Caravana de productes calmucs a l'estepa russa. Els calmucs són un dels diversos pobles d'origen mongol. Imatge Wikimedia Commons
Caravana de productes calmucs a l'estepa russa. Els calmucs són un dels diversos pobles d'origen mongol. Imatge_ Wikimedia Commons

Els calmucs són un poble que habita majoritàriament a la República de Calmúquia, dins la Federació russa. Situada entre el Caucas i el Volga, aquesta república no ha viscut els trasbalsos i conflictes que sí que han patit des de la caiguda de l’URSS altres regions del Caucas nord sota domini rus. Tot i això, els calmucs comparteixen amb altres pobles com els txetxens, els kabardins o els tàtars de Crimea el fet d’haver estat expulsats de les seves terres durant l’època de Stalin. Aquestes ètnies van ser víctima de deportacions massives als anys 40 del segle passat, ja fos sota les acusacions de nacionalisme antisoviètic o d’haver col·laborat amb els alemanys.

Budistes a l’estepa russa

Els orígens del poble calmuc es troben a Mongòlia i a Jungària. A principis del segle XVII un grup de nòmades es va traslladar des d’aquelles terres fins al curs baix del riu Volga fugint dels atacs d’altres tribus. Tot i que originalment aquest grup nòmada es feia dir oirat, en arribar a la seva nova destinació van començar a rebre el nom de kalmuk per part dels pobles musulmans de la zona. Des de llavors, ells mateixos han adoptat aquesta denominació (Khalmg, en calmuc).

Els calmucs van portar les seves creences budistes amb ells. Com gran part dels pobles mongols, professen aquesta religió des de l’Edat Mitjana. Concretament practiquen el budisme tibetà, el que té al Dalai-lama com a cap suprem. Trobant-se com es troben dins la Rússia europea (dels Urals cap aquí) són l’única nació europea que té el budisme com a religió principal.

A finals del segle XVIII els calmucs van caure sota domini rus. Rússia s’havia anat expandint al llarg d’aquell segle i les estepes meridionals foren conquerides pels cosacs al servei de Caterina la Gran. A partir de llavors, van passar a ser subjectes de l’Imperi rus.

Tot i que els calmucs van acceptar de grat el domini rus, alguns d’ells van participar en la revolta contra el govern de Caterina la Gran del cosac Iemelian Pugatxov entre 1773 i 1775. Aquesta rebel·lió de camperols, cosacs i pobles no russos del Volga va suposar un maldecap per a l’emperadriu russa que finalment la va poder sufocar. Pugatxov va ser executat a Moscou i els participants de la revolta castigats durament.

Lluitant contra Napoleó

El 1812 l’emperador francès Napoleó Bonaparte atacà a Rússia arribant fins a Moscou. Els calmucs – essent com eren uns magnífics genets – van jugar un paper important contra les forces franceses. Durant la fase final de la batalla de Borodino, el 7 de setembre de 1812, el Regiment Calmuc de Stàvropol va infligir un dany considerable a les tropes de la Grande Armée napoleònica.

Els calmucs no només van lluitar en territori rus, sinó que van acompanyar al tsar Alexandre I en la persecució empresa contra Napoleó per tota Europa. Els trobem lluitant dins les files russes a Polònia, a Saxònia, al Rin i fins i tot a la mateixa França, on el 31 de març de 1814 entren a París amb les tropes russes, austríaques i alemanyes. Tres regiments calmucs entraren a la capital francesa aquell dia, dos d’ells a lloms de camell.

Els calmucs, el comunisme i la Segona Guerra Mundial

A partir dels anys 20 del segle XX el comunisme triomfant a Rússia arribà a les estepes calmúques. Al principi les noves autoritats de Moscou semblaren beneficiar els pobles no russos mitjançant la creació de repúbliques i províncies autònomes. Un Óblast (província) Autònom Calmuc fou creat el 1920, convertit el 1938 en República Autònoma Socialista Soviètica de Calmúquia. Es promocionà l’educació i el cultiu d’una identitat pròpia i s’intentà acabar amb el nomadisme tot sedentaritzant i col·lectivitzant la població.

Als anys 30 les coses empitjoraren. Va començar una forta campanya antireligiosa a tota l’URSS que afectà ortodoxos, jueus, musulmans, budistes i xamanistes. Els lames budistes calmucs foren arrestats i els temples es van tancar. Això, sumat a les col·lectivitzacions forçoses va suposar que quan el III Reich va envair l’URSS el 1941 una part de la població veiés als alemanys com a alliberadors.

El setembre de 1942 les tropes alemanyes van arribar a Calmúquia en el seu camí cap als pous de petroli de la Mar Càspia. Com ja havien fet a altres llocs, van començar a reclutar presoners soviètics per incorporar-los a les seves tropes i a guanyar-se a la població local. Es va crear també un Comitè Nacional Calmuc dirigit per emigrats antibolxevics

Les tropes col·laboracionistes es van englobar en l’anomenat Kalmücken-Kavallerie-Korpsformat per genets a cavall. També es va crear una Legió Calmuca per lluitar contra els partisans soviètics. En total, uns 5.000 calmucs van acabar a les files alemanyes. Després de la batalla de Stalingrad, quan els invasors es van retirar del Caucas (febrer de 1943), els voluntaris calmucs van seguir a les tropes alemanyes. Alguns d’ells van anar a parar als Balcans fins al 1945, quan van ser capturats pels partisans iugoslaus i pels britànics. Tots els presoners foren retornats a l’URSS i tancats en camps o executats.

Els calmucs no van ser l’únic poble deportat a causa de la invasió nazi. El 1941 els coneguts com “alemanys del Volga” ja van ser deportats al Kazakhstan. Entre 1943 i 1944, molts caucàsics i musulmans també ho van ser, entre ells txetxens, tàtars de Crimea i turcs de Geòrgia. Aquests darrers ni tan sols havien tingut cap contacte amb les tropes alemanyes.

La deportació a Sibèria

Encara que només 5.000 calmucs i una part de la població haguessin ajudat als alemanys, uns 25.000 havien lluitat amb valor dins l’Exèrcit Roig. Això no va ser motiu suficient perquè les autoritats soviètiques no sospitessin d’aquell poble. Col·laborar amb l’enemic era un error molt greu, i si els que ho feien no eren russos, encara ho era més, a causa del perill de la creació d’un possible sentiment nacional antisoviètic. Cal dir que tot i el suposat internacionalisme soviètic, un subtil nacionalisme rus sempre va estar present a les esferes polítiques i militars de l’URSS.

El 28 de desembre de 1943 a Moscou se signà un decret de deportació de tota la població calmuca Els soldats d’aquella ètnia foren separats de l’Exèrcit Roig i enviats a fer treballs a rereguarda. Les dones, els nens i els ancians foren embarcats en trens i enviats a les regions siberianes d’Altai, Novosibirsk i Omsk. Els deportats no van ser internats en camps de concentració, sinó que foren repartits en poblacions de nova creació. En total es van deportar uns 120.000 calmucs des de desembre de 1943 fins als primers mesos de 1944. Aproximadament, 17.000 persones van morir durant els trasllats.

La República Autònoma Socialista Soviètica de Calmúquia va ser abolida i el territori fou repartit entre les províncies limítrofs, mentre que colons russos i ucraïnesos van ocupar el territori per fer-se amb el control de la regió sense contemplacions.


Més informació:

Amb la mort de Stalin el 1953 la situació dels pobles deportats va anar canviant, tot i que molt a poc a poc. El 1956 els calmucs van ser rehabilitats de tota acusació de col·laboració amb l’enemic i es va autoritzar el retorn des de Sibèria. Finalment, el juliol de 1958 es va restablir la República Autònoma Socialista Soviètica de Calmúquia. Avui, la República de Calmúquia encara forma part de Rússia.

https://www.amazon.es/Atlas-Ethno-Political-History-Caucasus-Historical/dp/0300153082

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...