, doncs, de resultes d’aquesta, va decidir passar-se al cristianisme. Hi ha també la teoria que el seu cristianisme es degués al fet d’haver-se casat amb Clotilde, una burgúndia catòlica fervent. Segurament tot ajudà.

L’important és que aquest fet va ajudar a construir un regne sense divisions religioses, doncs amb ell tots els cavallers francs s’hi van passar al cristianisme catòlic. Cap al 500, ja batejat, vencé als burgundis i els sotmeté a pagar tributs. Després va vèncer els visigots del regne de Tolosa a Vouillé el 507, recordem que eren arrians, ergo, pagans. Va matar al mateix rei visigot Alaric i els arraconà definitivament a la península ibèrica, arribant a tocar els Pirineus com a frontera. Va ser una de les seves gestes més importants.

Inestabilitat i repartiments, un costum germànic

L’expansió es feu amb l’esforç franc, però cal recordar que les tribus germàniques, al capdavall, eren una minoria ètnica a l’occident del Rin, pel que també va ser indispensable l’ajut i suport de la població gal·loromana i el suport, cabdal, de l’església.

Els fills de Clodoveu: Teodoric, Khildebert, Clodomir i Clotari, van estendre encara més els dominis. A costa del alamans i dels burgundis, els francs van arribar a la Mediterrània conquerint la Provença. Van vèncer també els Turingis, pel que ampliaren els dominis per l’est més enllà del Rin. Malgrat els èxits, totes aquestes conquestes no van alterar la visió patrimonial germànica del territori i el costum de fer particions per igual de l’herència.

Repartit primer per Clodoveu, un cop reunificada per Clotari, va ser tornada a repartir. Fet que provocà inestabilitat i constants aixecaments contra el poder central franc per part de les nacions sotmeses, com els frisis o els alamans, o bé per part de senyors terratinents de les fronteres acostumats a lluitar contra bavaresos i turingis.

Dagobert I rei, últim rei merovngi amb poder real que va mantenir unides Austràsia i Neústria. Governà del 629 al 639. En morir deixava dos hereus de 4 i 8 anys, fet que facilità el control del poder per part dels majordoms Quadre d'Emile_Signol (1804-1892). Foto: Wikimedia Commons
Dagobert I, últim rei merovngi amb poder real que va mantenir unides Austràsia i Neústria. Governà del 629 al 639. En morir deixava dos hereus de 4 i 8 anys, fet que facilità el control del poder per part dels majordoms Quadre d’Emile Signol (1804-1892). Foto: Wikimedia Commons

Els merovingis de capa caiguda

El prestigi de la dinastia merovíngia es va anar extingint a poc a poc, mentre progressivament i de forma paral·lela una altra dinastia, la carolíngia (nom derivat de Carles Martell, i no de Carlemany) augmentava el seu poder durant el segle VIII. Al segle VII la unió de dues famílies, l’Arnúlfica, nom derivat del bisbe d’Austràsia Arnulf de Merz, amb la dels Pipínides, derivat de Pipí de Landen o el Vell, majordom de palau a Austràsia, va concentrar un gran poder. Austràsia era llavors la zona oriental del regne dels merovingis, la més heterogènia ètnicament.

En contraposició, Nèustria, la part occidental, més o menys anava del Sena al Loira, deixant per sota una regió molt més llatinitzada que alguns autors afirmen que serà l’origen de les diferències entre francesos i occitans. Aquest terrenys al sud del Edita data i hora Loira eren Aquitània i Borgonya. Els carolingis, doncs, eren originaris de la regió al voltant dels rius Mosel·la, Mosa i Rin, amb ciutats com Aquisgrà, avui la ciutat alemanya d’Aacher, prop de la frontera amb els Països Baixos, Merz, avui ciutat francesa de Lorena o Landen, ciutat flamenca. 

El net del primer Pipí, Pipí d’Héristal o el Jove, va ocupar el càrrec més important del regne, el de majordom de palau, per primer cop al mateix temps als dos territoris, Nèustria i Austràsia. L’avi ja l’havia convertit en un títol hereditari i ell l’adjuntaria a més a un títol nobiliari, el de Duc. Els primers carolingis, doncs, van prendre el protagonisme als mateixos reis merovingis, sent, de facto, qui manaven, tot deixant els darrers reis merovingis en uns titelles nominals.

L’inici de la separació entre francs i germànics

Aquesta unificació dels dos càrrecs de majordom en la mateixa persona no deixà de portar problemes entre les dues parts del regne merovingi, l’austràsica, més germànica, i la neustràsica, més llatina. El fill bastard de Pipí d’Héristal, Carles Martell, per poder pujar al tron al 714, va haver de desempallegar-se dels néts legítims del seu padrastre. Després va haver de vèncer els neustrians a la batalla de les Ardenes el 716 i finalment la va emprendre contra tots els veïns: va eliminar el ducat dels alamans, va atacar Aquitània, als saxons…i per acabar d’arrodonir-ho finalment va convèncer l’Església de plegar-se als seus designis a canvi d’iniciar la cristianització dels germànics d’Austràsia. 

Carles Martell, el gran vencedor de la batalla de Tours, o de Poitiers, el 732, quan aturà l’avenç dels musulmans al continent, encara era majordom de palau. La batalla li va servir per augmentar molt més encara el seu prestigi. De fet, el sobrenom de Martell li prové d’aquí. Gràcies als suports i prestigi adquirits en aquesta decisiva batalla per a la història d’Europa, el seu fill Pipi el Breu va destronar qui seria l’últim rei merovingi, Khilderic III, en proclamar-se ell rei el 751 amb l’ajut papal.

Arriben els carolingis

El 737, a la mort del pare de Khilderic, Teododic IV, Carles Martell havia regnat prescindint de la successió, tot autoproclamant-se príncep. Pipi el Breu, com serà anomenat el fill de Carles Martell dividí també l’herència. A Pipí el Breu li tocaria Nèustria i a l’altra fill, Carloman, Austràsia amb Baviera, és a dir, encara no ben bé del tot, però es podria dir que l’actual Alemanya. Pipí el Breu se’n va beneficiar perquè el seu germà va morir, aquesta vegada sembla que sense ajuda. 

Pipí el Breu tindria dos fills i passaria a la història per ser “el pare de” qui seria el més conegut representat d’aquesta nova dinastia Caronlingia: Carlemany. Però aquesta seria una altra història

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...