Membres del Temple del Poble a una manifestació contra desnonaments a San Francisco el gener de 1977. Va ser l¡època daurada del moviment hippy, molts dels seus membres havien participat de els manisfestacions contra la Guerra de Vietnam, o havien estat membres dels Panteres Negres. Inicialment, l'Església del Temple del Poble oferia igualitarisme, especialment racial. Foto: Wikimedia Commons
Membres del Temple del Poble a una manifestació contra desnonaments a San Francisco el gener de 1977. Va ser l¡època daurada del moviment hippy, molts dels seus membres havien participat de els manisfestacions contra la Guerra de Vietnam, o havien estat membres dels Panteres Negres. Inicialment, l'Església del Temple del Poble oferia igualitarisme, especialment racial. Foto: Wikimedia Commons

Jonestown va ser un assentament remot establert al nord de Guyana, un país del nord de la part continental d’Amèrica del Sud. El seu nom real era Projecte agrícola del Temple del Poble, un culte nord-americà en forma de secta. Aquest nou moviment religiós va ser fundat el 1956 a Indianàpolis (Indiana) per Jim Jones (originalment James Warren Jones), un comunista i antic estudiant pastor a la Sommerset Southside Methodist Church (Indianapolis). Jones va abandonar aquesta Església perquè els seus líders li van impedir integrar els afroamericans a la seva congregació.

La Guayana britànica, amb capital a Georgetown, és l'únic territori de parla anglesa de sud-Amèrica. Formà part de la Commonwealth després d'independitzar-se de la Gran Bretanya el 1966. L'assentament de Jonestown es trobava al nord, a tocar de la frontera amb Veneçuela i va tenir greus problemes per bastir-se d'aliments, no era autosuficient. Foto: Wikimedia Commons
La Guyana britànica, amb capital a Georgetown, és l’únic territori de parla anglesa de sud-Amèrica. Entrà a la Commonwealth després d’independitzar-se de la Gran Bretanya el 1966. L’assentament de Jonestown es trobava al nord, a tocar de la frontera amb Veneçuela i va tenir greus problemes per bastir-se d’aliments, no era autosuficient. Foto: Wikimedia Commons

Un projecte igualitari

El Temple del Poble va subratllar els ideals igualitaris, demanant als seus membres que assistissin amb roba còmode i de carrer per tal que els membres pobres no se sentissin fora de lloc. Volien proporcionar aixopluc als més necessitats. A més, va crear una xarxa de serveis socials que incloïa assistència al lloguer, inserció laboral, aliments en conserva gratuïts, roba i carbó per a la calefacció d’hivern. El que era molt important era que la seva comunitat estigués integrada racialment, cosa inusual en aquell moment per a una església del Midwestern americà.

El 1966 Jones va traslladar el Temple del Poble a la vall de Redwood, una petita ciutat del nord de Califòrnia. L’any abans, va predicar un imminent holocaust nuclear pel 15 de juliol de 1967, després del qual els electes supervivents crearien un nou Edèn socialista a la Terra. Tan forta era la seva creença, que va decidir anar a aquest poble perquè va llegir un article, en el qual figurava com un dels llocs més importants amb menys probabilitats de ser víctimes en cas d’un atac nuclear. Uns 140 membres el van seguir des d’Indiana.

De cara enfora, Jones i el seu Temple del Poble semblaven un culte sorprenent de caire social. No obstant això, a l’interior, l’Església es transformava en una comunitat centrada en el culte personal a Jones. A més, els membres de la jerarquia de l’Església es van comprometre no només a la seva devoció, sinó a cedir tots els seus béns materials i diners. Alguns membres fins i tot van assignar-li la custòdia dels seus fills.

L’aventura de Guyana

Jones es va fer ràpidament amb el poder i va requerir que tothom l’anomenés “pare”. També va prendre grans quantitats de drogues, cosa que va provocar canvis d’humor, deteriorament de la salut i augment de la paranoia. De fet, ja no només es preocuparia pels atacs nuclears, aviat va creure que tot el govern dels Estats Units, especialment la CIA i l’FBI, anaven al darrere seu.

Per escapar d’aquesta amenaça imaginària i d’un article crític a punt de ser publicat de Lester Kinsolving, el 1977 Jones i uns 500 membres de la seva església es van mudar a Guyana. Aquest país va ser seleccionat el 1973 per desenvolupar el Projecte Agrícola del Temple dels Poble o, informalment, Jonestown. En un lloc aïllat al ben mig de la selva, des del 1974 almenys 500 membres havien estat construint una cooperativa agrícola, que Jones volia convertir en un paradís socialista i un santuari allunyat de l’escrutini dels mitjans. Tot i així, el resultat real es va allunyar molt del que Jones va prometre als seus seguidors.

Guàrdies armats patrullaven, els membres del Temple del Poble havien de treballar durant molts dies als camps i eren sotmesos a durs càstigs si qüestionaven l’autoritat de Jones. Es van confiscar els seus passaports i fàrmacs i es van censurar les seves cartes i trucades telefòniques. Aclaparats pels mosquits i malalties tropicals, se’ls va animar a delatar-se els uns dels altres. Per descomptat, llavors, Jones estava en plena decadència de salut mental: tenia el seu propi tron ​​al pavelló principal i es comparava amb Lenin i Jesucrist.

Pràctiques de suïcidi

Jones va afirmar que totes les persones eren homosexuals excepte ell, que era l’únic heterosexual del planeta. Tenia una dona i prohibia el sexe entre els membres del Temple dels Pobles fora del matrimoni. Tot i així, va mantenir relacions sexuals amb membres masculins i femenins, al·legant que ho va fer per connectar-los simbòlicament amb ell

Potser la pràctica més descarada era que requeria que els membres participessin en exercicis de suïcidi simulats en plena nit. Els predicava freqüentment sota amenaces a la seguretat de Jonestown. Assegurant que la CIA, altres agències d’intel·ligència i capitalistes conspiraven per destruir l’assentament i perjudicar els seus habitants. Per tant, tots ells van haver de suïcidar-se, per morir amb les seves pròpies mans.

A tothom, inclosos els nens, se’ls va dir que s’hi alineessin. En passar per la zona assignada se’ls va donar un got petit de líquid vermell per beure. Se’ls va dir que el líquid contenia verí i que moririen als 45 minuts. Tots van obeir a Jones, però, quan va arribar el moment i ningú no va caure mort, va explicar que el verí no era real i que havia estat una prova de lleialtat. Al final, els va advertir que el temps per fer-ho realment no era lluny. Jones va anomenar aquests assajos “Nits blanques”.

Leo Ryan, que representava l’onzè districte per Califòrnia, va escoltar les queixes sobre alguns dels seus electors que denunciaven que els seus familiars estaven retinguts contra la seva voluntat a Jonestown. Així, va decidir anar-hi per investigar, amb una delegació que incloïa reporters, fotògrafs i familiars preocupats d’alguns membres del Temple del Poble.

La visita de congressista

El 17 de novembre de 1978 tots van rebre la comitiva del congressista amb una gran benvinguda a Jonestown, fins i tot es va organitzar una vetllada d’entreteniment i un sopar. Si hagués estat el contrari, Jones hauria donat una mala impressió al congressista i hauria posat en perill el futur de la seva cooperativa agrícola. No obstant això, durant la visita, alguns membres del Temple del Poble van demanar al grup de Ryan que els ajudés a sortir-ne.

L’endemà, Ryan va anunciar que estava disposat a portar qualsevol que desitgés tornar als Estats Units. Preocupats per la reacció de Jones, només algunes persones van acceptar l’oferta de Ryan. Aleshores, tot el grup es va dirigir a la pista aèria de Port Kaituna, per esperar l’avió. Va passar que un tractor i un remolc es van apropar i, a partir d’aquest últim, van sortir els pistolers enviats per Jones i van començar a disparar-los. A la pista asfaltada, cinc persones van morir, entre elles Ryan, i moltes altres van resultar ferides greus.

L’organització de la massacre

D’altra banda, a Jonestown, Jones va ordenar que tothom es reunís al pavelló. Va dir a la seva congregació que hi havia hagut un atac al grup de Ryan, a causa del qual Jonestown no era segur: estava segur que el govern dels Estats Units reaccionaria fortament. En conseqüència, l’única sortida era suïcidar-se “revolucionàriament”. Hi va haver una petita discussió, però, quan es va anunciar la mort de Ryan, es van col·locar al pavelló grans calderetes, farcides de refresc amb aroma de raïm barrejades amb cianur. Primer van ser cridats nadons i nens. Les xeringues s’utilitzaven per abocar el líquid enverinat a la boca.

Després, les mares i la resta de membres van beure. Alguns membres ja estaven morts abans que uns altres prenguessin les begudes, ja que van trigar aproximadament cinc minuts en morir cada persona. I, per impulsar la “cooperació”, hi havia guàrdies amb canons i ballestes que envoltaven el pavelló. Només algunes persones van aconseguir escapar a la selva, mentre que, diverses desenes més de membres es trobaven en aquell moment a una altra part de Guyana.

L’endemà, quan els oficials guyanesos van arribar a Jonestown, van trobar una moqueta amb centenars de cadàvers. Jones va ser trobat en una cadira, mort d’una única bala al cap, molt probablement un tret auto-infligit. Fins i tot la mascota del Temple del Poble, un mico anomenat mossèn Muggs, havia estat abatuda a trets.

Les conseqüències

Aquests fets alarmaren la comunitat internacional, també, i especialment Europa, que va veure créixer els moviments antisecta. En antropologia, el fenomen dels suïcidis col·lectius a Occident s’explicarien per la por a la mort en solitari i la influència de pors externes.

En total, 909 persones van morir a Jonestown el 18 de novembre de 1978, 276 de les quals eren nens. Fins als atemptats de l’11 de setembre del 2001, aquesta tragèdia representava el major nombre de víctimes civils nord-americanes en un sol esdeveniment no natural. Les víctimes pugen a 918 si es tenen en compte les 5 assassinades a l’aeroport i 4 més que es van suïcidar a la seu del Temple a Georgetown. 33 persones van sobreviure.

Els fets ha donat lloc a la frase “beure el Kool-Aid (una marca de begudes aromatitzades)”, fent referència a una persona o grup que té una creença, argument o filosofia indiscutibles sense examen crític. Però el cert és que Jones va barrejar el cianur amb Flavor Aid, una altra marca de begudes refrescants, similar a Kool-Aid.


Més informació:

Article original en anglès de Rober Mirabent traduït per Històries d’Europa

The Road to Jonestown: Jim Jones and Peoples Temple

The Road to Jonestown: Jim Jones and Peoples Temple: Amazon.es: Jeff Guinn: Libros en idiomas extranjeros

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...